Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dimecres, de setembre 30, 2009

"Entre la dictadura i la revolució", Ferran Soldevila (a cura d'A. Balcells i E. Pujol). La crida de la digitalització


"Entre la dictadura i la revolució", de Ferran Soldevila a cura d'Albert Balcells i Enric Pujol, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009, 296 p. 22 €
Es tracta d'una més que interessant obra que recull els articles que publicà al diari suís "Journal du Genève" i al britànci "Bulletin os Spanish Studies" de Liverpool, entre 1925 i 1947. En la seva totalitat són textos publicats sota pseudónim i que per primera vegada són traduïts al català i publicats amb el nom propi i real de l'autor. Per tant, un llibre molt interessant.
Tot i això, voldira fer algunes consideracions. En primer lloc, a la introducció s'han escolat alguns errors de repetició de paragrafs de manera literal o quasi bé. Però ja se sap a tots ens passa o pot passar. La segona ja és de més consideració: i és que el Journal du Genève està totalment digitalitzat i on-line. Això, si més no caldria ressenyar-ho, ja que el lector de francès podria fer-se amb les versions originals dels articles, alhora que tothom podria copsar el context ideològic i polític del diari en si. En aquest mateix blog teniu el link pertinent.

Allò si que era vida... sense papers, sense feina... però NY ja queda llunya


Part del Claustre de Sant Miquel de Cuixà a "The Cloisters" (Nord de Manhattan, NY)

Després de deu dies de relax mental a New York, la vida quotidiana i la feina, els llibres a mitges, els papers, tot torna... però per poc, a Roma, m'espera la jungla immobiliària que representa trobar un pis "decent" i no a preus berlusconians. Jo crec que serà més complicatr això que escriure una bona obra d'història.

Per cert, per qui hagi d'anar a New York, cal recomanr alguns llocs on trobar llibres a preus irrisoris. Primer cal visitar els mercats d'antiguitats i rampoines del barri de Chelsea a Manhattan els caps de setamana. També és molt útil i recomanable la visita a tots els locals de Salvation Army on podreu comprar llibres i vinils antics i nous a 1 $ o menys.

dissabte, de setembre 26, 2009

Sobre els museus de New York i de la resta del món



Darrer dia sencer a New York-Nieuw Amsterdam, visita obligada als dos grans museus de referència: Metropolitan (Met) i MOMA. Visites que provoquen reflexions ja tingudes i pensades anteriorment a París, Londres, Oslo, Tokio... Tenen sentit aquestes aglomeracions de peces d'art, joies, objectes quotidians... Certament, després de passejar més que agradablement per Central Park, el Met es presenta com un temple on un pot fruir amb desmesura o acabar per odiar i avorrirr l'art. Les col.leccions, increibles, com al Louvre o al British, fins i tot diria que en alguns sentits millors: algunes estances renaixentistes italianes han estat comprades senceres, amb parets i sostres. Certament no només els pobles colonitzats o del tercer món van ésser objecte de compra d'art. Sorpren que als anys 30 del segle XX la Itàlia de Mussolini, les famílies propietaries de les restes artístiques dels Farnese i companyia es venguessin veritables joies. Però ja se sap que la crida del Dòlar és irresistible com el cant de les sirenes!!! Al marge de les peces, masses per unes quantes hores, hi ha un altre element dels museus de NY , també del MOMA, que no m'agrada però que cal entendre en la idiosincràcia nordamericana. I no és res més que la divisió de les sales pel nom del donant. És a dir, mantenint unides col.leccions amb peces renaixentistes, del XVIII, XIX i XX, però separant-les d'altres del mateix període però amb dáltres noms: Galerie John Rockefeller... La veritat és que aquestes reflexions només tenen una simple explicació: Barcelona, la capital del meu país, no té un Museu d'aquesta magnitud. Si el tingués no caldria empassar-se 2000 quadres i escultures en quatre hores, hi podria anar cada setmana a observar aquell Magritte o aquell mosaíc bizantí, però, ai Mamma Mia, la sort no ens ha estat favorable. Che peccato!!!

P.D. Afegitó al darrer missatge anterior: totalment recomanable la visita a Williamsburg a Brooklyn. La part del barri on habiten jueus dels més ortodoxos i fanàtics religiosos fa present la injustícia dels humans. A la vista una societat, de no pocs integrants, on el fanatisme religiós és fa tant present com als paisos islàmics més criticats i denostats. Em fan la mateixa por uns que els altres, i ja no diguem si per alguna banda en trobo de catòlics sense sentit comú. Milers d'anys d'evolució humana intel.lectual, QUE JA SÉ QUE EVOLUCIONAR NO SEMPRE VOL DIR FER-HO PER ANAR A MILLOR, però home. Ja se sap la persecució engendra fanatisme. Això si, del milió de jueus de NY, pocs són com aquests. La prova el falafel fantàstic que ens em menjat en un local israelià d'un immigrant arribat de Haifa fa poc.

dijous, de setembre 24, 2009

Tot buscant una Historia a New York, europea, és clar!! Idiota



Avís: com en l'anterior entrada no hi són tots els accents que caldria, pero el teclat és com és.

Un nou dia a New York, ciutat fantastica, agradable, on menjar-hi de tot. Un festival. Tanmateix, avui he pogut fruir de tres mostres de les ansies de construir-se un passat europeu que no tenen més enlla del segle XVII (de fet no molt posterior a la resta de les colonitzacions hispaniques d'America, pero, evidentment amb menor intensitat fins al XVIII-XIX). Per una banda, al matí hem visitat The Cloisters, museu on un dels Rockefeller i amics, van anar acumulant peces romaniques i gotiques fins que varen poder construir un monestir europeu occidental sencer. És de destacar que l'emplacament (al costat del riu Hudson i en plena muntanya urbana) fa la visita sorprenent al mig de NY. Per part catalana, algunes aportacions sublims (per matar capellans i bisbes que s'ho van vendre). La més important el claustre de Sant Miquel de Cuixa, al Rosselló. Ara que alla hi estan col.locant reproduccions, aquí en tenen els originals. La historia és així, a principis de segle alguns europeus, alguns eclesiastics, o no a-preciaven o s'embadalien davant dels dolars americans. També els sarcofegs dls comtes d'Urgell, Ermengol IX i X.
Segona mostra, la Hispanic Society of America. Un lloc curiós, producte de la obsessió d'un nord america per la cultura espanyola i portuiguesa. Biblioteca fantastica, museu increiblement passat, amb errors increibles i iaio a l'entrada.
Tercer testimoni curiós. Sembla que aquí a vegades poden riure's d'ells mateixos i intentar aprendre alguna cosa. A Europa aixo no es faria. Mireu, sinó, el títol del llibre de la fotografia (integrant d'una col.lecció).
De fet, visitant els innumerables barris de NY, Bronx, Queens, Brooklyn... jo crec que ja tenen prou historia.

dimecres, de setembre 23, 2009

Gent amb classe i classes de gent... a New York


Abans d'ahir a la nit al Cafe de l'Hotel Carlyle de NY, concert de Woody Allen i Orquestra. 217 dolars per un concert en petit format en una zona exclusiva de la ciutat. Pero al marge del show, el veritable espectacle estava en la gent que hi havia al lloc. Uns, la classe alta de NY, gastant amb desmesura pel gust de diferenciar-se dels altres, uns altres, nosaltres i turistes varis, aspirant a ésser més del que podem per a gaudir com els milionaris, executius... i uns altres, a fora, a Madison Avenue, dormint entre cartrons als portals de les Esglésies i botigues de luxe. La historia de la humanitat en uns pocs metres... Gent amb classe? I moltes classes de gent!!!!

dilluns, de setembre 21, 2009

Tot llegint ¨La democracia a America" de Toqueville a New York



Abans de tornar a Roma, unes breu escapada a New York per completar les vacances (no hi haura accents, ja ho avanco). La veritat és que la ciutat resulta extremadament atractiva, especialment pels referents televisius i cinematografics de tota una vida (certament, tot es real). Alhora, hi ha elements historics d-innegable interes. La immigració constants des del segle XVII ha produit una diversitat humana tal, que a Europa ens faria por. Restes holandeses poques, rastre britanic més, pero sobretot alguns elements dels que Toqueville escrivia el 1835...
Algunes llibreries, com les de les fotografies, i llocs per a la historia com el Bronx. Algunes institucions inutils com l-ONU on aquesta setmana res reuniran totes les estrelles mediatiques de la politica mundial. No escric molt més, ja porto estona aprofintant-me del wifi gratuit de Wall Sreet. Ja comentare alguna cosa bibliofila despres de fer la segona visita a les llibreris avui al matí.

dissabte, de setembre 12, 2009

Un llibre del tot recomanable: "Memòries (1920-1970). 50 anys d'acció política, social i cultural catalana" de Miquel Ferrer i Sanxis


La veritat és que sempre és agradable descobrir personatges històrics i els seus itineraris personals i polítics. Aquest és el cas de Miquel Ferrer i Sanxis (Castelldefels, 1899-Barcelona, 1990) el que fora secretari general de la UGT de Catalunya des de 1937 en plena guerra fins al 1959 a l'exili mexicà. De fet, aquestes memòries no són l'original que deixà l'autor, sinó una reducció realitzada per Miquel-Àngel Velasco Martín. Tanmateix, el gran interès rau en la militància independentista i pretesament terrorista de Ferrer des de finals dels anys deu del segle XX. Una militància separatista que el portaria a involucrar-se en diferents intents de creació armada catalana (SEM, Estat Català,...) i que el portaren a la presó durant la Dictadura de Primo de Rivera. Un itinerari especialment interessant que el portaria a la UGT i al PSUC del qual seria expulsat el 1939.
Per altra banda, cal assenyalar que podeu demanar-ne un exemplar gratuït a la Fundació Josep Comaposada de la UGT.

diumenge, de setembre 06, 2009

Darrera novetat d'Arnau Gonzàlez i Vilalta, "La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat"


Benvolguts,

aquí us presento el meu darrer llibre publicat:


"LA CRUÏLLA ANDORRANA DE 1933. LA REVOLUCIÓ DE LA MODERNITAT"

Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009

17 €

239 pàg.

Resum:
La present obra aporta llum sobre un fet històric d’indubtable transcendència en la història contemporània d’Andorra: la revolució de 1933 i els seus efectes. Un esdeveniment que certificaria el trencament definitiu de la trajectòria andorrana, fins aquells moments en certa mesura al marge de la història europea, per desencadenar un procés de modernització de gran abast els efectes dels quals encara podem veure. Des de la reclamació del sufragi universal masculí fins a l’ocupació del país per part de la Gendarmeria francesa, passant per les vagues dels obrers que treballaven en les obres de la Fhasa o les disputes diplomàtiques entre França i Espanya referents a Andorra, amb la Generalitat de Catalunya pel mig, l’any 1933 esdevindrà un punt d’inflexió en la mil·lenària història andorrana.

dijous, de setembre 03, 2009

Després de passar per la Bretanya algunes reflexions...

A la Libraire d'Histoire de Nantes, per cert, no gaire ben assortida.

Fitxes de la documenació consultada al CADN

Després de la tercera expedició als Arxius Diplomàtics Francesos a la ciutat de Nantes i de fer una mica de turisme per la Bretanya, voldria fer algunes reflexions.
1.- En primer lloc, com crec que vaig dir fa un any, el CADN té una immensitat increible de documentació referent a Catalunya que fa feredat. Sembla increible que ningú s'hi hagi acostat per a treballar-la. Jo en part ho faré. Concretament en referència a la visió de la diplomàcia gala del curs de la Guerra Civil (1936-1939) a Catalunya. Una llarga llista d'informes, telegrames i entrevistes amb Companys i altres del Cònsols francesos a Barcelona. Sens dubte, una gran font no explotada. Com tampoc, i això també espero explotar-ho en un termini relativament breu, pel que fa a la visió francesa de la oposició catalanista antifranquista durant el període 1944-1948. De fet, he tornat amb milers de fotografies digitals (Si, ara ja es poden fer sense pagar res!!!!)


2.- Al marge de consideracions estrictament arxivístiques, en voldria d'altres referents al nacionalisme bretó. Per una banda, per dir que resta totalment anorreat visualment als carrers de tot Bretanys. Només alguna pintada residual en llocs de poca visibilitat, alguna llibreria a Quimperlé amb llibres sobre la qüestió i poc més. Això, si l'administració francesa ha permès la retol.lació bilingüe, francès-bretó, dels rètols de trànsit i d'alguns carrers, però res més enllà de l'anèctoda. Poca, poquíssima gent parlant en bretó, nul.la existència de publicacions en aquest idioma, i ni rastre d'ell en cap tipus de format escrit en botigues, etc.


3.- Això sí, voltant per la Bretanya les llibreries de vell van apareixent i fent crits de sirena... Gran compres sobre nacionalisme bretó, per exemple, les memòries del nacionalista i membre del Consell Consultiu de Bretamya del 1944, Yan Fouéré, La patrie interdite. Historie d'un Breton, París, Editions France-Empire, 1987, 8 € (preu de vell), 459 p. i, la segona part, La Maison du Connemara. Histoire d'un Breton, II, Bannalec, Coop Breizh, 1995, 8 €, 334 p. Una interessantísima autobiografia de l'evolució del nacionalisme bretó que fa especial incidència, com no podia ésser d'una altra manera, sobre la col.laboració amb els ocupants alemanys durant la II Guerra Mundial. Però que també ens explica d'altres aspectes molt suggerents del bretonisme. Per exemple, podem conèixer les posicions celtistes o pancèltiques, que pretenien crear una mena de comunitat de les nacions cèltiques: Bretanya, Escòcia, País de Gal.les i Irlanda, amb l'afegitó ja ancrònic de Cornualla. L'especial referent que era el nacionalisme gal.lès o l'exili, precissament a Gal.les i després a Irlanda de molts dels líders, polítics o culturals del nacionalisme bretó com, per exemple, Roparz Hemon.

4.- La veritat és que la qüestió del col.laboracionisme del nacionalisme-independentisme bretó amb els nazis a la França ocupada del 1940 al 1944 és, certament, delicada. Però no ho és menys que la col.laboració d'àmplies parts de l'administració francesa, de quadres militars, culturals, etc, de París. França caigué ràpidament, el feixisme hi era molt estès i el col.laboracionisme no fou una excepció. Per tant, la criminalització de l'actuació d'una part del nacionalisme bretó, no tot, no varià tant respecte a la de molts francesos. Així, perquè la diferent vara de medir? La pregunta sembla de broma, no? A França, com a tants d'altres llocs d'Europa i del món, el nacionalisme d'Estat ho pot tot, ho supera tot, res no el tomba. En canvi el nacionalisme bretó ja ha quedat estigmatitzat per sempre més?