Affari Esteri a Roma

Imatges de la sala de lectura de l'Archivio Storico Diplomatico del Ministero degli Affari Esteri italià a Roma, 10-XI-2009.

Arxiu curiós aquest d'Affari Esteri a Roma. Per a entrar-hi, sinó ets italià, has d'aconseguir una carta de l'ambaixada corresponent que acrediti el que hi vas a fer. Element que he salvat "a la italiana". És a dir, trucant al telèfon de l'arxiu, des de l'aparell que hi ha a l'entrada, i argumentant que ja hi havia anat fa tres anys i, sobretot, que sóc "professore". Aquí, la clau és possar per davant el teu càrrec. A dins, gent curiosa, gent variada, gent que està més estona a fora que a la taula amb els documents. Així no m'estranya que tardin anys i anys a acabar cap investigació. El 2006 vaig conèixer un doctorand que portava dos o tres anys fent fotografies digitals dels documents italians sobre la Guerra Civil Espanyola!!! A dos "bustes" (caixes) per dia, és cert que no pots anar a la velocitat d'altres arxius com els National Archives de Londres o els Diplomàtics de Nantes, però a 2 per dia i uns 250 dies a l'any=500 caixes l'any!

Per altra banda, com podeu veure a les fotografies, els documents no estan molt ben conservats. Sembla que aquesta no és una de les preocupacions principals dels responsables i treballadors de l'arxiu. Això sí, es poden fer fotografies digitals de tots els que vulguis sense pagar res. No ens queixarem, per tant. Tanmateix, no ens podem estar de dir que, el maltractament físic al que són sotmesos els documents (al més pur estil de l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca), farà que d'aquí a uns anys cap historiador pugui accedir a molts d'ells destruïts per tanst anys de mal funcionament arxivístic.

Vint anys sense mur, des de Roma (1989-2009)

Itàlia, entenguem els centres museístics, els canals de televisió i la premsa, estan realitzant una cobertura sorprenentment gran dels vint anys de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Certament, Itàlia era un país fronterer amb el bloc de l'Est (concretament amb la Iugoslàvia de Tito que esclataria poc després). Era un país, on el comunista PCI tenia un pes, tant cultural com polític de gran rellevància, i era i és un país aficionat a la història. De fet, la televisió italiana, privada o pública, és una mostra sorprenent de la possibilitat de barrejar documentals d'història molt ben elaborats a hora de màxima audiència, amb els pitjors programes propis de la TV espanyola, per posar un exemple. Això ve a demostrar una màxima que caldria estendre als programadors d'arreu: el públic mira el que li tiris a la cara! Documentals, debats polítics (veritable especialitat italiana) o cinema d'art i assaig, italià, rús o coreà (que ja és dir!!!).

Faig un incís aquí. Perquè la classe política d'arreu només fa que parlar i no actuar? Ahir al vespre a la Rai3, al programa "Che tempo che fa", el president del Congrès italià, Gianfranco Fini (AN, ara PDL) presentava un llibre que acaba de publicar. Hi feia reflexions interessants i radiografiava gran part dels problemes de la societat i política italiana. Però el problema, és que només reservava aquelles reflexions per al paper imprès, però no per als debats parlamentaris reals a Roma. Aquí, a Catalunya, Espanya i altres no tant, només es debaten obvietats, qüestions sense importància real... tot gira al voltant de Silvio Berlusconi. Si insulta als jutges tots a valorar-ho, si s'ha de poder jutgar-lo, si té un afer sexual, si fitxa Ronaldinho pel Milan... molt trist i patètic...

Tanmateix, jo volia parlar d'una altra qüestió. I és que veient, ara mateix a La 7, "La Caduta del Muro de Berlino", penso: perquè els règims polítics que, teoricament haurien d'haver suposat una major llibertat, van acabar representant els governs més reaccionaris, més autoritaris i menys d'esquerres del planeta?

Imatges emocionants dels primers alemanys de l'est que van passar a l'oest, que van fer caure el Mur. Però també molta tristesa. I és que tot i que ens poguem emocionar amb aquestes o altres imatges, dels opositors a Pinochet caient davant dels canons d'aigua, de Tiannanmen, Martin Luther King a Washington... no deixa de ser una mostra de la crueltat humana. Són altres dels nostres, de la nostra espècie, contra els que creem els moments èpics, contra els que hem hagut de reclamar els drets més essencials...

Una entrevista interessant i, curiosa?

Món i política (AVUI, 7-XI-2009)

“Sarkozy podria fer el català oficial a la UE”. Entrevista a Maite Sanchez-Schmid, eurodiputada de la UMP per la Catalunya Nord

Albert Segura Brussel·les Ult. Act. 07/11/2009 01:25 gran petit 288 opinions

Catalunya té una vuitena eurodiputada: milita a la UMP del president francès, Nicolas Sarkozy, i reivindica l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE) amb més força que alguns dels catalans d’aquesta banda del Pirineu. Maite Sanchez-Schmid, nascuda el 1957 a Perpinyà, d’on també és regidora, rep l’AVUI al Parlament Europeu en el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus.
El català està en perill d’extinció a la Catalunya Nord.

No, el català no s’està perdent, això no és cert. Almenys a Perpinyà fem esforços perquè això no passi. Cada any subvencionem 2.000 hores de català a les escoles. Oferim cursos no només lingüístics sinó també de cultura catalana i estem construint, amb Figueres i Girona, un teatre transfronterer, en català i francès. Perpinyà sempre serà Perpinyà la catalana, la fidelíssima.
Però el govern francès no hauria de fer més pel català?

Sí, hauria de permetre que s’aprengui a totes les escoles de la Catalunya Nord, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els pares haurien de poder elegir si escolaritzen els seus fills només en francès o en bilingüe. És a dir, que la meitat de les hores lectives siguin en català, no ensenyar-lo només com si fos una llengua estrangera, com el castellà o l’anglès, sinó fer classe d’història, de geografia o de matemàtiques en català. Tenim alguna escola pública bilingüe, però no és suficient.
Vostè és de la UMP de Sarkozy, podria fer pressió...

Ja ho intento, demanant a Éducation Nationale i al ministeri francès de Cultura que protegeixi el català.
I que ajudin la Bressola...

He treballat molt amb ells. Eduquen per immersió lingüística, però prefereixen mantenir l’estatus d’escola privada i jo sempre he defensat la pública. Cada cop són més els que s’adonen que a només 30 quilòmetres hi ha la Catalunya Sud, la seva economia i el seu mercat de treball. I d’aquí dos anys estarem a només tres quarts d’hora en TGV de Barcelona i això ens permetrà anar-hi a treballar cada dia i seguir vivint a Perpinyà. És el futur! Si vius a Granollers o a qualsevol altre ciutat de la rodalia, una hora de cotxe cada matí per anar a treballar no te la treu ningú. I a París també molta gent triga més d’una hora a arribar a la feina. Nosaltres en tres quarts estarem a l’estació de Sants. Ja no existeix la frontera, Catalunya Nord i Catalunya Sud és el mateix.
Vostè se sent catalana o se sent francesa?

Em sento profundament catalana, tot i que també sóc francesa i europea. Els meus referents culturals, culinaris, literaris són els catalans, m’hi sento molt més a prop que dels de Tolosa o Montpeller. Jo no tinc res a veure amb els bretons, per exemple, som molt diferents. I a Barcelona o amb Dalí i Tàpies em sento com a casa. Catalunya i Espanya són una mica com la UE i els seus Estats membres. Catalunya té una identitat política, és una nació, però per ara forma part d’un Estat.
Farà front comú amb els eurodiputats catalans?

Batallaré al seu costat perquè el català sigui reconegut llengua oficial de la Unió Europea, tot i que serà difícil.
Només cal que un Estat membre ho demani...I no sé si Zapatero serà capaç o abans Andorra entrarà a la Unió Europea...
Per què no l’hi demana a Nicolas Sarkozy?

Si l’hi demanéssim estic convençuda que no ho rebutjaria. L’oficialitat del català a la Unió Europea no el preocupa actualment, no és cap prioritat per a l’Elisi. Però potser n’hi ha prou demanant-l’hi. Potser ell podria aconseguir que fos oficial. La UMP és sensible al multilingüisme, a la diversitat cultural; i el català no és cap llengua minoritària. La parlem més de deu milions d’europeus i no només a Catalunya. És amb aquest argument que l’hem de convèncer.

Des de Roma a l'espera dels arxius...

A Roma un altre cop... entrevista a Ràdio Valira d'Andorra avui al matí. Totalment surrelista: per telèfon en una oficina de la Banca di Roma i, a sobre, em sentia a mi mateix un segon després dient el mateix. La tecnologia ja ho té això, ja. Però bé, en breu atacaré de nou els arxius italians, esperem que la visita sigui profitosa com ja ho fou fa tres anys.

De moment, el fred ha arribat a la Cittá Eterna, i la pioggia ja no diguem. I jo tinc un record per la meva àvia Inés (1924-2009) que he situat a la primera pàgina del llibre "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República". Sempre penso de posar dedicatòries als meus llibres, però la feina sempre em despista i, al final, no n'acabo situant cap. Per una vegada, he actuat a temps

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona a la xarxa

Lluís Companys. Cursa de braus a benefici de les víctimes de feixisme
16/08/1936
autor: Pérez de Rozas

En aquesta adreça, no sense alguns problemes tècnics, podreu gaudir de milers de fotografies fetes a Barcelona durant els segles XIX i XX, per desenes de fotografs.

Entre Roma, Montornès del Vallès i Andorra. El nou eix... mundial

Fotografia apareguda al diari "Bon dia Andorra", 20-X-2009

Vista d'Andorra.

Dies estranys. Anades i vingudes des de Roma a Catalunya passant per Andorra. Presentació del meu darrer llibre "La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat", Valls, Cossetània, 2009. Roda de premsa, diaris, ràdios, televisions andorranes. Realment, si l'impacte mediàtic de la meva recerca a Andorra (en els darrers dos anys m'han fet quasi deu entrevistes a premsa i altres), fos proporcional a les vendes o lectura de l'obra... Certament, a les Valls andorranes són agraïts, pocs historiadors volen explorar la seva rica i variada història... Caldrà retornar-hi en uns anys per a seguir ampliant investigacions. Potser encara seré dels únics del sud que vulguin anar cap al nord pirinenc però que hi farem.

Per altra banda, rebo una trucada del CSIC felicitant-me per un altre llibre "Cataluña bajo vigilancia. El Fascio y el Consulado italiano de Barcelona (1930-1943)", València, Publicacions de la Universitat de València, 2009. Com sempre passa, a Andorra ja m'ha passat, una volta publiqués aquesta o aquella obra, comencen a sortir com els bolets la gent que et podria haver facilitat l'entrada a aquell arxiu, que tenia una documentació familiar que... que sabia de no sé qui que coneixia aquell altre i que poseïa a casa unes cartes del seu tiet-avi italià que vivia a Mollerussa com agent secret de l'OVRA...

Bé, caldrà prendre algunes decisions: o ampliar les obres amb més material i més període temporal i tornar-les a publicar, o lamentar-se i dir: ja està, aquí es queda!

M'arriben les galerades d'un llibre que vaig escriure fa 2 o 3 anys i, sorprenentment, m'agrada quan el llegeixo!!! Em començo a fer gran o escric millor? el llibre en qüestió es titularà "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2009 o 2010.

Estampes romanes (octubre 2009)

Entrevista a un "Homenot", Vicent Olmos (editorial Afers)

Una veu d’editor. Entrevista a Vicent Olmos: Editorial Afers

L’Editorial Afers va néixer a Catarroja (l’Horta) l’any 1983 com un projecte cultural en català amb actuació en dos fronts: les revistes d’alta investigació i de cultura, i els llibres, principalment d’història, d’assaig i d’estudis sobre el nacionalisme. Al seu director editorial, l’historiador Vicent Olmos —editor també de diverses col·leccions d’història a Publicacions de la Universitat de València—, li formulem unes quantes qüestions al respecte.

—Com va néixer la idea i com ha crescut Afers?La fi del franquisme, la mort del dictador, la Transició... Van ser anys d’una gran activitat política i intel·lectual. Les facultats d’història eren les que tenien més alumnes. Hi havia un gran interès pel coneixement del passat. Això passava en totes les universitats de l’estat, però als Països Catalans hi havia una raó afegida, un plus nacional... L’any 1962, Joan Fuster va publicar el seu llibre més emblemàtic, Nosaltres, els valencians, i una generació de joves vam retrobar-nos amb el nostre país, amb la nostra cultura, marginada i oblidada a cops de repressió i d’escola nacionalcatòlica. La idea d’Afers —de la revista primer, i de l’editorial després— té molt a veure amb el temps en què va nàixer. Fou la situació del moment, la militància nacional i política, però també l’interès per la història, que ens va menar a posar en marxa una empresa, on els nostres investigadors poguessen publicar amb tota normalitat en català, una tribuna que es fes ressò, també d’una manera normal— vull dir, també en català— de les investigacions i els corrents historiogràfics mundials. Des d’aleshores, efectivament, hem crescut. Per quina raó? Crec que perquè hem mantingut la idea del principi, perquè hem editat bons llibres d’història seguint uns criteris coherents i això ha tingut el seu premi: la confiança dels autors... I la del públic interessat... I la dels llibreters...

—Què us va impulsar posteriorment a embarcar-vos també en la publicació de revistes culturals?
Una cosa va portar l’altra. Volíem publicar història i assaig, reflexionar sobre temes polítics, artístics... culturals en general. Teníem les col·leccions d’història i vam engegar una d’assaig i una altra de biografies. Vam pensar que si Afers era la revista que s’identificava amb la història, una de nova, El Contemporani, més d’intervenció, més oberta temàticament, podria fer, diguem-ne, d’insígnia de les col·leccions d’assaig. Després, a poc a poc, vingueren les altres: Fonaments, Arxius de Sociologia i, darrerament, Segle XX. I la gent té interès, es diga el que es diga...

—L’especialització —de l’editorial— és una estratègia de supervivència o una aposta ideològica?Fonamentalment, una aposta per la coherència... Que hi ha components ideològics o estratègics de supervivència? Evidentment, com en totes les editorials per grans que siguen. De la ideologia no se salva ningú, i de lluitar per sobreviure, tampoc. I el nostre camp no és tan estret com pot semblar. No editem creació literària, això és cert, però més enllà de la novel·la i de la poesia encara hi ha un terrer molt ample. Això só, és important crear un referent i, entre un cert públic, el nostre, em sembla que l’hem aconseguit. I l’anem ampliant.

—Què en penses, del panorama cultural valencià actual i, concretament, del món del llibre?El panorama cultural —almenys de la mena de cultura que nosaltres volem, oferir— no és boiant: ni al País Valencià, ni a Catalunya, ni a Cincinatti... Nosaltres, a més, hem de lluitar amb totes les mancances del món i tots els vents contraris derivats del nostre entorn cultural, lingüístic, polític, en definitiva. Que al País Valencià les coses són molt difícils no se li oculta a ningú. Això és veritat, però si ens aturem a fer la llista de tots els projectes interessants en el món de l’edició en català —llibres i revistes— que hi ha en marxa, tampoc estem situats tan malament. Estem ben vius i mantenim bé el tremp, o això e msembla... I això, malgrat una acció de govern, de l’actual i dels anteriors, als quals no és la nostra cultura ni el nostre país allò que més els interessa.
Gemma Caballer Albareda Lletres, 40 (2009), p. 35
Fotografia: Vicent Hervàs

Cabinet Papers britànics (1915-1978)

Des d'aquesta adreça podreu accedir a les actes de les reunions dels Consells de Ministres de la Gran Bretanya i els documents utilitzats en les mateixes: http://www.nationalarchives.gov.uk/cabinetpapers/default.htm?WT.ac=Cabinet%20Papers%20Home

Es poden fer cerques per noms:
http://www.nationalarchives.gov.uk/search/advanced_search.aspx?homepage=ad-search&javascriptenabled=True&j=t

Noticiaris nordamericans (1929-1967) de la Universal

Aquí podreu veure uns 600 noticiaris nordamericans de temàtiques molt diverses entre 1929 i 1967: http://www.archive.org/details/universal_newsreels

Tesis angleses i revistes d'història alemanyes del XIX

Extret de: Repertorio di fonti e risorse ad accesso libero a cura della Biblioteca di Filosofia e storia dell’Università di Pisa

EThOS: tesi prodotte nelle istituzioni accademiche inglesi disponibili in formato elettronico

Posted on 02/10/2009 by EF
EThOS is the Electronic Theses Online System which allows individuals to find, access and archive e-theses that are produced in UK Higher Education institutions. For this purpose a UK database of theses is being established at a ‘Central Hub’ at the British Library.
For many years, the British Library provided copies of UK theses in paper or microfilm format. It is now in the process of updating this service to make theses available in electronic format. EThOS provides a means of accessing e-Theses direct from the British Library or from institutional repositories across the UK via the British Library service at no cost to the user.
EThOS è il servizio che permette di archiviare, trovare e scaricare le tesi in formato elettronico prodotte all’interno delle istituzioni accademiche del Regno Unito.
Il servizio, in versione Beta e in corso di ampliamento, è accessibile a partire dal server della British Library, che ospita la banca dati delle tesi in formato digitale (si tratta di tesi digitali native o di digitalizzazioni da originali cartacei o da microfilm).
Le tesi indicizzate sono al momento più di 250.000: solo parte di esse sono accessibili gratuitamente. Per le altre si può comunque ordinare la riproduzione in full text (servizio a pagamento).
Per accedere alla banca dati di EThos occorre registrarsi. La registrazione è gratuita e senza restrizioni.
EThos is the Electronic Theses Online System which allows individuals to find, access and archive e-theses that are produced in UK Higher Education institutions. For this purpose a UK database of theses is being established at a ‘Central Hub’ at the British Library.
For many years, the British Library provided copies of UK theses in paper or microfilm format. It is now in the process of updating this service to make theses available in electronic format. EThOS provides a means of accessing e-theses direct from the British Library or from institutional repositories across the UK via the British Library service at no cost to the user.
URL: <http://ethos.bl.uk/>
Filed under: E-prints, Open Access Tagged: Regno unito, tesi di dottorato, tesi di dottorato inglesi, tesi in full text, tesi scaricabili, United Kingdom, università, università inglesi Leave a Comment »

Riviste tedesche dell’Ottocento dedicate alle Scienze storiche: annate digitalizzate disponibili su GoogleLibri
Posted on 30/09/2009 by EF
Segnaliamo una pagina wiki che contiene l’elenco di riviste tedesche dell’Ottocento e dei primi anni del Novecento dedicate alle Scienze storiche che sono state digitalizzate e rese disponibili alla consultazione libera attraverso il progetto GoogleBooks.
Ecco l’elenco delle riviste finora digitalizzate:
Allgemeine Zeitschrift für Geschichte (bis Bd. 4: Zeitschrift für Geschichtswissenschaft)
Archiv der Gesellschaft für ältere deutsche Geschichtkunde zur Beförderung einer
Gesammtausgabe der Quellenschriften deutscher Geschichten des Mittelalters
Deutsche Zeitschrift für Geschichtswissenschaft 1889-1895 und Neue Folge 1896- (bzw. Forts. Historische Vierteljahrschrift)
Forschungen zur Deutschen Geschichte
Historisches Taschenbuch
Historische Zeitschrift
Jahresberichte für deutsche Geschichte
Mittheilungen des Instituts für Oesterreichische Geschichtsforschung (MIÖG)
Der Schweizerische Geschichtforscher
URL: <http://de.wikisource.org/wiki/Zeitschriften_(Geschichtswissenschaft)>
Filed under: Riviste e quotidiani digitalizzati, e-journal, Storia Tagged: riviste digitalizzate, scienze storiche, storiografia Leave a Comment »

"Entre la dictadura i la revolució", Ferran Soldevila (a cura d'A. Balcells i E. Pujol). La crida de la digitalització

"Entre la dictadura i la revolució", de Ferran Soldevila a cura d'Albert Balcells i Enric Pujol, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009, 296 p. 22 €

Es tracta d'una més que interessant obra que recull els articles que publicà al diari suís "Journal du Genève" i al britànci "Bulletin os Spanish Studies" de Liverpool, entre 1925 i 1947. En la seva totalitat són textos publicats sota pseudónim i que per primera vegada són traduïts al català i publicats amb el nom propi i real de l'autor. Per tant, un llibre molt interessant.

Tot i això, voldira fer algunes consideracions. En primer lloc, a la introducció s'han escolat alguns errors de repetició de paragrafs de manera literal o quasi bé. Però ja se sap a tots ens passa o pot passar. La segona ja és de més consideració: i és que el Journal du Genève està totalment digitalitzat i on-line. Això, si més no caldria ressenyar-ho, ja que el lector de francès podria fer-se amb les versions originals dels articles, alhora que tothom podria copsar el context ideològic i polític del diari en si. En aquest mateix blog teniu el link pertinent.

Allò si que era vida... sense papers, sense feina... però NY ja queda llunya

Part del Claustre de Sant Miquel de Cuixà a "The Cloisters" (Nord de Manhattan, NY)

Després de deu dies de relax mental a New York, la vida quotidiana i la feina, els llibres a mitges, els papers, tot torna... però per poc, a Roma, m'espera la jungla immobiliària que representa trobar un pis "decent" i no a preus berlusconians. Jo crec que serà més complicatr això que escriure una bona obra d'història.

Per cert, per qui hagi d'anar a New York, cal recomanr alguns llocs on trobar llibres a preus irrisoris. Primer cal visitar els mercats d'antiguitats i rampoines del barri de Chelsea a Manhattan els caps de setamana. També és molt útil i recomanable la visita a tots els locals de Salvation Army on podreu comprar llibres i vinils antics i nous a 1 $ o menys.

Sobre els museus de New York i de la resta del món

Darrer dia sencer a New York-Nieuw Amsterdam, visita obligada als dos grans museus de referència: Metropolitan (Met) i MOMA. Visites que provoquen reflexions ja tingudes i pensades anteriorment a París, Londres, Oslo, Tokio... Tenen sentit aquestes aglomeracions de peces d'art, joies, objectes quotidians... Certament, després de passejar més que agradablement per Central Park, el Met es presenta com un temple on un pot fruir amb desmesura o acabar per odiar i avorrirr l'art. Les col.leccions, increibles, com al Louvre o al British, fins i tot diria que en alguns sentits millors: algunes estances renaixentistes italianes han estat comprades senceres, amb parets i sostres. Certament no només els pobles colonitzats o del tercer món van ésser objecte de compra d'art. Sorpren que als anys 30 del segle XX la Itàlia de Mussolini, les famílies propietaries de les restes artístiques dels Farnese i companyia es venguessin veritables joies. Però ja se sap que la crida del Dòlar és irresistible com el cant de les sirenes!!! Al marge de les peces, masses per unes quantes hores, hi ha un altre element dels museus de NY , també del MOMA, que no m'agrada però que cal entendre en la idiosincràcia nordamericana. I no és res més que la divisió de les sales pel nom del donant. És a dir, mantenint unides col.leccions amb peces renaixentistes, del XVIII, XIX i XX, però separant-les d'altres del mateix període però amb dáltres noms: Galerie John Rockefeller... La veritat és que aquestes reflexions només tenen una simple explicació: Barcelona, la capital del meu país, no té un Museu d'aquesta magnitud. Si el tingués no caldria empassar-se 2000 quadres i escultures en quatre hores, hi podria anar cada setmana a observar aquell Magritte o aquell mosaíc bizantí, però, ai Mamma Mia, la sort no ens ha estat favorable. Che peccato!!!

P.D. Afegitó al darrer missatge anterior: totalment recomanable la visita a Williamsburg a Brooklyn. La part del barri on habiten jueus dels més ortodoxos i fanàtics religiosos fa present la injustícia dels humans. A la vista una societat, de no pocs integrants, on el fanatisme religiós és fa tant present com als paisos islàmics més criticats i denostats. Em fan la mateixa por uns que els altres, i ja no diguem si per alguna banda en trobo de catòlics sense sentit comú. Milers d'anys d'evolució humana intel.lectual, QUE JA SÉ QUE EVOLUCIONAR NO SEMPRE VOL DIR FER-HO PER ANAR A MILLOR, però home. Ja se sap la persecució engendra fanatisme. Això si, del milió de jueus de NY, pocs són com aquests. La prova el falafel fantàstic que ens em menjat en un local israelià d'un immigrant arribat de Haifa fa poc.

Tot buscant una Historia a New York, europea, és clar!! Idiota

Avís: com en l'anterior entrada no hi són tots els accents que caldria, pero el teclat és com és.

Un nou dia a New York, ciutat fantastica, agradable, on menjar-hi de tot. Un festival. Tanmateix, avui he pogut fruir de tres mostres de les ansies de construir-se un passat europeu que no tenen més enlla del segle XVII (de fet no molt posterior a la resta de les colonitzacions hispaniques d'America, pero, evidentment amb menor intensitat fins al XVIII-XIX). Per una banda, al matí hem visitat The Cloisters, museu on un dels Rockefeller i amics, van anar acumulant peces romaniques i gotiques fins que varen poder construir un monestir europeu occidental sencer. És de destacar que l'emplacament (al costat del riu Hudson i en plena muntanya urbana) fa la visita sorprenent al mig de NY. Per part catalana, algunes aportacions sublims (per matar capellans i bisbes que s'ho van vendre). La més important el claustre de Sant Miquel de Cuixa, al Rosselló. Ara que alla hi estan col.locant reproduccions, aquí en tenen els originals. La historia és així, a principis de segle alguns europeus, alguns eclesiastics, o no a-preciaven o s'embadalien davant dels dolars americans. També els sarcofegs dls comtes d'Urgell, Ermengol IX i X.
Segona mostra, la Hispanic Society of America. Un lloc curiós, producte de la obsessió d'un nord america per la cultura espanyola i portuiguesa. Biblioteca fantastica, museu increiblement passat, amb errors increibles i iaio a l'entrada.
Tercer testimoni curiós. Sembla que aquí a vegades poden riure's d'ells mateixos i intentar aprendre alguna cosa. A Europa aixo no es faria. Mireu, sinó, el títol del llibre de la fotografia (integrant d'una col.lecció).
De fet, visitant els innumerables barris de NY, Bronx, Queens, Brooklyn... jo crec que ja tenen prou historia.