Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dijous, de setembre 11, 2008

"Atrapats al gel", la increible i obsessionant història de Shackleton i els seus homes el 1915. Obsessionant!!!??







Sembla que he sigut bo darrerament. Ahir em regalaven el llibre d'Hurtado i també un sobre el capità Shakleton "Atrapats al gel" de Caroline Alexander, Barcelona, Columna, 2007, 21 €, 223 p.
Arribo tard per a la recomanació de veure l'exposició que li dedicà el Museu Marítim de Barcelona a finals de 2007. Ho lamento molt. Tanmateix podeu buscar diversos documentals al You Tube (prémer ací).
Per a una cançó que li dedicà Franco Battiato veure:






Per a qui no conegui aquesta història increible, crec que he de dir-vos que no podeu restar ni un segon i mig més sense entrar-hi de cap per a que sempre més. Una història increible de no ésser creguda. Un pas per l'Antàrtida i per les sempre recurrents, si més no al meu cap, illes britàniques més al sud del planeta: Geòrgia del Sud, Sandwich del Sud, Elefant (Shetland del Sud), Orcades del Sud... certament els britànics no foren molt originals, amb l'excepció d'Elefant.






Un resum: Expedició Endurance
"Es cerquen homes per un viatge perillos. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa oscuritat. Perill constant. No se assegura retorn amb vida, honor i reconeixament en cas de éxit." aquest era l’anunci gens enganyos que es va publicar l’any 1914. al qual si varen apuntar 27 homes guiats per el capità Ernest Shackleton amb l’objectiu de atravesar l’antàrtida.

Endurance atrapat al gel a 100 kilòmetres del lloc d'arribada previst
El 18 de gener de 1915 desprès de sis setmanes de dura nevegació des de l’illa de Sant Pedro, el vaixell Endurance va quedar atrapat al gel. A partir d’aquell moment, el peculiar moviment del mar de Weddel, que fa que tota cosa que flota en ell, giri en el sentit de les agulles del rellotge, no els va donar mes opció que resistir esperant que arribés el pròxim estiu.

Vaixell Endurance atrapat per el gel
El capità Shackleton sabia que el vaixell no resistiria fins arribar al l’estiu i, amb total tranquilitat, o va comentar als tripulants. A finals de juny el vaixell havia recorregut 1000 km des de el punt on havia quedat enbarrencat, sabien que si aconseguien resistir un poc més la corrent els duria cap a mar obert on podrien navegar, en cas que el vaixell aguantes la presió del gel.

L'Endurans s'escora perillosament
A partir del 21 de juny, es varen donar ordres d’estar atents per si havien de abandornar el vaixell. El dia 27, desprès de varies jornades fatigoses traguent aigua del vaixell per intentar controlar les vies d’aigua, el Endurance es va aixecar per la popa, i les cubertes es varen començar a rompre, l’aigua va començar a entrar torrencialment i Shackleston va donar l’ordre de abandonar el vaixell.

Bots remolcats per els homes amb esquis i amb l'ajuda dels cans
Llavors, va decidir que tornarien a casa i s’enportaren tres bots estirats per esquís, va donar l’ordre de deixar tot el que fos innecessari i com exemple tirà al gel: el seu rellotge de or, els seus respalls de plata i el seu necesser. En canvi va autoriçà a Hussey a dur el seu banjo, per que d’aquesta manera donaria als homes, alegria per tirar en davant. Desprès de tres dies, quant varen veure que no havien aconseguit avançar ni tres kilòmetres, varen desidir i varen montar un nou campament, esperant que la corrent els duguès a la illa de Paulet, això els va permetre tornar al vaixell i recuperar materials. Varen ser testimonis del enfonsament del Endurance el 21 de novembre.

L'Endurance s'enfonsa
El 23 de decembre Shakleston, va decidir dur a terme un nou intent de avançar a peu. Cada jornada recorrien una distància de 1 kilòmetre, al final Shackleston va decidir no continuar més. Per recuperar la posició autoritària va llegir les normes del vaixell, en les quals deien que no els pagarien fins que arribesin a un port. D’aquesta manera els va dir que seguirien les seves ordres. Desprès d’una setmana, havien recorregut 13 kilòmetres, el gel que hi havia al voltant d’ells es mostrava cada vegada més fràgil. El 14 de gener varen sacrificar a 27 cans, estava clar ja no els nessecitarien, i en canvi, els caviures que consumien els cans s’anaven tornant de cada vegada més valiosos. El 30 de Març, quant varen sacrificar els últims cans, varen gaudir de bon menjar. Dia 9 d’Abril desprès que s’els tranquès el gel formant un iceberg, el capità Shackleston va donar la ordre de tirar al mar les embercacions, ja duien 15 mesos a damunt el gel. La nevegació dels bots va ser molt mes penosa del que qualsevol s’hagues imaginat, varen arribar fins el punt de retrocedir, emportats per el vent. Amb els homes permenentment mullats i gelats, alguns ja començaven a tenir congelacions als peus. El capità Shackleston es va donar compte que si no s’afanyaven a arribar a terra estaven perduts, aixi doncs va decidir que arribarien a la illa Elefant, a la qual varen arribar desprès de dos dies sense haver begut, ni menjat res calent. Quant per fi varen tocar terra, desprès d’haver passat 497 dies sense fer-ho, els homes estaven mig fuits. El 20 d’Abril Shackleston reuní a un grup, i els comunicà que tiraria al mar el més gran dels tres bots que tenia, i intenteria anar a la illa de Sant Pedro, a on demanaria ajuda a les estacions ballaneres noruegues. Era una trevessia inimaginable, i encara o segueix sent avui en dia, havia de recorrer més de 700 milles nàutiques el que equival a uns 1300 kilòmetres en un bot de 7 metres d’eslora, i les tres veles elementals. Amb aquesta embarcació havia de creuar l’oceà més terrible que existèixen i amb només una brújola, un sextant i un cronòmetre, per arribar a la petita illa de Sant Pedro.

El capità Shackleston s'embarca al bot amb el qual intenterà arribar a la illa de Sant Pedro
El capita s’en anava en cinc dels seus millors homes. La trevesià durà 16 dies en els guals s’havien de pasar continuament traguent aigua del bot. Per medir allà on eren havien d’aguantar dos homes el capità Sheckleston, i amb el sextant havia de medir la ruta correcta, amb menys de 1 grau d’error. El 10 de maig varen arribar miraculosament a Sant Pedro, a on per mals vents i l’estat de la mar varen amarrar allà on pogueren, amb la mala sort que el lloc a on ho varen fer era a l’altra punta de l’illa. Shackleston acompanyat pels dos dels seus homes va decidir recorrer a peu els 35 kilòmetres, que segons ell els separaven de l’objectiu. Al final desprès de durs esforços arribaren a la base ballenera de Strommes, no els varen conèixer del canvi que havien fet. Tot desprès el capità Shackleston es va posar en marxa en l’operació rescat, primer els dos homes que havia deixat a l’altra punta de l’illa i desprès els 22 homes que encara quedaven a l’illa Elefant. Desprès de demanar ajuda al seu propi pais, a uruguai, a chile i argentina, els chilens li dexaren un remolcador de acer. El 25 d’agost varen sortir i arribaren dia 30 a la illa Elefant, a on rescataren tots els homes restants sense ni una baixa. No importa dir que s’el considera un dels grans exploradors de la història.

"Abans del sis d'octubre (un dietari)", d'Amadeu Hurtado


Una novetat atractiva i sorprenent. Ahir em regalaven el llibre "Abans del sis d'octubre (un dietari) [15 de maig al 29 de setembre de 1934]" d'Amadeu Hurtado, Barcelona, Quaderns Crema, 2008, 18 €, 235 p. Sempre agrada descobrir dietaris, epistolaris o documentació inèdita. De moment, fins que l'hagi llegit us deixo amb el comentari d'en Josep M. Muñoz de L'Avenç. Tanmateix, després d'una mirada en diagonal, ja us dic que l'adquiriu i el llegiu, coses novedoses i sorprenents ens esperen referents al període més convuls de la primera etapa de la Catalunaya autònoma.


La ressenya d'en J. M. Muñoz: dilluns, 1 / setembre / 2008

Una escena memorable

Per començar amb bon peu a la rentrée, l'Amadeu Cuito i el seu editor Jaume Vallcorba ens acaben de fer un bon regal: la publicació d'un dietari fins ara inèdit de l'Amadeu Hurtado (1875-1950), un personatge que ja ens havia fet disfrutar molt amb les seves memòries, Quaranta anys d'advocat. Hurtado té la virtut d'escriure allò que pensa i, encara que no se'l pot prendre sempre ad pedem litteram, la seva visió, en absolut condescendent, de la política catalana dels anys trenta hauria de ser molt tinguda en compte -fins i tot per analitzar l'hora present. El dietari que ara es publica amb el títol d'Abans del sis d'octubre recull les impressions i l'anàlisi que fa Hurtado d'un moment importantíssim de la trajectòria del catalanisme polític. El govern de la República ha recorregut davant del Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. El juny de 1934 Hurtado és enviat a Madrid per la Generalitat, per tal de defensar la llei, però Hurtado es troba amb la negativa del president Companys a avenir-se a qualsevol fórmula transaccional que li proposen des del govern de la República. La Generalitat opta en canvi per una política de confrontació, que portarà finalment a l'atzagaida del sis d'octubre. Amb el llibre tot just a mig llegir, crec que l'edició està més que justificada, encara que només fos per l'escena en què Hurtado, acabat d'arribar de Madrid, va a veure el president Companys per transmetre-li la proposta del govern Samper per resoldre el conflicte, un cop s'ha conegut la decisió contrària del Tribunal constitucional a la llei catalana. Companys, segons el testimoniatge d'Hurtado, es nega a tocar ni "un punt ni una coma" de la llei aprovada pel Parlament, i es mostra en canvi "disposat a tot" per defensar l'autonomia catalana. "Los rebré a tiros si convé", li diu Companys (i aquí Hurtado deixa deliberadament el parlar dialectal del president en la transcripció del diàleg). Hurtado, sorprès, li diu "-Però a qui?" I el president contesta: "-A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat", a la qual cosa l'advocat gosa replicar: "-Potser no m'heu entès o no m'he explicat bé." Però és inútil: Companys s'embranca en un discurs patriòtic, i li diu que "Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva." Vist com va acabar, la cosa esgarrifa. Hurtado, a qui "ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys" (o potser hauríem de dir el seu catalanisme, tout court), opta prudentment per esperar que el president acabi el seu discurs exaltat i, "gairebé sense adonar-me'n", es distreu amb un detall del seu despatx (que ell coneix bé perquè havia estat assessor del president Macià): observa que, en un finestral, un vitrall blanc substitueix "uns de colors llampants que reproduïen el pas d'una processó pels carrers de la vella Barcelona." Hurtado no gosa preguntar al president pel motiu del canvi. Aquell mateix vespre, Hurtado torna a parlar, aquest cop telefònicament, amb Companys, el qual li confirma que el govern de la Generalitat rebutja frontalment la proposta conciliatòria de Samper. Hurtado conclou, sorneguer: "De sobte m'ha sabut greu no haver preguntat a Companys què n'havien fet de la vidriera vella del seu despatx: almenys hauria aprofitat la visita." Demolidor.

Per a d'altres ressenyes veure: El País, Avui o Vilaweb.

Segon lliurament d'humor gràfic i política catalana i espanyola ("La Publi" 1932-1934)



Segon lliurament. En el futur n'hi hauran més. Com es pot comprobar en alguns dels textos, els processos estatutaris catalans del 1931-1932 i del 2005-2006 no foren gaire diferents.
Les dates són: 27-IX-1932; 5-VII-1932; 19-VII-1932; 17-VIII-1932; 25-IX-1932; 12-X-1933; 6-XI-1932.

Humor gràfic i política catalana i espanyola ("La Publicitat" 1932-1934)



Davant de la demanda popular (de fet individual) d'un dels visitants d'aquest blog que intenta difondre i aportar una eina útil per als historiadors: Més humor gràfic de "La Publi". En aquesta ocasió sobre política catalana i espanyola. Per a veure'ls més bé prémer la imatge.
Les dates respectives són: 7-VII-1932; 6-VII-1932; 5-VIII-1932; 12-VIII-1932 i 17-VIII-1934.

11 de setembre de 2008. I els hebreus ja ens porten 4000 anys d'avantatge (5768)



Com ha homenatge a la senyera estelada que aquesta any fa 100 anys, i que popularitzà Estat Català a partir dels anys vint del segle passat, en col.loquem una al blog. Aprofitem els que poguem el dia per anar a Barcelona i localitzar algun llibre curiós, rar o exhaurit en alguna paradeta i analitzem la idiosincracia de l'independentisme català al carrer. Apa a fer feina d'observadors!!!





Certament em posat l'estelada amb l'estel roig difosa pel PSAN als anys setanta, però bé, fins i tot la fan servir les JNC convergents. És a dir...

Per cert, que deu tenir l'11 de setmebre: Catalunya 1714, Xile 1973, Estats Units 2001 i alguns d'altres que ara no recordo. Tot i que per als musulmans que tenen un altre calendari: tenen 12 mesos? Els dies són iguals que els nostres però amb anys diferents? I els japonesos, xinesos, israelians.... Allò d'Israel si que és Història: estan a l'any 5768...

Ara que parlo d'hebreus... recomano la lectura (que en aquests dies estic realitzant) de l'obra d'Hannah Arendt "Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal".