A qui pugui interessar

Per a qui pugui estar interessat en la informació, comunico que acabo de guanyar una plaça de Lector al Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Res més.

Premsa del Québec (1807-1974)

Buscant coses canadenques he localitzat aquesta interessant hemeroteca digital de premsa del Québec de la Bibliothèque et Archives Nationales du Québec.

La premsa canadenca i la participació del Canadà a la II Guerra Mundial i altres

Localitzo gràcies a un blog un enllaç a la pàgina del Canadian War Museum/Musée Canadien de la Guerre molt interessant en el què es pot trobar una extensa col.lecció d'articles apareguts a la premsa del Canadà sobre la participació d'aquell país a la II Guerra Mundial. Per a consultar-la prèmer aquí.

Per altra banda, per a consultar premsa canadenca sobre qualsevol qüestió, és molt interessant l'arxiu del Toronto Star. De pagament entre 1894-2007, només és gratuït l'any 1945. Molt generosos.

Per a un llistat de recursos de premsa canadencs on line, veure aquest link. Per exemple, per a premsa de Manitoba o d'Alberta.

Per fi la premsa d'Olot digitalitzada (1859-1965)

Feia temps que s'anunciava la digitalització de la premsa històrica d'Olot (Biblioteca Marià Vayreda). Finalment ha arribat el dia en què ja es pot consultar: http://pandora.bibgirona.net/olot/#top

Les comarques gironines van completant la seva aportació a la història del país després de la pionera hemeroteca digital de Girona, de la de Figueres i la de Palafrugell que podeu enllaçar en aquest blog.

També us enllaço amb una pàgina de la Generalitat on es poden buscar les còpies digitals o en microfilm de la premsa catalana als arxius del país.

Per altra banda, en l'àmbit internacional, sembla que el diari de Torino "La Stampa" en breu farà possible la consulta del seu arxiu històric (1867-2010).

Apa a treballar.

Advise & Consent (1962)

La realitat televisiva italiana sempre dona més de sí que la ibèrica. Després de dinar sempre es pot visualitzar alguna bona pel.lícula. La 7 ofereix "Advice & Consent" (1962). Film imprescindible. Si no l'heu vist... vinga a buscar-lo. La política és una cosa bruta i hipocrita en la majoria de les ocasions. Però potser tots som de la mateixa manera. Vicis i defectes.

Potser a les aules de les facultats de ciència política caldria fer veure més cinema. Encara que això ja se sap... la realitat sempre supera la ficció. O més aviat, la ficció sempre s'inspira en la realitat. I encara diria que sempre la suavitza.

Una bona manera de crear opinió, una mala visió científica. Però és que hi ha neutralitat possible?

Veig per Internet el documental de Televisió de Catalunya, "Adéu, Espanya?". Reflexiono una estona durant la visualització del mateix. És evident que si es tractés d'un documental de ciència política o d'història el suspens estaria més que garantit. No es dona veu a molts elements i s'explica de manera esbiaixada una quantitat considerable d'aspectes. Però aquesta no és la voluntat dels autors del documental. No pretenen il.lustrar la gent sobre uns conflictes identitaris com a elements subjectes d'un anàlisi científic. Aquest no és un treball adreçat als politòlegs o als historiadors sinó és als futurs. Aquest documental intenta crear opinió independentista i ho fa certament bé.

Per tant, si ens deixem de neutralitats moltes vegades falses, aquest és un treball que fomenta la creació d'un estat d'opinió. Si la televisió pública catalana expressa una posició no compartida pel govern del país és una altra cosa. Però és evident que s'està davant d'una posició política argumentada amb tots els mitjans que cal utilitzar per a convèncer. Talment com es fa des de l'altra banda del debat. Sense opcions per dubtes o contrarèpliques.

Certament és encertat parlar només de casos de països sense cap conflicte violent. Per fi el cas basc no es tracta. És un encert plantejar-ho tot en un context tant idílic i no parlar en cap moment de qüestions culturals i lingüístiques. Tot és economia. Voler és poder. És a dir, l'argument principal és un dels més simples mai emprats: i perquè no? Doncs potser aquest era el gir que calia a aquesta posició política per a començar a arrosegar les masses. Les coses són tant simples? Potser sí, potser no. Però certament quan tot es simplifica els conflictes s'esvaeixen molt ràpidament.

Un altre encert, evitar del tot les entrevistes amb polítics catalans o espanyols que portin la qüestió al camp sentimental. El documental es dirigeix als catalans exclusivament, sense apel.lar ala comprensió espanyola. Un canvi substancial i de gran transcendència. Es serà el que es voldrà i no cal convèncer a Espanya. Gran canvi, canvi revolucionari. Això no és la versió catalana de "La pelota vasca", ja intentada fa poc als cinemes amb un altre documental.

I en darrer lloc, el cop mestre és aquest discurs que sembla indicar la inexorabilitat del procés secessionista català de la mateixa manera que l'escocès, el greenlandès i el quebequès.

Felicitats doncs per als que defensen aquesta posició, entre els que em compto. Jo com a historiador ho analizto com un exemple clar del canvi de tendència política i cultural. No el podré passar mai a una classe de la universitat com a model d'anàlisi polític però si com a exemple d'una tendència canviant. Anys a venir veurem si aquesta visió obté suport o només es queda en una postura personal dels autors del documental.

Suïssa, gran país, bons arxius

Fitxes sobre Catalunya a l'arxiu de l SDN pel període 1932-1939

Comité Internacional de la Creu Roja (Genève)

Palais des Nations (Genève)

Volto per Suïssa des de fa uns dies. País interessant. Diverses cultures i idiomes prou diferents entre si que viuen en absoluta harmonia. Exemple a seguir. Civilització. Amabilitat. Això si, els llibrs ón cars de nassos. Com a mínim els d'història. Recomanable tot. Ticino i altres zones italianes són bones per a contrastar-ho amb Itàlia.

Acabo d'escriure una novel.la. Suïssa no hi surt, seria massa perfecte. O potser no, ja se sap que darrere de tanta perfecció estètica o en la façana hi ha molts problemes que no es veuen a la superfície.

Arxius molt interessants: Creu Roja Internacional i Societat de les Nacions. Hi trobo bons materials per al darrer llibre d'història que estic tancant ja de manera definitiva. Tots dos a Ginebra.

He escrit molt darrerament, el blog ho nota. Què hi farem.

El desembarcament de Normandia (juny 1944) en imatges

Interessant web on es poden visualitzar centenars d'imatges sobre el desembarcament de Normandia.

L'estrany camí dels documents

Documents comprats a Porta Portese el 9 de maig de 2010 per 8 €

La vida dels documents és prou estranya. Els itineraris que recorren tot tipus de papers no deixa de sorprendre'm mai. Avui he comprat una variopinta quantitat de paper de la més diversa procedència. Per una banda un mapa de Washington, on aniré properament, de l'any 1942. Fantàstic, amb totes les banderes de les ambaixades (la nazi, l'Itàlia feixista i monàrquica, l'URSS, les dels estats bàltics existents llavors, la txeca...). Per altra banda, també he adquirit dues fotografies dels democrata cristians italians dels anys 50' i 60'. Magnífiques. En una un home és clavat al Di Pietro actual, un altre sembla Francesc Macià i dos més estan més morenos que els presentadors de la RAI d'avui en dia. En darrer lloc, com podeu veure, també he trobat dues "boniques" fotos d'estafadors nordamericans implicats en una falsificació de xecs de viatge d'American Express l'any 1927. Les fotos són de la policia americana que les havia rebut de part de la policia suïssa del cantó de Belinzona al Ticino italosuís.

Però qui m'ha venut tot això per una suma tant ridícula? Doncs una sèrie de persones que avui estaven de bon humor a diferència d'altres dies. Sembla que el sol anima l'ànima i potser també els compradors i els venedors. Les fotografies a 1 € han estat apunt d'anar acompanyades d'uns carnets del PNF però me n'han demanat massa. Les fitxes policials han provocat l'alegria del venedor quan li he comunicat, a pregunta seva, que jo era un historiador de Barcelona. "Grazie Professore, grazie." Mentre que el mapa de DC le adquirit on el darrer dia em vàrne pujar el preu d'un altre objecte al darrer moment. En una d'aquelles escenes en les què el venedor et mira i et diu un preu més alt per alguna estranya reacció.

A vegades els corresponsals l'encerten una mica

Il Corriere della Sera, 4-V-2010

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero

Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero
Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano
MADRID — Ci si sono messe anche le agenzie di rating ad amareggiare fino in fondo la vita del presidente. Ci si sono messi pure gli ultimi sondaggi d'opinione, commissionati da un quotidiano tradizionalmente non ostile come El País, a certificare il crollo di fiducia nel capitano. E mancavano soltanto le beghe con la famiglia socialista catalana, a meno di cinque mesi dalle elezioni locali, ad alimentare un altro, inopportuno fronte caldo. Come se non bastassero 4 milioni e 600 mila disoccupati, un semestre di presidenza europea opacizzato dalle angosce finanziarie dell'Unione Europea e, non ultima, la grana con l'Irlanda del nord per la fuga di Iñaki de Juana Chaos, storico esponente dell'Eta del quale la giustizia spagnola aspettava l'estradizione
Solo contro quasi tutti, il premier socialista José Luis Rodriguez Zapatero, si riunirà domani — per la prima volta nell'ultimo anno e mezzo — con il leader dell' opposizione, il popolare Mariano Rajoy, che comunque non naviga in acque migliori. Parleranno della tragedia greca e, probabilmente, di quella portoghese; ma non potranno nascondersi le rispettive sventure politiche. Rajoy non ha la responsabilità del comando, però è malvisto dai suoi stessi elettori perlomeno quanto il capo del governo dal resto di Spagna.
La squadra del Partito Popolare si dà da fare per cavalcare il pubblico malcontento sull'operato del consiglio dei ministri, accusando il presidente di «immobilismo loquace», per dirla con il portavoce al Senato, Pio García Escudero. E diffondendo insinuazioni sul patrimonio personale del presidente della Camera, José Bono. Ma la verità è che quasi nessuno, nel paese, ritiene che l'opposizione possa fare meglio alla Moncloa, vincendo le elezioni. Come potrebbe vincerle, se si celebrassero ora, a 22 mesi dalla scadenza della legislatura.
A metà del guado, Zapatero ha una priorità: restituire un briciolo di ottimismo alla Spagna, un dato positivo, uno solo, che non sia unicamente una promessa, tipo la riduzione del deficit al 3% entro il 2013. O che non sia un'opinione, come l'inizio della ripresa, mentre la Standard & Poor semina dubbi sulla solvibilità del debito spagnolo. Gli economisti, persino quelli meno vicini al governo, come Fernando Fernandez, consulente per 5 anni del Fondo Monetario Internazionale, oltre che del Banco Santander, e docente alla IE Business School di Madrid, sono meno catastrofici. «Al 60%, il governo farà il minimo indispensabile per mantenere il debito al livello corrente, intervenendo sempre un po' in ritardo. E senza riuscire ad abbassare il tasso di disoccupazione sotto il 16%. Una languida sopravvivenza», la definisce Fernandez. Pur non escludendo neppure «un 10% di possibilità che la Spagna abbandoni l'euro, suicidandosi, o che al contrario sorprenda l'Europa con un nuovo miracolo, grazie a una rigorosa riforma del mercato del lavoro, del sistema fiscale, delle pensioni e delle casse di risparmio ». Ma è un'ipotesi cui non concede più del 30% di probabilità.
L'elettorato è più severo. L'81% degli intervistati da Metroscopia per El País, boccia le misure adottate dal governo per fronteggiare la crisi economica. Anche se il 62% non pensa che l'Unione Europea se la sia cavata meglio. Ma la pessima notizia per il Psoe è che il 64% dei suoi votanti mette in mora le strategie del consiglio dei ministri. Per l'87% degli spagnoli, non c'è ancora luce in fondo al tunnel e le possibilità di un contagio della nefasta influenza greca è paventato dal 50% dei consultati. La popolarità di Zapatero è ancora più bassa di quella del suo governo: l'83 % degli interpellati è convinto che sia un improvvisatore e il 77% ha perso quasi completamente la fiducia in lui. Rajoy non ha saputo approfittarsene: quasi metà dei suoi elettori, il 49%, è altrettanto scettica sulle sue capacità e l'81% continuerebbe a votarlo soltanto per fedeltà al Pp. E per togliere il potere ai socialisti, ai quali resta l'appoggio del 59% dei suoi simpatizzanti del 2008.
OAS_AD('Bottom1');
Il primo test elettorale importante sarà in autunno, in Catalogna, antico feudo del Psoe che governa sia la Generalitat sia il comune di Barcellona. Ma, a seminare zizzania tra i socialisti al governo centrale e quelli della Comunità Autonoma, c'è la sentenza ancora pendente del Tribunale Costituzionale sullo Statuto d'autonomia, che nel preambolo definisce la Catalogna una nazione. In difesa dello Statuto, i socialisti catalani si compattano con i partiti indipendentisti. Ma Zapatero ha già escluso cambiamenti alla legge costituzionale e chiesto fedeltà alle istituzioni, pur rischiando l'emorragia di consensi in Catalogna e un feroce conflitto famigliare in casa socialista. Elisabetta Rosaspina
Elisabetta Rosaspina

Porta Portese

A falta de Sant Jordi, bo és el Mercat dominical de Porta Portese de Roma. No arriba al nivell del Mercat de Sant Antoni, però sempre hi ha preus immillorables.

Torno, retorno, vaig i vinc, d'on, des d'on i cap a on?

Pantalla a Piazza San Pietro

De camí a Campo de'Fiori

Torno de passar uns dies a Catalunya. M'ha semblat un escenari perfecte, de societat escandinava sense suicidis i alcoholisme. Netedat als carrers, civisme ciutadà, tranquil.litat... política avorrida i somnolent, però dins d'uns parpametres acceptables. Dins d'allò que va bé, cal pensar que es podria millorar, sempre molt però des d'un cert nivell.

Vaig passar pel Südtirol fa unes setmanes. Encara molt més avançats que Catalunya. Evidentment sense entrar en els detalls del curiós cas polític, social i etnolingüístic sudtirolés. Model obviat i menyspreat per als italians. Allò és la civilització.

Arribo a Roma, ahir a la nit. Sembla que arreglen les voreres del meu barri, Cipro. Ho fan prou bé pels seus paràmetres. El seu nivell d'exigència està per terra. Des d'unes xifres negatives és molt fàcil millorar. Tanmateix, aquí, a diferència de Catalunya o el Südtirol, per arribar al 100% encara queda un 110%. Brutícia i més brutícia pels carrers, debats polítics impropis d'aquest planeta i potser de qualsevol forma d'intel.ligència existent a l'Univers.

Plou a Roma, sort, perquè certament neteja l'ambient una mica.

Em fet sort en anar a nèixer a on...

Tot podria haver anat d'una altra manera

Detall d'una porta de Meran (Südtirol)

Escric sobre història real, però massa sovint trobo que té més interés el que podria haver passat. Les històries paral.leles i incompletes que mai arribaren a bon port. Les que no crearen ni generaren cap canvi. Les empreses frustrades o marginals, les que només estaven al cap d'un individu. És clar, que sense la història real i generadora de canvis en majúscules aquestes altres no tindrien sentit.

Sudtirol: menys cruïlla de cultures del que calia esperar

Monumento della Vittoria feixista inaugurat a Bozen el 1928 com a símbol de la conquesta italiana.

Adhesíu de l'extrema dreta italiana on es recorda la conquesta romana/italiana del Sudtirol.

El record dels soldats sudtirolesos morts a la I i II Guerra Mundial a les files dels exèrcits austríacs i alemanys al poble de Glurbs.

Llibreria Athesia a Meran. Veritable centre cultural del Sudtirol. Vinculada amb l'edició del diari "Dolomiten", les escoles clandestines d'alemany i tot el conflicte identitari.

Fa uns mesos ja vaig avançar que pensava anar al Tirol italià. L'objectiu: conèixer la situació de la minoria alemanya existent a Itàlia, però que mai apareix enlloc (notícies TV, diaris...). Si, Itàlia també té conflictes identitaris i lingüístics... (500.000 habitants el 2008).

Tornat del Sudtirol (Alto Adige en denominació italiana, dins la regió autònoma del Trentino-Sudtirol) voldria reflexionar breument sobre aquest territori i les seves implicacions identitàries i lingüístiques.

Com sabreu aquesta petita porció del Tirol austríac fou incorporada a Itàlia després de la I Guerra Mundial. Llavors, aprofitant l'extinció de l'Imperi Austrohongarès, Itàlia s'annexionà el Trentino italià sota poder dels Augsburg i, aprofitant, es quedà també la zona tirolesa del sud. Per allò de les fronteres naturals. Evidentment, aquesta circumstància (quin Estat renuncia a ampliar el seu territori?) provocà la creació d'una minoria nacional de cultura i llengua alemanya al nord d'Itàlia. Com també era d'esperar fou el feixisme mussolinià el que intentà desnacionalitzar aquesta població i tornar-la, segons les teories d'Ettore Tolomei (1865-1952), al seu estat original de romanitat-italianitat (més endavant citaré diferents obres interessants sobre la qüestió). El problema és que l'eficiència no és el punt més fort dels italians i, a més, els sudtirolesos tot i ser majoritariament pagesos i ramaders, formaven part d'una cultura amb dos estats i desenes de milions de parlants al darrere. Intentar eliminiar l'alemany d'un territori és certament difícil tenint Àustria i Alemanya com a protectors. Així, des de 1922 fins al 1972, la vida política i social del Sudtirol esdevingué una lluita entre l'intent d'italianitzar la població, d'importar italians del sud, i la resistència pacífica o violenta dels sudtirolesos. Perquè aquesta obsessió en tocar els nassos a la gent? Evidentment, és cert que la creació d'una identitat sempre s'ha fet històricament impossant-se i destruint-ne una d'altra, però sembla que en ple segle XX això ja no tocaria. Res més lluny de les guerres balcàniques dels 90...

Pel mig, un dels fenomens més interessants de la història europea: els múltiples canvis de passaport dels ciutadans del territori. El 1914 austríacs, el 1918 italians, el 1939 després de la pressió del III Reich pogueren escollir entre emigrar a territori nazi o quedar-se a Itàlia, el 1940 soldats italians o alemanys, el 1943 alemanys de fet amb la incorporació del Sudtirol a Alemanya (sent cridats per la Werchmacht), el 1945 italians els que es quedaren i una altra vegada amb la possibilitat d'escollir entre tornar al passaport italià... Un cacau de nassos.

***

Des de 1945, ja en democràcia, el conflicte diplomàtic entre Itàlia i Àustria per la protecció dels drets lingüístics i nacionals dels sudtirolesos generà una gran tensió entre els dos països, alhora que una brot de terrorisme nacionalista sudtirolés justificat per anys de marginació i discriminació davant dels immigrants italians arribats al territori.

***

No serà fins al 1972 en que es concedirà un estatut d'autonomia a la regió i en concret a la provincia autònoma de Bozen-Bolzano que començarà a canviar-ho tot i dirigir-ho cap a l'escenari actual.

***

I quin és aquest escenari? Doncs, el territori amb el nivell de vida més alt d'Itàlia. Un territori que no sembla Itàlia. Les coordenades de la civilització han canviat. Si el limes romà intentava deixar els barbars germànics al nord per a que no assaltessin el cor de l'Imperi, ara és Roma la zona bàrbara i el limes mira cap al sud. El Sudtirol presenta unes característiques molt especials.

Al marge de que tot funciona, cosa no menyspreable, la resolució de la qüestió nacional o identitaria a derivat en un mixt de models. Per una banda, després del fracàs de la italianització dels locals, el 1972 es va acceptar l'oficialitat de l'alemany al costat de l'italià. Per tant, tot, i vull dir tot, està escrit en italià i alemany (i ladí en les zones que pertoqui). Si de cas en algunes zones només ho trobareu en alemany. Un bilingüisme que seguí un camí prou difícil i que ha anat seguit de la creació d'un sistema escolar separat on el contacte entre la comunitat alemanya-ladina i la italiana a demanat una llarga transició. De la separació total a l'aprenentatge dels dos idiomes han passat dècades. Avui tothom sap alemany, tothom n'ha de saber per a entrar a la funció pública, a la Universitat trilingüe de Bozen (anglés com a tercer idioma)... fet que ha generat una certa sensació de marginació per part dels italians. Ja no són els privilegiats (penseu que la divisió per comunitats lingüístiques és de 65% alemanys, 25% italians i 10% ladins i altres). Una certa depressió de l'amo colonial que veu com se li rebel.len els criats. Perquè, allò és Itàlia, no?

La veritat és que no caldria que fos Itàlia, perquè de fet en té poc d'italià. Però bé.

***

Per altra banda, hi ha d'altres fenomens curiosos. Per una banda, a partir dels 70 es feu un cens obligatori on cada ciutadà havia de situar-se en un grup lingüístic per a repartir així els càrrecs públics, etc., això al marge d'algunes problemàtiques, ha generat una pau social inesperada. A la divisió i establiment de quotes, ha correspost una integració dels sudtirolesos alemanys que han començat a conviure amb els italians. Per altra banda, l'alemany s'ha anat impossant pacíficament i per la força de la llei de les oportunitats i de la majoria per sobre de l'italià.

En segon lloc, una altra característica diferència l'escenari polític del Sudtirol del d'altres casos de conflicte polític o identitari com, per exemple, el català. I és que la immensa majoria dels sudtirolesos de parla alemanya voten massivament el Südtiroler Volkspartie (SVP) fundat el 1945 i que apareix com una formació conservadora aglutinant de tota la comunitat lingüística. Les formacions d'esquerra nacionalistes han fracassat una i una altra volta. Cas sorprenent de consens dins d'una societat moderna. En les darreres eleccions provincials el SVP obtingué el 48% dels sufragis mentre que la segona força es quedava al 14% (veure resultats).

***

No he parlat de la minoria dins de la minoria que són els ladins. Aquest grup de llengua barreja de llatí vulgar més influències alemanyes són el tercer sector de la població però sempre al costat dels alemanys. De fet, els seus parlants s'estenen a més zones ja fora del Sudtirol, al Vèneto, i a Suïssa amb el nom de romanx.

***

Alguns llibres interessants. Penseu que la bibliografia italiana és molt minoritària respecte a l'alemanya. Em limito a citar els llibres en italià que puc entendre però només cal entrar a una de les llibreries de la cadena local Athesia (abans Tyrolia) (en alemany i en italià) per a trobar interessants títols d'història del Sudtirol en alemany:

- Hilpold-Perathoner, I Ladini. Una minoranza nella minoranza, Bozen, Athesia, 2006.

- A cura de G. Ferrandi i Günther Pallaver, La regione Trentino-Alto Adige/Südtirol nel XX secolo. I. Politica e istituzioni, Trento, Museo Storico in Trento, 2007.

- Diferents Autors, Ettore Tolomei (1865-1952). Un nazionalista di confine. Die Grenzen des Nationalismus, Trento, Museo Storico, 1998.

- F. Volgger, Sudtirolo al bivio. Ricordi di storia vissuta, Bozen, Praxis 3, 2005 (ed. alemanya 1985)

- També és molt útil l'annuari estadístic del 2009.

Dues consideracions finals: ho podria haver explicat millor i, en segon lloc, el blog de moment no em deixa col.locar imatges. La segona part suposo que es solucionarà en breu.

Un arxiu normal. Deu ser que és un altre estat?

L'Archivio Segreto del Vaticano

Als arxius vaticans (ASV) les excentricitats de la resta d'arxius de Roma despareixen. La veritat és que escric aquest post sota els efectes del quasi atropellament... però bé, Itàlia és Itàlia, i sembla que la naturalesa d'estat independent del Vaticà els immunitza per a molts dels problemes del país que els envolta. Això demostra que un italià pot ésser eficient...

Bé, com que aquest és un arxiu normal, on et porten els documents en 20 minuts (només 5 o 6 caixes) poques coses es poden comentar. Els treballadors van tots ben vestits, són silenciosos a diferència dels que treballen als arxius italians, no llegeixen revistes del cor, no criden, sembla que resten més de dues hores al seu lloc, no fan cares estranyes quan els hi demanes alguna cosa... Això sí, el preu de les reproduccions és abusiu, és increible. 0,60 € per cada Din-A4, si vols una fotografia pots arribar als 3 € per imatge. Mamma mia, o millor, Dio mio!!!! Amb aquest tarifes podran construir una altra basílica de Sant Pere!!!! Potser m'hauria d'erigir en un nou Luter laíc!!!!!

Per cert, per a qui vulgui saber-ho al Vaticà hi he estat investigant al voltant dels cercles catòlics catalans (Vidal i Barraquer, Trias i Peitx, UDC) durant la Guerra Civil per a ampliar el meu llibre "Sugranyes-Mascarnyes (1936-1940)" que a d'aparèixer a finals de 2010.