Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dilluns, de maig 19, 2008

¡Fuera el invasor! Nacionalismos y movilización bélica durante la guerra civil española (1936-1939), de Xosé Manoel Núñez Seixas


Marcial Pons, Madrid, 2006, 477 pp. 32€


En l’àmbit de la historiografia hispànica no és fàcil trobar obres d’una solidesa tal com l’estudi del professor de la Universitat de Santiago de Compostel·la, X. M. Núñez Seixas. La monografia dedicada en aquest cas a l’anàlisi de l’element nacional-nacionalista com a eina de mobilització bèl·lica durant la Guerra Civil espanyola constitueix una novetat de gran rellevància. Des d’una perspectiva de l’estudi comparat al qual ja ens té acostumats, Núñez Seixas ens presenta una rica i documentada confrontació entre els diferents discursos nacionalistes desenvolupats pels diversos actors del conflicte: l’Espanya franquista, l’Espanya republicana i l’Espanya perifèrica, és a dir, els moviments nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia. I és que, si fins al moment només s’havia adjudicat al bàndol rebel franquista la construcció d’un discurs i d’un imaginari teòric marcadament nacionalista-espanyolista, de la mateixa manera que als sectors nacionalistes basc i català, l’estudi present ens obre les portes a una realitat molt més complexa i rica. És a dir, com s’evidencia sense cap mena de dubte al llarg del llibre, el bàndol republicà, amb totes les seves diferències internes, construiria un cos doctrinari nacionalista comparable en pes propagandístic al franquista. Una realitat, principal aportació del llibre, que entronca amb la manca d’estudis en profunditat del nacionalisme espanyol d’esquerres (generalment analitzat des de la perspectiva conservadora-reaccionaria).
En la primera part de l’obra Núñez Seixas situa per primera volta, la importància d’un discurs nacionalista com a element de mobilització bèl·lica de la població en territori republicà, que diferiria en poc del que realitzarien els rebels liderats pel General Franco. La República, des dels sectors comunistes, passant pels anarquistes, al PSOE o als republicans, buscaren en el factor sentimental del patriotisme i del nacionalisme espanyol un element de clara mobilització ciutadana (talment com faria, per exemple, Stalin a l’URSS del 1941). Una propaganda i un discurs nacionalista que coincidiria, en gran mesura, amb el desenvolupat pels seus enemics, però amb un accent propi que el decantaria cap a l’esquerra. Així, tant per uns com per altres, la Guerra Civil esdevé una Guerra d’Independència com la que es lliurà enfront de les tropes napoleòniques al segle XIX, de la mateixa manera que aquest mateix apel·latiu de salvaguarda de la sobirania espanyola s’utilitzaria per a refermar-se davant dels invasors arribats amb els enemics: russos amb els republicans i nazifeixistes alemanys i italians i marroquins amb els franquistes (no menys suggerent és l’anàlisi del discurs nacionalista-xouvinista antiitalià dins dels sectors franquistes). Elements d’un imaginari conjunt que com demostra Núñez Seixas, trenca amb l’anàlisi que circumscrivia el discurs republicà a una barreja de missatges democràtics-revolucionaris-antifeixistes sense un marc col·lectiu identitari aparent. Des dels anarquistes de la CNT als republicans de la Izquierda Republicana de Manuel Azaña (interessant és l’excepció del POUM), es resituaria el nacionalisme espanyol dins de l’esfera de les esquerres, de les més moderades a les més extremes. Per tant, l’obra demostra com l’internacionalisme obrerista no seria el marc en el que es definiria la guerra per part de les esquerres. Es tractarà, i en això l’autor no estalvia exemples de diversa procedència ideològica, de crear un neonacionalisme espanyol que es definís per uns valors renovadors i d’esquerres, davant de l’antiga Espanya de la “llegenda negra” simbolitzada, des d’aquest punt de vista, pels franquistes. Per tant, es crearà una contraimatge entre la antiEspaña republicana de la que parlaven els sublevats, negadora de la tradició catòlica històrica espanyola, sotmesa als designis de Moscou i facilitadora de la disgregació de la unidad nacional i una altra antiEspaña reaccionaria que només pretenia mantenir la submissió del poble a les classes poderoses i facilitar la fragmentació espanyola en colònies de Roma i Berlín. Visions i plantejaments que beuran abundantment de les fonts de la història passada d’Espanya, des de la Numància o Sagunt resistent als romans (indistintament identificat amb l’Alcazar de Toledo o amb la República resistent) fins als moviments de les Germanies valencianes o dels Comuneros castellans. Cada bàndol buscarà i manipularà el passat per a justificar una posició que s’erigís en el nacionalisme espanyol vencedor. Una llarga llista de símbols, imatges i lemes nacionalistes que es traslladarien en els dos bàndols a tota la cultura i propaganda.
Un enfrontament propagandístic per a conquerir el discurs espanyolista, que hauria de conviure amb els moviments nacionalistes català, basc i gallec. Així, la tercera part resta dedicada al paper desenvolupat per aquests moviments, després de dedicar una extensa segona part al nacionalisme franquista, necessària per altra banda per aprofundir en una qüestió massa superficialment analitzada fins al moment. Un tercer bloc de l’obra que individualitza els casos català, basc i gallec i que s’ha de completar amb la presència transversal del factor o problemàtica nacionalista perifèrica en el conjunt de l’obra. Un altre del punts d’interès de l’estudi, en primer lloc, en establir el procés de renacionalització espanyola empresa per ambdós bàndols, més evident en el franquisme però també present en el republicà especialment en el període de govern de Juan Negrín. Processos de recuperació d’una concepció unitària i unitarista espanyola, enfrontada als projectes nacionalistes, autonomistes o federalistes de catalans i bascos. Projectes que aprofitarien els primers mesos de la guerra per a plantejar una superació del marc autònomic i un futur federal o confederal de la República Espanyola. Una circumstància descrita a partir dels seus diferents elements: valorització del referent “regional” en els dos bàndols com a tret identificatiu de la varietat dins de la unitat (amb diferents graus de centralitat de Castella), definició indiscutible de la sobirania espanyola i negació dels projectes nacionals alternatius a aquesta. Alhora que també es completa la diversitat de punts de vista, presentant la visió dels soldats catalans i bascos, voluntaris en el cas català, enrolats a l’exèrcit franquista.
Un fenomen, sobretot, en el camp republicà, que Núñez Seixas, amb un domini absolut de la bibliografia catalana, basca i gallega, explicarà d’una manera molt completa. Hi ho farà, en el cas català, des de l’anàlisi del difícil i ambigu discurs del catalanisme, tant del republicà d’una ERC debilitada, com d’un PSUC que recollirà el testimoni d’un lideratge nacionalista no separatista. Un discurs de volguda i controlada ambigüitat que unirà, a diferència del nacionalisme basc, la causa de la “llibertat” de Catalunya (entesa com a autonomia amb vistes a una situació futura federalitzant) amb la victòria de la República. Lligam indestructible, potser no suficientment emfatitzat en el seu origen anterior a 1936, que crearà un discurs nacionalista català amb elements revolucionaris que no deixarà d’apel·lar a la llibertat d’Espanya com a única possibilitat de “salvar” Catalunya. Molt interessant i suggerent, en aquest aspecte són les cites i testimonis de l’ús de la simbologia nacionalista-separatista, des del 1640 al 1714, en contextos propagandístics no estrictament catalanistes. Una darrera part aquesta, que aporta una nova comparativa especialment en el cas català i basc, que demostra les visions antagòniques dels dos moviments nacionalistes (també s’hi repassa la posició dels sectors conservadors nacionalistes). Evidentment, marcades per la diferent correlació de forces internes, però també per un axioma de concepció nacionalista evident: mentre per als jelkides Espanya/Castella és l’enemic i no ho és el franquisme, per als catalanistes l’adversari seran els militars però no la nació espanyola.
En definitiva, la darrera obra de Xosé Manoel Núñez Seixas s’erigeix en un referent pel que fa a l’estudi de la qüestió nacionalista en la Guerra Civil espanyola. Hi ho fa trencant tòpics i apriorismes massa instal·lats en la historiografia espanyola i internacional. Una monografia extraordinàriament documentada, presentada amb un plantejament global, en parts separades però alhora integrades, que permet un coneixement en profunditat d’un àmbit de la tant estudiada guerra fins al moment menystingut.

Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales


Barcelona, Club Editor, 2007, 685 pp. 25€


Nova edició d'aquesta obra clàssica. Un interessant recull de cartes d'un jove Joan Sales que ens descriu l'evolució de Barcelona i de Catalunya durant la Guerra Civil des d'una perspectiva catòlica i catalanista, però sense vinculació a cap partit o sindicat. Un molt bon exemple de moltes de les contradiccions que, durant el conflicte i en els anys anteriors, es presentaren davant la societat i la política catalana. És a dir, sobre la immigració "murciana", el paper dels sindicats anarquistes, la pèrdua de força del catalanisme liderat per ERC i de la Generalitat. De la necessitat de construir un nacionalisme català més fort i desvinculat del fanatisme de la CNT i la FAI.

En fi, un bon pròleg per a empendre la lectura d' "Incerta glòria".