La vida dels llibres: els autògrafs

La veritat és que aquest blog comença a estar massa influenciat per l'obssessió llibresca de Joan Estelrich i d'Stefan Zweig (i II). De fet l'escriptor austríac era un malalt dels manuscrits originals dels seus autors preferits. Com que aquesta alçada no hi arribarem, sobretot, economicament però tampoc per la manca d'aquest mercat al nostre país... Bé, del que volia parlar era de la sort de les biblioteques dels intel.lectuals o de les persones anònimes. Tots els que ens dediquem a aquest món de la història i a la malaltia mental que és la compra, escriptura, devoció i altres perversions pel LLIBRE, hem adquirit alguna vegada llibres amb alguna signatura. A voltes amb papers, bitllets de tramvia de fa 50 o 60 anys, apunts a llapis o una postal a una tieta llunyana. El que més sorpren es poder comprar, a vegades per quantitats ínfimes, llibres signats per destacats intel.lectuals o polítics catalans o espanyols dedicats a d'altres figures il.lustres. Fa poc es podien comprar uns documents signats per Lluís Nicolau d'Olwer a l'ebay, i ara, uns poemes de Josep Maria López-Picó.

Com a mostra, us posso alguns dels que tinc -certament alguns d'ells en obres significatives-: una dedicatòria d'Àngel Guimerà (1€, en una muntanya del Mercat de Sant Antoni), una d'un jove Martí de Riquer al poeta Ignasi Agustí en un llibre de 1934 (2 € al carrer Canuda de Barcelona), una de Joan Estelrich dedidaca al poeta Tomàs Garcès (12 € no recordo on) i, en darrer lloc, una de l'admirable Ángel Ossorio y Gallardo al creador teatral Adrià Gual de 1912 (20 €).

D'on surten aquests llibres? Qui se'ls ven? Les famílies es desprenen de tot? No els poden donar a una biblioteca pública? O derivar-los cap a fanàtics com nosaltres?

Per, cert, el blog restarà inactiu fins al proper dilluns per una escapadeta a Tenerife de l'historiador en qüestió. A manca de sol segons les previsions meteorològiques, ja comprarem alguns llibres interessants.

L'etapa final de confecció d'un llibre: les galerades

Al llarg dels darrers mesos he escrit diferents notes sobre l'evolució i finalització d'alguns dels meus llibres. En aquesta ocasió us mostro el darrer pas abans de la publicació, és a dir, les galerades. En aquest cas es tracta de la publicació de la meva tesi doctoral (llegida a finals de 2006) i que porta per títol: Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), que continua i acaba la tesina publicada el 2006. Com podeu veure en les imatges, el procés de correcció del meu original per part de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat ha estat exhaustiu. Faltes d'ortografia, errors gramaticals i altres: sóc culpable. Deuen odiar-me. Però bé...

Per altra banda, un dels darrers passos és la lectura de les galerades i la correcció, si s'escau, dels errors que hi localitzi l'autor. I, en darrer lloc, el maleït però imprescindible Índex de noms. Si, el faig jo mateix, en uns dies mortals. Penseu que una obra com aquesta arriba a tenir uns quants centenars de noms i múltiples llistes. Tanmateix, l'utilitat d'aquesta tasca final de l'autor compensa l'esforç i el cansament -mental i físic- realitzat. A partir d'aquí, un cop retornades les galerades a l'editorial, tot queda a les seves mans: introduir les correccions, índex de noms, fer la portada i cap a la impremta.

Afany documentador: estadístiques del blog (30-XI-2008 a 11-I-2009)

L'afany de documentar-ho tot em porta a mostrar-vos algunes de les estadístiques de les consultes fetes aquest blog entre el 30 de novembre de 2008 i l'11 de gener de 2009. Fins al dia 13, és a dir, avui, hi han entrat 133 persones que han visitat més de 1300 pàgines. Llàstima que descobrís el servei estadístic fa poc i no quan vaig iniciar el blog. Que hi farem no es pot documentar tot.

Així, us ofereixo un resum de les dades, la llista dels països i ciutats (en el cas de l'estat espanyol) i les paraules buscades per a trobar el blog sinó és que s'ha entrat directament.

Disponible a la xarxa una part de la correspondència de Màrius Torres i Humbert Torres

"Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 25-IX-1936"

La Biblioteca Virtual Màrius Torres de la Universitat de Lleida ens permet accedir als documents digitalitzats de la correspondència de l'escriptor Màrius Torres i del polític i pare de l'anterior, Humbert Torres, (hem de dir que podrien millorar-se amb, per exemple, la possibilitat d'ampliació). Per exemple, les de M. Torres a Joan Sales entre 1939 i 1942.

Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942). Poeta. Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia del poeta i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins que el seu amic Joan Sales publica de manera pòstuma, l'any 1947 a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. Actualment és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX. La seva obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà.

De la sort dels llibres institucionals

Ahir al vespre vaig anar a la conferència central de l'exposició "Els escriptors castellonencs i les Normes del 32" a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Una conferència sobre les interrelacions entre Castelló de la Plana i les seves comarques i Barcelona, és a dir, el territori que ha exercit la funció de pont entre el País Valencià i Catalunya en les seves complicades i conflictives relacions. No obstant, al marge de la temàtica en qüestió, interessant i suggerent, per a un historiador que s'ha endinsat i que en els propers anys ho farà més en la idea de Països Catalans, volia comentar una altra qüestió. Els llibres institucionals. Si amics, si! estic parlant d'aquells llibres que moltes vegades busques però no es poden comprar enlloc, estan esgotats o tenen uns preus inassumibles per a una butxaca que pretengui no embogir. Aquelles pàgines web d'ajuntaments, diputacions i altres administracions on es demana l'enviament d'un mail que mai obté resposta per a aconseguir aquell llibre.

Volia parlar d'això, perquè ahir vaig poder obtenir els llibres que veieu en la fotografia de manera gratuïta i sense problemes. No sé el cost del lot, si es poden comprar , però segur que puja vora els 100 €. La qüestió és que molts d'aquests llibres acaben en magatzems cultivant pols en caixes que no son obertes mai. Potser caldria començar a crear centres on les administracions regalin les seves publicacions. O potser caldria no fer tants llibres institucionals públics. Per què al cap i a la fi, els costos d'aquestes obres son molt superiors als que la resta d'historiadors i investigadors fem pel propi compte i sense encomanar-nos a ningú més que als sacrificats i santificats editors d'aquests països els nostres.

Una altra volta esperant la trucada de la inspiració

Ahir al vespre-nit, a Montornès del Vallès (Vallès Oriental, Barcelona, Catalunya, Europa), ho especifico per als lectors internacionals, va nevar. Cota quasi 0 metres d'alçada. Com podeu observar a la fotografia aquest historiador esperava poder parlar amb l'assessor històric que decideix els futurs llibres o articles. Acompanyat d'una copeta de vermouth Cinzano, ja rànsia, del que es fabricava a Barcelona des de principis del segle XX (ja se'n parla al meu llibre de propera aparició "Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943)".

Avui és un dia estrany, abans d'ahir al Pirineu, a Andorra, quasi bé ni rastre de neu. Allà vaig deixar el meu darrer llibre "La cruïlla andorrana de 1933: la revolució de la modernitat". Ara toca iniciar algun nou tema. La veritat és que he d'escriure una comunicació per a un congrès. Tinc 10 dies però ja veurem. A un mes i mig vista les classes començen a la UAB. Com deia en un post de fa tres mesos, torno a estar en aquells dies estranys entre una feina i una altra. I la neu inesperada no fa res més que augmentar el deconcert.

Premsa jueva d'Alemanya i els Estats Units digitalitzada

En aquesta dreaç podreu trobar els links amb diferents publicacions jueves dels segles XIX i XX digitalitzades d'Alemanya i els Estats Units d'Amèrica (en anglès i alemany): http://jpress.tau.ac.il/misc/links-en.asp Alguns exemples en concret: http://www.compactmemory.de/ o http://pjn.library.cmu.edu/

També podeu consultar, si sabeu hebreu, la pàgina de premsa històrica jueva: http://jnul.huji.ac.il/dl/newspapers/index800.html

La complicada història interna de la premsa

Si mireu només un minut el meu blog, podreu veure ràpidament la importància que dono a la premsa com a eina per a la investigació històrica. Alguns potser diran que l'utilitzo en excès, però és indubtable que la consulta i utilització de les publicacions periòdiques escrites és bàsica per a una bona investigació.

No obstant, si la digitalització constant de diaris i revistes del segle XIX i XX ens està aportant cada volta més recursos per a la nostra tasca investigadora, no succeeix el mateix pel que fa referència a la pròpia història de la premsa. És a dir, per a realitzar treballs que ens expliquin la vida interna dels propis diaris: correspondència dels articulistes, despeses i costos d'edició, corresponsalies o problemes amb les autoritats. En el cas espanyol o català, no trobem cap estudi d'un diai d'abans de la Guerra Civil de 1936-1939 que vagi més enllà d'analitzar els articles apargeuts, la línia editorial o l'impacte del diari en l'opinió pública. On estan els arxius, la documentació interna dels diaris. Pel que fa a Catalunya, seria increiblement interessant, per exemple, estudiar la trajectòria interna de "La Veu de Catalunya", el diari de la Lliga Regionalista/Catalana entre 1900 i 1936. Però on estan aquests documents? Es van destruir?

Adjunto dos exemples del que deia localitzats ahir a l'Arxiu Nacional d'Andorra en el fons de la família Areny de Plandolit. Es tracta de les instruccions dels corresponsals comarcals del diari catalanista catòlic "El Matí", i d'una carta de "La Veu de Catalunya" on es valora la possibilitat o no d'oferir notícies d'Andorra al diari.

Espero comentaris des dels diferents països on algun "desaprensiu" llegeix aquest modest blog.

Quan s'acaba un llibre?

Membres de la colònia italiana de Barcelona saludant "a la romana" a l'Ambaixador d'Itàlia a Espanya

Orazio Pedrazzi, gener de 1936. Possible portada de llibre.

El Síndic General de les Valls, Roc Pallarés, i el Segon Síndic, Agustí Coma, "La anguardia", 24-IX-1933

Aquest disc si que va fer història. Un petit plaer personal per a que quedi la imatge a la xarxa.

Des de febrer de 2008 que el meu ordinador va acumulant versions, definides com a definitives, sobre el meu llibre del Consolat italià a Barcelona i el Fascio de la ciutat (1930-1943). Des de que l'editor de les Publicacions de la Universitat de València, Vicent S. Olmos, em confirmà que estaven interessats en publicar-lo no he parat d'afegir-hi informació i correccions... el temps d'espera per a l'edició ha permès una millora rera una altra. Correccions i puntualitzacions que, sens dubte, milloraran l'obra en gran mesura. És a dir, a vegades, l'espera no es converteix en deseperació sinó en una certa impaciència per a que et diguin PROU!!!!! ja no es pot afegir res més. I ho dic, perquè les constants sorpreses que es troben a la xarxa cada dia, digitalització de premsa, arxius d'afers exteriors, documents diplomàtics... provoquen una allau de noves dades. Vull acabar-lo, el dijous 8 de gener de 2009 enviaré a València el cd definitiu i no hi afegiré res més.

En canvi, hi ha d'altres obres que acabes i ja no penses en incorporar-hi informacions noves. Fa tres dies vaig acabar el llibre sobre l'Andorra de 1933 que ja havia comentat en aquest blog en diverses ocasions. Demà al matí vaig a l'Arxiu Nacional d'Andorra per a portar-lo i mirar algun fons no consultat per si de cas cal incorporar-hi alguna cosa. Però res més. Queda tancat i a passar a un altre projecte.

En definitiva: quan s'acaba un llibre? Per no parlar, millor no parlar-ne, del mal que fa llegir-se una obra pròpia un cop editada. I al cap d'un any, dos anys...

Incorporo a dalt una imatge d'un disc memorable.

Documentació diplomàtica dels Estats Units i de l'Alemanya nazi

Benvolguts, per a començar el 2009 un autèntic regal que acabo de trobar a traves de la fantàstica pàgina http://www.planetahistoria.com.ar/ dedicada a reunir una àmplia llista de blogs dedicats a la Història (properament hi serem presents). Dins d'aquesta he localitzat el blog: http://fuentesguerracivil.blogspot.com/ i allà la notícia i els links per accedir als Documents on German Foreign Policy: 1918-1945 , és a dir, documents diplomàtics alemanys confiscats per les tropes dels EUA i traduïts a l'anglès (prémer ací) i, també, als documents generats per les administracions nordamericanes pel que fa a política exterior, és a dir, el Departament d'Estat: Foreign Relations of the United States. Diplomatic Papers

Aquí ho teniu ordenat per capítols, des de 1861 a 1960 Per altra banda, podeu localitzar-ho per temes, com per exemple el referent a la Guerra Civil espanyola.En aquesta altra adreça podreu trobar un ampli repertori de documentació de política exterior i interior dels EUA.

The Architecture of Moscow from the 1930s to the early 1950s.Unrealised projects

Per a cloure l'any 2008, una curiositat. Es tracta d'una pàgina on es reprodueixen projectes arquitectònics del Moscou soviètic que mai s'arribaren a construir en les dècades de l'stalinisme de 1930 a 1950: http://www.muar.ru/ve/2003/moscow/index_e.htm

Afegit el dia 1-I-2009: per a comparar-ho amb els projectes d'Adolf Hitler i el seu arquitecte, Albert Speer, veure aquesta pàgina.

Gaspar Torrente, un nacionalista aragonés i català

Fa un parell d'anys que vaig descobrir la figura de Gaspar Torrente Campo, 1888 - Barcelona, 1970), nacionalista aragonès afincat a Barcelona i amb el temps nacionalista català. El vaig trobar llegint "L'Opinió" i "La Humanitat", portaveus d'ERC durant la II República. Es tractava d'articles on es lloava Catalunya i el catalanisme i se'l posava com a exemple per a Aragó i l'aragonesisme. En aquelles mateixes dates podem trobar també alguns articulistes bascos i valencians que, des de la premsa d'Esquerra, intentaven impulsar moviments nacionalistes al País Basc i al País Valencià que imitessin el partit de Macià i Companys.
Escric aquesta nota perquè acaba d'aparèixer una interessant novetat sobre Torrente que crec bo de senyalar i, més endavant, ressenyar. Es tracta de l'obra de Joaquim Monclús (autor d'una no reeixida biografia de Roca i Caball) i Enric Julià, Gaspar Torrente. Estat Català-Estado Aragonés, Barcelona, Duxelm, 2008, 147 p., 16 € La novetat d'aquest llibre és que ens documenten la militància de Torrente a Estat Català i ERC. Una actualització, i millora en les formes i redactat i en les dades, del llibre que publicà el 1988 Enric Julià, Gaspar Torrente. Entre Catalunya i l'Aragó, Calaceit, Associació Cultural Franja de Ponent, 1988, 204 p.

Per altra banda, per a qui estigui interessat en la figura de Torrente, a la xarxa hi ha una més que remarcable pàgina de la Fundación Gaspar Torrente, on trobareu reproduits una llarga llista d'articles seus. Per a més informació sobre el nacionalisme aragonès, veure la pàgina de la publicació Rolde de estudios Aragoneses on podreu comprar, a bon preu, reedicions de fulletons de Torrente i altres aragonesistes dels anys 20 i 30 del segle passat, a més de monografies actuals.

Northern New York Historical Newspapers (XIX-XX)

En aquesta adreça: http://news.nnyln.net/index.html hi trobareu l'enllaç amb una àmplia llista de diaris dels segles XIX i XX dels comtats Clinton, Essex, Franklin, Jefferson, St. Lawrence, Lewis i Oswego. La veritat és que són molts interessants i n'hi ha una gran quantitat. Per a la llista completa premer ací.

En aquesta altra adreça http://www.loc.gov/rr/news/oltitles.html podreu trobar enllaços a d'altres bases de dades de premsa dels EUA digitalitzada. Tanmateix, cap tant complerta com la Northern New York.

Un documental recomanable i un altre no tant: "La cosa" de Nanni Moretti (1990)

Per aquests dies que alguns tenim vacances, us recomano que compreu i veieu el documental de Nanni Moretti "La Cosa" (1990, La Feltrinelli, 15,90 €). Durant els darreres mesos de 1989, després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'inici del final del bloc comunista de l'Europa de l'Est, el PCI i les seves seccions locals discuteixen sobre el seu futur immediat. Moretti acudeix a diverses reunions d'agrupacions locals comunistes italianes i ens permet veure les discussions des de dins: s'ha d'abandonar el terme "comunista", eren comunistes els països de l'òrbita soviètica o la mateixa URSS? té futur el comunisme més enllà de 1989? quines implicacions tenia el PCI o el PCF amb la Unió Soviètica? que ha aportat a l'educació col.lectiva de geneacions d'italians el PCI?

Tota una sèrie de preguntes que van apareixent al llarg d'una hora de film on diferents militants aporten punts de vista diversos, però amb una visió unitària: el PCI els ha format en una manera de veure el seu país i el món de manera crítica. Alhora que, en un país extremadament classista com era i és Itàlia, ha ajudat a dignificar que les classes treballadores. Un documtal extraordinariament interessant per a reflexionar sobre la vida del PCI, dels partits comunistes de l'Europa occidental, com el PSUC o el PCE i les seves evolucions posteriors d'ICV o IU a casa nostra. Pensar en els seus dramàtics erros històrics i estratègics, i més que res pensar en com un país com Itàlia amb gent com la que surt al documental està, ara mateix, com està.

El pack de la Feltrinelli incorpora també el documental "Il fare politica" de Hugues Le Paige (2004). També interessant com a complement de l'anterior, ja que segueix la implicació política de tres amics militants de base del PCI i les posteriors organitzacions hereves o escindides durant vint anys, des del 1982 al 2004 al poble de Mercatale a la Toscana.

La història oficial és molt bònica i massa poc crítica. I els actes...

Aquest matí he anat a un acte institucional d'obertura de l'Any Francesc Macià (122è President de la Generalitat i primer de la institució contemporània entre 1931 i 1933). Es tractava de qutre discursos del President de la Generalitat, José Montilla, del Vicepresident Carod-Rovira i del Conseller Saura; amb l'afegitó d'una nota biogràfica del director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i historiador, Josep-Maria Roig i Rossich. Els discursos, i potser no caldria dir-ho, han parlat d'un Macià quasi perfecte, immaculat, sant i heroi nacional i social. Cap referència a contradicció alguna, errors polítics o personals, gestió més o menys eficaç.

Certament, a Catalunya i pel catalanisme, Macià és un símbol. Potser més estètic, a imatge i semblança del Che Guevara, que a la pràctica. Les referències als seus postulats independentistes i partidaris de la lluita armada escasos, de la manca d'un discurs profund i treballat en l'àmbit social encara menys, i pel que fa a la seva gestió al capdavant de la Generalitat entre 1931 i 1933 quasi res. Per no citar la nula referència a la complicada vida interna del partit que fundà com a principal líder el 1931: Esquerra Republicana de Catalunya.

Per la resta ja se sap, els actes institucionals són aquella màquina de gastar diners públics on alguns privilegiats tenim invitació... És a dir, aquells actes que veiem a TV3 en el que el Patí dels Tarongers resta ple de gent menjant, saludant-se i recordant que bo que era el salmó marinat de l'acte d'unes setmanes enrera... I el més increible és que l'agenda de l'Avui anunciava l'acte com si fos d'accès lliure quan, en realitat, hi havia una única opció per a entrar-hi: la invitació directa (com podeu veure en la imatge).

És d'esperar que la celebració de l'Any Macià vingui acompanyat d'alguna convocatòria del CHCC per a finançar estudis sobre la seva figura. Esperem que no estiguin ja concedits i que s'adjudiquin a estudis que aportin quelcom de nou al coneixement de la figura de Macià.