Algunes veritats (si més no dins el meu cervell), sobre els (alguns) historiadors. Cadascú que es situi!

"Historiador A. nònim amb gos estressat", Gisela Bou (Col.lecció particular), 2008.

Nota de l'editor: En aquell setembre de 2008 el sempre atent gos-home Montag restava conmocionat pel seu retorn de Corsèga i el conseqüent estrès postvacacional.

1.- Deia en George L. Mosse en la seva autobiografia que us comentava fa uns dies, que no havia tingut vida més enllà de la història. Que la seva existència s'havia "limitat" a respirar per a poder investigar, escriure i impartir classes. Certament, l'entenc, amb l'excepció de les hores esmerçades a les aules, i amb una dosi de vida més enllà dels llibres, documents i altres objectes producte de la tala d'arbres aquí i allà.

Seguint Mosse, és veritat que com a historiador, en un viatge qualsevol un no pot evitar entrar a les llibreries, o més encara, fer múltiples viatges d'investigació d'arxiu, quasi buscant excuses per a fer-los. De tant en tant, algú hem recorda la meva voracitat arxivística. I no serà pel meu bon fer amb el personal dels arxius (ja vaig exposar la meva simpatia natural o, qui sap, artificial en un altre missatge).

2.- Tot historiador, bibliòfil, corcs o altres bestioles menjapapers, s'intenta envoltar de a) persones que li suministrin llibres i altra paperassa, b) col.legues amb qui fer intercanvis, c) llibreries de confiança, d) llibreries de vell i, millor encara, de "saldos", trastos,... e) Mercats de Sant Antoni "around the world", f) Pàgines temptadores d'Internet En el meu cas jo en tinc una mica de cada. A tall d'exemple, a Mura hi ha un antiquari a l'engròs on de tant es pot anar a cercar llibres; a Bologna, la ruta de llibreries és increible, amb còctels i aperitivi pel mig...

3.- El "pobre" professor universitari, al marge de no pagar al MNAC, amb un sou com el meu de 334 € viu sempre a l'espera de l'arribada dels privilegis de les classes altes: tíquets restaurant, poder aparcar al parking de la Facultat,... Però, s'ha de dir, que la cerca de beques, ajudes o feines d'encàrrec, al marge de l'intent de guanyar premis, ESTIMULA. Quin remei!

4.- La vida editorial, ai, ragazzi (com diria en Dino del Gran Bar de Bologna després de servir-nos un Margarita), è difficile. En els nostres temps els llibres sembla que passin un procés d'anàlisi a consciència de la Santa Inquisició, la Censura franquista el Mulà Omar i qui sap si també d'algún funcionari que ha d'aprovar-ne l'ajuda per l'edició. De la collita del 2008, la pròpia i la d'altres, potser en gaudim o en deplorem els resultats el 2010. Per aquell moment ens quedarà les escenes de dramatisme de l'autor en haver localitzat 50 documents, 15 llibres i 24 correccions a afegir, ja fora de termini. El temps és relatiu en aquestes qüestions mundanes de la tala d'arbres.