De la vida dels llibres i de la pròpia

Fotografia de diferents llibres i separates d'articles meus acumulats al despatx.

Fa uns minuts he rebut dos correus diferents que tractaven afers diversos sobre alguns llibres meus pendents de publicar. En un, l'incansable Vicent Olmos, em deia que encara mancaven 4 o 5 mesos per a que pogués aparèixer el que jo considero el meu millor llibre a les Publicacions de la Universitat de València (PUV). Fa 4 mesos que vaig lliurar l'original, per tant, al final seran 9 o 10 mesos. Molt raonable!!

Per altra banda, des de Mallorca, Lleonard Muntaner em situava al setembre del 2009. Lluny però aprop, si penso que la meva Tesi, ara mateix a punt de sortir, porta 2 anys esperant per a ésser publicada.

Sobre aquestes qüestions, fa uns dies en Giovanni Cattini em deia: "Tu no pots queixar-te!" Certament, publico llibres amb un lapse temporal llarg, però humà, i no hi ha d'invertir la meva economia personal. Digne és de lloar la tasca dels editors en català de temàtiques, que tot i que podrien ésser best-sellers, no donen ni per a pipes. Un temple hauríem de dedicar-los!!!!

Però el que si que és inqüestionable, és que el pas del temps entre el final de l'escriptura d'un llibre i la seva publicació et marca el curs de la pròpia vida. Al marge de que tant de temps després ja no saps si veure com a pròpia aquella obra o com a una apropiació on hi consta el teu nom.

El problema d'aquesta professió, des del meu punt de vista, és que pots saber massa bé que estaràs fent el 2009, el 2010 o el 2011. Encara que dubto que ho volgués canviar per la monotonia d'una altra feina. On el temps passa ràpid perquè no hi ha canvis a la vista.

Ens perd l'estètica, però en part amb raó... Gràcies Ucelay-Da Cal!!!

Una vegada, el filosof espanyol Miguel de Unamuno va dir dels catalans: "A los catalanes les pierde la estética". I certament, i la història està per a demostrar-ho, ens perd l'estètica i no la cirurgia estètica sinó la tonteria estètica. En política parlo.... Tanmateix no volia parlar d'això...

Fa quatre anys, a finals de 2004, en la lectura de la meva tesina de doctorat el professor i membre del Tribunal, Enric Ucelay-Da Cal, va fer-me una sèrie d'apreciacions formals i estètiques sobre el meu text. Jo, primer text escrit, no ho vaig entendre. Tant important era situar les cometes, un índex determinat i altres "collonades" d'una forma o una altra. Doncs SÍ!!! Era important!!!

Comento això, perquè en aquests moments estic acabant de llegir un interessant llibre on aquests problemes apareixen de manera palmària de Pedro Barruso Barés, Información, diplomacia y espionaje. La Guerra Civil española en el Sur de Francia (1936-1940), Hiria, Donosti, 2008, 406 p., 23,50€

No pot ser que les cites de documents o altres apareguin integrades al text sense cometes o altre signe que les identifiqui al marge de la cursiva. No es fa entenedor, no saps si estàs llegint una cita d'algun document o és el redactat de l'autor. Per altra banda, no es poden anar numerant els apartats del llibre: 1, 1.1, 1.2, 1.3, 1.4... i així successivament. No estem a l'escola o l'institut. I que dir dels noms de les persones citades. No podem parlar sempre dels cognoms sense fer esment, si més no la primera vegada al nom, Cambó es deia Francesc, Azaña Manuel i Franco Francisco. Sinó sembla que haguem llegit ja dues-centes pàgines on l'autor ja ens ha aclarit i contextualitzat tots aquells personatges. Un mapa de la zona que tracta, sud de França i banda espanyola dels Pirineus tampoc seria sobrer. I més quan fa constants alusions a una població o una altra.

En fi, que l'estètica ens perd, em perd, però amb raó. Per tant, gràcies Enric!!!

Novetats bibliogràfiques sobre les relacions Anglo-irlandeses

Amb la funció de servei, us informo d'unes interesants monografies sobre les relacions anglo-irlandeses. I res més a qui li interessi, aquí està. Es tracta de diferents volums de l'editorial Ashgate sota el títol: Ireland and Anglo-Irish Relations since 1800: Critical Essays

Tot tornant de Bologna amb uns quants llibres...

. Massimiliano Ferrara, Ante Pavelic il Duce croato, Udine, Kappavu, 2008, 262 p., 18 €

. Eugenia Scarzanella, Fascisti in Sud America, Firenze, Le Lettere, 2005, 259 p., 18 €

. Francesco Caccamo e Luciano Monzali, L'occupazione italiana della Iugoslavia (1941-1943), Firenze, Le Lettere, 2008, 427 p., 38 €

Quan un va a Itàlia, en aquest cas a la ciutat de Bologna, sempre té la intenció de tornar amb una bona "borseta" de llibres. En aquest cas, i amb la música de Vinicio Capossela al cap després d'un memorable concert al Teatro Duse, us comento tres volums que he cregut interessants. Tres llibres però, i aquí és on volia arribar, són una mostra de la constant edició i reedició de volums sobre les mateixes temàtiques. A Itàlia és complicat comprar llibres d'història perquè n'hi ha molts i diversos, però també una llarga llista de títols que no fan res més que repetir temàtiques ja tractades anteriorment per 10, 20 o 50 títols previs. Això té una utilitat, perquè tot les constants reedicions de molts d'aquest títols, a voltes no pots trobar aquell que cerques. Així, pots trobar llibres del 2007 o 2008 que tractin, i amb fortuna amb documentació nova, el que ja es va estudiar fa 10 o 15 anys. Així, tindrem un volum amb més informació i una actualització definitiva fins al dia present de la bibliografia existent.

Un fenomen que no es repeteix al nostre país ni tampoc a Espanya, on tot i que algunes temàtiques tinguin un o dos títols que la tracten, en cap cas gaudeixen de 10 o 15 volums. Si Companys fos italià, per posar un exemple, ja tindria 55 biografies. Com que és català no en té ni una. En el cas espanyol, si que trobem casos de repetició i millora, com en l'exemple de les múltiples biografies sobre Manuel Azaña.

Bé, els volums en qüestió, son els tres que teniu citats a dalt del post. El primer tracta de la relació entre el líder feixista croat Ante Pavelic, la Itàlia de Mussolini i el Vaticà, una temàtica que m'interessa per l'ajuda italiana a un moviment separatista dels balcans. En un sentit similar, el llibre de Caccamo i Monzali tracten de l'ocupació italiana d'Eslovènia... i sobretot interessant la posició feixista pel que fa al Kosovo i l'annexió d'aquest a l'Albània ocupada pels mateixos italians.

Pel que fa al darrer llibre, és d'un gran interès conèixer l'actuació i recepció del feixisme a les colònies d'italians a Sud Amèrica.

La Universitat d'Oxford obre un Arxiu Digital de Poesia de la Primera Guerra Mundial

Vilaweb, 9-XII-2008Més de quatre mil documents de text, fotografies, àudio i vídeo de lliure accés
La Universitat d'Oxford brinda un arxiu digital sobre poesia del primer quart del segle XX, el First World War Poetry Digital Archive, amb més de quatre mil documents de text, àudio, fotografies i vídeo accessibles al públic i pensats especialment per a l'educació. S'hi poden trobar els escrits dels principals poetes britànics d'aquest període, entre els quals Vera Brittain, Robert Graves, Wilfred Owen, Isaac Rosenberg, i Edward Thomas.
A banda d'una biografia, les col·leccions inclouen l'obra poètica de l'autor i recursos diversos, com correspondència, fotografies i documents oficials. La universitat també ha digitalitzat prop de 6.500 objectes de l'Imperial War Museum, un arxiu que inclou documents sobre la Primera Guerra Mundial, com publicacions de l'època, una important col·lecció d'àudio, de fotografia i de films.

Un bon arxiu sempre és d'agraïr: els Archives Départementales des Pyrénées Orientales a Perpinyà

La vida de l'historiador està plena de batalles amb els arxivers, de lluites amb serveis de repografia i de lamentacions interiors constants als diferents centres documentals mundials. Per sort, se'ns ha dotat d'algunes excepcions en les quals podem treballar amb comoditat i tranquil.litat. Avui he anat als Archives Départementales des Pyrénées Orientales a Perpinyà: Una Meravella!!! Jo hi anava per a consultar la documentació de la Delegació Permanent Francesa a Andorra, és a dir, la delegació del President de la República Francesa com a Copríncep a la figura del Prefecte dels Pirineus Orientals.

He pogut fer fotografies digitals de tots els documents que he volgut i gratuitament. L'horari és de 8,30h del matí a 16,30h es poden anar demanant caixes de documents sense fre i límit. Un paradís terrenal per a l'historiador. Hi ha un interessant arxiu de premsa de la Catalunya Nord,etc...

Això sí, hi ha un problema destacable: no tenen els inventaris penjats a la xarxa i no responen als mails o cartes que un envii.

A més les vistes des de la sala de consulta són fantàstiques com podeu observar a la fotografia.

Invasión y ocupación de Goa por la Unión Índia (discurs d'Oliveira Salazar a l'Assamblesa Nacional, 3 de gener de 1962), I

Sempre m'han fasciant les possessions portugueses d'ultramar. Però no ja la història del príncep Enric el Navegant, de la doble volta o dels viatges atlàntics i transoceànics lusos o la conquesta del Brasil, Moçàmbic... sinó la història de les petites possessions lusitanes a Àsia (i Guinea Bissau a Àfrica). És a dir, Macau i els seus casinos a la Xina, Timor Oriental a Indonèsia i Goa a l'Índia. És increible que un estat com el portuguès en decadència total, si més no des del XIX, pogués mantenir aquelles places, amb el permís i supervisió de la Gran Bretanya evidentment. És per això, que vull compartir amb qui vulgui el discurs que el gener de 1962 feu el dictador Oliveira Salazar al Parlament a Lisboa explicant la seva visió de la conquesta, per part de la Unió Índia, de "l'Estat Portuguès de Goa".
Es tracat d'una versió editada perl Secretariado Nacional da Informaçao en castellà aquell mateix 1962. Prement la imatge podreu llegir el text en una mida superior. Tot en dos parts. S'incorporarà també a una nova secció de textos digitalitzats per l'autor d'aquest blog i què, en un temps prudent, es convertirà en pàgina web de més fàcil consulta.

Anirem posant més fulletons conferències ...

Bona lectura!!

Invasión y ocupación de Goa por la Unión Índia (discurs d'Oliveira Salazar a l'Assamblesa Nacional, 3 de gener de 1962), II

Aniré col.locant més textos breus: fulletons, conferències...

Segle XX i Afers: col.laboració enlloc de competència (amb rectificació posterior de l'autor)

Abans d'iniciar el text he de dir que no tinc cap informació directa. Tanmateix, fa uns dies veia amb sorpresa com la nova revista "Segle XX. Revista catalana d'història" era una empresa compartida per la Fundació Cipriano García Arxiu Històric CONC i l'editorial Afers que amb tant d'encert capitaneja en Vicent S. Olmos. Certament, a l'espera de recollir informacions més precises, cal dir que és molt millor la col.laboració i suport d'una publicació ja de referència com és Afers (i el seu catàleg de revistes i llibres) que no pas una competència que perjudicaria a ambdues.

En un món tant reduit com és el de les publicacions periòdiques d'història -insisteixo en el perquè d'una publicació conjunta dels Departaments d'Història de les universitats catalanes?- aquesta nova aparició és una clariana en un cel molt tapat. I si és amb el segell complmentari d'Afers no podem res més que "beneïr" la novetat.

Jo ja aviso que properament hi enviaré algun article, quan el temps m'ho permeti.

30 minuts després...

La informació que reclamava ja estava el blog d'Afers, no es pot estar per tot. Aquí està:

Segle XX. Revista Catalana d'Història
El dia 2 de desembre d'enguany l'Editorial Afers treurà a la llum una nova revista d'història. Es tracta de Segle XX. Revista Catalana d'Història, una iniciativa de l'Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya (Fundació Cipriano Garcia), dirigida per Andreu Mayayo. Amb aquesta nova capçalera ja en seran cinc les revistes editades per Afers. Actualment, l'editorial de Catarroja (País Valencià), edita les revistes Afers. Fulls de Recerca i Pensament, fundada per Sebastià Garcia Martínez el 1985 i dirigida actualment per Manuel Ardit; El Contemporani. Arts, Història, Societat, fundada el 1993, coeditada amb el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona i codirigida actualment pels historiadors Rafael Aracil i Josep Termes; Fonaments. Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, fundada el 1978 per Miquel Tarradell i codirigida pels historiadors Marc Mayer, Josep Padró, Núria Rafel, Joan Sanmartí i Núria Tarradell-Font; Arxius de Ciències Socials, coeditada amb la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, fundada el 1997 per Antoni Ariño i dirigida actualment per Ernest Garcia.

Grenlàndia vota per augmentar l'autonomia

Grenlàndia aprova ampliar l'autonomia de Dinamarca
El 75,54% de votants del referèndum hi han estat d'acord
Els habitants de Grenlàndia van aprovar ahir en referèndum ampliar l'autonomia de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El 'no' ha obtingut un 23,57% en una consulta en què hi van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l'esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlament de Nuuk i Copenague, però les diferents forces polítiques s'han posat d'acord per a respectar-ne el resultat.
El nou estatut entrarà en vigor l'1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l'autonomia grenlandesa. El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d'acord en l'augment d'autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d'Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l'economia del país, que actualment viu de la pesca i els ajuts del govern danès.

Per a més notícies dels darrers anys sobre Grenlàndia veure la pàgina de la BBC News, aquesta altra de resum institucional de l'illa.

Grenlàndia: referèndum d'ampliació de l'autonomia

Sempre m'ha sorprès el paper determinant que al llarg de la història a jugat Dinamarca al nord d'Europa. El seu rol dominador amb els veïns del Mar del Nord, les seves relacions amb Suècia o Noruega i la seva expansió cap a Greenlàndia i les Illes Fer-Oer. Fins i tot les seves companyies de les indies que explotaren les Illes Verges i d'altres petites illes del Carib. Igual de remarcable que l'expansió planetària, des d'Indonèsia fins a Curaçao passant per la Guaiana Holandesa (Surinam) o Sudàfrica, dels seus veïns dels Països Baixos.

Doncs ara un territori danès com Greenlàndia està a punt de celebar, 300 anys després de la colonització danesa, un referèndum d'ampliació de la seva autonomia que sembla l'avantsala de la independència. Sempre he volgut anar a Grenlàndia.

NUUK, Greenland- Greenlanders will head to the polls on Tuesday for a referendum on whether to expand the Danish territory’s autonomy and thus possibly pave the way for total independence for the Arctic island.
Some 39,000 people are eligible to cast their vote on the local government’s proposal for self-rule that could be a first step to ending nearly three centuries of Danish hegemony in Greenland.
The proposal is the result of a Danish-Greenlandic commission report in May calling for “the people of Greenland (to) be considered a people in line with international law ... with the right to self-determination.”
If the “yes” side wins, the local government in Greenland, which was granted a semi-autonomous status in 1979, has the chance to take over control of new areas such as natural resource management, justice and police affairs and to a certain extent foreign affairs.
Greenlandic would also be recognised as the island’s official language.
Also at stake in Tuesday’s referendum is how to share the potential revenues from the natural resources under Greenland’s seabed, which according to international experts is home to large oil deposits.
The commission report on self-rule proposed among other things that “the revenues from activities related to raw materials be distributed to Greenland” in return for reducing annual subsidies from Copenhagen.
A recent poll conducted by the University of Nuuk and broadcast on Greenlandic radio on November 16, indicated that an overwhelming 75 percent of Greenlanders who had already made up their minds were in favour of expanding the island’s autonomy.
Just 25 percent said they were against the move.
This referendum “is not about independence,” local government chief Hans Enoksen stressed in a radio interview, adding however that he hoped “Greenland will be independent in 12 years ... for my 65th birthday.”
“Agreeing on self-rule is the only road forward,” he said, pointing out that “the Greenlandic people have wished for many years to be more independent.”
Like most of the parties in the local parliament, as well as the Greenlandic media, the Social Democratic prime minister has called on voters to “take advantage of this opportunity.”
He is not the only politician who believes full independence can be achieved in the not so distant future.
Lars Emil Johansen, one of two Greenlandic members of the Danish parliament, says he dreams the day will come by 2021, in time for the 300th anniversary of Denmark’s colonisation of Greenland.
“Of course we can be the masters of our own destiny and fly on our own wings,” he told AFP.
Not all Greenlanders are dreaming of breaking loose from Denmark however. A fringe movement, backed by a single political party, the Democrats, has emerged as an outspoken critic of the proposal.
“Greenland will never be an independent state,” Finn Lynge recently stated, much to the dismay of his Siumut party, which is part of the government coalition and strongly in favour of a “yes” vote in the referendum.
“There are only between 50,000 and 60,000 of us living here in geographically and climatically extreme conditions. With such a tiny population it is impossible to provide the human contributions needed to turn Greenland into a modern and independent state,” he said.
And while the island’s biggest daily, Sermitsiaq, has called on voters to support the self-rule motion, it has stressed that “it is wrong to talk about independence now” because “independence is indissolubly linked to an economy that can support it.”
In 2007, the territory received subsidies of 3.2 billion kroner (432 million euros, 540 million dollars) from Denmark, or about 30 percent of its gross domestic product.
With its 2.1-million square kilometer (840,000 square mile) surface, 80 percent of which is covered by ice, Greenland is the world’s largest island. It counts 57,000 inhabitants, 50,000 of whom are native Inuits.
In 1985, it voted by referendum to leave the European Union, of which Denmark remains a member.

Els grenlandesos decideixen sobre el seu dret a la independència
Els sondatges pronostiquen una clara victòria del 'sí'
Avui 39.000 grenlandesos decidiran si volen més autogovern o no. Si 'sí', com indiquen gairebé tots els sondatges, el nou estatut els reconeixerà el dret d'autodeterminació, declararà el grenlandès única llengua oficial i el govern tindrà plena capacitat de decisió en justícia, policia, control fronterer, immigració i recursos naturals. Ara, política estrangera i monetària, defensa i tribunal suprem continuaran en mans del govern danès.
El referèndum és de caràcter consultiu, però els governs grenlandès i danès han acordat que n'acatarien el resultat. Grenlàndia, amb gairebé 2,2 milions de quilòmetres quadrats (gairebé dues vegades l'extensió de França i la Península Ibèrica sumades), té el 85% del territori cobert de glaç i 57.000 habitants. Hom creu que sota la gruixuda capa de glaç hi ha importants reserves petrolieres i minerals. El canvi climàtic, a diferència d'allò que passa a molts països, beneficiarà els grenlandesos que, amb la fusió del glaç, tindran un accés més fàcil a tots aquests recursos, i més facilitats de pesca. Segons les estimacions, al subsòl grenlandès hi ha reserves de cru equivalents a la meitat de les que hi ha a l'Aràbia Saudita. Aquest ha estat l'escull principal amb què s'ha trobat el país per a convocar el referèndum, com sigui que Copenhaguen s'hi resistia molt. El primer ministre, Hans Enoksen (del centre-esquerra Siumut), va aconseguir el 30,7% dels vots a les eleccions del 2005. Segons que ha dit, més autogovern és un 'primer pas cap a la plena independència, que és molt important, però que nosaltres encara veiem molt lluny.' Si el 'sí' guanya, Grenlàndia assumirà les competències el 21 de juny, coincidint amb el trentè aniversari de l'establiment de l'autogovern. El primer partit de l'oposició i principal defensor del 'no', els Demòcrates, va obtenir el 22,8% dels vots el 2005.

Roma: història passada i present. Unes instantànies

Simplement deixo aquí unes fotografies que vaig fer a Roma entre el gener i el març del 2006 en les que es pot veure com la Chiesa e il Fascio encara són presents a la Cittá Eterna. Alguns en carn i ossos altres en forma d'obeliscs. El passat és present i el present és passat. Allà, al "seu país d'Itàlia" on res no canvia per a que res no es mogui.

Archivo Linz de la Transición española (UCM)

En aquesta adreça podreu trobar el recull hemerogràfic recollit per l'historiador J. J. Linz sobre la Transició española, des de finals del 1973 al 1987: http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/Linz/Index.asp Es pot fer cerques per temes, imprimir les notícies i descarregar-les en pdf (prèvia subscripció gratuïta).

"El eco de los pasos" per totes bandes.

Edició de Planeta, 26 €/ Edició de la CNT, 21 €, 2008

A vegades la recerca d'un llibre antic o descatalogat resulta del tot infructuosa fins que la sort et somriu en una llibreria de vell, Mercat de Sant Antoni, botiga de mobles vells... o altres llocs inverosímils. Dic això perquè feia temps que volia adquirir el llibre del líder de la CNT, Joan Garcia Oliver, "El eco de los pasos", interessant repàs a una vida d'activisme sindicalista i polític al voltant d'un període de gran importància.

Fins al moment es podia comprar a l'iberlibro i en alguna llibreria de vell a preus, certament alts. No obstant, des de fa un temps s'està produint un veritable bombardeig de noves opcions per a tit lector o historiador que el vulgui adquirir. Per una banda, el podeu trobar digitalitzat a Internet des de ja fa mesos: http://www.memorialibertaria.org/IMG/pdf/2007-faxbook-002.pdf De fet és el primer enllaç que vaig penjar al meu blog.

Alhora, en les darreres setmanes, i producte de la manca de drets d'autor, s'han reeditat dos edicions diferents: per una banda Planeta l'ha reeditat per 26 € i per l'altra, la CNT actual també l'ha tornat a posar en circulació a base de l'edició original del 1972 i amb un preu més reduit com són 21 €.

Curiositats... Ja podrien reeditar d'altres llibres enlloc de fer-ho per triplicat.

Segle XX: una nova revista catalana d'història

Aquí està el programa de l'acte de presentació de la revista d'història "Segle XX", una nova aportació al reduit món de les publicacions periòdiques d'història en català que ben bé que feia falta. A partir d'ara, i esperem que tingui una continuació amb certa periodicitat, podrem enviar els nostres articles a una nova revista alhora que la podrem llegir.

Vista la iniciativa fa anys que em pregunto perquè no s'edita alguna publicació coordinada per tots els departaments d'Història Contemporània de les Universitats catalanes o del conjunt dels Països Catalans? Si algú té una resposta ja pot donar-me-la!