Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dissabte, de desembre 26, 2009

I jo pensaba que no hi havia res millor que la banda sonora de "Barry Lindon"


Escoltava ahir i avui al matí la banda sonora de la pel.lícula de Kubrick "Barry Lindon" i creia haver tocat el cel. Aquelles notes barroques, èpiques i recarregades... ai!! això si que és vida. Hauríem d'anar pels carrers, de Roma, Nova York, Kyoto o Herbés amb aquest so de fons, al cap, envoltant-nos... Però... acabo de descobrir que els bons americans han digitalitzat o, centralitzat d'altres hemeroteques digitals (BNC, Google...), una sèrie immensa de documentació. Per al cas català, per exemple, és interessant la "Revue Catalane" de Perpinyà entre 1907 i 1921 o la revista satírica "Papitu" del 1908. També, per exemple, podem consultar de manera ràpida i sense problemes, qüestió no menor, l'obra de Mañé i Flequer "El regionalismo" del 1900, el d'Antoni Rovira i Virgili del mateix any "El nacionalismo catalán", el d'Antonio Royo Villanova, El problema catalán. Impresiones de un viaje a Barcelona, del 1906 "Cataluña juzgada por escritores españoles no catalanes" de Julio de Gracia, del 1907 un curiós llibre de Francisco Jaume "El separatismo en Cataluña. Sociología aplicada. Crítica del catalanismo según el análisis de los hechos" 1908 o "Anthologie catalane" del 1908 de Joan Amade. I molts altres...

dijous, de desembre 24, 2009

El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya 1932-1939


En aquest link del Parlament de Catalunya podreu consultar tots els diaris de sessions de la Cambra Catalana durant la II República, des de la seva obertura el 1932 fins al final de la Guerra Civil. Un veritable regal de Nadal, a manca de saber la data en què es va penjar a la xarxa. També hi ha un interessant fons de cartells de la guerra. Per altra banda, ja fa temps que també són consultables on-line els Butlletíns de la Generalitat republicana del 1956 i del 1977.

dimecres, de desembre 16, 2009

Postal dels anys cinquanta del XX del Palazzo de la Farnesina que vaig adquirir fa poc al Mercatino de Porta Portese al Trastevere. Poques diferències amb l'actualitat, fins i tot hi resta l'obelísc amb la inscripció "Mussolini Dux"

dimarts, de desembre 15, 2009

Quant més amunt tot sembla més clar, o no?

Vista del Palazzo della Farnesina, Ministero degli Affari Esteri, des de la Cúpula de St. Pere del Vaticà
14-XII-2009

La recerca als arxius d'exteriors prossegueixen. Amb dificultats funcionarials cada dia més incomprensibles. Tanmateix, tot va prou bé. Materials molt interessants.

Però no volia parlar de les meves vivències arxivístiques, sinó de la qüestió de major actualitat a Itàlia: l'agressió al Presidente del Consiglio, Silvio Berlusconi. Més enllà de lamentar que ningú en aquest món pateixi el dolor físic de Silvio, el fet a causat un veritable marasme polític al país del caos amb parmiggiano. El centrodestra, el govern, els canals de TV de Berlusconi i altres, acusen al centrosinistra d'atiar l'odi i la violència "terrorista" contra el Premier. De planificar-ho, demanar-ho... Però home, prou feina tenen al PD i voltants amb saber exactament que són i que fan per a planificar atacs com si això fossin els anys de "piombo". A Itàlia, de l'anècdota, per molta sang que es veies, se'n fa tot un fenomen social i polític. Certament, fa poc es va fer el No Berlusconi Day, els atacs i crítiques estan centralitzades en Silvio... però també la dreta sembla immonitzada per S. B. Els cartells de propaganda política del Popolo delle Libertà només fan que citar B. tot gira al seu voltant. Però és que el problema no és B., ni ara ni en els últims 15 anys, des de que va entrar a l'arena política. B. és un producte d'Itàlia. El país té problemes molt profunds, molt evidents, que salten a la vista, però B. no n'és l'orgíen o l'arrel, sinó un convidat que s'ha col.lat i està aprofitant la crisi general. Per tant, el cop de Duomo milanés, segur que li ha fet mal... però està sent utilitzat com si d'un assassinat es tractés. La demagogia és infinita, com la ignorància... De fet, aquí ningú parla del que s'ha de parlar. A Catalunya i Espanya, els problemes existeixen també, però en una altra dimensió. Itàlia circula en una via làctea pròpia...

Deixo al marge alguns problemes de comprensió del fet català per part de certs italians, no del conflicte nacional, sinó de la realitat objectiva...


dimecres, de desembre 02, 2009

Tot podria canviar en un instant... D'un torpede i un minaret


Ahir, a l'Archivio degli Affari Esteri, grans troballes documentals. Els anys i l'experiència als arxius van afinant l'olfacte i un ja comença a buscar en fons i capses que res sembla que tinguin a veure amb l'objecte de la investigació en curs. Bé, parlo d'un curiós telegrama enviat des de Roma a diferents ambaixades italianes del 7-IX-1937 en el que es deia que la "Marina catalana", entenguis alguns vaixells en possessió de la Generalitat, tenia diferents embarcacions de fabricació italiana amb les que pretenia atacar objectius francesos i britànics al Mediterrani per a provocar una conflagració europea. Certament, si això s'hagués arribat a produir, tot podria haver canviat. Disparant algun vaixell de la Royal Navy la sort de la Guerra Civil, de la II Guerra Mundial, etc., podria haver canviat. Ja se sap, la vida són aquells petits moments en que es decideix fer una cosa i no una d'altre. En aquest cas, sembla que no vam atacar ningú. No sé si dir que "llàstima", tampoc sé com haguèssim acabat. Tot i molt pitjor que amb el règim franquista no ho crec, sincerament. Però també s'ha de tenir la certitud que sempre hi ha quelcom de pitjor. Quina vida més "rompipalle", no?

Per aquí, sembla que allà no (grans conceptes aquests d'aquí i allà i més enllà), el debat està ara fixat en els Minarets de les mesquites "svizzere". El refèrendum suís que ha acabat amb la prohibició de construir minarets (que per cert no serveixen per cridar a l'oració) ha aconseguit prendre una mica de quota de pantalla a Silvio. Ja s'insinua que Berlusconi contratacarà amb alguna actuació espectacular... Che spettacolo!!! I per no dir res de la neta de Mussolini i els seus afers... La vida d'un individu, d'un país o d'un planeta pot canviar en un segon, com a la Catalunya del 1937 un torpede, una mina o uns trets podrien haver-nos portat a ser una altra cosa. En canvi al "Belpaese" tot canvia perquè res canvii, o més ben dit, res canvia perquè tot restà petrificat. Això sí, "congratulazioni", aquí ja som "all digital". El cul del món i amb debats increibles, però en format digital. Ai, mamma mia!!!

dissabte, de novembre 28, 2009

Itàlia... com un cinquecento. Antic i atrotinat però funcionant no se sap com...

Aquí tot va a trompicons, amb un caos "no ordenat". De fet, la finestra del menjador de casa és com la de Hitchcock, encara que no gaire indiscreta. Ací es pot gaudir de multiples espectacles "Made in Italy". Des de cotxes bolcats en accidents increibles fins a bronques monumentals pels cotxes aparcats allà on semblen haber caigut del cel. Mentrestant, Silvio -meno male che c'è- va fent. La divisió de poders no existeix, sembla que no haguem arribat al 1789. Ell ho és tot, el Marajà ho pot tot. Però tot flueix, lentament, amb obstacles, però flueix.
A l'Archivio degli Affari Esteri, a vegades hi he de solucionar certes traves. Que si ha portat la carta, l'invito del Archivio? Que sinó saben escriure Gonzàlez amb Z final a l'ordinador, enlloc de S i que, per tant, no apareixo. Què si ha signat al registre? No, només pot consultar dues bustes -caixes- que sinó s'erniaria home! Ai, ja ho diuen els mateixos romans i italians en general, que sinó fos perquè sóc de fora, només voldria que sortir d'aquest país. De fet, Itàlia segueix essent una fàbrica d'emigrants. Molts d'ells, ja ho sabem prou, cap a Barcelona. Maleida moda barcelonina... encara que semblla que comença a acabar-se aquella falera per la nosyra capital. Mentrestant, podeu veure un interessant vídeo fet pel canal de Tv del diari "La Repubblica" sobre la relació i el tracte que dispensa Berlusconi a les dones. El que deia, abans del 1789, però no hi ha cap revolta, serà que hi estàn d'acord???

dimarts, de novembre 24, 2009

Un museu recomanable: Museo Nazionale della Emigrazione Italiana (Complesso Vittoriano, Roma)





Com podeu observar a les imatges, el Museo Nazionale Emigrazione Italiana, al Complesso Vittoriano de Roma a Piazza Venezia, té una interessant col.lecció de documents sobre les diferentes etapes de la emigració italiana des de mitjans del segle XIX. Està ben documentat i prou ben organitzat. Una visita recomanable. A més hi ha una petita biblioteca sobre el tema, i es poden adquirir interessants obres sobre les comunitats italianes a diversos llocs del món.
Per altra banda, podeu consultar una bona llista d'articles dedicats a la emigració italiana a la revista "Altreitalie" que podeu consultar digitalitzada des del 1996 al 2008.

dissabte, de novembre 21, 2009

Novetat editorial "Lluís Companys. Un home de govern". Una aproximació al II President de la Generalitat contemporània

Presento la meva darrera obra publicada. Es tracta d'una aproximació a la figura de Lluís Companys: "Lluís Companys. Un home de govern", Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €. Confio en que serà llegit i criticat, sigui en el sentit que cadascú vulgui.

Lluís Companys, el president de la Generalitat que va esdevenir un mite amb la seva tràgica mort, no és una figura fàcil d’enfocar per a un historiador. El present llibre d’Arnau Gonzàlez analitza, amb rigor, però també de manera clara i amb esperit de divulgació, la trajectòria política de Companys, centrant-se en l’etapa re­publicana, és a dir, entre 1931 i 1940. I ho fa a l’inversa, situant el seu afusellament com a origen d’una visió totalment distorsionada del polític català.
A partir d’aquesta distorsió s’analitzen els seus passos anteriors i es reconstrueix la seva actuació política des del 14 d’abril de 1931. Una trajectòria que el portarà a desenvolupar infinitat de càrrecs en els quals sempre el seu rol serà l’actuació política enèrgica i emotiva, de vegades enfrontada amb la gestió ins­ti­tu­cional pura i dura.
Un llibre a l’abast del gran públic interessat per la història del nostre país, narrat de manera amena i planera, alhora que una visió de Companys que aportarà noves dades a estudiosos i historiadors. L’apassionant vida d’un polític odiat i admirat, insultat i exaltat, mobilitzador de masses i jugador arriscat. Una figura que només aconseguirà el consens social i polític en la seva mort a mans del dictador.

dimecres, de novembre 18, 2009

Itàlia: un país en campanya electoral constant






Quan un arriba a Itàlia, sempre té la impressió que el país està immers en algún procès electoral qualsevol. No és fins que un porta uns dies al país que veu, si és que no ho sabia abans, que aquí la propaganda-demagogia-brutícia dels partits polítics es una constant durant tot l'any. Certament hi ha factors que contribueixen a perpetuar aquesta situació. Per una banda, la fragmentació increïble, tot i els esforços reeixits de crear grans partits, del sistema de partits italià. Actualment el PD i el PDL, les dues grans coalicions dites de "centre-dreta" i de "centre-esquerra" dominen les institucions. Tanmateix, segueixen existint més de 10 formacions, en gran mesura extraparlamentaries. Per altra banda, hi ha una vitalitat sorprenent del debat polític. Això sí, debats d'una extrema simplicitat i que, per a un europeu d'una altra latitud amb uns polítics bastant lamentables, sembla encara més patètica. Aquí el que es debat són els principis bàsics d'un estat democràtic hereu del 1789: la divisió dels poders, la independència d'aquests, la igualtat dels ciutadans davant de la llei...

En fi, us presento una mostra dels cartells polítics que es poden trobar pels carrers de Roma. Ja n'aniré afegint d'altres. Mai penso en agafar la càmera per a fotografiar les desenes de mostres existents. Això sí, sempre hi ha espai per la ironia. I és que com podeu veure en el primer cartell del Partito Democratico, la seva lleganda crítica l'actuació de l'alcalde berlusconià de Roma, Alemano, del qual diu que permet l'aparició dels cartells i altres propagandes comercials salvatges a Roma!!!

dimarts, de novembre 10, 2009

Affari Esteri a Roma



Imatges de la sala de lectura de l'Archivio Storico Diplomatico del Ministero degli Affari Esteri italià a Roma, 10-XI-2009.
Arxiu curiós aquest d'Affari Esteri a Roma. Per a entrar-hi, sinó ets italià, has d'aconseguir una carta de l'ambaixada corresponent que acrediti el que hi vas a fer. Element que he salvat "a la italiana". És a dir, trucant al telèfon de l'arxiu, des de l'aparell que hi ha a l'entrada, i argumentant que ja hi havia anat fa tres anys i, sobretot, que sóc "professore". Aquí, la clau és possar per davant el teu càrrec. A dins, gent curiosa, gent variada, gent que està més estona a fora que a la taula amb els documents. Així no m'estranya que tardin anys i anys a acabar cap investigació. El 2006 vaig conèixer un doctorand que portava dos o tres anys fent fotografies digitals dels documents italians sobre la Guerra Civil Espanyola!!! A dos "bustes" (caixes) per dia, és cert que no pots anar a la velocitat d'altres arxius com els National Archives de Londres o els Diplomàtics de Nantes, però a 2 per dia i uns 250 dies a l'any=500 caixes l'any!
Per altra banda, com podeu veure a les fotografies, els documents no estan molt ben conservats. Sembla que aquesta no és una de les preocupacions principals dels responsables i treballadors de l'arxiu. Això sí, es poden fer fotografies digitals de tots els que vulguis sense pagar res. No ens queixarem, per tant. Tanmateix, no ens podem estar de dir que, el maltractament físic al que són sotmesos els documents (al més pur estil de l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca), farà que d'aquí a uns anys cap historiador pugui accedir a molts d'ells destruïts per tanst anys de mal funcionament arxivístic.

dilluns, de novembre 09, 2009

Vint anys sense mur, des de Roma (1989-2009)


Itàlia, entenguem els centres museístics, els canals de televisió i la premsa, estan realitzant una cobertura sorprenentment gran dels vint anys de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Certament, Itàlia era un país fronterer amb el bloc de l'Est (concretament amb la Iugoslàvia de Tito que esclataria poc després). Era un país, on el comunista PCI tenia un pes, tant cultural com polític de gran rellevància, i era i és un país aficionat a la història. De fet, la televisió italiana, privada o pública, és una mostra sorprenent de la possibilitat de barrejar documentals d'història molt ben elaborats a hora de màxima audiència, amb els pitjors programes propis de la TV espanyola, per posar un exemple. Això ve a demostrar una màxima que caldria estendre als programadors d'arreu: el públic mira el que li tiris a la cara! Documentals, debats polítics (veritable especialitat italiana) o cinema d'art i assaig, italià, rús o coreà (que ja és dir!!!).

Faig un incís aquí. Perquè la classe política d'arreu només fa que parlar i no actuar? Ahir al vespre a la Rai3, al programa "Che tempo che fa", el president del Congrès italià, Gianfranco Fini (AN, ara PDL) presentava un llibre que acaba de publicar. Hi feia reflexions interessants i radiografiava gran part dels problemes de la societat i política italiana. Però el problema, és que només reservava aquelles reflexions per al paper imprès, però no per als debats parlamentaris reals a Roma. Aquí, a Catalunya, Espanya i altres no tant, només es debaten obvietats, qüestions sense importància real... tot gira al voltant de Silvio Berlusconi. Si insulta als jutges tots a valorar-ho, si s'ha de poder jutgar-lo, si té un afer sexual, si fitxa Ronaldinho pel Milan... molt trist i patètic...

Tanmateix, jo volia parlar d'una altra qüestió. I és que veient, ara mateix a La 7, "La Caduta del Muro de Berlino", penso: perquè els règims polítics que, teoricament haurien d'haver suposat una major llibertat, van acabar representant els governs més reaccionaris, més autoritaris i menys d'esquerres del planeta?
Imatges emocionants dels primers alemanys de l'est que van passar a l'oest, que van fer caure el Mur. Però també molta tristesa. I és que tot i que ens poguem emocionar amb aquestes o altres imatges, dels opositors a Pinochet caient davant dels canons d'aigua, de Tiannanmen, Martin Luther King a Washington... no deixa de ser una mostra de la crueltat humana. Són altres dels nostres, de la nostra espècie, contra els que creem els moments èpics, contra els que hem hagut de reclamar els drets més essencials...

dissabte, de novembre 07, 2009

Una entrevista interessant i, curiosa?


Món i política (AVUI, 7-XI-2009)

“Sarkozy podria fer el català oficial a la UE”. Entrevista a Maite Sanchez-Schmid, eurodiputada de la UMP per la Catalunya Nord

Albert Segura Brussel·les Ult. Act. 07/11/2009 01:25 gran petit 288 opinions


Catalunya té una vuitena eurodiputada: milita a la UMP del president francès, Nicolas Sarkozy, i reivindica l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE) amb més força que alguns dels catalans d’aquesta banda del Pirineu. Maite Sanchez-Schmid, nascuda el 1957 a Perpinyà, d’on també és regidora, rep l’AVUI al Parlament Europeu en el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus.
El català està en perill d’extinció a la Catalunya Nord.

No, el català no s’està perdent, això no és cert. Almenys a Perpinyà fem esforços perquè això no passi. Cada any subvencionem 2.000 hores de català a les escoles. Oferim cursos no només lingüístics sinó també de cultura catalana i estem construint, amb Figueres i Girona, un teatre transfronterer, en català i francès. Perpinyà sempre serà Perpinyà la catalana, la fidelíssima.
Però el govern francès no hauria de fer més pel català?

Sí, hauria de permetre que s’aprengui a totes les escoles de la Catalunya Nord, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els pares haurien de poder elegir si escolaritzen els seus fills només en francès o en bilingüe. És a dir, que la meitat de les hores lectives siguin en català, no ensenyar-lo només com si fos una llengua estrangera, com el castellà o l’anglès, sinó fer classe d’història, de geografia o de matemàtiques en català. Tenim alguna escola pública bilingüe, però no és suficient.
Vostè és de la UMP de Sarkozy, podria fer pressió...

Ja ho intento, demanant a Éducation Nationale i al ministeri francès de Cultura que protegeixi el català.
I que ajudin la Bressola...

He treballat molt amb ells. Eduquen per immersió lingüística, però prefereixen mantenir l’estatus d’escola privada i jo sempre he defensat la pública. Cada cop són més els que s’adonen que a només 30 quilòmetres hi ha la Catalunya Sud, la seva economia i el seu mercat de treball. I d’aquí dos anys estarem a només tres quarts d’hora en TGV de Barcelona i això ens permetrà anar-hi a treballar cada dia i seguir vivint a Perpinyà. És el futur! Si vius a Granollers o a qualsevol altre ciutat de la rodalia, una hora de cotxe cada matí per anar a treballar no te la treu ningú. I a París també molta gent triga més d’una hora a arribar a la feina. Nosaltres en tres quarts estarem a l’estació de Sants. Ja no existeix la frontera, Catalunya Nord i Catalunya Sud és el mateix.
Vostè se sent catalana o se sent francesa?

Em sento profundament catalana, tot i que també sóc francesa i europea. Els meus referents culturals, culinaris, literaris són els catalans, m’hi sento molt més a prop que dels de Tolosa o Montpeller. Jo no tinc res a veure amb els bretons, per exemple, som molt diferents. I a Barcelona o amb Dalí i Tàpies em sento com a casa. Catalunya i Espanya són una mica com la UE i els seus Estats membres. Catalunya té una identitat política, és una nació, però per ara forma part d’un Estat.
Farà front comú amb els eurodiputats catalans?

Batallaré al seu costat perquè el català sigui reconegut llengua oficial de la Unió Europea, tot i que serà difícil.
Només cal que un Estat membre ho demani...I no sé si Zapatero serà capaç o abans Andorra entrarà a la Unió Europea...
Per què no l’hi demana a Nicolas Sarkozy?

Si l’hi demanéssim estic convençuda que no ho rebutjaria. L’oficialitat del català a la Unió Europea no el preocupa actualment, no és cap prioritat per a l’Elisi. Però potser n’hi ha prou demanant-l’hi. Potser ell podria aconseguir que fos oficial. La UMP és sensible al multilingüisme, a la diversitat cultural; i el català no és cap llengua minoritària. La parlem més de deu milions d’europeus i no només a Catalunya. És amb aquest argument que l’hem de convèncer.

dilluns, de novembre 02, 2009

Des de Roma a l'espera dels arxius...


A Roma un altre cop... entrevista a Ràdio Valira d'Andorra avui al matí. Totalment surrelista: per telèfon en una oficina de la Banca di Roma i, a sobre, em sentia a mi mateix un segon després dient el mateix. La tecnologia ja ho té això, ja. Però bé, en breu atacaré de nou els arxius italians, esperem que la visita sigui profitosa com ja ho fou fa tres anys.
De moment, el fred ha arribat a la Cittá Eterna, i la pioggia ja no diguem. I jo tinc un record per la meva àvia Inés (1924-2009) que he situat a la primera pàgina del llibre "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República". Sempre penso de posar dedicatòries als meus llibres, però la feina sempre em despista i, al final, no n'acabo situant cap. Per una vegada, he actuat a temps

dilluns, d’octubre 26, 2009

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona a la xarxa

Lluís Companys. Cursa de braus a benefici de les víctimes de feixisme
16/08/1936
autor: Pérez de Rozas

En aquesta adreça, no sense alguns problemes tècnics, podreu gaudir de milers de fotografies fetes a Barcelona durant els segles XIX i XX, per desenes de fotografs.

dijous, d’octubre 22, 2009

Entre Roma, Montornès del Vallès i Andorra. El nou eix... mundial

Fotografia apareguda al diari "Bon dia Andorra", 20-X-2009

Vista d'Andorra.


Dies estranys. Anades i vingudes des de Roma a Catalunya passant per Andorra. Presentació del meu darrer llibre "La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat", Valls, Cossetània, 2009. Roda de premsa, diaris, ràdios, televisions andorranes. Realment, si l'impacte mediàtic de la meva recerca a Andorra (en els darrers dos anys m'han fet quasi deu entrevistes a premsa i altres), fos proporcional a les vendes o lectura de l'obra... Certament, a les Valls andorranes són agraïts, pocs historiadors volen explorar la seva rica i variada història... Caldrà retornar-hi en uns anys per a seguir ampliant investigacions. Potser encara seré dels únics del sud que vulguin anar cap al nord pirinenc però que hi farem.

Per altra banda, rebo una trucada del CSIC felicitant-me per un altre llibre "Cataluña bajo vigilancia. El Fascio y el Consulado italiano de Barcelona (1930-1943)", València, Publicacions de la Universitat de València, 2009. Com sempre passa, a Andorra ja m'ha passat, una volta publiqués aquesta o aquella obra, comencen a sortir com els bolets la gent que et podria haver facilitat l'entrada a aquell arxiu, que tenia una documentació familiar que... que sabia de no sé qui que coneixia aquell altre i que poseïa a casa unes cartes del seu tiet-avi italià que vivia a Mollerussa com agent secret de l'OVRA...

Bé, caldrà prendre algunes decisions: o ampliar les obres amb més material i més període temporal i tornar-les a publicar, o lamentar-se i dir: ja està, aquí es queda!

M'arriben les galerades d'un llibre que vaig escriure fa 2 o 3 anys i, sorprenentment, m'agrada quan el llegeixo!!! Em començo a fer gran o escric millor? el llibre en qüestió es titularà "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2009 o 2010.





dimecres, d’octubre 14, 2009

dissabte, d’octubre 10, 2009

Entrevista a un "Homenot", Vicent Olmos (editorial Afers)




L’Editorial Afers va néixer a Catarroja (l’Horta) l’any 1983 com un projecte cultural en català amb actuació en dos fronts: les revistes d’alta investigació i de cultura, i els llibres, principalment d’història, d’assaig i d’estudis sobre el nacionalisme. Al seu director editorial, l’historiador Vicent Olmos —editor també de diverses col·leccions d’història a Publicacions de la Universitat de València—, li formulem unes quantes qüestions al respecte.

—Com va néixer la idea i com ha crescut Afers?La fi del franquisme, la mort del dictador, la Transició... Van ser anys d’una gran activitat política i intel·lectual. Les facultats d’història eren les que tenien més alumnes. Hi havia un gran interès pel coneixement del passat. Això passava en totes les universitats de l’estat, però als Països Catalans hi havia una raó afegida, un plus nacional... L’any 1962, Joan Fuster va publicar el seu llibre més emblemàtic, Nosaltres, els valencians, i una generació de joves vam retrobar-nos amb el nostre país, amb la nostra cultura, marginada i oblidada a cops de repressió i d’escola nacionalcatòlica. La idea d’Afers —de la revista primer, i de l’editorial després— té molt a veure amb el temps en què va nàixer. Fou la situació del moment, la militància nacional i política, però també l’interès per la història, que ens va menar a posar en marxa una empresa, on els nostres investigadors poguessen publicar amb tota normalitat en català, una tribuna que es fes ressò, també d’una manera normal— vull dir, també en català— de les investigacions i els corrents historiogràfics mundials. Des d’aleshores, efectivament, hem crescut. Per quina raó? Crec que perquè hem mantingut la idea del principi, perquè hem editat bons llibres d’història seguint uns criteris coherents i això ha tingut el seu premi: la confiança dels autors... I la del públic interessat... I la dels llibreters...

—Què us va impulsar posteriorment a embarcar-vos també en la publicació de revistes culturals?
Una cosa va portar l’altra. Volíem publicar història i assaig, reflexionar sobre temes polítics, artístics... culturals en general. Teníem les col·leccions d’història i vam engegar una d’assaig i una altra de biografies. Vam pensar que si Afers era la revista que s’identificava amb la història, una de nova, El Contemporani, més d’intervenció, més oberta temàticament, podria fer, diguem-ne, d’insígnia de les col·leccions d’assaig. Després, a poc a poc, vingueren les altres: Fonaments, Arxius de Sociologia i, darrerament, Segle XX. I la gent té interès, es diga el que es diga...

—L’especialització —de l’editorial— és una estratègia de supervivència o una aposta ideològica?Fonamentalment, una aposta per la coherència... Que hi ha components ideològics o estratègics de supervivència? Evidentment, com en totes les editorials per grans que siguen. De la ideologia no se salva ningú, i de lluitar per sobreviure, tampoc. I el nostre camp no és tan estret com pot semblar. No editem creació literària, això és cert, però més enllà de la novel·la i de la poesia encara hi ha un terrer molt ample. Això só, és important crear un referent i, entre un cert públic, el nostre, em sembla que l’hem aconseguit. I l’anem ampliant.

—Què en penses, del panorama cultural valencià actual i, concretament, del món del llibre?El panorama cultural —almenys de la mena de cultura que nosaltres volem, oferir— no és boiant: ni al País Valencià, ni a Catalunya, ni a Cincinatti... Nosaltres, a més, hem de lluitar amb totes les mancances del món i tots els vents contraris derivats del nostre entorn cultural, lingüístic, polític, en definitiva. Que al País Valencià les coses són molt difícils no se li oculta a ningú. Això és veritat, però si ens aturem a fer la llista de tots els projectes interessants en el món de l’edició en català —llibres i revistes— que hi ha en marxa, tampoc estem situats tan malament. Estem ben vius i mantenim bé el tremp, o això e msembla... I això, malgrat una acció de govern, de l’actual i dels anteriors, als quals no és la nostra cultura ni el nostre país allò que més els interessa.
Gemma Caballer Albareda Lletres, 40 (2009), p. 35
Fotografia: Vicent Hervàs

divendres, d’octubre 02, 2009

Cabinet Papers britànics (1915-1978)

Des d'aquesta adreça podreu accedir a les actes de les reunions dels Consells de Ministres de la Gran Bretanya i els documents utilitzats en les mateixes: http://www.nationalarchives.gov.uk/cabinetpapers/default.htm?WT.ac=Cabinet%20Papers%20Home

Noticiaris nordamericans (1929-1967) de la Universal


Aquí podreu veure uns 600 noticiaris nordamericans de temàtiques molt diverses entre 1929 i 1967: http://www.archive.org/details/universal_newsreels

Tesis angleses i revistes d'història alemanyes del XIX


Extret de: Repertorio di fonti e risorse ad accesso libero a cura della Biblioteca di Filosofia e storia dell’Università di Pisa

Posted on 02/10/2009 by EF
EThOS is the Electronic Theses Online System which allows individuals to find, access and archive e-theses that are produced in UK Higher Education institutions. For this purpose a UK database of theses is being established at a ‘Central Hub’ at the British Library.
For many years, the British Library provided copies of UK theses in paper or microfilm format. It is now in the process of updating this service to make theses available in electronic format. EThOS provides a means of accessing e-Theses direct from the British Library or from institutional repositories across the UK via the British Library service at no cost to the user.
EThOS è il servizio che permette di archiviare, trovare e scaricare le tesi in formato elettronico prodotte all’interno delle istituzioni accademiche del Regno Unito.
Il servizio, in versione Beta e in corso di ampliamento, è accessibile a partire dal server della British Library, che ospita la banca dati delle tesi in formato digitale (si tratta di tesi digitali native o di digitalizzazioni da originali cartacei o da microfilm).
Le tesi indicizzate sono al momento più di 250.000: solo parte di esse sono accessibili gratuitamente. Per le altre si può comunque ordinare la riproduzione in full text (servizio a pagamento).
Per accedere alla banca dati di EThos occorre registrarsi. La registrazione è gratuita e senza restrizioni.
EThos is the Electronic Theses Online System which allows individuals to find, access and archive e-theses that are produced in UK Higher Education institutions. For this purpose a UK database of theses is being established at a ‘Central Hub’ at the British Library.
For many years, the British Library provided copies of UK theses in paper or microfilm format. It is now in the process of updating this service to make theses available in electronic format. EThOS provides a means of accessing e-theses direct from the British Library or from institutional repositories across the UK via the British Library service at no cost to the user.
URL: <http://ethos.bl.uk/>
Filed under: E-prints, Open Access Tagged: , , , , , , , Leave a Comment »

Riviste tedesche dell’Ottocento dedicate alle Scienze storiche: annate digitalizzate disponibili su GoogleLibri
Posted on 30/09/2009 by EF
Segnaliamo una pagina wiki che contiene l’elenco di riviste tedesche dell’Ottocento e dei primi anni del Novecento dedicate alle Scienze storiche che sono state digitalizzate e rese disponibili alla consultazione libera attraverso il progetto GoogleBooks.
Ecco l’elenco delle riviste finora digitalizzate:
Allgemeine Zeitschrift für Geschichte (bis Bd. 4: Zeitschrift für Geschichtswissenschaft)
Archiv der Gesellschaft für ältere deutsche Geschichtkunde zur Beförderung einer
Gesammtausgabe der Quellenschriften deutscher Geschichten des Mittelalters
Deutsche Zeitschrift für Geschichtswissenschaft 1889-1895 und Neue Folge 1896- (bzw. Forts. Historische Vierteljahrschrift)
Forschungen zur Deutschen Geschichte
Historisches Taschenbuch
Historische Zeitschrift
Jahresberichte für deutsche Geschichte
Mittheilungen des Instituts für Oesterreichische Geschichtsforschung (MIÖG)
Der Schweizerische Geschichtforscher
URL: <http://de.wikisource.org/wiki/Zeitschriften_(Geschichtswissenschaft)>
Filed under: Riviste e quotidiani digitalizzati, e-journal, Storia Tagged: , , Leave a Comment »

dimecres, de setembre 30, 2009

"Entre la dictadura i la revolució", Ferran Soldevila (a cura d'A. Balcells i E. Pujol). La crida de la digitalització


"Entre la dictadura i la revolució", de Ferran Soldevila a cura d'Albert Balcells i Enric Pujol, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009, 296 p. 22 €
Es tracta d'una més que interessant obra que recull els articles que publicà al diari suís "Journal du Genève" i al britànci "Bulletin os Spanish Studies" de Liverpool, entre 1925 i 1947. En la seva totalitat són textos publicats sota pseudónim i que per primera vegada són traduïts al català i publicats amb el nom propi i real de l'autor. Per tant, un llibre molt interessant.
Tot i això, voldira fer algunes consideracions. En primer lloc, a la introducció s'han escolat alguns errors de repetició de paragrafs de manera literal o quasi bé. Però ja se sap a tots ens passa o pot passar. La segona ja és de més consideració: i és que el Journal du Genève està totalment digitalitzat i on-line. Això, si més no caldria ressenyar-ho, ja que el lector de francès podria fer-se amb les versions originals dels articles, alhora que tothom podria copsar el context ideològic i polític del diari en si. En aquest mateix blog teniu el link pertinent.

Allò si que era vida... sense papers, sense feina... però NY ja queda llunya


Part del Claustre de Sant Miquel de Cuixà a "The Cloisters" (Nord de Manhattan, NY)

Després de deu dies de relax mental a New York, la vida quotidiana i la feina, els llibres a mitges, els papers, tot torna... però per poc, a Roma, m'espera la jungla immobiliària que representa trobar un pis "decent" i no a preus berlusconians. Jo crec que serà més complicatr això que escriure una bona obra d'història.

Per cert, per qui hagi d'anar a New York, cal recomanr alguns llocs on trobar llibres a preus irrisoris. Primer cal visitar els mercats d'antiguitats i rampoines del barri de Chelsea a Manhattan els caps de setamana. També és molt útil i recomanable la visita a tots els locals de Salvation Army on podreu comprar llibres i vinils antics i nous a 1 $ o menys.

dissabte, de setembre 26, 2009

Sobre els museus de New York i de la resta del món



Darrer dia sencer a New York-Nieuw Amsterdam, visita obligada als dos grans museus de referència: Metropolitan (Met) i MOMA. Visites que provoquen reflexions ja tingudes i pensades anteriorment a París, Londres, Oslo, Tokio... Tenen sentit aquestes aglomeracions de peces d'art, joies, objectes quotidians... Certament, després de passejar més que agradablement per Central Park, el Met es presenta com un temple on un pot fruir amb desmesura o acabar per odiar i avorrirr l'art. Les col.leccions, increibles, com al Louvre o al British, fins i tot diria que en alguns sentits millors: algunes estances renaixentistes italianes han estat comprades senceres, amb parets i sostres. Certament no només els pobles colonitzats o del tercer món van ésser objecte de compra d'art. Sorpren que als anys 30 del segle XX la Itàlia de Mussolini, les famílies propietaries de les restes artístiques dels Farnese i companyia es venguessin veritables joies. Però ja se sap que la crida del Dòlar és irresistible com el cant de les sirenes!!! Al marge de les peces, masses per unes quantes hores, hi ha un altre element dels museus de NY , també del MOMA, que no m'agrada però que cal entendre en la idiosincràcia nordamericana. I no és res més que la divisió de les sales pel nom del donant. És a dir, mantenint unides col.leccions amb peces renaixentistes, del XVIII, XIX i XX, però separant-les d'altres del mateix període però amb dáltres noms: Galerie John Rockefeller... La veritat és que aquestes reflexions només tenen una simple explicació: Barcelona, la capital del meu país, no té un Museu d'aquesta magnitud. Si el tingués no caldria empassar-se 2000 quadres i escultures en quatre hores, hi podria anar cada setmana a observar aquell Magritte o aquell mosaíc bizantí, però, ai Mamma Mia, la sort no ens ha estat favorable. Che peccato!!!

P.D. Afegitó al darrer missatge anterior: totalment recomanable la visita a Williamsburg a Brooklyn. La part del barri on habiten jueus dels més ortodoxos i fanàtics religiosos fa present la injustícia dels humans. A la vista una societat, de no pocs integrants, on el fanatisme religiós és fa tant present com als paisos islàmics més criticats i denostats. Em fan la mateixa por uns que els altres, i ja no diguem si per alguna banda en trobo de catòlics sense sentit comú. Milers d'anys d'evolució humana intel.lectual, QUE JA SÉ QUE EVOLUCIONAR NO SEMPRE VOL DIR FER-HO PER ANAR A MILLOR, però home. Ja se sap la persecució engendra fanatisme. Això si, del milió de jueus de NY, pocs són com aquests. La prova el falafel fantàstic que ens em menjat en un local israelià d'un immigrant arribat de Haifa fa poc.

dijous, de setembre 24, 2009

Tot buscant una Historia a New York, europea, és clar!! Idiota



Avís: com en l'anterior entrada no hi són tots els accents que caldria, pero el teclat és com és.

Un nou dia a New York, ciutat fantastica, agradable, on menjar-hi de tot. Un festival. Tanmateix, avui he pogut fruir de tres mostres de les ansies de construir-se un passat europeu que no tenen més enlla del segle XVII (de fet no molt posterior a la resta de les colonitzacions hispaniques d'America, pero, evidentment amb menor intensitat fins al XVIII-XIX). Per una banda, al matí hem visitat The Cloisters, museu on un dels Rockefeller i amics, van anar acumulant peces romaniques i gotiques fins que varen poder construir un monestir europeu occidental sencer. És de destacar que l'emplacament (al costat del riu Hudson i en plena muntanya urbana) fa la visita sorprenent al mig de NY. Per part catalana, algunes aportacions sublims (per matar capellans i bisbes que s'ho van vendre). La més important el claustre de Sant Miquel de Cuixa, al Rosselló. Ara que alla hi estan col.locant reproduccions, aquí en tenen els originals. La historia és així, a principis de segle alguns europeus, alguns eclesiastics, o no a-preciaven o s'embadalien davant dels dolars americans. També els sarcofegs dls comtes d'Urgell, Ermengol IX i X.
Segona mostra, la Hispanic Society of America. Un lloc curiós, producte de la obsessió d'un nord america per la cultura espanyola i portuiguesa. Biblioteca fantastica, museu increiblement passat, amb errors increibles i iaio a l'entrada.
Tercer testimoni curiós. Sembla que aquí a vegades poden riure's d'ells mateixos i intentar aprendre alguna cosa. A Europa aixo no es faria. Mireu, sinó, el títol del llibre de la fotografia (integrant d'una col.lecció).
De fet, visitant els innumerables barris de NY, Bronx, Queens, Brooklyn... jo crec que ja tenen prou historia.

dimecres, de setembre 23, 2009

Gent amb classe i classes de gent... a New York


Abans d'ahir a la nit al Cafe de l'Hotel Carlyle de NY, concert de Woody Allen i Orquestra. 217 dolars per un concert en petit format en una zona exclusiva de la ciutat. Pero al marge del show, el veritable espectacle estava en la gent que hi havia al lloc. Uns, la classe alta de NY, gastant amb desmesura pel gust de diferenciar-se dels altres, uns altres, nosaltres i turistes varis, aspirant a ésser més del que podem per a gaudir com els milionaris, executius... i uns altres, a fora, a Madison Avenue, dormint entre cartrons als portals de les Esglésies i botigues de luxe. La historia de la humanitat en uns pocs metres... Gent amb classe? I moltes classes de gent!!!!

dilluns, de setembre 21, 2009

Tot llegint ¨La democracia a America" de Toqueville a New York



Abans de tornar a Roma, unes breu escapada a New York per completar les vacances (no hi haura accents, ja ho avanco). La veritat és que la ciutat resulta extremadament atractiva, especialment pels referents televisius i cinematografics de tota una vida (certament, tot es real). Alhora, hi ha elements historics d-innegable interes. La immigració constants des del segle XVII ha produit una diversitat humana tal, que a Europa ens faria por. Restes holandeses poques, rastre britanic més, pero sobretot alguns elements dels que Toqueville escrivia el 1835...
Algunes llibreries, com les de les fotografies, i llocs per a la historia com el Bronx. Algunes institucions inutils com l-ONU on aquesta setmana res reuniran totes les estrelles mediatiques de la politica mundial. No escric molt més, ja porto estona aprofintant-me del wifi gratuit de Wall Sreet. Ja comentare alguna cosa bibliofila despres de fer la segona visita a les llibreris avui al matí.

dissabte, de setembre 12, 2009

Un llibre del tot recomanable: "Memòries (1920-1970). 50 anys d'acció política, social i cultural catalana" de Miquel Ferrer i Sanxis


La veritat és que sempre és agradable descobrir personatges històrics i els seus itineraris personals i polítics. Aquest és el cas de Miquel Ferrer i Sanxis (Castelldefels, 1899-Barcelona, 1990) el que fora secretari general de la UGT de Catalunya des de 1937 en plena guerra fins al 1959 a l'exili mexicà. De fet, aquestes memòries no són l'original que deixà l'autor, sinó una reducció realitzada per Miquel-Àngel Velasco Martín. Tanmateix, el gran interès rau en la militància independentista i pretesament terrorista de Ferrer des de finals dels anys deu del segle XX. Una militància separatista que el portaria a involucrar-se en diferents intents de creació armada catalana (SEM, Estat Català,...) i que el portaren a la presó durant la Dictadura de Primo de Rivera. Un itinerari especialment interessant que el portaria a la UGT i al PSUC del qual seria expulsat el 1939.
Per altra banda, cal assenyalar que podeu demanar-ne un exemplar gratuït a la Fundació Josep Comaposada de la UGT.

diumenge, de setembre 06, 2009

Darrera novetat d'Arnau Gonzàlez i Vilalta, "La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat"


Benvolguts,

aquí us presento el meu darrer llibre publicat:


"LA CRUÏLLA ANDORRANA DE 1933. LA REVOLUCIÓ DE LA MODERNITAT"

Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009

17 €

239 pàg.

Resum:
La present obra aporta llum sobre un fet històric d’indubtable transcendència en la història contemporània d’Andorra: la revolució de 1933 i els seus efectes. Un esdeveniment que certificaria el trencament definitiu de la trajectòria andorrana, fins aquells moments en certa mesura al marge de la història europea, per desencadenar un procés de modernització de gran abast els efectes dels quals encara podem veure. Des de la reclamació del sufragi universal masculí fins a l’ocupació del país per part de la Gendarmeria francesa, passant per les vagues dels obrers que treballaven en les obres de la Fhasa o les disputes diplomàtiques entre França i Espanya referents a Andorra, amb la Generalitat de Catalunya pel mig, l’any 1933 esdevindrà un punt d’inflexió en la mil·lenària història andorrana.

dijous, de setembre 03, 2009

Després de passar per la Bretanya algunes reflexions...

A la Libraire d'Histoire de Nantes, per cert, no gaire ben assortida.

Fitxes de la documenació consultada al CADN

Després de la tercera expedició als Arxius Diplomàtics Francesos a la ciutat de Nantes i de fer una mica de turisme per la Bretanya, voldria fer algunes reflexions.
1.- En primer lloc, com crec que vaig dir fa un any, el CADN té una immensitat increible de documentació referent a Catalunya que fa feredat. Sembla increible que ningú s'hi hagi acostat per a treballar-la. Jo en part ho faré. Concretament en referència a la visió de la diplomàcia gala del curs de la Guerra Civil (1936-1939) a Catalunya. Una llarga llista d'informes, telegrames i entrevistes amb Companys i altres del Cònsols francesos a Barcelona. Sens dubte, una gran font no explotada. Com tampoc, i això també espero explotar-ho en un termini relativament breu, pel que fa a la visió francesa de la oposició catalanista antifranquista durant el període 1944-1948. De fet, he tornat amb milers de fotografies digitals (Si, ara ja es poden fer sense pagar res!!!!)


2.- Al marge de consideracions estrictament arxivístiques, en voldria d'altres referents al nacionalisme bretó. Per una banda, per dir que resta totalment anorreat visualment als carrers de tot Bretanys. Només alguna pintada residual en llocs de poca visibilitat, alguna llibreria a Quimperlé amb llibres sobre la qüestió i poc més. Això, si l'administració francesa ha permès la retol.lació bilingüe, francès-bretó, dels rètols de trànsit i d'alguns carrers, però res més enllà de l'anèctoda. Poca, poquíssima gent parlant en bretó, nul.la existència de publicacions en aquest idioma, i ni rastre d'ell en cap tipus de format escrit en botigues, etc.


3.- Això sí, voltant per la Bretanya les llibreries de vell van apareixent i fent crits de sirena... Gran compres sobre nacionalisme bretó, per exemple, les memòries del nacionalista i membre del Consell Consultiu de Bretamya del 1944, Yan Fouéré, La patrie interdite. Historie d'un Breton, París, Editions France-Empire, 1987, 8 € (preu de vell), 459 p. i, la segona part, La Maison du Connemara. Histoire d'un Breton, II, Bannalec, Coop Breizh, 1995, 8 €, 334 p. Una interessantísima autobiografia de l'evolució del nacionalisme bretó que fa especial incidència, com no podia ésser d'una altra manera, sobre la col.laboració amb els ocupants alemanys durant la II Guerra Mundial. Però que també ens explica d'altres aspectes molt suggerents del bretonisme. Per exemple, podem conèixer les posicions celtistes o pancèltiques, que pretenien crear una mena de comunitat de les nacions cèltiques: Bretanya, Escòcia, País de Gal.les i Irlanda, amb l'afegitó ja ancrònic de Cornualla. L'especial referent que era el nacionalisme gal.lès o l'exili, precissament a Gal.les i després a Irlanda de molts dels líders, polítics o culturals del nacionalisme bretó com, per exemple, Roparz Hemon.

4.- La veritat és que la qüestió del col.laboracionisme del nacionalisme-independentisme bretó amb els nazis a la França ocupada del 1940 al 1944 és, certament, delicada. Però no ho és menys que la col.laboració d'àmplies parts de l'administració francesa, de quadres militars, culturals, etc, de París. França caigué ràpidament, el feixisme hi era molt estès i el col.laboracionisme no fou una excepció. Per tant, la criminalització de l'actuació d'una part del nacionalisme bretó, no tot, no varià tant respecte a la de molts francesos. Així, perquè la diferent vara de medir? La pregunta sembla de broma, no? A França, com a tants d'altres llocs d'Europa i del món, el nacionalisme d'Estat ho pot tot, ho supera tot, res no el tomba. En canvi el nacionalisme bretó ja ha quedat estigmatitzat per sempre més?

dijous, d’agost 13, 2009

L'arxiu d'Alcide de Gasperi


En aquesta pàgina podreu localitzar les obres completes del que fora primer ministre italià Alcide de Gasperi (1881-1954): http://www.degasperi.net/index.php

Biografia
Era il primo dei quattro figli di Maria Morandini ed Amedeo De Gasperi. Dopo di lui nacquero Mario, che fu sacerdote, Marcella ed Augusto.

Il periodo austroungarico
Anche se italiano di lingua e cultura, De Gasperi nacque e si formò in Trentino, compreso a quel tempo nei territori dell'Impero Austro-Ungarico. Fin da giovanissimo partecipò ad attività politiche di ispirazione cristiano-sociali: nel periodo degli studi universitari, a Vienna e ad Innsbruck, fu leader del movimento studentesco e protagonista delle lotte degli studenti trentini, che miravano ad ottenere una facoltà di diritto in lingua italiana. Dovette scontare per queste sue attività anche un breve periodo di reclusione ad Innsbruck.
Nel 1905 entrò a far parte della redazione del giornale Il Trentino e in breve tempo assunse la carica di direttore, scrisse una serie di articoli con cui difendeva l'italianità e l'autonomia culturale del Trentino dai tentativi di germanizzazione proposti dalle forze politiche nazionaliste del Tirolo tedesco, ma non mise in discussione l'appartenenza all'Impero Austro-Ungarico.
Nelle elezioni del Parlamento Austro-Ungarico del 13 e 20 giugno 1911 venne eletto tra le file dei Popolari: nel suo collegio elettorale di Fiemme-Fassa-Primiero-Civizzano, su 4275 elettori, ottenne ben 3116 voti. Il 27 aprile 1914 ottenne anche un seggio nella Dieta Tirolese di Innsbruck. Anche il suo impegno di Parlamentare, più che all'irredentismo, fu legato alla difesa dell'italianità e dell'autonomia delle popolazioni trentine. La sua attività propagandistica finì con l'essere tenacemente avversata dagli organi polizieschi in seguito al precipitare degli eventi internazionali: l'attentato di Sarajevo che determinò lo scoppio della prima guerra mondiale e soprattutto l'adesione dell'Italia alla Triplice Intesa. Anche "Il Trentino" fu travolto dalla censura: il numero del 22 maggio 1915 venne provocatoriamente stampato con sole pagine bianche; De Gasperi decise di sospendere le pubblicazioni per prevenire il pubblico sequestro.
Durante il periodo in cui il Parlamento di Vienna rimase inoperoso (dal 25 luglio 1914 al 30 maggio 1917), De Gasperi si dedicò soprattutto ai profughi di guerra. A tal proposito venne nominato delegato per l'Austria Superiore e per la Boemia occidentale del Segretariato per i profughi e rifugiati. Anche dopo la riapertura del Parlamento continuò a occuparsi del tema, tanto che presentò e fece approvare una legge per regolare il trattamento loro riservato. Intanto, con il proseguire della guerra, le sue posizioni politiche cambiarono e si fece fautore del diritto all'autodeterminazione dei popoli: nel maggio 1918 fu tra i promotori di un documento comune sottoscritto dalle rappresentanze dei polacchi, dei cechi, degli slovacchi, dei rumeni, degli sloveni, dei croati e dei serbi. E il successivo 24 ottobre partecipò alla formazione del Fascio nazionale, comprendente popolari liberali trentini e liberali giuliani e adriatici.

Dal primo dopoguerra al fascismo
Nel 1919 aderì al Partito Popolare Italiano promosso da don Luigi Sturzo; solo nel 1921 venne eletto deputato a Roma, in quanto il Trentino fino a quell'epoca era stato sottoposto a regime commissariale.
Nel 1922 si sposa con Francesca Romani nella chiesa arcipretale di Borgo Valsugana. Nasceranno quattro figlie, di cui una entrerà in monastero.
Al tempo delle dimissioni di Don Sturzo da segretario del PPI De Gasperi era capogruppo alla Camera. Nel 1925 assunse la segreteria del partito popolare.
Dopo l'iniziale sostegno del suo partito nella prima parte del governo Mussolini, tanto che nel 1923 i popolari cercarono inizialmente di trovare un compromesso sulla legge Acerbo,[2] De Gasperi tenne un discorso alla Camera dei Deputati il 15 luglio 1923 esplicando il suo atteggiamento verso quella legge.[3][4] Successivamente si oppose all'avvento del fascismo finché, isolato dal regime, fu arrestato alla stazione di Firenze l'11 marzo 1927, insieme alla moglie, mentre si stava recando in treno a Trieste. Al processo che seguì venne condannato a 4 anni di carcere e ad una forte multa.
Dopo la scarcerazione, alla fine del luglio 1928, venne continuamente sorvegliato e dovette trascorrere un periodo di grandi difficoltà economiche e isolamento morale e politico. Senza un impiego stabile, provò a presentare domanda presso la Biblioteca Vaticana nell'autunno 1928, contando sull'interessamento del vescovo di Trento, mons. Celestino Endrici, e di alcuni amici ex popolari. L'assunzione - come impiegato avventizio - venne soltanto dopo la firma dei Patti Lateranensi (1929).
In quella sede passò lunghi anni di studio e di osservazione degli avvenimenti politici italiani e internazionali, nonché di approfondimento della storia del partito cristiano del Centro in Germania e delle teorie economiche e sociali maturate in seno alle varie correnti della cultura cattolica europea.
Nel 1942-43, durante la Seconda guerra mondiale, compose, insieme ad altri, l'opuscolo Le idee ricostruttive della Democrazia Cristiana in cui esprimeva le idee alla base del futuro partito della Democrazia Cristiana di cui sarebbe stato cofondatore.
Una volta liberato il sud Italia ad opera delle forze anglo-americane, entrò a far parte in rappresentanza della Democrazia Cristiana (DC) nel Comitato di Liberazione Nazionale. Durante il governo guidato da Ivanoe Bonomi fu ministro senza portafoglio, mentre dal dicembre del 1944 al dicembre del 1945 venne nominato ministro degli esteri. Nello stesso anno fonda il Centro Nazionale Sportivo Libertas.

La vicenda De Gasperi - Guareschi
Nel 1954 Giovanni Guareschi pubblicò sul giornale umoristico Candido due lettere attribuite a De Gasperi datate 1944.
In questi documenti, De Gasperi avrebbe chiesto agli Angloamericani di bombardare la periferia della città di Roma, al fine di demoralizzare la popolazione ed indurla ad atti ostili contro i Tedeschi.
Guareschi venne condannato per diffamazione e passò un anno e mezzo in carcere. In diverse occasioni è stato affermato che Guareschi dichiarò di essersi sbagliato ma questa dichiarazione, secondo i figli dello stesso Guareschi, non è mai avvenuta.[5].

Nella Repubblica Italiana
De Gasperi con Nilo Piccoli (1951)
Nel 1945 fu nominato presidente del consiglio dei ministri, l'ultimo del Regno d'Italia. Durante tale governo fu proclamata la Repubblica e perciò fu anche il primo governo dell'Italia repubblicana, e guidò un governo di unità nazionale, che durò fino alle elezioni del 1948.
Da ricordare che il 12 giugno del 1946, allorché il consiglio dei ministri da lui presieduto procedette alla proclamazione della repubblica prima che la Corte di cassazione proclamasse i risultati definitivi del referendum del 2 e 3 giugno, egli ricoprì la carica di capo provvisorio dello Stato e dunque a lui furono trasmesse le funzioni fino allora esercitate dal re Umberto II.
De Gasperi cumulò nella sua persona le due cariche di capo del Governo (presidente del Consiglio dei ministri) e di capo dello Stato fino al 1°luglio, quando Enrico de Nicola, eletto Capo provvisorio dello Stato il 28 giugno dall'Assemblea Costituente, prese ufficialmente possesso della carica.
Il 10 agosto 1946 intervenne a Parigi alla Conferenza di pace, dove ebbe modo di contestare, attraverso un elegante e impeccabile discorso, le dure condizioni inflitte all'Italia dalla Conferenza.
« Prendendo la parola in questo consesso mondiale sento che tutto, tranne la vostra personale cortesia, è contro di me [...] »
(Alcide De Gasperi, Parigi 1946)
Nel gennaio 1947 ebbe luogo la celebre missione di De Gasperi negli Stati Uniti, nel corso della quale lo statista conseguì un importante successo politico con l'ottenere dalle autorità americane un prestito Eximbank di 100 milioni di dollari. L'apertura di un dialogo costruttivo tra i due paesi conferì a De Gasperi la motivazione e il sostegno necessari ad attuare l'ambizioso disegno di un nuovo governo senza le sinistre e con l'apporto di un gruppo di "tecnici" guidati da Luigi Einaudi. La formazione del quarto gabinetto De Gasperi contribuirà a ripristinare la credibilità dell'azione di governo, consentendo l'adozione della strategia antinflazionistica nota come "linea Einaudi".[6].
Nell'occasione fu il terzo italiano di sempre ad essere onorato di una ticker-tape parade dalla città di New York, e sarà l'unico a ripeterne l'esperienza, nel 1951.
Le elezioni del 18 aprile del 1948 furono le più accese della storia repubblicana, visto lo scontro tra la DC ed il Fronte Popolare, composto da socialisti e comunisti. De Gasperi riuscì a guidare la DC ad uno storico successo, ottenendo il 48% dei consensi (il risultato più alto che qualsiasi partito abbia mai raggiunto in Italia) e fu nominato Presidente del primo Consiglio dei Ministri dell'Italia repubblicana.
In un'Italia oberata dal ricordo di vent'anni di dittatura fascista e spaventosamente logorata dalla Seconda guerra mondiale, De Gasperi affrontò con dignità politica le trattative di Pace con le potenze vincitrici, riuscendo a confinare le inevitabili sanzioni principalmente all'ambito del disarmo militare, ed evitando la perdita di territori di confine come l'Alto-Adige e la Valle d'Aosta. Cercò inoltre di risolvere a vantaggio dell'Italia la questione della sovranità di Trieste e dell'Istria, ove ebbe meno fortuna. Finanziò una rivista, Terza generazione, il cui scopo era di unire i giovani al di là dei partiti e superare la divisione tra fascisti e antifascisti.
Sempre in politica estera concluse importanti accordi con le potenze occidentali per finanziare la ricostruzione e il riassetto dell'economia italiana.

La tomba di De Gasperi a Roma
La situazione precaria del paese migliorava molto lentamente, provocando il malcontento del movimento operaio e sindacale; ad alimentare la protesta e i disagi fu anche una spaventosa alluvione del Po che fece molte vittime nella zona agricola delle province di Rovigo e Ferrara (1951). Nel 1952, per il timore di una affermazione in Italia delle posizioni marxiste, il Vaticano suggerì, e successivamente cercò di imporre, un'alleanza elettorale ad ampia portata per affrontare le votazioni amministrative del comune di Roma. La Santa Sede non avrebbe accettato che la "Città Eterna", in quanto sede della Cristianità, potesse essere amministrata da un sindaco socialista. De Gasperi si oppose decisamente, attenendosi alla sua moralità e al suo passato di antifascista, ad una coalizione con le destre, e resistette sino a che il Papa si arrese di fronte all'impraticabilità della proposta.L'incidente diplomatico con il Vaticano turbò profondamente l'animo di De Gasperi; ai suoi collaboratori scrisse:
« Proprio a me, un povero cattolico della Valsugana, è toccato dire di no al Papa »
Tuttavia nel 1952 Pio XII non ricevette in Vaticano De Gasperi in occasione del trentennale delle sue nozze con Francesca Romani.
Mantenne la carica di presidente del Consiglio fino all' agosto 1953, dimettendosi a causa del fallimento della legge elettorale, denominata dai suoi avversari legge truffa. Si dice (erroneamente) che tale legge fu voluta da lui stesso, mentre in realtà furono i partiti minori a volerla: infatti questi, grazie alle alleanze che si potevano formare anche dopo le elezioni, potevano recuperare i voti perduti.
Convinto sostenitore della necessità di una integrazione europea, e critico nei confronti dell'ingresso dell'Italia nella NATO, cui avrebbe di gran lunga preferito la creazione di una Comunità Europea di Difesa, Alcide De Gasperi morì il 19 agosto 1954 nella sua casa in Val di Sella (comune di Borgo Valsugana), dove amava trascorrere lunghi periodi assieme alla famiglia.La sua scomparsa improvvisa, lontano dal clamore e dall'attenzione dei palazzi romani, suscitò vasta commozione in tutt'Italia; il lungo tragitto in treno con cui la salma raggiunse Roma per le esequie di Stato, fu rallentato da numerose soste impreviste perché le masse erano accorse da ogni parte per rendere omaggio alla salma. Dentro e fuori alla chiesa dove si celebrò il funerale furono presenti rappresentanze di tutti i partiti, fatta eccezione per i deputati del MSI i quali, visto il passato di antifascista di De Gasperi, si rifiutarono di presenziare al suo funerale. Attualmente si trova sepolto a Roma, nel porticato della Basilica di San Lorenzo fuori le Mura.

Il processo di beatificazione
Poco dopo la sua morte, iniziarono le richieste di avviare per lui il processo di beatificazione.
È in corso a Trento la fase diocesana del processo di canonizzazione, che è stata aperta nel 1993, per cui la Chiesa cattolica ha assegnato ad Alcide De Gasperi il titolo di Servo di Dio.