Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dimecres, de febrer 24, 2010

Cansament... i sembla que no hi havia ningú a l'altre banda

Aquesta setmana treballo a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna e Contemporanea di Roma. Unes instal.lacions una mica tronades i decrèpites. La veritat és que el material hemerogràfic de que disposen està prou bé, però la manca de sentit comú fa que la feina sigui pesada. Ja sé, ja sabem, ja saben, jo, tú i tots, que a Itàlia les normes són relatives. Són sempre elàstiques i semblen estar fetes per a no complir-les. Un esperit tal està a l'arrel dels increïbles problemes del país. De fet, la manca de pragmatisme, l'amiguisme, l'excès de xerrameca buida, són factors que provoquen una inactivitat total.
Bé, al que anava. A l'Hemeroteca en qüestió hi pots veure una llarga llista de diaris. Per a major comoditat els tenen en format paper i en microfilm. Però ai, si vols còpies les has de demanar a un personatge (home o dona) que arriba a les 13h. El preu 2,50 € cada full? Si, amb 10 fulls ja' t'has comprat un llibre, amb 100 t'has pagat un cap de setmana a L'Alguer, i amb 200 o 300 quasi que marxes a Nova York. La qüestió és que la màquina de microfilms té una impresora connectada però ai, és que s'ha de guanyar la vida l'empresa d'un amic, la filla de no sé qui... Home, amb aquestes tarifes, et surt més econòmic contractar algú per a que copii els articles a l'ordinador.
De fet, això és el que fan la majoria dels que veig per ací (copiar, fins i tot alguns a mà!!! Mamma mia). Jo, que no vull, ni puc, ni penso pagar aquestes xifres astronòmiques, emprenc una incursió en la italianització més absoluta. Primer pas: queixar-se i tocar els collons. M'indigno amb la cap de la sala, aquesta em passa per telèfon amb la cap de l'oficina de reproduccions (que deu fer si ja ho fa tot una empresa externa??). Aquesta em dona un permís per aquell matí per a fer fotografies (poques) amb la meva càmera digital. Així, des del dilluns fina a avui i demà, vaig fent fotografies. Em salto la norma inútil, discriminatòria i mancada de sentit comú. Quan algú em diu que pari de fer fotos, paro 5 minuts. I apa torne'm-hi.
***
Conec a un estudiant d'història que està fent una Tesi di Laurea (treball de final de carrera) sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. Em diu que el seu director l'ha enviat a fer recerca bibliogràfica a Alacant i Madrid. Home!!! Dic jo!!!! Certament a la Univ. d'Alacant i a la BNE de Madrid hi trobarà molts llibres i materials, però el sentit comú no aconsellava dirigir-se a Barcelona??
***
Desecandeno una insurrecció de les càmeres digitals. De tant en tant algú desenfunda. El de la Setmana Tràgica ja han fet centenars d'instantànies. Jo en faig fins hi tot de la pantalla dels microfilms. Queda en línia davant dels armaris que tapen el camp de visibilitat dels funcionaris que llegeixen revistes i altres.
***
Excepte un funcionari no gaire simpàtic (jo tampoc ho sóc de fet), la resta ni s'inmuten per les fotos digitals. Avui fins i tot n'he fet amb el de l'empresa de reproduccions al davant. Ningú diu res. Les normes són pura decoració, ningú creu que s'hagin de complir. Tothom creu que es poden superar o saltar segons el propi criteri.
***
Mirant la TV cada dia entrebanques amb un o altre cas de normes-cadàver o lleis de broma. Ahir un reportatge explicava la compra de vots a Sicília a canvi de l'extensió de certificats d'invalidesa. Sembla que una part important dels escons de l'Assemblea Regional es decideixen d'aquesta manera. En un altre canal una dona explicava com es poden comprar els vots al tronat festival de música de San Remo. De tant en tant l'expresident de Parlamat surt dient que no té cap quadre de valor per a pagar el forat milionari que va deixar a l'empresa. Poc després els Carabinieri troben 5 Picasso, 2 Manet, 1 Modigliani i 1 Van Gogh al lavabo de casa de la germana, de la tieta de l'àvia de la sogre del seu avi. La família ho és tot. Ja ho diuen "la goia di stare insieme".
***
Sóc com un italià? Un fora de la llei? Home, amb aquestes lleis sí! No si al final els justificaré!!!
***
El cap de setmana passat visita familiar. Discutim si la vida és complicada o ens la fem. Després d'haver viscut 4 mesos a Itàlia, de barallar-me amb els funcionaris i de conèixer el funcionament del país, sentencio: la vida és raonablement fàcil (per a un europeu de classe mitjana), però a Itàlia se la compliquen infinitament. Crec que hi troben un extrany plaer.

dijous, de febrer 18, 2010

Hi ha algú a l'altra banda?


S'acaba "Front Page" amb Henry Fonda, feia setmanes que la tenia al cap.

Llegeixo amb veritable delit les memòries del diplomàtic italià Daniele Varè, Il diplomatico sorridente (1900-1940), Verona, Mondadori, 1941. Un extraordinari testimoni de la primera meitat del segle XX i un seguit d'anecdotes que ens expliquen la vida de la diplomàcia europea d'aquell període. Dels funcionaris diplomàtics destacats a l'estranger i en els períodes en que resten al seu Ministeri d'Afers Exteriors.

En un episodi, i mentre explica la seva missió a la Xina del 1914, Varè cita "Il Manuale del Perfetto Diplomatico" i diu:

"Una representació diplomatica a l'estranger pot tenir com a Cap de la Missió l'ambaixador més expert del món. Però la seva obra no podrà ser profitosa, se l'arxiu no és mantingut amb ordre." I segueix citant una anècdota en la que explica que a l'Ambaixada d'Itàlia a París hi havia un cartell que deia:

"Per fer l'arxiver, és necessari ser un home intel.ligent.
Un home intel.ligent no fa mai d'arxiver."

Avui a l'Archivio Centralle dello Stato de Roma he anat madurant la meva visió de l'arxiu. La veritat és que només hi manca una bona banda sonora. Amb una música suau, de pel.lícula plàcida. De fet, els funcionaris de l'ACS són molt musicals. Desconec si afinen o no, però cantar canten i xiular xiulen. Des de l'entrada, l'home amb corbata i ben vestit que et dona la clau de la guixeta entona algun cançó que té al cap mentre mira la Rai24 ore. Arribats a dalt algú canta una mica, mentre que la majoria parla amb megàfon. Això em dona la solució a l'enigma de la sordera romana, eh?

Les caixes demanades estan al lloc que toca. Allà posades de la millor manera per a que els documents es destrueixin. Coi, tants esforços de la policia política feixista per a seguir aquest o aquell "sovversivo" i uns quants arxivers o aprenents d'arxiver, van destruint dia a dia, mil.limetre a mil.limetre els documents. Bravo! El públic s'aixeca i esclata a aplaudir! Maestro!!!

A la sala, al palcoscenico, les dues tenors vigilen... però que "controllano", ai no, si, com?, "da vero"? Si, llegeixen revistes del cor enlloc de controlar als pèrfids investigadors!!! Dues dones, a vegades un home i les menys uns "schimia"-mico. Estan en parelles per a poder comentar aquella foto, per a no aborrir-se, com les parelles d'animals als zoos. Elles cobren un sou públic per a fer aquell "mestiere": repassar les revistes del cor "ogni giorno". A dins xerren dos o tres homes, un altre passeja amb l'ipod possat. Tenen unes 150 caixes de documentació ja consultada per a tornar a l'arxiu però no estan interessats en baixar-la. A voltes, quan han acabat de llegir el diari gratuït, quan han mirat el sostres prou per a perdre-shi, per a començar a dubtar de la seva pròpia existència... llavors decideixen baixar dues o tres caixes. Les agafen com els manuals del destructor de papers exigeix, per la corda que les tanca i que va tallant el paper.

A l'entrada de la sala de consulta, mentrestant, les "dottoresse" criden, parlen, fan broma. Alguna explica, no sense cert rubor, la seva ludopatia. Les altres l'animen a l'espera del premi preat. Algún telèfon sona, "Mamma?" D'altres prenen l'auricular per a trucar a la tintoreria. Quan s'acosta un investigador fan un pas enrera i, en posició de precaució o de cambrer que fa veure que no a vist el client, intenten cohibir-lo. Que no em demani res, pensen cap a dins, Tantricament, vull dir.

A l' "Ufficcio Cassa" el que cobra per les còpies dels documents, digitals, fotocopies, al carbó o retrats a l'oli, maleeix els ossos de cada client que entra. "Catzoooooooooo" Escriu tres o més vegades el fons del qual es fan còpies. Evidentment, aquell funcionari no ha estat dotat amb el do de les llengües. No entén cap cognom o nom que no sigui italià, inventa, interpreta, i sempre, sempre, s'equivoca. Jo, tú, ell o qualsevol, li llegeix el nom a poc a poc, com un idiota, lletra a lletra i ell "sbaglia". Gonzàlez sembla que acaba amb S. S de Segur? Si, home, si.

Ara que ho penso no sé si algú deu tenir un títol d'arxiver per aquí? Però això ens portaria a la cita de Varè perquè si ningú té aquest títol potser és que tots són molt llestos i jo un pobre desgraciat. Però si el tenen és que estan prou lluny d'una intel.ligència humana mitjana i en contacte amb algúna branca de l'evolució que es va perdre fa milions d'anys. No sé, ja se sap que les cites tenen un doble tall.

dimecres, de febrer 17, 2010

La Biblioteca de Josep Termes



Veure les biblioteques particulars dels historiadors sempre és una cosa interessant. Sobretot dels que tenen una certa edat, ja que amb el pas dels anys han acumulat un fons bibliogràfic considerable i, en alguns casos i temàtiques, millor que el de les biblioteques públiques. De fet, a Barcelona ni han unes quantes que són un veritable museu. En aquest sentit, el que més fa patir, és la política de l'administració de no voler acceptar grans donacions de llibres i altres materials, provocant la dispersió de grans fons. Qui no ha comprat de vell un llibre i hi ha trobat que era de la biblioteca d'aquella persona o entitat. De fet, cada cop veig més clara la política d'un amic que afirma que cal comprar-ho tot. Això sí, tenint present que també hi ha biblioteques i, sobretot, que Internet ens està cada cop més, aportant més i més obres digitalitzades.

En aquest cas, Vilaweb ens permet veure per dins la biblioteca de l'historiador Josep Termes (1936). Per a veure el vídeo prémer aquí.

dissabte, de febrer 13, 2010

La veritat està a la premsa? Cambó líder d'una Catalunya comunista independent?

Corriere della Sera, 23-VIII-1936

Sóc un malalt de les Hemeroteques. De fet, sóc conscient que "la veritat no està als diaris". Potser no està enlloc, és a dir, que totes les fonts es poden "equivocar" intencionadament o per manca de dades fidedignes. Els llibres, els testimonis orals, les imatges, tot pot provocar punts de vista i anàlisis esviaixats.

Avui he pogut anar per primer cop a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna i Contemporanea di Roma. Hi tenen una bona col.lecció de premsa, això sí amb alguns buits sorprenents. És, sens dubte, un bon lloc per a treballar: petit, amb pocs llocs, et porten els diaris en pocs minuts... Això si, aquesta propera setmana estarà tancada per "spolverare". Netejar, si! Una setmaneta, però bé, no ens queixem!

Al que anava, tot pot mentir. Mirant el "Corriere della Sera" dels primers mesos de la Guerra Civil en busca de notícies sobre Catalunya hi trobat una d'aquelles perles que fan gràcia i que caldria comprar de vell per a emmarcar. En una notícia del 23 d'agost de 1936 que portava per títol "Si accentua il separatismo catalano", i citant una informació arribada de Lisboa a través de suposades emissions de la Ràdio de Barcelona es deia la següent circumstància del tot increible: "Alle 15 di oggi è stato proclamato in Catalogna un regime proletario sovietico sotto il controlo supremo del signor Cambó."

Òstia, i si el suport de Cambó a Franco hagués estat només una manera de camuflar els seus objectius comunistes? I si el líder de la Lliga era un agent de Stalin? Era el cap de la Kominterm a la península Ibèrica? El futur president del Soviet català? Penseu, els seus quadres al Museu Nacional d'Art Burgés de Catalunya. Francesc Cambó i Batlle, el primer líder del comunisme català independent.

Només un error d'informació o de nom d'alguna persona que en el trànsit de Barcelona a Lisboa i Roma va confondre's una mica. O un error intencionat? Qui sap?


divendres, de febrer 12, 2010

La felicitat dels tontos




Roma, 12 de febrer de 2010

Ja ho diuen que la felicitat dels tontos és fàcil d'aconseguir. Avui no semblava un dia gaire propici però sembla que subestimava la meva pròpia tonteria. De fet, avui era d'aquells dies que, si més no el que escriu, s'acaba cagant en tot. La companya de viatge a Catalunya, el gos malalt i, com a conseqüència, l'historiador present tancat a casa controlant els ritmes gàstrics de la bèstia. Però els tontos com jo, presumeixo que no sóc l'únic, som feliços amb poca cosa.
Fa uns mesos ens deien que feia 25 anys que no nevava a Roma. Quasi quan jo no havia nascut. Avui aquesta dada s'ha trencat i a nevat abundantment a la capital italiana, vaticana, caòtica i fantàstica. Tot s'ha girat com un mitjó, l'eufòria de la neu inesperada ha inundat la ciutat... La veritat és que tot ha quedat fet un pasticcio però més fàcil era prendre-s'ho amb alegria, no? M'he vestit, he decidit agafar el dia de festa i no treballar. He equipat el gos. De fet he intentat fer una teràpia de regressió: ell que és mig huskie, malamut, en definitiva alguna bèstia siberiana, alaskasiana, escandinava... a veure si la crida de la selva li arreglava els problemes interns. Sembla, de moment que tot ha funcionat. Jo, amb els peus banyats per la neu desfent-se, i el Montag (tot i ser divendres) em anat a fer el giretto de rigor fins al Vaticà. Tots eren feliços: els libanesos de la Fruteria Emo gaudien de les fruites plenes de neu, la gent feia fotos a destra e sinistra i jo anava escoltant els millors èxits del jazz africà a l'Ipod. La ciutat semblava Helsinki, Toronto o Novosibirsk... no sé quina preferiria. Les trompetes, saxos i veus africanes anaven sonant i els peus es banyaven, no mullaven, cada cop més. Tot em recordava a les platges de Corfú, a Grècia, amb l'aigua congelada... Els tontos erem feliços, els turistes feien cua als Museus Vaticans amb alegria... El govern Berlusconi potser pensava en aprovar una amnistia de qualsevol tipus per a celebrar la nevada... La Protezione Civile organitzava festes, pagades amb diners públics és clar, per a congratular-se de l'arribada de la neu!!!
Els tontos sentiem acords del continent negre... Que fàcil que seria tot amb una banda sonora com aquella, a tres veus, en mandinga, en suahili... la, la, la, african jazz... La felicitat tonta o els tontos feliços, allò si que seria vida!!!

dissabte, de febrer 06, 2010

Novetats que sospito poden interessar a "qualcuno"... si més no a mi





Benvolguts,
heus aquí una llista de llibres que he anat veient darrerament per Roma i altres ciutats que m'han semblat prou interessants per a donar-ne una nota al blog:

- Daniele Menozzi, Chiesa, pace e guerra, Bologna, Il Mulino, 2009, 25 €

- Peter Molloy, La vita ai tempi del comunismo. Interviste vent'anni dopo, Mondadori, 2009, 20 €, 264 p.

- Riccardo Calimani, Ebrei eterni inquieti, Milano, Mondadori, 2009, 10 €, 356 p.

- Sander L. Gilmani, Il mito della inteligenza ebraica, Torino, Utet, 2009, 20 €, 304 p.

- Dalbert Hallenstein, Giorgio Perlasca. Un italiano scomodo, Chiarelettere, 2010, 14 €

- Devra Davis, La storia segreta della guerra al cancro, Torino, Codice edizione, 2008, 35 € (ed. original The secret history of the war on cancer, 2007).
- Mario Geymont & Giampero Mele, Il rinascimento del Baltico, Sandoteti editore, 2009, 14 € 128 p.

dilluns, de febrer 01, 2010

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri. Les restes d'una investigació



Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri
Roma. Cipro, 1 de febrer de 2010.
M'aixeco tard, però per casualitat i favorable conjunció astral arribo a l'estació just quan arriba el bus n. 32 just. Arribo a les 9h en punt a la Farnesina, no he d'aguantar els 10 minuts de sempre abans de poder entrar a l'arxiu. Esquivo el funcionari que sempre pretèn tocar allò que no sona i dono el passaport al que té cara de "simpatico" com diria Giorgio Gabber. Cap problema, la "lettera d'invito" no li interessa gens ni mica. Prenc el paper d'entrada. Al detector, el policia (un de tants en aquest país) està xerrant, el detector de metalls i altres tarda dos minuts a fer passar la meva motxilla. "Che palle!!" Passo el control, davant meu un suro convida a tot funcionari a anar de públic a aquest o aquell programa de tele. Apa tots als múltiples debats polítics que no fan res més que repetir-se.
Entro a l'ASMAE, com quasi sempre no hi ha ningú. Podria fugir amb milers de documents. Com algunes vegades, avui també s'han equivocat hi han col.locat les meves "buste" a l'estant d'algú altre. Collons home, el 34 és ben clar!!!! Però ja se sap que abans de desesperar-se s'ha d'optar per l'error. Per tant, trobo les caixes. 15 minuts i arriba la funcionaria que camina com els de "Mars attack", flota, no fa soroll. No és asiàtica, però fa oposicions per ésser-ne: no obre els ulls! Vaig a bucar la "chiavetta", deixo la motxilla a la taquilla, torno i ja està dormint a la seva taula. Mentrestant, les 3 "dotoresse" de l'arxiu és mouen amunt i avall sense objectiu concret.
Avui no hem demanen si he firmat el llibre de registre de l'entrada. De fet sembla la seva única ocupació. Som només 5, sort perquè sinó es possaríen nervioses i començarien a demanar que reservessim lloc: "solo ci sono 16 posti!!!!" Miro les caixes, faig les fotos dels documents que vull. Cap problema. La batèria de la punyetera càmera s'acaba, l'he d'endollar i aquest arxiu té uns endolls dels anys 20 del segle XX. Quanta modernitat!! De fet, a Roma la modernitat estètica aplicada a un establiment només la pots trobar al McDonald's o al Burger King. Bé, potser les llibreries Feltrinelli...
Són les 11h, acabo de copiar un document per a un llibre que estic coordinant amb un altre amic historiador. Me n'adono que la numeració de les caixes que em vàren fer utilitzar fa tres anys, ara és una altra. Els inventaris estan escrits amb numeracions a mà. Fet que provoca que el dubte sempre t'assalti. Aprofito l'estona per a mirar d'altres inventaris tot esperant que arribin les capses de demà per a aprofitar, quan no em vegi ningú (de fet ningú mira o no hi veu gaire) per a consultar-les i estalviar-me anar-hi demà.
Mentrestant, arriba el típic i tòpic professor o altre italià d'edat avançada que s'estil.la ara de dir. Entra cridant a tot i a dret preguntant si hi ha algú. Aquí la gent et pregunta o demana això o allò sense les fòrmules clàssiques de cortesia (disculpi, per favor, perdoni). La pregunta és llençada directament, sense saber si va per tú o no? L'home entra al despatx de la dotoressa en cap, després surt acompanyat de la "comessa" asiàtica que li explica el funcionament d'alguna art marcial o tècnica sexual de l'extrem orient. L'asseu, quasi bé, a la cadira i està a punt de possar-li el pitet. L'home parla amb veu forta, desagradable, molesta, i l'ipod no té batèria (i el cable està a casa). Per sort es calma, algú li ha tirat una galeta o un tros de botifarra.
Arriben les caixes de demà, espero 5 minuts i les vaig a buscar, les consulto i les deixo al meu 34. Hi trobo el paper de quan en Carrubba va demanar-ne una, la n. 779 del Gabinetto del Ministro 1923-1943. Faig les peticions pel dimecres i apa cap a casa, són les 13,10h
Surto de la Farnesina, arribo a la parada del 32. Un avi creua els 4 carrils sense mirar enlloc (o més, aquí no hi ha línies). No m'extranya que cada dia hi vegi algún accident en aquell lloc en concret. El sentit comú, el menys comú dels sentits, fa dècades que va dimitir a Itàlia. A la parada de Metro d'Ottaviano un cartell de Vittorio Sgarbi, llàstima que no tingui veu. Ja estaria cridant. Arribo a casa, m'espera algúna delicia culinària i, per sort, l'Sgarbi no esta "urlando" a la TV.
Les restes d'una investigació
En Carrubba no és cap personatge històric, es tracta simplement d'un doctorand que vaig conèixer a la Farnesina el 2006. Feia dos anys que hi anava cada dia a fer les seves seleccions de documents de la interevenció italiana a la Guerra Civil Espanyola -en aquells moments la "comessa" asiàtica era substituida per un simpàtic home que "s'asomigliava" molt a Ossorio y Gallardo-. Tornant a en Carruba. Primer les seleccionava hi posava un paperet i després a fer fotos. Procés lent, lentíssim, a l'estil del nadador Eric Moussambani. Amb tota probabilitat la beca que tingués es deuria acabar abans que la seva recerca (encara que trobo algunes ressenyes seves i participacions en congressos i volums col.lectius). Als arxius cal anar de cara a barraca, "per Dio"!!! Això sí, em va anar molt bé la seva presència en aquells moments, així podia veure les capses que demanava jo i les que ell demanava: 4 al dia, ui!
Com podeu observar a la imatge de sobre aquestes són les restes de la investigació. Al marge queden els CD i les memòries externes on hi són emmagatzemades les més de 10.000 fotos digitals que he fet els 3 darrers mesos. Només pensar de mirar-les totes per a treballar-les ja em fa patir.
Com en totes les recerques, estic a punt d'acabar la feina a l'ASMAE. I me n'adono que sempre torno una segona vegada sobre tots els temes: diputats, consolats, Ossorio y Gallardo, Companys... Serà que no quedo satisfet de la feina feta? Poder si. La veritat és que no sóc d'aquests que pot aguantar un tema 10 anys.