Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dissabte, de novembre 28, 2009

Itàlia... com un cinquecento. Antic i atrotinat però funcionant no se sap com...

Aquí tot va a trompicons, amb un caos "no ordenat". De fet, la finestra del menjador de casa és com la de Hitchcock, encara que no gaire indiscreta. Ací es pot gaudir de multiples espectacles "Made in Italy". Des de cotxes bolcats en accidents increibles fins a bronques monumentals pels cotxes aparcats allà on semblen haber caigut del cel. Mentrestant, Silvio -meno male che c'è- va fent. La divisió de poders no existeix, sembla que no haguem arribat al 1789. Ell ho és tot, el Marajà ho pot tot. Però tot flueix, lentament, amb obstacles, però flueix.
A l'Archivio degli Affari Esteri, a vegades hi he de solucionar certes traves. Que si ha portat la carta, l'invito del Archivio? Que sinó saben escriure Gonzàlez amb Z final a l'ordinador, enlloc de S i que, per tant, no apareixo. Què si ha signat al registre? No, només pot consultar dues bustes -caixes- que sinó s'erniaria home! Ai, ja ho diuen els mateixos romans i italians en general, que sinó fos perquè sóc de fora, només voldria que sortir d'aquest país. De fet, Itàlia segueix essent una fàbrica d'emigrants. Molts d'ells, ja ho sabem prou, cap a Barcelona. Maleida moda barcelonina... encara que semblla que comença a acabar-se aquella falera per la nosyra capital. Mentrestant, podeu veure un interessant vídeo fet pel canal de Tv del diari "La Repubblica" sobre la relació i el tracte que dispensa Berlusconi a les dones. El que deia, abans del 1789, però no hi ha cap revolta, serà que hi estàn d'acord???

dimarts, de novembre 24, 2009

Un museu recomanable: Museo Nazionale della Emigrazione Italiana (Complesso Vittoriano, Roma)





Com podeu observar a les imatges, el Museo Nazionale Emigrazione Italiana, al Complesso Vittoriano de Roma a Piazza Venezia, té una interessant col.lecció de documents sobre les diferentes etapes de la emigració italiana des de mitjans del segle XIX. Està ben documentat i prou ben organitzat. Una visita recomanable. A més hi ha una petita biblioteca sobre el tema, i es poden adquirir interessants obres sobre les comunitats italianes a diversos llocs del món.
Per altra banda, podeu consultar una bona llista d'articles dedicats a la emigració italiana a la revista "Altreitalie" que podeu consultar digitalitzada des del 1996 al 2008.

dissabte, de novembre 21, 2009

Novetat editorial "Lluís Companys. Un home de govern". Una aproximació al II President de la Generalitat contemporània

Presento la meva darrera obra publicada. Es tracta d'una aproximació a la figura de Lluís Companys: "Lluís Companys. Un home de govern", Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €. Confio en que serà llegit i criticat, sigui en el sentit que cadascú vulgui.

Lluís Companys, el president de la Generalitat que va esdevenir un mite amb la seva tràgica mort, no és una figura fàcil d’enfocar per a un historiador. El present llibre d’Arnau Gonzàlez analitza, amb rigor, però també de manera clara i amb esperit de divulgació, la trajectòria política de Companys, centrant-se en l’etapa re­publicana, és a dir, entre 1931 i 1940. I ho fa a l’inversa, situant el seu afusellament com a origen d’una visió totalment distorsionada del polític català.
A partir d’aquesta distorsió s’analitzen els seus passos anteriors i es reconstrueix la seva actuació política des del 14 d’abril de 1931. Una trajectòria que el portarà a desenvolupar infinitat de càrrecs en els quals sempre el seu rol serà l’actuació política enèrgica i emotiva, de vegades enfrontada amb la gestió ins­ti­tu­cional pura i dura.
Un llibre a l’abast del gran públic interessat per la història del nostre país, narrat de manera amena i planera, alhora que una visió de Companys que aportarà noves dades a estudiosos i historiadors. L’apassionant vida d’un polític odiat i admirat, insultat i exaltat, mobilitzador de masses i jugador arriscat. Una figura que només aconseguirà el consens social i polític en la seva mort a mans del dictador.

dimecres, de novembre 18, 2009

Itàlia: un país en campanya electoral constant






Quan un arriba a Itàlia, sempre té la impressió que el país està immers en algún procès electoral qualsevol. No és fins que un porta uns dies al país que veu, si és que no ho sabia abans, que aquí la propaganda-demagogia-brutícia dels partits polítics es una constant durant tot l'any. Certament hi ha factors que contribueixen a perpetuar aquesta situació. Per una banda, la fragmentació increïble, tot i els esforços reeixits de crear grans partits, del sistema de partits italià. Actualment el PD i el PDL, les dues grans coalicions dites de "centre-dreta" i de "centre-esquerra" dominen les institucions. Tanmateix, segueixen existint més de 10 formacions, en gran mesura extraparlamentaries. Per altra banda, hi ha una vitalitat sorprenent del debat polític. Això sí, debats d'una extrema simplicitat i que, per a un europeu d'una altra latitud amb uns polítics bastant lamentables, sembla encara més patètica. Aquí el que es debat són els principis bàsics d'un estat democràtic hereu del 1789: la divisió dels poders, la independència d'aquests, la igualtat dels ciutadans davant de la llei...

En fi, us presento una mostra dels cartells polítics que es poden trobar pels carrers de Roma. Ja n'aniré afegint d'altres. Mai penso en agafar la càmera per a fotografiar les desenes de mostres existents. Això sí, sempre hi ha espai per la ironia. I és que com podeu veure en el primer cartell del Partito Democratico, la seva lleganda crítica l'actuació de l'alcalde berlusconià de Roma, Alemano, del qual diu que permet l'aparició dels cartells i altres propagandes comercials salvatges a Roma!!!

dimarts, de novembre 10, 2009

Affari Esteri a Roma



Imatges de la sala de lectura de l'Archivio Storico Diplomatico del Ministero degli Affari Esteri italià a Roma, 10-XI-2009.
Arxiu curiós aquest d'Affari Esteri a Roma. Per a entrar-hi, sinó ets italià, has d'aconseguir una carta de l'ambaixada corresponent que acrediti el que hi vas a fer. Element que he salvat "a la italiana". És a dir, trucant al telèfon de l'arxiu, des de l'aparell que hi ha a l'entrada, i argumentant que ja hi havia anat fa tres anys i, sobretot, que sóc "professore". Aquí, la clau és possar per davant el teu càrrec. A dins, gent curiosa, gent variada, gent que està més estona a fora que a la taula amb els documents. Així no m'estranya que tardin anys i anys a acabar cap investigació. El 2006 vaig conèixer un doctorand que portava dos o tres anys fent fotografies digitals dels documents italians sobre la Guerra Civil Espanyola!!! A dos "bustes" (caixes) per dia, és cert que no pots anar a la velocitat d'altres arxius com els National Archives de Londres o els Diplomàtics de Nantes, però a 2 per dia i uns 250 dies a l'any=500 caixes l'any!
Per altra banda, com podeu veure a les fotografies, els documents no estan molt ben conservats. Sembla que aquesta no és una de les preocupacions principals dels responsables i treballadors de l'arxiu. Això sí, es poden fer fotografies digitals de tots els que vulguis sense pagar res. No ens queixarem, per tant. Tanmateix, no ens podem estar de dir que, el maltractament físic al que són sotmesos els documents (al més pur estil de l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca), farà que d'aquí a uns anys cap historiador pugui accedir a molts d'ells destruïts per tanst anys de mal funcionament arxivístic.

dilluns, de novembre 09, 2009

Vint anys sense mur, des de Roma (1989-2009)


Itàlia, entenguem els centres museístics, els canals de televisió i la premsa, estan realitzant una cobertura sorprenentment gran dels vint anys de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Certament, Itàlia era un país fronterer amb el bloc de l'Est (concretament amb la Iugoslàvia de Tito que esclataria poc després). Era un país, on el comunista PCI tenia un pes, tant cultural com polític de gran rellevància, i era i és un país aficionat a la història. De fet, la televisió italiana, privada o pública, és una mostra sorprenent de la possibilitat de barrejar documentals d'història molt ben elaborats a hora de màxima audiència, amb els pitjors programes propis de la TV espanyola, per posar un exemple. Això ve a demostrar una màxima que caldria estendre als programadors d'arreu: el públic mira el que li tiris a la cara! Documentals, debats polítics (veritable especialitat italiana) o cinema d'art i assaig, italià, rús o coreà (que ja és dir!!!).

Faig un incís aquí. Perquè la classe política d'arreu només fa que parlar i no actuar? Ahir al vespre a la Rai3, al programa "Che tempo che fa", el president del Congrès italià, Gianfranco Fini (AN, ara PDL) presentava un llibre que acaba de publicar. Hi feia reflexions interessants i radiografiava gran part dels problemes de la societat i política italiana. Però el problema, és que només reservava aquelles reflexions per al paper imprès, però no per als debats parlamentaris reals a Roma. Aquí, a Catalunya, Espanya i altres no tant, només es debaten obvietats, qüestions sense importància real... tot gira al voltant de Silvio Berlusconi. Si insulta als jutges tots a valorar-ho, si s'ha de poder jutgar-lo, si té un afer sexual, si fitxa Ronaldinho pel Milan... molt trist i patètic...

Tanmateix, jo volia parlar d'una altra qüestió. I és que veient, ara mateix a La 7, "La Caduta del Muro de Berlino", penso: perquè els règims polítics que, teoricament haurien d'haver suposat una major llibertat, van acabar representant els governs més reaccionaris, més autoritaris i menys d'esquerres del planeta?
Imatges emocionants dels primers alemanys de l'est que van passar a l'oest, que van fer caure el Mur. Però també molta tristesa. I és que tot i que ens poguem emocionar amb aquestes o altres imatges, dels opositors a Pinochet caient davant dels canons d'aigua, de Tiannanmen, Martin Luther King a Washington... no deixa de ser una mostra de la crueltat humana. Són altres dels nostres, de la nostra espècie, contra els que creem els moments èpics, contra els que hem hagut de reclamar els drets més essencials...

dissabte, de novembre 07, 2009

Una entrevista interessant i, curiosa?


Món i política (AVUI, 7-XI-2009)

“Sarkozy podria fer el català oficial a la UE”. Entrevista a Maite Sanchez-Schmid, eurodiputada de la UMP per la Catalunya Nord

Albert Segura Brussel·les Ult. Act. 07/11/2009 01:25 gran petit 288 opinions


Catalunya té una vuitena eurodiputada: milita a la UMP del president francès, Nicolas Sarkozy, i reivindica l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE) amb més força que alguns dels catalans d’aquesta banda del Pirineu. Maite Sanchez-Schmid, nascuda el 1957 a Perpinyà, d’on també és regidora, rep l’AVUI al Parlament Europeu en el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus.
El català està en perill d’extinció a la Catalunya Nord.

No, el català no s’està perdent, això no és cert. Almenys a Perpinyà fem esforços perquè això no passi. Cada any subvencionem 2.000 hores de català a les escoles. Oferim cursos no només lingüístics sinó també de cultura catalana i estem construint, amb Figueres i Girona, un teatre transfronterer, en català i francès. Perpinyà sempre serà Perpinyà la catalana, la fidelíssima.
Però el govern francès no hauria de fer més pel català?

Sí, hauria de permetre que s’aprengui a totes les escoles de la Catalunya Nord, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els pares haurien de poder elegir si escolaritzen els seus fills només en francès o en bilingüe. És a dir, que la meitat de les hores lectives siguin en català, no ensenyar-lo només com si fos una llengua estrangera, com el castellà o l’anglès, sinó fer classe d’història, de geografia o de matemàtiques en català. Tenim alguna escola pública bilingüe, però no és suficient.
Vostè és de la UMP de Sarkozy, podria fer pressió...

Ja ho intento, demanant a Éducation Nationale i al ministeri francès de Cultura que protegeixi el català.
I que ajudin la Bressola...

He treballat molt amb ells. Eduquen per immersió lingüística, però prefereixen mantenir l’estatus d’escola privada i jo sempre he defensat la pública. Cada cop són més els que s’adonen que a només 30 quilòmetres hi ha la Catalunya Sud, la seva economia i el seu mercat de treball. I d’aquí dos anys estarem a només tres quarts d’hora en TGV de Barcelona i això ens permetrà anar-hi a treballar cada dia i seguir vivint a Perpinyà. És el futur! Si vius a Granollers o a qualsevol altre ciutat de la rodalia, una hora de cotxe cada matí per anar a treballar no te la treu ningú. I a París també molta gent triga més d’una hora a arribar a la feina. Nosaltres en tres quarts estarem a l’estació de Sants. Ja no existeix la frontera, Catalunya Nord i Catalunya Sud és el mateix.
Vostè se sent catalana o se sent francesa?

Em sento profundament catalana, tot i que també sóc francesa i europea. Els meus referents culturals, culinaris, literaris són els catalans, m’hi sento molt més a prop que dels de Tolosa o Montpeller. Jo no tinc res a veure amb els bretons, per exemple, som molt diferents. I a Barcelona o amb Dalí i Tàpies em sento com a casa. Catalunya i Espanya són una mica com la UE i els seus Estats membres. Catalunya té una identitat política, és una nació, però per ara forma part d’un Estat.
Farà front comú amb els eurodiputats catalans?

Batallaré al seu costat perquè el català sigui reconegut llengua oficial de la Unió Europea, tot i que serà difícil.
Només cal que un Estat membre ho demani...I no sé si Zapatero serà capaç o abans Andorra entrarà a la Unió Europea...
Per què no l’hi demana a Nicolas Sarkozy?

Si l’hi demanéssim estic convençuda que no ho rebutjaria. L’oficialitat del català a la Unió Europea no el preocupa actualment, no és cap prioritat per a l’Elisi. Però potser n’hi ha prou demanant-l’hi. Potser ell podria aconseguir que fos oficial. La UMP és sensible al multilingüisme, a la diversitat cultural; i el català no és cap llengua minoritària. La parlem més de deu milions d’europeus i no només a Catalunya. És amb aquest argument que l’hem de convèncer.

dilluns, de novembre 02, 2009

Des de Roma a l'espera dels arxius...


A Roma un altre cop... entrevista a Ràdio Valira d'Andorra avui al matí. Totalment surrelista: per telèfon en una oficina de la Banca di Roma i, a sobre, em sentia a mi mateix un segon després dient el mateix. La tecnologia ja ho té això, ja. Però bé, en breu atacaré de nou els arxius italians, esperem que la visita sigui profitosa com ja ho fou fa tres anys.
De moment, el fred ha arribat a la Cittá Eterna, i la pioggia ja no diguem. I jo tinc un record per la meva àvia Inés (1924-2009) que he situat a la primera pàgina del llibre "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República". Sempre penso de posar dedicatòries als meus llibres, però la feina sempre em despista i, al final, no n'acabo situant cap. Per una vegada, he actuat a temps