Ahir ho pensava a l'avió camí de Boston

Ahir, mentre volava per sobre de l'Atlàntic i llegia sobre la influència del feixisme sobre el salazarisme portuguès. Al Motel 6 de Braintree comprobo que encara no està a punt però que li manca poc.

L'intera collezione storica della testata presto disponibile on line

emanuela minucci

torino

Il presidente della Repubblica Giorgio Napolitano sarà oggi alle 9,30 a «La Stampa» per scoprire in anteprima l’archivio ormai completamente digitalizzato del nostro quotidiano. L’intera collezione storica della testata, a breve, sarà gratuitamente a disposizione di tutti «on line».

Il Capo dello Stato verrà accolto in via Marenco dal presidente della Fiat e dell’Editrice John Elkann, dal direttore de La Stampa Mario Calabresi e dall’amministratore delegato della Fiat Sergio Marchionne. Dopo aver reso omaggio alla lapide che ricorda il sacrificio di Carlo Casalegno (il vicedirettore de La Stampa ucciso dalle Brigate Rosse nel novembre del 1977), il Presidente sarà poi condotto nella sala Primo Levi dove assisterà alla presentazione in anteprima dell’archivio digitale. La Stampa è il primo quotidiano italiano a offrire l’intera collezione del pubblicato in formato digitale completo e ricercabile. Si tratta di un patrimonio di informazioni che raccoglie 1.761.000 pagine, dal primo numero del 1867 ancora sotto la testata «Gazzetta Piemontese» fino al 2005, compresa l'edizione del pomeriggio Stampa Sera pubblicata fino al 1992.

Le pagine sono state digitalizzate a partire da microfilm in bianco e nero (oltre 1.600 bobine da circa mille pagine ciascuna). La Biblioteca Digitale de La Stampa è nata per essere a disposizione di tutti. L’accesso alle pagine e agli articoli avverrà on line e sarà libero. Si potranno stampare le singole pagine o salvarle in Pdf, scaricare i file di testo e compiere ricerche per data. La seconda fase del progetto di digitalizzazione dell’archivio de La Stampa riguarderà il patrimonio fotografico, che comprende circa 4 milioni di immagini. Sono già state digitalizzate quelle a partire dal 1930, per un totale di 300 mila scatti.

L'idea di creare un archivio digitale accessibile a tutti è nata quando l’Editrice ha messo a disposizione il suo immenso patrimonio archivistico e insieme con Fondazione CRT, Compagnia di San Paolo e Regione Piemonte si è deciso di costituire il Comitato per la Biblioteca Digitale dell’Informazione Giornalistica. I lavori sono stati assegnati, mediante gara d’appalto europea, a un raggruppamento di imprese italiane composto da STI, Bassilichi, Bassnet e Micro Shop, specializzate nella gestione elettronica di grandi archivi. L'Archivio La Stampa on-line permetterà a storici, studiosi, ricercatori, ma anche al semplice curioso la consultazione dal proprio computer di una miniera di informazioni che altrimenti avrebbero richiesto complicate procedure di ricerca e di selezione. Si tratta dunque di un’operazione che mette in sicurezza un patrimonio inestimabile di storia, ma anche e soprattutto un importantissimo strumento culturale.

Des dels Estats Units encara es veuen les coses més diferents

Restes, estètiques, del passat colonial britànic en una església de Boston

Residència del Governador de Massachussets

Poca cosa a dir des de Boston (ciutat interessant, petita i manejable). Ja sortiran les paraules quan recuperi el cos dels efectes del vol d'ahir.

Seguint amb "a lusitanidade"

Acabo de trobar l'enllaç a la digitalització, en curs, del Jornal du Brasil (XIX-XX). A llegir!
Per altra banda, i encar millor, us enllaço amb una llarga llista de links de premsa brasilera, secció hemeroteca.

Desde Portugal tudo é muito diferente

Hi ha grans llibreries de vell a preus irrisoris (pujant des de Praça Camoes direcció Igreja dos Italianos o el Mercat central tocant al mar o al voltant de l'Assambleia Nacional).

En un país on l'exèrcit té aquesta manera de reclutar gent... m'hi podria quedar.

Les qüestions peninsulars es veuen des de cada extrem d'una manera diversa. Després d'uns dies per Lisboa (apreneu portuguès i descobrireu un país molt interessant, també per Brasil i a "lusitanidade")... deia que després d'uns dies per la capital portuguesa i d'unes lectures sobre les relacions franquisme-salazarisme, "o perigo espanhol" i altres qüestions. Viva Portugal!!! Que he de dir què, venint de Roma, (Lisboa) sembla una ciutat escandinava. Molt tranquil.la i lenta, però extraordinàriament ben organitzada i gestionada.

Coi, perquè a Espanya i Catalunya no es treballa més la història de Portugal. La contemporània com a mínim. La seva trajectòria imperial fins al 1974-1975 és extraordinariament suggerent... obrim-nos una mica home que estan aquí al costat.

Per als portuguesos la seva història, des de 1640 "até agora", és el resultat de l'esforç per a mantenir-se independents respecte a Espanya, per a reivindicar la seva cultura i idioma, per a explicar al món que no són el mateix. Exemple molt interessant respecte al cas català.

Caldrà veure si la classe política catalana actua en algun sentit, decidit per favor, respecte als canvis que s'han operat a la política del país en els darrers dies. Una mica d'ambició senyors i senyores que això ja cansa!

Reflexions sense cap ordre ni concert, però que hi farem, després de tant de bacalhau, polvo, batatas, frango... que més es pot demanar.

Potser caldria situar els debats allà on cal

Dies, setmanes, mesos, anys i segles. El debat identitari Catalunya-Espanya ja cansa. I sobretot esgota per la monotonia dels arguments i la manca de la profunditat en les posicions. Certament la manifestació de demà, 10 de juliol de 2010, sembla que marcarà un punt d'inflexió. No en la qüestió en sí, però sembla que potser podem anar perfilant certs elements del debat. Per una banda, hi ha un element evident i que crec que ningú vol o s'atreveix a posar sobre la taula. I és el següent: en un debat identitari com el que tenim aquí i ara, caldrà arribar a un moment on cadascú es situi a una banda o altra. Els catalans aquí i els espanyols allà. Sense cap mena de dubte que és molt romàntica la idea de la doble identitat, catalana i espanyola, però no pot durar eternament en aquesta Espanya, democràtica sí, però immune a la diversitat cultural i lingüística. No és menys cert que una immensa majoria de la població del país té arrels espanyoles, que a casa seva parla castellà o que els seus pares vàren venir d'altres parts de la Península. Però si es vol arribar als fonaments de la qüestió caldrà demanar a la gent que es defineixi. Perquè la perpetuació de la catalanitat espanyola no pot resoldre res. No resol res.
Sense traumes, sense insults, com aquests dies en els que conviuen les senyeres catalanes o estelades amb les banderes espanyoles als balcons dels pobles i ciutats de Catalunya. Cadascú que digui el que vulgui, però per favor, situem el debat real. Perquè sinó ens hi podem estar segles o, més trist seria, esperar que la reserva índia dels catalanoparlants sigui tant petita que ja no hi hagi debat. Per tant, posem els titulars on cal! O sinó, i com a mínim, que ens donin llicències per a obrir casinos a la reserva índia, unes caixes de whisky per a alcoholitzar-nos i unes tendes per a fer vivac...
Segon aspecte: hi ha un clar moviment dins de la població catalanoparlant i d'altres que no ho són cap a l'independentisme (sembla que encar fa por a alguns, uuuuuu!!! Què vindra no sé qui, no digui's res...). Això és evident. El catalanisme del segle XX, el que volia transformar una Espanya que no és volia deixar refer per mans catalanes, s'està esgotant. Aquest nou escenari ha d'anar vinculat a l'anterior aspecte. Perquè era estrany i anormal que els que es declaraven nacionalistes catalans no optessin per a voler un Estat propi. O és que la sort de la cultura, llengua i manera catalana de veure el món han fet molta via dins de l'Espanya contemporània? Home, certament ens podria haver anat pitjor, però si ens hem d'acontentar amb la manca d'eficiència de l'Estat espanyol en la seva tasca d'uniformització castellanitzadora, llavors millor deixar-ho còrrer.
El que cal és posar les cartes sobre la taula. Cadascú les seves. Cara amunt, a la vista, i començar a parlar. Què hi ha més persones que se senten espanyoles? Doncs molt bé... que és a l'inrevès? Doncs també molt bé. Però no podem seguir en l'eterna posició intermèdia, amb el síndrome del PSC-PSOE que no vol dir-se nacionalista o independentista catalana per a no perdre vots d'una part de la població, però no vol fer el contrari per a no perdre'n dels altres. Síndrome CiU... Collons, que això cansa molt, esgota i fa suar dia sí dia també. Ja tenim totes les camises amb una catipén.
Per als historiadors no hi ha mal que per bé no vingui, traduint del castellà, però potser podríem anar passant a d'altres temes.
O som reserva índia o intentem no ser-ho. Però a mi que em donin un debat real i no martingales!!
L'Estatut dels nassos del 2006-2010 no pot ser un element de debat seriòs. Què vol dir, com deien ahir els expresidents de la Generalitat i el Parlament que aquesta lluita no la guanyarem sense unitat? Quina lluita? Amb quin objectiu? Que em diguin quin és l'horitzó clarament i podrem valorar quina posició adoptar! No veig com podem sobreviure com a llengia i cultura sense un Estat propi. No és cap visió catastrofista, sinó una realitat no gaire dificil d'entendre en el context del món actual i de la realitat social del país. El bilingüisme perfecte no existeix, i menys si hi ha una llengua que gaudeix del favor de l'Estat i que té milions i milions de parlants. Al final una s'imposa a l'altra, indefectiblement. Sense remei. La vida és així. Per tant, cal dir clarament i sense embuts el que es vol!!!
Això sí, com deia en una ponència en un congrés de fa uns dies a Vitòria-Gasteix a Euskadi, i en la què viag parlar de Ferran Valls i Taberner: "Els problemes de Catalunya estan dins de Catalunya. Deixem-nos de buscar a fora."
Bé, així ho veig jo. En poques paraules i sense....