L'estrany camí dels documents

Documents comprats a Porta Portese el 9 de maig de 2010 per 8 €

La vida dels documents és prou estranya. Els itineraris que recorren tot tipus de papers no deixa de sorprendre'm mai. Avui he comprat una variopinta quantitat de paper de la més diversa procedència. Per una banda un mapa de Washington, on aniré properament, de l'any 1942. Fantàstic, amb totes les banderes de les ambaixades (la nazi, l'Itàlia feixista i monàrquica, l'URSS, les dels estats bàltics existents llavors, la txeca...). Per altra banda, també he adquirit dues fotografies dels democrata cristians italians dels anys 50' i 60'. Magnífiques. En una un home és clavat al Di Pietro actual, un altre sembla Francesc Macià i dos més estan més morenos que els presentadors de la RAI d'avui en dia. En darrer lloc, com podeu veure, també he trobat dues "boniques" fotos d'estafadors nordamericans implicats en una falsificació de xecs de viatge d'American Express l'any 1927. Les fotos són de la policia americana que les havia rebut de part de la policia suïssa del cantó de Belinzona al Ticino italosuís.

Però qui m'ha venut tot això per una suma tant ridícula? Doncs una sèrie de persones que avui estaven de bon humor a diferència d'altres dies. Sembla que el sol anima l'ànima i potser també els compradors i els venedors. Les fotografies a 1 € han estat apunt d'anar acompanyades d'uns carnets del PNF però me n'han demanat massa. Les fitxes policials han provocat l'alegria del venedor quan li he comunicat, a pregunta seva, que jo era un historiador de Barcelona. "Grazie Professore, grazie." Mentre que el mapa de DC le adquirit on el darrer dia em vàrne pujar el preu d'un altre objecte al darrer moment. En una d'aquelles escenes en les què el venedor et mira i et diu un preu més alt per alguna estranya reacció.

A vegades els corresponsals l'encerten una mica

Il Corriere della Sera, 4-V-2010

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero

Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero
Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano
MADRID — Ci si sono messe anche le agenzie di rating ad amareggiare fino in fondo la vita del presidente. Ci si sono messi pure gli ultimi sondaggi d'opinione, commissionati da un quotidiano tradizionalmente non ostile come El País, a certificare il crollo di fiducia nel capitano. E mancavano soltanto le beghe con la famiglia socialista catalana, a meno di cinque mesi dalle elezioni locali, ad alimentare un altro, inopportuno fronte caldo. Come se non bastassero 4 milioni e 600 mila disoccupati, un semestre di presidenza europea opacizzato dalle angosce finanziarie dell'Unione Europea e, non ultima, la grana con l'Irlanda del nord per la fuga di Iñaki de Juana Chaos, storico esponente dell'Eta del quale la giustizia spagnola aspettava l'estradizione
Solo contro quasi tutti, il premier socialista José Luis Rodriguez Zapatero, si riunirà domani — per la prima volta nell'ultimo anno e mezzo — con il leader dell' opposizione, il popolare Mariano Rajoy, che comunque non naviga in acque migliori. Parleranno della tragedia greca e, probabilmente, di quella portoghese; ma non potranno nascondersi le rispettive sventure politiche. Rajoy non ha la responsabilità del comando, però è malvisto dai suoi stessi elettori perlomeno quanto il capo del governo dal resto di Spagna.
La squadra del Partito Popolare si dà da fare per cavalcare il pubblico malcontento sull'operato del consiglio dei ministri, accusando il presidente di «immobilismo loquace», per dirla con il portavoce al Senato, Pio García Escudero. E diffondendo insinuazioni sul patrimonio personale del presidente della Camera, José Bono. Ma la verità è che quasi nessuno, nel paese, ritiene che l'opposizione possa fare meglio alla Moncloa, vincendo le elezioni. Come potrebbe vincerle, se si celebrassero ora, a 22 mesi dalla scadenza della legislatura.
A metà del guado, Zapatero ha una priorità: restituire un briciolo di ottimismo alla Spagna, un dato positivo, uno solo, che non sia unicamente una promessa, tipo la riduzione del deficit al 3% entro il 2013. O che non sia un'opinione, come l'inizio della ripresa, mentre la Standard & Poor semina dubbi sulla solvibilità del debito spagnolo. Gli economisti, persino quelli meno vicini al governo, come Fernando Fernandez, consulente per 5 anni del Fondo Monetario Internazionale, oltre che del Banco Santander, e docente alla IE Business School di Madrid, sono meno catastrofici. «Al 60%, il governo farà il minimo indispensabile per mantenere il debito al livello corrente, intervenendo sempre un po' in ritardo. E senza riuscire ad abbassare il tasso di disoccupazione sotto il 16%. Una languida sopravvivenza», la definisce Fernandez. Pur non escludendo neppure «un 10% di possibilità che la Spagna abbandoni l'euro, suicidandosi, o che al contrario sorprenda l'Europa con un nuovo miracolo, grazie a una rigorosa riforma del mercato del lavoro, del sistema fiscale, delle pensioni e delle casse di risparmio ». Ma è un'ipotesi cui non concede più del 30% di probabilità.
L'elettorato è più severo. L'81% degli intervistati da Metroscopia per El País, boccia le misure adottate dal governo per fronteggiare la crisi economica. Anche se il 62% non pensa che l'Unione Europea se la sia cavata meglio. Ma la pessima notizia per il Psoe è che il 64% dei suoi votanti mette in mora le strategie del consiglio dei ministri. Per l'87% degli spagnoli, non c'è ancora luce in fondo al tunnel e le possibilità di un contagio della nefasta influenza greca è paventato dal 50% dei consultati. La popolarità di Zapatero è ancora più bassa di quella del suo governo: l'83 % degli interpellati è convinto che sia un improvvisatore e il 77% ha perso quasi completamente la fiducia in lui. Rajoy non ha saputo approfittarsene: quasi metà dei suoi elettori, il 49%, è altrettanto scettica sulle sue capacità e l'81% continuerebbe a votarlo soltanto per fedeltà al Pp. E per togliere il potere ai socialisti, ai quali resta l'appoggio del 59% dei suoi simpatizzanti del 2008.
OAS_AD('Bottom1');
Il primo test elettorale importante sarà in autunno, in Catalogna, antico feudo del Psoe che governa sia la Generalitat sia il comune di Barcellona. Ma, a seminare zizzania tra i socialisti al governo centrale e quelli della Comunità Autonoma, c'è la sentenza ancora pendente del Tribunale Costituzionale sullo Statuto d'autonomia, che nel preambolo definisce la Catalogna una nazione. In difesa dello Statuto, i socialisti catalani si compattano con i partiti indipendentisti. Ma Zapatero ha già escluso cambiamenti alla legge costituzionale e chiesto fedeltà alle istituzioni, pur rischiando l'emorragia di consensi in Catalogna e un feroce conflitto famigliare in casa socialista. Elisabetta Rosaspina
Elisabetta Rosaspina

Porta Portese

A falta de Sant Jordi, bo és el Mercat dominical de Porta Portese de Roma. No arriba al nivell del Mercat de Sant Antoni, però sempre hi ha preus immillorables.

Torno, retorno, vaig i vinc, d'on, des d'on i cap a on?

Pantalla a Piazza San Pietro

De camí a Campo de'Fiori

Torno de passar uns dies a Catalunya. M'ha semblat un escenari perfecte, de societat escandinava sense suicidis i alcoholisme. Netedat als carrers, civisme ciutadà, tranquil.litat... política avorrida i somnolent, però dins d'uns parpametres acceptables. Dins d'allò que va bé, cal pensar que es podria millorar, sempre molt però des d'un cert nivell.

Vaig passar pel Südtirol fa unes setmanes. Encara molt més avançats que Catalunya. Evidentment sense entrar en els detalls del curiós cas polític, social i etnolingüístic sudtirolés. Model obviat i menyspreat per als italians. Allò és la civilització.

Arribo a Roma, ahir a la nit. Sembla que arreglen les voreres del meu barri, Cipro. Ho fan prou bé pels seus paràmetres. El seu nivell d'exigència està per terra. Des d'unes xifres negatives és molt fàcil millorar. Tanmateix, aquí, a diferència de Catalunya o el Südtirol, per arribar al 100% encara queda un 110%. Brutícia i més brutícia pels carrers, debats polítics impropis d'aquest planeta i potser de qualsevol forma d'intel.ligència existent a l'Univers.

Plou a Roma, sort, perquè certament neteja l'ambient una mica.

Em fet sort en anar a nèixer a on...

Tot podria haver anat d'una altra manera

Detall d'una porta de Meran (Südtirol)

Escric sobre història real, però massa sovint trobo que té més interés el que podria haver passat. Les històries paral.leles i incompletes que mai arribaren a bon port. Les que no crearen ni generaren cap canvi. Les empreses frustrades o marginals, les que només estaven al cap d'un individu. És clar, que sense la història real i generadora de canvis en majúscules aquestes altres no tindrien sentit.

Sudtirol: menys cruïlla de cultures del que calia esperar

Monumento della Vittoria feixista inaugurat a Bozen el 1928 com a símbol de la conquesta italiana.

Adhesíu de l'extrema dreta italiana on es recorda la conquesta romana/italiana del Sudtirol.

El record dels soldats sudtirolesos morts a la I i II Guerra Mundial a les files dels exèrcits austríacs i alemanys al poble de Glurbs.

Llibreria Athesia a Meran. Veritable centre cultural del Sudtirol. Vinculada amb l'edició del diari "Dolomiten", les escoles clandestines d'alemany i tot el conflicte identitari.

Fa uns mesos ja vaig avançar que pensava anar al Tirol italià. L'objectiu: conèixer la situació de la minoria alemanya existent a Itàlia, però que mai apareix enlloc (notícies TV, diaris...). Si, Itàlia també té conflictes identitaris i lingüístics... (500.000 habitants el 2008).

Tornat del Sudtirol (Alto Adige en denominació italiana, dins la regió autònoma del Trentino-Sudtirol) voldria reflexionar breument sobre aquest territori i les seves implicacions identitàries i lingüístiques.

Com sabreu aquesta petita porció del Tirol austríac fou incorporada a Itàlia després de la I Guerra Mundial. Llavors, aprofitant l'extinció de l'Imperi Austrohongarès, Itàlia s'annexionà el Trentino italià sota poder dels Augsburg i, aprofitant, es quedà també la zona tirolesa del sud. Per allò de les fronteres naturals. Evidentment, aquesta circumstància (quin Estat renuncia a ampliar el seu territori?) provocà la creació d'una minoria nacional de cultura i llengua alemanya al nord d'Itàlia. Com també era d'esperar fou el feixisme mussolinià el que intentà desnacionalitzar aquesta població i tornar-la, segons les teories d'Ettore Tolomei (1865-1952), al seu estat original de romanitat-italianitat (més endavant citaré diferents obres interessants sobre la qüestió). El problema és que l'eficiència no és el punt més fort dels italians i, a més, els sudtirolesos tot i ser majoritariament pagesos i ramaders, formaven part d'una cultura amb dos estats i desenes de milions de parlants al darrere. Intentar eliminiar l'alemany d'un territori és certament difícil tenint Àustria i Alemanya com a protectors. Així, des de 1922 fins al 1972, la vida política i social del Sudtirol esdevingué una lluita entre l'intent d'italianitzar la població, d'importar italians del sud, i la resistència pacífica o violenta dels sudtirolesos. Perquè aquesta obsessió en tocar els nassos a la gent? Evidentment, és cert que la creació d'una identitat sempre s'ha fet històricament impossant-se i destruint-ne una d'altra, però sembla que en ple segle XX això ja no tocaria. Res més lluny de les guerres balcàniques dels 90...

Pel mig, un dels fenomens més interessants de la història europea: els múltiples canvis de passaport dels ciutadans del territori. El 1914 austríacs, el 1918 italians, el 1939 després de la pressió del III Reich pogueren escollir entre emigrar a territori nazi o quedar-se a Itàlia, el 1940 soldats italians o alemanys, el 1943 alemanys de fet amb la incorporació del Sudtirol a Alemanya (sent cridats per la Werchmacht), el 1945 italians els que es quedaren i una altra vegada amb la possibilitat d'escollir entre tornar al passaport italià... Un cacau de nassos.

***

Des de 1945, ja en democràcia, el conflicte diplomàtic entre Itàlia i Àustria per la protecció dels drets lingüístics i nacionals dels sudtirolesos generà una gran tensió entre els dos països, alhora que una brot de terrorisme nacionalista sudtirolés justificat per anys de marginació i discriminació davant dels immigrants italians arribats al territori.

***

No serà fins al 1972 en que es concedirà un estatut d'autonomia a la regió i en concret a la provincia autònoma de Bozen-Bolzano que començarà a canviar-ho tot i dirigir-ho cap a l'escenari actual.

***

I quin és aquest escenari? Doncs, el territori amb el nivell de vida més alt d'Itàlia. Un territori que no sembla Itàlia. Les coordenades de la civilització han canviat. Si el limes romà intentava deixar els barbars germànics al nord per a que no assaltessin el cor de l'Imperi, ara és Roma la zona bàrbara i el limes mira cap al sud. El Sudtirol presenta unes característiques molt especials.

Al marge de que tot funciona, cosa no menyspreable, la resolució de la qüestió nacional o identitaria a derivat en un mixt de models. Per una banda, després del fracàs de la italianització dels locals, el 1972 es va acceptar l'oficialitat de l'alemany al costat de l'italià. Per tant, tot, i vull dir tot, està escrit en italià i alemany (i ladí en les zones que pertoqui). Si de cas en algunes zones només ho trobareu en alemany. Un bilingüisme que seguí un camí prou difícil i que ha anat seguit de la creació d'un sistema escolar separat on el contacte entre la comunitat alemanya-ladina i la italiana a demanat una llarga transició. De la separació total a l'aprenentatge dels dos idiomes han passat dècades. Avui tothom sap alemany, tothom n'ha de saber per a entrar a la funció pública, a la Universitat trilingüe de Bozen (anglés com a tercer idioma)... fet que ha generat una certa sensació de marginació per part dels italians. Ja no són els privilegiats (penseu que la divisió per comunitats lingüístiques és de 65% alemanys, 25% italians i 10% ladins i altres). Una certa depressió de l'amo colonial que veu com se li rebel.len els criats. Perquè, allò és Itàlia, no?

La veritat és que no caldria que fos Itàlia, perquè de fet en té poc d'italià. Però bé.

***

Per altra banda, hi ha d'altres fenomens curiosos. Per una banda, a partir dels 70 es feu un cens obligatori on cada ciutadà havia de situar-se en un grup lingüístic per a repartir així els càrrecs públics, etc., això al marge d'algunes problemàtiques, ha generat una pau social inesperada. A la divisió i establiment de quotes, ha correspost una integració dels sudtirolesos alemanys que han començat a conviure amb els italians. Per altra banda, l'alemany s'ha anat impossant pacíficament i per la força de la llei de les oportunitats i de la majoria per sobre de l'italià.

En segon lloc, una altra característica diferència l'escenari polític del Sudtirol del d'altres casos de conflicte polític o identitari com, per exemple, el català. I és que la immensa majoria dels sudtirolesos de parla alemanya voten massivament el Südtiroler Volkspartie (SVP) fundat el 1945 i que apareix com una formació conservadora aglutinant de tota la comunitat lingüística. Les formacions d'esquerra nacionalistes han fracassat una i una altra volta. Cas sorprenent de consens dins d'una societat moderna. En les darreres eleccions provincials el SVP obtingué el 48% dels sufragis mentre que la segona força es quedava al 14% (veure resultats).

***

No he parlat de la minoria dins de la minoria que són els ladins. Aquest grup de llengua barreja de llatí vulgar més influències alemanyes són el tercer sector de la població però sempre al costat dels alemanys. De fet, els seus parlants s'estenen a més zones ja fora del Sudtirol, al Vèneto, i a Suïssa amb el nom de romanx.

***

Alguns llibres interessants. Penseu que la bibliografia italiana és molt minoritària respecte a l'alemanya. Em limito a citar els llibres en italià que puc entendre però només cal entrar a una de les llibreries de la cadena local Athesia (abans Tyrolia) (en alemany i en italià) per a trobar interessants títols d'història del Sudtirol en alemany:

- Hilpold-Perathoner, I Ladini. Una minoranza nella minoranza, Bozen, Athesia, 2006.

- A cura de G. Ferrandi i Günther Pallaver, La regione Trentino-Alto Adige/Südtirol nel XX secolo. I. Politica e istituzioni, Trento, Museo Storico in Trento, 2007.

- Diferents Autors, Ettore Tolomei (1865-1952). Un nazionalista di confine. Die Grenzen des Nationalismus, Trento, Museo Storico, 1998.

- F. Volgger, Sudtirolo al bivio. Ricordi di storia vissuta, Bozen, Praxis 3, 2005 (ed. alemanya 1985)

- També és molt útil l'annuari estadístic del 2009.

Dues consideracions finals: ho podria haver explicat millor i, en segon lloc, el blog de moment no em deixa col.locar imatges. La segona part suposo que es solucionarà en breu.

Un arxiu normal. Deu ser que és un altre estat?

L'Archivio Segreto del Vaticano

Als arxius vaticans (ASV) les excentricitats de la resta d'arxius de Roma despareixen. La veritat és que escric aquest post sota els efectes del quasi atropellament... però bé, Itàlia és Itàlia, i sembla que la naturalesa d'estat independent del Vaticà els immunitza per a molts dels problemes del país que els envolta. Això demostra que un italià pot ésser eficient...

Bé, com que aquest és un arxiu normal, on et porten els documents en 20 minuts (només 5 o 6 caixes) poques coses es poden comentar. Els treballadors van tots ben vestits, són silenciosos a diferència dels que treballen als arxius italians, no llegeixen revistes del cor, no criden, sembla que resten més de dues hores al seu lloc, no fan cares estranyes quan els hi demanes alguna cosa... Això sí, el preu de les reproduccions és abusiu, és increible. 0,60 € per cada Din-A4, si vols una fotografia pots arribar als 3 € per imatge. Mamma mia, o millor, Dio mio!!!! Amb aquest tarifes podran construir una altra basílica de Sant Pere!!!! Potser m'hauria d'erigir en un nou Luter laíc!!!!!

Per cert, per a qui vulgui saber-ho al Vaticà hi he estat investigant al voltant dels cercles catòlics catalans (Vidal i Barraquer, Trias i Peitx, UDC) durant la Guerra Civil per a ampliar el meu llibre "Sugranyes-Mascarnyes (1936-1940)" que a d'aparèixer a finals de 2010.

Una visió d'Itàlia: si el país pot anar millor, encara anirà pitjor

Us enllaço amb una interessant entrevista a l'escriptor italià (Bologna, 1947) Stefano Benni apareguda a Vilaweb en motiu de la traducció al català d'una de les seves novel.les.

L'Andorra anterior als bancs i l'esquí en blanc i negre i amb una música inquietant

A l'espera d'escriure algún comentari a la feina que he realitzat els darrers dies a l'Archivio Segreto del Vaticano, us passo l'enllaç de l'Arxiu Nacional d'Andorra amb les seves exposicions virtuals de fotografia del segle XIX i primera meitat del XX. Imatges fantàstiques i extremadament suggerents, sobretot si s'escolta la música de la pàgina: http://exposicions.arxius.ad/

Cansament... i sembla que no hi havia ningú a l'altre banda

Aquesta setmana treballo a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna e Contemporanea di Roma. Unes instal.lacions una mica tronades i decrèpites. La veritat és que el material hemerogràfic de que disposen està prou bé, però la manca de sentit comú fa que la feina sigui pesada. Ja sé, ja sabem, ja saben, jo, tú i tots, que a Itàlia les normes són relatives. Són sempre elàstiques i semblen estar fetes per a no complir-les. Un esperit tal està a l'arrel dels increïbles problemes del país. De fet, la manca de pragmatisme, l'amiguisme, l'excès de xerrameca buida, són factors que provoquen una inactivitat total.

Bé, al que anava. A l'Hemeroteca en qüestió hi pots veure una llarga llista de diaris. Per a major comoditat els tenen en format paper i en microfilm. Però ai, si vols còpies les has de demanar a un personatge (home o dona) que arriba a les 13h. El preu 2,50 € cada full? Si, amb 10 fulls ja' t'has comprat un llibre, amb 100 t'has pagat un cap de setmana a L'Alguer, i amb 200 o 300 quasi que marxes a Nova York. La qüestió és que la màquina de microfilms té una impresora connectada però ai, és que s'ha de guanyar la vida l'empresa d'un amic, la filla de no sé qui... Home, amb aquestes tarifes, et surt més econòmic contractar algú per a que copii els articles a l'ordinador.

De fet, això és el que fan la majoria dels que veig per ací (copiar, fins i tot alguns a mà!!! Mamma mia). Jo, que no vull, ni puc, ni penso pagar aquestes xifres astronòmiques, emprenc una incursió en la italianització més absoluta. Primer pas: queixar-se i tocar els collons. M'indigno amb la cap de la sala, aquesta em passa per telèfon amb la cap de l'oficina de reproduccions (que deu fer si ja ho fa tot una empresa externa??). Aquesta em dona un permís per aquell matí per a fer fotografies (poques) amb la meva càmera digital. Així, des del dilluns fina a avui i demà, vaig fent fotografies. Em salto la norma inútil, discriminatòria i mancada de sentit comú. Quan algú em diu que pari de fer fotos, paro 5 minuts. I apa torne'm-hi.

***

Conec a un estudiant d'història que està fent una Tesi di Laurea (treball de final de carrera) sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. Em diu que el seu director l'ha enviat a fer recerca bibliogràfica a Alacant i Madrid. Home!!! Dic jo!!!! Certament a la Univ. d'Alacant i a la BNE de Madrid hi trobarà molts llibres i materials, però el sentit comú no aconsellava dirigir-se a Barcelona??

***

Desecandeno una insurrecció de les càmeres digitals. De tant en tant algú desenfunda. El de la Setmana Tràgica ja han fet centenars d'instantànies. Jo en faig fins hi tot de la pantalla dels microfilms. Queda en línia davant dels armaris que tapen el camp de visibilitat dels funcionaris que llegeixen revistes i altres.

***

Excepte un funcionari no gaire simpàtic (jo tampoc ho sóc de fet), la resta ni s'inmuten per les fotos digitals. Avui fins i tot n'he fet amb el de l'empresa de reproduccions al davant. Ningú diu res. Les normes són pura decoració, ningú creu que s'hagin de complir. Tothom creu que es poden superar o saltar segons el propi criteri.

***

Mirant la TV cada dia entrebanques amb un o altre cas de normes-cadàver o lleis de broma. Ahir un reportatge explicava la compra de vots a Sicília a canvi de l'extensió de certificats d'invalidesa. Sembla que una part important dels escons de l'Assemblea Regional es decideixen d'aquesta manera. En un altre canal una dona explicava com es poden comprar els vots al tronat festival de música de San Remo. De tant en tant l'expresident de Parlamat surt dient que no té cap quadre de valor per a pagar el forat milionari que va deixar a l'empresa. Poc després els Carabinieri troben 5 Picasso, 2 Manet, 1 Modigliani i 1 Van Gogh al lavabo de casa de la germana, de la tieta de l'àvia de la sogre del seu avi. La família ho és tot. Ja ho diuen "la goia di stare insieme".

***

Sóc com un italià? Un fora de la llei? Home, amb aquestes lleis sí! No si al final els justificaré!!!

***

El cap de setmana passat visita familiar. Discutim si la vida és complicada o ens la fem. Després d'haver viscut 4 mesos a Itàlia, de barallar-me amb els funcionaris i de conèixer el funcionament del país, sentencio: la vida és raonablement fàcil (per a un europeu de classe mitjana), però a Itàlia se la compliquen infinitament. Crec que hi troben un extrany plaer.

Hi ha algú a l'altra banda?

S'acaba "Front Page" amb Henry Fonda, feia setmanes que la tenia al cap.

Llegeixo amb veritable delit les memòries del diplomàtic italià Daniele Varè, Il diplomatico sorridente (1900-1940), Verona, Mondadori, 1941. Un extraordinari testimoni de la primera meitat del segle XX i un seguit d'anecdotes que ens expliquen la vida de la diplomàcia europea d'aquell període. Dels funcionaris diplomàtics destacats a l'estranger i en els períodes en que resten al seu Ministeri d'Afers Exteriors.

En un episodi, i mentre explica la seva missió a la Xina del 1914, Varè cita "Il Manuale del Perfetto Diplomatico" i diu:

"Una representació diplomatica a l'estranger pot tenir com a Cap de la Missió l'ambaixador més expert del món. Però la seva obra no podrà ser profitosa, se l'arxiu no és mantingut amb ordre." I segueix citant una anècdota en la que explica que a l'Ambaixada d'Itàlia a París hi havia un cartell que deia:

"Per fer l'arxiver, és necessari ser un home intel.ligent.

Un home intel.ligent no fa mai d'arxiver."

Avui a l'Archivio Centralle dello Stato de Roma he anat madurant la meva visió de l'arxiu. La veritat és que només hi manca una bona banda sonora. Amb una música suau, de pel.lícula plàcida. De fet, els funcionaris de l'ACS són molt musicals. Desconec si afinen o no, però cantar canten i xiular xiulen. Des de l'entrada, l'home amb corbata i ben vestit que et dona la clau de la guixeta entona algun cançó que té al cap mentre mira la Rai24 ore. Arribats a dalt algú canta una mica, mentre que la majoria parla amb megàfon. Això em dona la solució a l'enigma de la sordera romana, eh?

Les caixes demanades estan al lloc que toca. Allà posades de la millor manera per a que els documents es destrueixin. Coi, tants esforços de la policia política feixista per a seguir aquest o aquell "sovversivo" i uns quants arxivers o aprenents d'arxiver, van destruint dia a dia, mil.limetre a mil.limetre els documents. Bravo! El públic s'aixeca i esclata a aplaudir! Maestro!!!

A la sala, al palcoscenico, les dues tenors vigilen... però que "controllano", ai no, si, com?, "da vero"? Si, llegeixen revistes del cor enlloc de controlar als pèrfids investigadors!!! Dues dones, a vegades un home i les menys uns "schimia"-mico. Estan en parelles per a poder comentar aquella foto, per a no aborrir-se, com les parelles d'animals als zoos. Elles cobren un sou públic per a fer aquell "mestiere": repassar les revistes del cor "ogni giorno". A dins xerren dos o tres homes, un altre passeja amb l'ipod possat. Tenen unes 150 caixes de documentació ja consultada per a tornar a l'arxiu però no estan interessats en baixar-la. A voltes, quan han acabat de llegir el diari gratuït, quan han mirat el sostres prou per a perdre-shi, per a començar a dubtar de la seva pròpia existència... llavors decideixen baixar dues o tres caixes. Les agafen com els manuals del destructor de papers exigeix, per la corda que les tanca i que va tallant el paper.

A l'entrada de la sala de consulta, mentrestant, les "dottoresse" criden, parlen, fan broma. Alguna explica, no sense cert rubor, la seva ludopatia. Les altres l'animen a l'espera del premi preat. Algún telèfon sona, "Mamma?" D'altres prenen l'auricular per a trucar a la tintoreria. Quan s'acosta un investigador fan un pas enrera i, en posició de precaució o de cambrer que fa veure que no a vist el client, intenten cohibir-lo. Que no em demani res, pensen cap a dins, Tantricament, vull dir.

A l' "Ufficcio Cassa" el que cobra per les còpies dels documents, digitals, fotocopies, al carbó o retrats a l'oli, maleeix els ossos de cada client que entra. "Catzoooooooooo" Escriu tres o més vegades el fons del qual es fan còpies. Evidentment, aquell funcionari no ha estat dotat amb el do de les llengües. No entén cap cognom o nom que no sigui italià, inventa, interpreta, i sempre, sempre, s'equivoca. Jo, tú, ell o qualsevol, li llegeix el nom a poc a poc, com un idiota, lletra a lletra i ell "sbaglia". Gonzàlez sembla que acaba amb S. S de Segur? Si, home, si.

Ara que ho penso no sé si algú deu tenir un títol d'arxiver per aquí? Però això ens portaria a la cita de Varè perquè si ningú té aquest títol potser és que tots són molt llestos i jo un pobre desgraciat. Però si el tenen és que estan prou lluny d'una intel.ligència humana mitjana i en contacte amb algúna branca de l'evolució que es va perdre fa milions d'anys. No sé, ja se sap que les cites tenen un doble tall.

La Biblioteca de Josep Termes

Veure les biblioteques particulars dels historiadors sempre és una cosa interessant. Sobretot dels que tenen una certa edat, ja que amb el pas dels anys han acumulat un fons bibliogràfic considerable i, en alguns casos i temàtiques, millor que el de les biblioteques públiques. De fet, a Barcelona ni han unes quantes que són un veritable museu. En aquest sentit, el que més fa patir, és la política de l'administració de no voler acceptar grans donacions de llibres i altres materials, provocant la dispersió de grans fons. Qui no ha comprat de vell un llibre i hi ha trobat que era de la biblioteca d'aquella persona o entitat. De fet, cada cop veig més clara la política d'un amic que afirma que cal comprar-ho tot. Això sí, tenint present que també hi ha biblioteques i, sobretot, que Internet ens està cada cop més, aportant més i més obres digitalitzades.

En aquest cas, Vilaweb ens permet veure per dins la biblioteca de l'historiador Josep Termes (1936). Per a veure el vídeo prémer aquí.

La veritat està a la premsa? Cambó líder d'una Catalunya comunista independent?

Corriere della Sera, 23-VIII-1936

Sóc un malalt de les Hemeroteques. De fet, sóc conscient que "la veritat no està als diaris". Potser no està enlloc, és a dir, que totes les fonts es poden "equivocar" intencionadament o per manca de dades fidedignes. Els llibres, els testimonis orals, les imatges, tot pot provocar punts de vista i anàlisis esviaixats.

Avui he pogut anar per primer cop a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna i Contemporanea di Roma. Hi tenen una bona col.lecció de premsa, això sí amb alguns buits sorprenents. És, sens dubte, un bon lloc per a treballar: petit, amb pocs llocs, et porten els diaris en pocs minuts... Això si, aquesta propera setmana estarà tancada per "spolverare". Netejar, si! Una setmaneta, però bé, no ens queixem!

Al que anava, tot pot mentir. Mirant el "Corriere della Sera" dels primers mesos de la Guerra Civil en busca de notícies sobre Catalunya hi trobat una d'aquelles perles que fan gràcia i que caldria comprar de vell per a emmarcar. En una notícia del 23 d'agost de 1936 que portava per títol "Si accentua il separatismo catalano", i citant una informació arribada de Lisboa a través de suposades emissions de la Ràdio de Barcelona es deia la següent circumstància del tot increible: "Alle 15 di oggi è stato proclamato in Catalogna un regime proletario sovietico sotto il controlo supremo del signor Cambó."

Òstia, i si el suport de Cambó a Franco hagués estat només una manera de camuflar els seus objectius comunistes? I si el líder de la Lliga era un agent de Stalin? Era el cap de la Kominterm a la península Ibèrica? El futur president del Soviet català? Penseu, els seus quadres al Museu Nacional d'Art Burgés de Catalunya. Francesc Cambó i Batlle, el primer líder del comunisme català independent.

Només un error d'informació o de nom d'alguna persona que en el trànsit de Barcelona a Lisboa i Roma va confondre's una mica. O un error intencionat? Qui sap?

La felicitat dels tontos

Roma, 12 de febrer de 2010

Ja ho diuen que la felicitat dels tontos és fàcil d'aconseguir. Avui no semblava un dia gaire propici però sembla que subestimava la meva pròpia tonteria. De fet, avui era d'aquells dies que, si més no el que escriu, s'acaba cagant en tot. La companya de viatge a Catalunya, el gos malalt i, com a conseqüència, l'historiador present tancat a casa controlant els ritmes gàstrics de la bèstia. Però els tontos com jo, presumeixo que no sóc l'únic, som feliços amb poca cosa.

Fa uns mesos ens deien que feia 25 anys que no nevava a Roma. Quasi quan jo no havia nascut. Avui aquesta dada s'ha trencat i a nevat abundantment a la capital italiana, vaticana, caòtica i fantàstica. Tot s'ha girat com un mitjó, l'eufòria de la neu inesperada ha inundat la ciutat... La veritat és que tot ha quedat fet un pasticcio però més fàcil era prendre-s'ho amb alegria, no? M'he vestit, he decidit agafar el dia de festa i no treballar. He equipat el gos. De fet he intentat fer una teràpia de regressió: ell que és mig huskie, malamut, en definitiva alguna bèstia siberiana, alaskasiana, escandinava... a veure si la crida de la selva li arreglava els problemes interns. Sembla, de moment que tot ha funcionat. Jo, amb els peus banyats per la neu desfent-se, i el Montag (tot i ser divendres) em anat a fer el giretto de rigor fins al Vaticà. Tots eren feliços: els libanesos de la Fruteria Emo gaudien de les fruites plenes de neu, la gent feia fotos a destra e sinistra i jo anava escoltant els millors èxits del jazz africà a l'Ipod. La ciutat semblava Helsinki, Toronto o Novosibirsk... no sé quina preferiria. Les trompetes, saxos i veus africanes anaven sonant i els peus es banyaven, no mullaven, cada cop més. Tot em recordava a les platges de Corfú, a Grècia, amb l'aigua congelada... Els tontos erem feliços, els turistes feien cua als Museus Vaticans amb alegria... El govern Berlusconi potser pensava en aprovar una amnistia de qualsevol tipus per a celebrar la nevada... La Protezione Civile organitzava festes, pagades amb diners públics és clar, per a congratular-se de l'arribada de la neu!!!
Els tontos sentiem acords del continent negre... Que fàcil que seria tot amb una banda sonora com aquella, a tres veus, en mandinga, en suahili... la, la, la, african jazz... La felicitat tonta o els tontos feliços, allò si que seria vida!!!

Novetats que sospito poden interessar a "qualcuno"... si més no a mi

Benvolguts,

heus aquí una llista de llibres que he anat veient darrerament per Roma i altres ciutats que m'han semblat prou interessants per a donar-ne una nota al blog:

- Daniele Menozzi, Chiesa, pace e guerra, Bologna, Il Mulino, 2009, 25 €

- Peter Molloy, La vita ai tempi del comunismo. Interviste vent'anni dopo, Mondadori, 2009, 20 €, 264 p.

- Riccardo Calimani, Ebrei eterni inquieti, Milano, Mondadori, 2009, 10 €, 356 p.

- Sander L. Gilmani, Il mito della inteligenza ebraica, Torino, Utet, 2009, 20 €, 304 p.

- Dalbert Hallenstein, Giorgio Perlasca. Un italiano scomodo, Chiarelettere, 2010, 14 €

- Devra Davis, La storia segreta della guerra al cancro, Torino, Codice edizione, 2008, 35 € (ed. original The secret history of the war on cancer, 2007).

- Mario Geymont & Giampero Mele, Il rinascimento del Baltico, Sandoteti editore, 2009, 14 € 128 p.

- Dove la vita si nasconde alla morte. La guerra d'Etiopia raccontanta de un soldato nel "Diario del mio richiamo" di Elvio Cardanelli, Sutri, Davide Ghaleb Editore, 2008, 20 €, 608 p.