Novetats que sospito poden interessar a "qualcuno"... si més no a mi

Benvolguts,

heus aquí una llista de llibres que he anat veient darrerament per Roma i altres ciutats que m'han semblat prou interessants per a donar-ne una nota al blog:

- Daniele Menozzi, Chiesa, pace e guerra, Bologna, Il Mulino, 2009, 25 €

- Peter Molloy, La vita ai tempi del comunismo. Interviste vent'anni dopo, Mondadori, 2009, 20 €, 264 p.

- Riccardo Calimani, Ebrei eterni inquieti, Milano, Mondadori, 2009, 10 €, 356 p.

- Sander L. Gilmani, Il mito della inteligenza ebraica, Torino, Utet, 2009, 20 €, 304 p.

- Dalbert Hallenstein, Giorgio Perlasca. Un italiano scomodo, Chiarelettere, 2010, 14 €

- Devra Davis, La storia segreta della guerra al cancro, Torino, Codice edizione, 2008, 35 € (ed. original The secret history of the war on cancer, 2007).

- Mario Geymont & Giampero Mele, Il rinascimento del Baltico, Sandoteti editore, 2009, 14 € 128 p.

- Dove la vita si nasconde alla morte. La guerra d'Etiopia raccontanta de un soldato nel "Diario del mio richiamo" di Elvio Cardanelli, Sutri, Davide Ghaleb Editore, 2008, 20 €, 608 p.

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri. Les restes d'una investigació

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri

Roma. Cipro, 1 de febrer de 2010.

M'aixeco tard, però per casualitat i favorable conjunció astral arribo a l'estació just quan arriba el bus n. 32 just. Arribo a les 9h en punt a la Farnesina, no he d'aguantar els 10 minuts de sempre abans de poder entrar a l'arxiu. Esquivo el funcionari que sempre pretèn tocar allò que no sona i dono el passaport al que té cara de "simpatico" com diria Giorgio Gabber. Cap problema, la "lettera d'invito" no li interessa gens ni mica. Prenc el paper d'entrada. Al detector, el policia (un de tants en aquest país) està xerrant, el detector de metalls i altres tarda dos minuts a fer passar la meva motxilla. "Che palle!!" Passo el control, davant meu un suro convida a tot funcionari a anar de públic a aquest o aquell programa de tele. Apa tots als múltiples debats polítics que no fan res més que repetir-se.

Entro a l'ASMAE, com quasi sempre no hi ha ningú. Podria fugir amb milers de documents. Com algunes vegades, avui també s'han equivocat hi han col.locat les meves "buste" a l'estant d'algú altre. Collons home, el 34 és ben clar!!!! Però ja se sap que abans de desesperar-se s'ha d'optar per l'error. Per tant, trobo les caixes. 15 minuts i arriba la funcionaria que camina com els de "Mars attack", flota, no fa soroll. No és asiàtica, però fa oposicions per ésser-ne: no obre els ulls! Vaig a bucar la "chiavetta", deixo la motxilla a la taquilla, torno i ja està dormint a la seva taula. Mentrestant, les 3 "dotoresse" de l'arxiu és mouen amunt i avall sense objectiu concret.

Avui no hem demanen si he firmat el llibre de registre de l'entrada. De fet sembla la seva única ocupació. Som només 5, sort perquè sinó es possaríen nervioses i començarien a demanar que reservessim lloc: "solo ci sono 16 posti!!!!" Miro les caixes, faig les fotos dels documents que vull. Cap problema. La batèria de la punyetera càmera s'acaba, l'he d'endollar i aquest arxiu té uns endolls dels anys 20 del segle XX. Quanta modernitat!! De fet, a Roma la modernitat estètica aplicada a un establiment només la pots trobar al McDonald's o al Burger King. Bé, potser les llibreries Feltrinelli...

Són les 11h, acabo de copiar un document per a un llibre que estic coordinant amb un altre amic historiador. Me n'adono que la numeració de les caixes que em vàren fer utilitzar fa tres anys, ara és una altra. Els inventaris estan escrits amb numeracions a mà. Fet que provoca que el dubte sempre t'assalti. Aprofito l'estona per a mirar d'altres inventaris tot esperant que arribin les capses de demà per a aprofitar, quan no em vegi ningú (de fet ningú mira o no hi veu gaire) per a consultar-les i estalviar-me anar-hi demà.

Mentrestant, arriba el típic i tòpic professor o altre italià d'edat avançada que s'estil.la ara de dir. Entra cridant a tot i a dret preguntant si hi ha algú. Aquí la gent et pregunta o demana això o allò sense les fòrmules clàssiques de cortesia (disculpi, per favor, perdoni). La pregunta és llençada directament, sense saber si va per tú o no? L'home entra al despatx de la dotoressa en cap, després surt acompanyat de la "comessa" asiàtica que li explica el funcionament d'alguna art marcial o tècnica sexual de l'extrem orient. L'asseu, quasi bé, a la cadira i està a punt de possar-li el pitet. L'home parla amb veu forta, desagradable, molesta, i l'ipod no té batèria (i el cable està a casa). Per sort es calma, algú li ha tirat una galeta o un tros de botifarra.

Arriben les caixes de demà, espero 5 minuts i les vaig a buscar, les consulto i les deixo al meu 34. Hi trobo el paper de quan en Carrubba va demanar-ne una, la n. 779 del Gabinetto del Ministro 1923-1943. Faig les peticions pel dimecres i apa cap a casa, són les 13,10h

Surto de la Farnesina, arribo a la parada del 32. Un avi creua els 4 carrils sense mirar enlloc (o més, aquí no hi ha línies). No m'extranya que cada dia hi vegi algún accident en aquell lloc en concret. El sentit comú, el menys comú dels sentits, fa dècades que va dimitir a Itàlia. A la parada de Metro d'Ottaviano un cartell de Vittorio Sgarbi, llàstima que no tingui veu. Ja estaria cridant. Arribo a casa, m'espera algúna delicia culinària i, per sort, l'Sgarbi no esta "urlando" a la TV.

Les restes d'una investigació

En Carrubba no és cap personatge històric, es tracta simplement d'un doctorand que vaig conèixer a la Farnesina el 2006. Feia dos anys que hi anava cada dia a fer les seves seleccions de documents de la interevenció italiana a la Guerra Civil Espanyola -en aquells moments la "comessa" asiàtica era substituida per un simpàtic home que "s'asomigliava" molt a Ossorio y Gallardo-. Tornant a en Carruba. Primer les seleccionava hi posava un paperet i després a fer fotos. Procés lent, lentíssim, a l'estil del nadador Eric Moussambani. Amb tota probabilitat la beca que tingués es deuria acabar abans que la seva recerca (encara que trobo algunes ressenyes seves i participacions en congressos i volums col.lectius). Als arxius cal anar de cara a barraca, "per Dio"!!! Això sí, em va anar molt bé la seva presència en aquells moments, així podia veure les capses que demanava jo i les que ell demanava: 4 al dia, ui!

Com podeu observar a la imatge de sobre aquestes són les restes de la investigació. Al marge queden els CD i les memòries externes on hi són emmagatzemades les més de 10.000 fotos digitals que he fet els 3 darrers mesos. Només pensar de mirar-les totes per a treballar-les ja em fa patir.

Com en totes les recerques, estic a punt d'acabar la feina a l'ASMAE. I me n'adono que sempre torno una segona vegada sobre tots els temes: diputats, consolats, Ossorio y Gallardo, Companys... Serà que no quedo satisfet de la feina feta? Poder si. La veritat és que no sóc d'aquests que pot aguantar un tema 10 anys.

Tot, sembla que tot, es pot desdramatitzar?

Sinagoga de Roma (1901-1904)

Fotograma de "Train de vie" (1998) de Radu Mihaileanu

A Itàlia, país amb paradisos fiscals municipals i duanes dins de les seves fronteres i que consti que no parlo de San Marino o el Vaticà, certament la TV instrueix si et deixes. Precisament aquesta setmana, i avui especialment es celebra -o commemora?- el dia de la memòria en referència a la Shoah. I dic que instrueix perquè al ja habitual repertori de documentals sobre les barbarits nazis avui s'hi afegeix una programació especial de canals públics i privats dedicats al tema (que haurà fet Tve o Tv3?, poc o res). De fet, aquests darrers dies he fet una certa immersió ebraica. Fa uns dies visita a la Gran Sinagoga de Roma, obra certament curiosa de principis del segle XX. Primera entrada a un temple jueu que encara és utilitzat pel culte. Visita molt recomanable per a tot visitant a Roma. Per altra banda, hi trobo una de les poques referències als jueus catalans que foren expulsats el 1492. I és que quan es parla de Sefarad, dels jueus dels regnes hispànics expulsats a finals del XV, sempre es diu "y aún existen judíos que hablan castellano." (desdels íbers fins als jueus, a Ibèria, tothom és español en el sentit ñ de la paraula). A la Sinagoga de Roma t'expliquen amb normalitat que fa cinc-cents anys hi havia 5 sinagogues a la ciutat entre les quals una de castellana i una de catalana. Fins i tot es conserven interessants parts del temple català al museu. "Haberlos aylos", per tant!

Tanmateix, volia llençar un interrogant a qui sigui: es pot desdramatitzar tot? Ho dic perquè aquesta tarda he vist la fantàstica pel.lícula "Train de vie" (1998) (per un bon resum en imatges) del director romanés, Radu Mihaileanu en el que la Shoah hi apareix amb un to certament irònic, divertit i, definitivament, intel.ligent. I situo aquest darrer adjectiu en comparació amb "La vita è bella" (1997) de Benigni, obra esperpèntica, al meu criteri. De fet, el director romanès envià el guió a l'italià que rebutjà la seva possible participació i, a ulls del primer, li robà la idea o el concepte més que el guió en qüestió. Això sí, sort que Benigni refusà la proposta perquè el film haguès perdut tota la intel.ligència que destil.la. I encara, cal remarcar certs moments Kusturica de bella factura. És de persona educada agraïr als que t'aporten alguna cosa, així que multumesc!!!

No comento res de les explicacions, sempre fascinants, sobre els ritus jueu. Tot em sembla, religió en terme general, una veritable... tot serà, però, que en algún moment el salvavides emocional i irracional que aporta a alguns em sigui necessari. Ai, quanta angoixa, per Déu!!! (sigui el que sigui o el que no sigui)

Coi, i tant fàcil que és dir les coses tal com són! O preguem pel benaurat Bettino Craxi!

Paro de llegir Joaquim Civera, Lleó XIII i la qüestió social, Barcelona, Barcino, 1927. Miro a Rai Due el programa Annozero: debat al voltant de l'expremier italià Bettino Craxi (mort ara fa deu anys), la corrupció a la política italiana i el concepte de polític en general. De fet fa 15 dies que Craxi copa els programes de debat polític i documentals de la TV italiana que no són precisament pocs. Als carrers de Roma la cara de Craxi, amb les seves ulleres d'aiatolà iranià, inunden els murs. Napolitano li dedica una carta oberta, Berlusconi el recorda, homenatges per aquí i per allà. Recordo: home comdemnat per corrupció i fugat a Tunisia.

Però resulta que estava perseguit, com ara Berlusconi, per la primera, única i crec que segurament extraterrestre classe judicial italiana. I és que en aquest país, el polític que és investigat i processat per delicte algún, sempre té l'argument d'esgrimir la persecució judicial. Berlusconi, en aquests moments, i ja fa anys, aporta l'element extraplanetari italia: els jutges són tots comunistes, amb cua i banyes. Són de les Brigades Rojes, bolxevics, stalinistes, van de vacances a Pyongyang, endossen samarretes interiors amb la cara de Lenin, le "mutande" vermelles, i posen als seus fills noms com Vladimir, Iòsif, Palmiro, Nikita, Fidel... Certament, els meus coneixements del personal judicial són escassos però aquesta no me l'esperava: Tots els jutges comunistes???!!! Òstia (Antica, molt maca per cert), així no tenim res més que denunciar falsament tota la dreta (extrema, moderada, cristiana,....) i els comissaris polítics judicials ja faran la seva part?

Aquí, la relativitat dels delictes i de les corrupteles sempre està present. Home, ja ho deia Craxi a principis dels 90, "tutti lo facevano", referint-se al finançament il.legal del PSI. Home, si tots ho feien, seria qüestió de processar-los a tots o de canviar les lleis. O no, potser si tots ho feien, i amb bona lògica italiana, caldrà mantenir-ho home. Que la tradició no es perdi, que ja se sap que el costum fa llei.

Però aquí és on vull anar a parar. A "Annozero" parla el periodista i filòsof, Paolo Flores d'Arcais, persona important en tant que té dos cognoms!!! I diu veritats que fa anys que espero sentir de boca dels polítics catalans, espanyols i, ara, italians. I diu: "No calen diners a la política." Perquè s'han de gastar milions d'euros en campanyes que es podrien fer a la TV, Internet i espais públics? Cony, ara coi ja és massa poc, tota la vida que ho dic!!! Abans de nèixer hi tot!!! Calers no en calen per a presentar-se a unes eleccions!!! És que el debat és fals!!! Que si estàn mal finançats els partits, que ai pobres diputats que cobren poc, que es pujen el sou a la primera sessió de la legislatura... Home, i dona, limitació de mandats ja, prohibició de despeses econòmiques brutals de diners públics per a empastifar les ciutats i parlar sense dir res. Facin un programa electoral, el penjen a Internet, surten dos o tres cops a la TV, i la gent a decidir.

Gestionin els diners públics pel bé públic, amb idees de dretes o d'esquerres, però deixin de gestionar pel sol plaer de "gestionar" els diners i així col.locar-me, col.locar els meus amiguets i, home, si tots ens col.loquèssim amb una L molt llarga encara. No creein escoles de col.locació de quadres dels partits!!!! A no ser que tot sigui més senzill, i al cap i a la fi, els polítics siguin llangardaixos d'aquells de la sèrie V que volen dominar el món. Per la seva salut espero que no menjin hamsters. Com a mínim passint-los per la paella i no facin sushi que deu ser indigest.

Mentrestant, Gasparri, del PDL, crida uuuuuuuuuuuuuuuuu!!! I és que les veritats fan mal!!!! I quin mal que fa també veure els del PD a un o altra cambra italiana amb els seus collarets de perles, els seus vestidets...

Sento Joan Saura a Rac1... fa uns dies... encara més mal... fa una pausa... menja un hamster.. rotet d'educació multicultural... Òstia, tota una vida col.locat en un càrrec rera un altre! "És que és d'elecció popular i el poble em vota." Com dirien a Itàlia, amb certa gratituitat: "Vergogna!!!" No pot ser bo per la salut mental de ningú estar 10-15-20-25-40-50 anys en càrrecs públics polítics. Jo crec que aquesta gent leviten, viuen en una via làctea diversa... Els seus problemes són uns altres... Ves que no siguin una branca que s'ha desviat de l'evolució de la raça humana. O són una raça superior, perquè ens estan prenent el pèl fa molt de temps!!

Coperto, brodo, pane e vino: 410 Lire. De les troballes dins dels llibres de vell (de Porta Portese en aquest cas)

A vegades és més plaent, per a un malalt dels llibres, trobar "paperets" i altres coses dins dels llibres de vell que no pas el mateix volum en qüestió. Potser és només cosa meva, però que hi farem. En aquest cas, en un dels múltiples reculls de discursos de Mussolini que es varen fer, i que vaig comprar per 2 € al mercat de vell de Porta Portese de Roma el diiumenge passat hi vaig trobar una mica de tot (i de diferents anys). Fins i tot una nota d'un restaurant d'un dinar o sopar de 410 Lire: Coperto, Brodo, Pesce e Vino.

A la 7 fan "Anni Ruggenti" (1962). Un film di Luigi Zampa. Con Nino Manfredi, Linda Sini, Gino Cervi, Michèlle Mercier, Gastone Moschin. Angela Luce, Carla Calò, Salvo Randone, Dolores Palumbo, Mario Pisu, Rosalia Maggio, Alfredo Rizzo, Anita Durante, Mario Passante, Giulio Marchetti, Lino Crispo, Luigi LeoniCommedia, b/n durata 110 min. - Italia 1962.

Apa a riure una mica del Ventennio: Nel 1937 arriva in una cittadina pugliese (Ostuni, Brindisi) un giovane assicuratore che per un equivoco è scambiato per un gerarca in incognito, inviato per una ispezione, e colmato di attenzioni e favori. La trilogia satirica sul fascismo di Zampa, scritta da V. Brancati, morto nel 1954, diventa quadrilogia con questa commedia, sceneggiata da E. Scola e R. Maccari, inclini a raccontare una storia del passato con l'occhio al presente. Il lontano modello è L'ispettore generale (Revizor, 1836) di N.V. Gogol. Mette in valore Manfredi e il suo duttile gioco di rimessa e una compagnia di bravi attori tra cui spicca S. Randone.

La Veu del Diumenge (1934), Suplement de La Veu de Catalunya

De curta, però sense cap mena de dubte, interessant vida "La Veu del diumenge. Suplement gràfic de La Veu de Catalunya". El Dipòsit Digital de Documents de la UAB ens permet consultar aquesta publicació i moltes d'altres de temàtiques diverses .

"De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República," novetat editorial d'Arnau Gonzàlez i Vilalta

En breu es posarà a la venta el meu darrer llibre publicat, que no escrit: "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010. Més endavant, quan estiguin disponibles, afegiré els links pertinents de l'editorial, al portada i contraportada i l'índex.

Es tracta d'un anàlisi de les campanyes electorals que va desenvolupar Joan Estelrich a les comarques gironines entre 1931 i 1936 i en les quals va obtenir l'acte de diputat a Corts. I ho analitzo a través de la pròpia documentació del mallorquí. Un material conservat al seu ric arxiu personal en el què podem seguir tots els detalls de la campanya, la precampanya i la postcampanya.

Ordenat en ordre invers, és a dir, situant primer els comicis de 1936 i els que ens ofereixen més dades, seguit de 1933 i 1931. Una documentació que ens detalla els costos materials, els contactes llocals i comarcals, els interessos que s'intentaven moure a través de cartes a rectors, propietaris agrícoles, editors, etc. Alhora que podem veure i conèixer els esborranys de certs manifestos electorals, la preparació i infrastructura de que disposava Estelrich i la seva visió de la circumscripció gironina.

Un llibre que resulta d'una documentació original, interessant i curiosa que, espero, que interessi als lectors.

LIFE (1936-1972) a la xarxa i lliure

En aquests diferents links podreu consultar la revista nordamericana LIFE digitalitzada per Google Books: 1936-1939; 1940-1944; 1945-1950; 1950-1955; 1955-1960; 1960-1965; 1965-1970; 1970-1972

A la llista de recursos hemerogràfics del blog quedarà com un sol link on caldrà escollir la franja cronològica que es vulgui.

Tots els camins condueixen a Roma... en més d'un sentit

Fossat de Castel Sant'Angelo a Roma

A Rete 4 fan "Cleopatra"... primo e secondo tempo. Acabo de llegir el llibre de Vittorio Lojacono, Alto Adige-Südtirol, Mursia, Milano, 1968, 284 p. Interessant explicació, a data de 1968, del conflicte armat i identitari dels territoris austríacs que passaren a Itàlia després de la derrota de l'Imperi Austrohongarès del 1918. Interessant temàtica que només coneixia per sobre. Realment il.lustratiu de diverses qüestions. En primer lloc, és indubtable que els territoris que resten entre dues cultures, dos estats, etc., en certa mesura es poden considerar rics, poden fruïr de dos idiomes o cultures sense esforç. El problema és que a volotes, la majoria d'elles, una de les dues cultures és constreta a desaparèixer. En aquest cas, per als italians el Südtirol esdevingué l'Alto Adige i, per tant, era necessari italianitzar-lo. El Ventennio feixista mussolinià ho intentà, però sembla que sense gaire èxit... després anades i vingudes, amb Hitler pel mig, plebiscits, emigració a l'Àustria annexionada per l'Anschluss... i tornada a Itàlia el 1939 o el 1945... Certament una història molt interessant, un xoc cultural, italoalemany (potser amb una certa comparació al Ticino italià dins de la Suïssa majoritàriament alemanya). Un xoc que per alguns semblava impossible de solucionar, si ens atenem a la definició que el 1919 feia Franco Ciarlantini del càracter dels tirolesos en comparació als italians (p. 29): "El tipus prevalent té en gran part la linia de la mentalitat alemanya, es pren seriosament qualsevol cosa, com l'alemany; no tolera la desorganització, la superficialitat, el desordre, la lleugeresa; és insistent en la meticulositat fins a esdevenir grotesc; pren molt seriosament la religió, buscant-hi especialment un sentit de moral social [...]; és precís, puntual fins a l'automatisme, intolerant mentalment per tot això que surt de les seves tradicions [...];" Sorprenent, en aquest punt, la lectura de la posició de l'autor del llibre del 1968: es pregunta sovint, que volen aquests austríacs? Tot i donar la raó en part als tirolesos, no entén el perquè de la seva negació a esdevenir italians!! Sens dubte que quan un país, estat, poble, monarquia, etc., pot, la venjança està servida: els italians, o més ben dit, els piamontesos, venecians, milanesos, etc., odiaven els austríacs per la seva dominació del nord i centre del belpaese, i quan l'hora fou arribada la vendetta no es feu esperar. Ja ho deien molts observadors del moment: "això de ficar-nos 300.000 alemanys a dins, amb un retroterra tedesco de 80 milions no pot ser bo". Certament no és el mateix absorbir una minoria sense estats independents de la mateixa cultura darrera que una que té milions de companys de llengua i cultura en Estats, i no precisament poc poderosos, al seu costat.

Però, d'aquesta diferència en podria haver sortit quelcom de bo, o no? De la suma de les característiques (o tòpics) germànics i italians (tantes d'altres sumes, zones intermèdies, de frontera)? Certament, com deia, aquests territoris hi poden guanyar si uns i altres saben respectar-se. Tanmateix, com feu el feixista Tolomei als territoris guanyats per Itàlia el 1918, la bogeria de certs arguments historicistes començà a trencar qualsevol opció de happy end. Tolomei argumentà que aquells tirolesos eren romans-llatins-italians germanitzats i que calia tornar-los a la mare pàtria. Italianitzar-los, després del "ara a fer italians", venia el "ara gratar i excavar" que tornarà a sortir la veritable naturalesa. Com Prat de la Riba demanava buscar en els substrats, com certa historiografia espanyola que veia en els íbers els primers espanyols, com alguns blavers valencians que posaven en boca musulmana les primeres paraules catalanes enllà de la Sènia... La història es manipula a voluntat! Encara que, per altra banda, la història és total i absolutament dinàmica. El que ahir era austríac, avui és italià, demà eslovè i, qui sap, si demà passat una extensió de Leichenstein!!! Són criticables les imposicions a la vista dels nostres ulls del 2010 (millor no mirar enrera perquè els anys passen que fa por i feredat!!!). Però la història de la humanitat s'ha fet a base de conquestes militars, imposicions culturals i lingüístiques. De fet, fa anys que lamento que l'Imperi Romà no ocupés la totalitat d'Europa o del Món! I encara més, lamento que els bàrbars, pobles germànics i altres amics no adoptessin el llatí i en deixessin una llengua similar a la nostra!!! Ahhhhhhh!!!! Com podeu comprovar, tot i admirar l'esforç intel.lectual, defenso a ultrança el pragmatisme i la facilitat. Ja ens ho complicarem després! Com si els que parlem llengües romàniques ens entenguessim gaire, no?

Caldrà llegir més sobre la qüestió del Sudtirol. Per sort, les coses han canviat (però el conflicte resta allà, i 2), des del terrorisme alemany dels 60' del segle XX i el feixisme italià anterior. De moment preparo una propera expedició d'uns dies a conèixer el territori i buscar material, certament no molt àmpli i, evidentment, en italià (alguns exemples: 1, 2. o 3). L'alemany el deixaré per a la propera reencarnació. Tanmateix, podeu consultar alguns diaris en llengua alemanya (com el Dolomiten, i encara, molts d'altres de la primera meitat del XX digitalitzats) o algunes pàgines institucionals (Provincia Autònoma de Bozen-Bolzano o la Free University of Bozen-Bolzano). D'altres de partits del país (SVP, o el PD-Sudtirol-Alto Adige , o el UFS, o una llista general de partits). Per a premsa en italià veure, per exemple, L'Alto Adige o L'Adige -que ja engloba també el Trentino, altra qüestió polèmica.

D'altres elements encara concorren a fer més rica la qüestió com l'existència de la minoria ladina.

Pere Anguera (1953-2010)

Pere Anguera i Nolla
Reus, 18 de novembre de 1953 - Reus, 4 de gener de 2010

Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili, d'on era catedràtic des del 1992. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme i els orígens del catalanisme. És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), A bodes em convides. Estudis d'història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), La premsa a la província de Tarragona (1996), El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional (1997), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999) i El General Prim: biografia d’un conspirador (2003). Fou director del volum 7è de l'obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996) i col·laborà en diverses obres col·lectives, com ara El catalanisme conservador (1996), El catalanisme d’esquerres (1997) i La España de los nacionalismos y las autonomías (2001). Fou també, des del 1997 membre del consell assessor de la revista "L'Avenç", el suplement del qual Plecs d'Història Local dirigí en 1997-2000, i coordinador del III Congrés Internacional d'Història Local de Catalunya (dedicat al Funcionament de les finances locals al llarg de la història) celebrat el 1995.

C. P.: un gran historiador. Persona amable. Fa poc més d'un any vaig iniciar un intercanvi dels nostres respectius treballs que, per desgràcia, ara s'acaba.

I jo pensaba que no hi havia res millor que la banda sonora de "Barry Lindon"

Escoltava ahir i avui al matí la banda sonora de la pel.lícula de Kubrick "Barry Lindon" i creia haver tocat el cel. Aquelles notes barroques, èpiques i recarregades... ai!! això si que és vida. Hauríem d'anar pels carrers, de Roma, Nova York, Kyoto o Herbés amb aquest so de fons, al cap, envoltant-nos... Però... acabo de descobrir que els bons americans han digitalitzat o, centralitzat d'altres hemeroteques digitals (BNC, Google...), una sèrie immensa de documentació. Per al cas català, per exemple, és interessant la "Revue Catalane" de Perpinyà entre 1907 i 1921 o la revista satírica "Papitu" del 1908. També, per exemple, podem consultar de manera ràpida i sense problemes, qüestió no menor, l'obra de Mañé i Flequer "El regionalismo" del 1900, el d'Antoni Rovira i Virgili del mateix any "El nacionalismo catalán", el d'Antonio Royo Villanova, El problema catalán. Impresiones de un viaje a Barcelona, del 1906 "Cataluña juzgada por escritores españoles no catalanes" de Julio de Gracia, del 1907 un curiós llibre de Francisco Jaume "El separatismo en Cataluña. Sociología aplicada. Crítica del catalanismo según el análisis de los hechos" 1908 o "Anthologie catalane" del 1908 de Joan Amade. I molts altres...

El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya 1932-1939

En aquest link del Parlament de Catalunya podreu consultar tots els diaris de sessions de la Cambra Catalana durant la II República, des de la seva obertura el 1932 fins al final de la Guerra Civil. Un veritable regal de Nadal, a manca de saber la data en què es va penjar a la xarxa. També hi ha un interessant fons de cartells de la guerra. Per altra banda, ja fa temps que també són consultables on-line els Butlletíns de la Generalitat republicana del 1956 i del 1977.

Postal dels anys cinquanta del XX del Palazzo de la Farnesina que vaig adquirir fa poc al Mercatino de Porta Portese al Trastevere. Poques diferències amb l'actualitat, fins i tot hi resta l'obelísc amb la inscripció "Mussolini Dux"

Quant més amunt tot sembla més clar, o no?

Vista del Palazzo della Farnesina, Ministero degli Affari Esteri, des de la Cúpula de St. Pere del Vaticà

14-XII-2009

La recerca als arxius d'exteriors prossegueixen. Amb dificultats funcionarials cada dia més incomprensibles. Tanmateix, tot va prou bé. Materials molt interessants.

Però no volia parlar de les meves vivències arxivístiques, sinó de la qüestió de major actualitat a Itàlia: l'agressió al Presidente del Consiglio, Silvio Berlusconi. Més enllà de lamentar que ningú en aquest món pateixi el dolor físic de Silvio, el fet a causat un veritable marasme polític al país del caos amb parmiggiano. El centrodestra, el govern, els canals de TV de Berlusconi i altres, acusen al centrosinistra d'atiar l'odi i la violència "terrorista" contra el Premier. De planificar-ho, demanar-ho... Però home, prou feina tenen al PD i voltants amb saber exactament que són i que fan per a planificar atacs com si això fossin els anys de "piombo". A Itàlia, de l'anècdota, per molta sang que es veies, se'n fa tot un fenomen social i polític. Certament, fa poc es va fer el No Berlusconi Day, els atacs i crítiques estan centralitzades en Silvio... però també la dreta sembla immonitzada per S. B. Els cartells de propaganda política del Popolo delle Libertà només fan que citar B. tot gira al seu voltant. Però és que el problema no és B., ni ara ni en els últims 15 anys, des de que va entrar a l'arena política. B. és un producte d'Itàlia. El país té problemes molt profunds, molt evidents, que salten a la vista, però B. no n'és l'orgíen o l'arrel, sinó un convidat que s'ha col.lat i està aprofitant la crisi general. Per tant, el cop de Duomo milanés, segur que li ha fet mal... però està sent utilitzat com si d'un assassinat es tractés. La demagogia és infinita, com la ignorància... De fet, aquí ningú parla del que s'ha de parlar. A Catalunya i Espanya, els problemes existeixen també, però en una altra dimensió. Itàlia circula en una via làctea pròpia...

Deixo al marge alguns problemes de comprensió del fet català per part de certs italians, no del conflicte nacional, sinó de la realitat objectiva...

Tot podria canviar en un instant... D'un torpede i un minaret

Ahir, a l'Archivio degli Affari Esteri, grans troballes documentals. Els anys i l'experiència als arxius van afinant l'olfacte i un ja comença a buscar en fons i capses que res sembla que tinguin a veure amb l'objecte de la investigació en curs. Bé, parlo d'un curiós telegrama enviat des de Roma a diferents ambaixades italianes del 7-IX-1937 en el que es deia que la "Marina catalana", entenguis alguns vaixells en possessió de la Generalitat, tenia diferents embarcacions de fabricació italiana amb les que pretenia atacar objectius francesos i britànics al Mediterrani per a provocar una conflagració europea. Certament, si això s'hagués arribat a produir, tot podria haver canviat. Disparant algun vaixell de la Royal Navy la sort de la Guerra Civil, de la II Guerra Mundial, etc., podria haver canviat. Ja se sap, la vida són aquells petits moments en que es decideix fer una cosa i no una d'altre. En aquest cas, sembla que no vam atacar ningú. No sé si dir que "llàstima", tampoc sé com haguèssim acabat. Tot i molt pitjor que amb el règim franquista no ho crec, sincerament. Però també s'ha de tenir la certitud que sempre hi ha quelcom de pitjor. Quina vida més "rompipalle", no?

Per aquí, sembla que allà no (grans conceptes aquests d'aquí i allà i més enllà), el debat està ara fixat en els Minarets de les mesquites "svizzere". El refèrendum suís que ha acabat amb la prohibició de construir minarets (que per cert no serveixen per cridar a l'oració) ha aconseguit prendre una mica de quota de pantalla a Silvio. Ja s'insinua que Berlusconi contratacarà amb alguna actuació espectacular... Che spettacolo!!! I per no dir res de la neta de Mussolini i els seus afers... La vida d'un individu, d'un país o d'un planeta pot canviar en un segon, com a la Catalunya del 1937 un torpede, una mina o uns trets podrien haver-nos portat a ser una altra cosa. En canvi al "Belpaese" tot canvia perquè res canvii, o més ben dit, res canvia perquè tot restà petrificat. Això sí, "congratulazioni", aquí ja som "all digital". El cul del món i amb debats increibles, però en format digital. Ai, mamma mia!!!