Darreres novetats d'Arnau Gonzàlez i Vilalta (per a més informació veure currículum)

De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República, Palma de Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010, 172 p., 14 €

Lluís Companys. Un home de govern, Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €

La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat, Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009, 239 p., 17 €

Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943), València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), Pub. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2009, 384 pp. 29 €

LLIBRES DE PROPERA APARICIÓ (ENTENENT PROPERA AMB CERTA MODERACIÓ)

Les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català (1931-1952) i les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya (1973-2008), Barcelona, Fundació Josep Irla, 307 p., 2010.

La utopia és el camí. Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes (1936-1940), 483 p., Acontravent, 2010.

Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la revolución, (Diversos Autors), dir. juntament amb E. Ucelay-Da Cal, 391 p., València, Publicacions de la Universitat de València, 2010.

ÚLTIMS ARTICLES PUBLICATS

- ‘Epistolari mallorquí entre Francesc Cambó i Joan Estelrich’, Randa, n. 59, Curial, 2007, pp. 165-183.
- ‘La propaganda fascista italiana en Barcelona (1934-1936)’, Historia y Política, n. 18, juliol-desembre 2007, pp. 255-272.
- ‘Esquerra Republicana de Catalunya al Vallès Oriental (1931-1936): implantació territorial, militància i resultats electorals’, Ponències 2007, Centre d’Estudis de Granollers, pp. 11-49.
- 'Catalunya vista per la diplomàcia feixista italiana (1930-1943)'(en xarxa), Atti del IX Congresso internazionale (Venezia, 14-16 febbraio 2008), La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni (Associazione italiana di studi catalani)
- ‘Miquel Badia i Capell: documentació sobre el seu pas per Andorra (gener-febrer 1936)’, (en xarxa)Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 118-135.
- ‘Aportació documental: andorrans evacuats pel Consolat francès de Barcelona durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1938)’, Papers de Recerca Històrica, n. 5, 2008, Societat Andorrana de Ciències, pp. 171-173.
- ‘Epistolari d’exili i guerra Ramon Sugranyes de Franch-Joan Estelrich (1936-1937): debat sobre el paper del catalanisme conservador’, Afers, n. 60, 2008, (pp. 455-475)
-'España no está en guerra': consideracions italianes sobre la censura de premsa espanyola (agost 1943)', juntament amb Gisela Bou, comunicació a les II jornades d'Història de la Premsa d'octubre 2007, publicat al volum 'Poder polític i resitència periodística', Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2009, pp. 316-330

Projectes en curs (període previst de realització)

- 'Ángel Ossorio y Gallardo y sus artículos', 2011.

-'La idea de Països Catalans al segle XX (1900-1992)', 2009-2012.

- 'Catalogna-Catalogne-Catalunya: un país explicat pels Consolats d'Itàlia i França a Barcelona (1922-1946)', 2010-2011

RESSENYES, COMENTARIS DE LLIBRES I ALTRES

Darreres lectures

dimecres, de desembre 24, 2008

La història oficial és molt bònica i massa poc crítica. I els actes...




Aquest matí he anat a un acte institucional d'obertura de l'Any Francesc Macià (122è President de la Generalitat i primer de la institució contemporània entre 1931 i 1933). Es tractava de qutre discursos del President de la Generalitat, José Montilla, del Vicepresident Carod-Rovira i del Conseller Saura; amb l'afegitó d'una nota biogràfica del director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i historiador, Josep-Maria Roig i Rossich. Els discursos, i potser no caldria dir-ho, han parlat d'un Macià quasi perfecte, immaculat, sant i heroi nacional i social. Cap referència a contradicció alguna, errors polítics o personals, gestió més o menys eficaç.
Certament, a Catalunya i pel catalanisme, Macià és un símbol. Potser més estètic, a imatge i semblança del Che Guevara, que a la pràctica. Les referències als seus postulats independentistes i partidaris de la lluita armada escasos, de la manca d'un discurs profund i treballat en l'àmbit social encara menys, i pel que fa a la seva gestió al capdavant de la Generalitat entre 1931 i 1933 quasi res. Per no citar la nula referència a la complicada vida interna del partit que fundà com a principal líder el 1931: Esquerra Republicana de Catalunya.
Per la resta ja se sap, els actes institucionals són aquella màquina de gastar diners públics on alguns privilegiats tenim invitació... És a dir, aquells actes que veiem a TV3 en el que el Patí dels Tarongers resta ple de gent menjant, saludant-se i recordant que bo que era el salmó marinat de l'acte d'unes setmanes enrera... I el més increible és que l'agenda de l'Avui anunciava l'acte com si fos d'accès lliure quan, en realitat, hi havia una única opció per a entrar-hi: la invitació directa (com podeu veure en la imatge).
És d'esperar que la celebració de l'Any Macià vingui acompanyat d'alguna convocatòria del CHCC per a finançar estudis sobre la seva figura. Esperem que no estiguin ja concedits i que s'adjudiquin a estudis que aportin quelcom de nou al coneixement de la figura de Macià.

2 comentaris:

Galderich ha dit...

Vaja Arnau, vas fort per Nadal... primer acte institucional i després un qüestionament en tota regla de la figura de Francesc Macià!
Com a país passem des de denigrar els nostres polítics fins a exaltar-los fins a l'altar... Tens raó, hem de buscar el terme equilibrat (no mig!) sobre les febleses i les grandeses pàtries!

arnau ha dit...

No és tant un qüestionament de Macià, sinó de la visió oficial del mateix. Tots els països necessiten mites, però el que no accepto és l'apropiació per part de tothom d'una figura que tenia unes carcaterístiques específiques.
La deniració i atacs als nostres polítics actuals per part meva, és producte de les ànsies que un té de que el seu país sigui un exemple. La classe política mundial em repugna, per això cítico més als meus, els voldria exemplars.