L'Andorra anterior als bancs i l'esquí en blanc i negre i amb una música inquietant

A l'espera d'escriure algún comentari a la feina que he realitzat els darrers dies a l'Archivio Segreto del Vaticano, us passo l'enllaç de l'Arxiu Nacional d'Andorra amb les seves exposicions virtuals de fotografia del segle XIX i primera meitat del XX. Imatges fantàstiques i extremadament suggerents, sobretot si s'escolta la música de la pàgina: http://exposicions.arxius.ad/

Cansament... i sembla que no hi havia ningú a l'altre banda

Aquesta setmana treballo a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna e Contemporanea di Roma. Unes instal.lacions una mica tronades i decrèpites. La veritat és que el material hemerogràfic de que disposen està prou bé, però la manca de sentit comú fa que la feina sigui pesada. Ja sé, ja sabem, ja saben, jo, tú i tots, que a Itàlia les normes són relatives. Són sempre elàstiques i semblen estar fetes per a no complir-les. Un esperit tal està a l'arrel dels increïbles problemes del país. De fet, la manca de pragmatisme, l'amiguisme, l'excès de xerrameca buida, són factors que provoquen una inactivitat total.

Bé, al que anava. A l'Hemeroteca en qüestió hi pots veure una llarga llista de diaris. Per a major comoditat els tenen en format paper i en microfilm. Però ai, si vols còpies les has de demanar a un personatge (home o dona) que arriba a les 13h. El preu 2,50 € cada full? Si, amb 10 fulls ja' t'has comprat un llibre, amb 100 t'has pagat un cap de setmana a L'Alguer, i amb 200 o 300 quasi que marxes a Nova York. La qüestió és que la màquina de microfilms té una impresora connectada però ai, és que s'ha de guanyar la vida l'empresa d'un amic, la filla de no sé qui... Home, amb aquestes tarifes, et surt més econòmic contractar algú per a que copii els articles a l'ordinador.

De fet, això és el que fan la majoria dels que veig per ací (copiar, fins i tot alguns a mà!!! Mamma mia). Jo, que no vull, ni puc, ni penso pagar aquestes xifres astronòmiques, emprenc una incursió en la italianització més absoluta. Primer pas: queixar-se i tocar els collons. M'indigno amb la cap de la sala, aquesta em passa per telèfon amb la cap de l'oficina de reproduccions (que deu fer si ja ho fa tot una empresa externa??). Aquesta em dona un permís per aquell matí per a fer fotografies (poques) amb la meva càmera digital. Així, des del dilluns fina a avui i demà, vaig fent fotografies. Em salto la norma inútil, discriminatòria i mancada de sentit comú. Quan algú em diu que pari de fer fotos, paro 5 minuts. I apa torne'm-hi.

***

Conec a un estudiant d'història que està fent una Tesi di Laurea (treball de final de carrera) sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. Em diu que el seu director l'ha enviat a fer recerca bibliogràfica a Alacant i Madrid. Home!!! Dic jo!!!! Certament a la Univ. d'Alacant i a la BNE de Madrid hi trobarà molts llibres i materials, però el sentit comú no aconsellava dirigir-se a Barcelona??

***

Desecandeno una insurrecció de les càmeres digitals. De tant en tant algú desenfunda. El de la Setmana Tràgica ja han fet centenars d'instantànies. Jo en faig fins hi tot de la pantalla dels microfilms. Queda en línia davant dels armaris que tapen el camp de visibilitat dels funcionaris que llegeixen revistes i altres.

***

Excepte un funcionari no gaire simpàtic (jo tampoc ho sóc de fet), la resta ni s'inmuten per les fotos digitals. Avui fins i tot n'he fet amb el de l'empresa de reproduccions al davant. Ningú diu res. Les normes són pura decoració, ningú creu que s'hagin de complir. Tothom creu que es poden superar o saltar segons el propi criteri.

***

Mirant la TV cada dia entrebanques amb un o altre cas de normes-cadàver o lleis de broma. Ahir un reportatge explicava la compra de vots a Sicília a canvi de l'extensió de certificats d'invalidesa. Sembla que una part important dels escons de l'Assemblea Regional es decideixen d'aquesta manera. En un altre canal una dona explicava com es poden comprar els vots al tronat festival de música de San Remo. De tant en tant l'expresident de Parlamat surt dient que no té cap quadre de valor per a pagar el forat milionari que va deixar a l'empresa. Poc després els Carabinieri troben 5 Picasso, 2 Manet, 1 Modigliani i 1 Van Gogh al lavabo de casa de la germana, de la tieta de l'àvia de la sogre del seu avi. La família ho és tot. Ja ho diuen "la goia di stare insieme".

***

Sóc com un italià? Un fora de la llei? Home, amb aquestes lleis sí! No si al final els justificaré!!!

***

El cap de setmana passat visita familiar. Discutim si la vida és complicada o ens la fem. Després d'haver viscut 4 mesos a Itàlia, de barallar-me amb els funcionaris i de conèixer el funcionament del país, sentencio: la vida és raonablement fàcil (per a un europeu de classe mitjana), però a Itàlia se la compliquen infinitament. Crec que hi troben un extrany plaer.

Hi ha algú a l'altra banda?

S'acaba "Front Page" amb Henry Fonda, feia setmanes que la tenia al cap.

Llegeixo amb veritable delit les memòries del diplomàtic italià Daniele Varè, Il diplomatico sorridente (1900-1940), Verona, Mondadori, 1941. Un extraordinari testimoni de la primera meitat del segle XX i un seguit d'anecdotes que ens expliquen la vida de la diplomàcia europea d'aquell període. Dels funcionaris diplomàtics destacats a l'estranger i en els períodes en que resten al seu Ministeri d'Afers Exteriors.

En un episodi, i mentre explica la seva missió a la Xina del 1914, Varè cita "Il Manuale del Perfetto Diplomatico" i diu:

"Una representació diplomatica a l'estranger pot tenir com a Cap de la Missió l'ambaixador més expert del món. Però la seva obra no podrà ser profitosa, se l'arxiu no és mantingut amb ordre." I segueix citant una anècdota en la que explica que a l'Ambaixada d'Itàlia a París hi havia un cartell que deia:

"Per fer l'arxiver, és necessari ser un home intel.ligent.

Un home intel.ligent no fa mai d'arxiver."

Avui a l'Archivio Centralle dello Stato de Roma he anat madurant la meva visió de l'arxiu. La veritat és que només hi manca una bona banda sonora. Amb una música suau, de pel.lícula plàcida. De fet, els funcionaris de l'ACS són molt musicals. Desconec si afinen o no, però cantar canten i xiular xiulen. Des de l'entrada, l'home amb corbata i ben vestit que et dona la clau de la guixeta entona algun cançó que té al cap mentre mira la Rai24 ore. Arribats a dalt algú canta una mica, mentre que la majoria parla amb megàfon. Això em dona la solució a l'enigma de la sordera romana, eh?

Les caixes demanades estan al lloc que toca. Allà posades de la millor manera per a que els documents es destrueixin. Coi, tants esforços de la policia política feixista per a seguir aquest o aquell "sovversivo" i uns quants arxivers o aprenents d'arxiver, van destruint dia a dia, mil.limetre a mil.limetre els documents. Bravo! El públic s'aixeca i esclata a aplaudir! Maestro!!!

A la sala, al palcoscenico, les dues tenors vigilen... però que "controllano", ai no, si, com?, "da vero"? Si, llegeixen revistes del cor enlloc de controlar als pèrfids investigadors!!! Dues dones, a vegades un home i les menys uns "schimia"-mico. Estan en parelles per a poder comentar aquella foto, per a no aborrir-se, com les parelles d'animals als zoos. Elles cobren un sou públic per a fer aquell "mestiere": repassar les revistes del cor "ogni giorno". A dins xerren dos o tres homes, un altre passeja amb l'ipod possat. Tenen unes 150 caixes de documentació ja consultada per a tornar a l'arxiu però no estan interessats en baixar-la. A voltes, quan han acabat de llegir el diari gratuït, quan han mirat el sostres prou per a perdre-shi, per a començar a dubtar de la seva pròpia existència... llavors decideixen baixar dues o tres caixes. Les agafen com els manuals del destructor de papers exigeix, per la corda que les tanca i que va tallant el paper.

A l'entrada de la sala de consulta, mentrestant, les "dottoresse" criden, parlen, fan broma. Alguna explica, no sense cert rubor, la seva ludopatia. Les altres l'animen a l'espera del premi preat. Algún telèfon sona, "Mamma?" D'altres prenen l'auricular per a trucar a la tintoreria. Quan s'acosta un investigador fan un pas enrera i, en posició de precaució o de cambrer que fa veure que no a vist el client, intenten cohibir-lo. Que no em demani res, pensen cap a dins, Tantricament, vull dir.

A l' "Ufficcio Cassa" el que cobra per les còpies dels documents, digitals, fotocopies, al carbó o retrats a l'oli, maleeix els ossos de cada client que entra. "Catzoooooooooo" Escriu tres o més vegades el fons del qual es fan còpies. Evidentment, aquell funcionari no ha estat dotat amb el do de les llengües. No entén cap cognom o nom que no sigui italià, inventa, interpreta, i sempre, sempre, s'equivoca. Jo, tú, ell o qualsevol, li llegeix el nom a poc a poc, com un idiota, lletra a lletra i ell "sbaglia". Gonzàlez sembla que acaba amb S. S de Segur? Si, home, si.

Ara que ho penso no sé si algú deu tenir un títol d'arxiver per aquí? Però això ens portaria a la cita de Varè perquè si ningú té aquest títol potser és que tots són molt llestos i jo un pobre desgraciat. Però si el tenen és que estan prou lluny d'una intel.ligència humana mitjana i en contacte amb algúna branca de l'evolució que es va perdre fa milions d'anys. No sé, ja se sap que les cites tenen un doble tall.

La Biblioteca de Josep Termes

Veure les biblioteques particulars dels historiadors sempre és una cosa interessant. Sobretot dels que tenen una certa edat, ja que amb el pas dels anys han acumulat un fons bibliogràfic considerable i, en alguns casos i temàtiques, millor que el de les biblioteques públiques. De fet, a Barcelona ni han unes quantes que són un veritable museu. En aquest sentit, el que més fa patir, és la política de l'administració de no voler acceptar grans donacions de llibres i altres materials, provocant la dispersió de grans fons. Qui no ha comprat de vell un llibre i hi ha trobat que era de la biblioteca d'aquella persona o entitat. De fet, cada cop veig més clara la política d'un amic que afirma que cal comprar-ho tot. Això sí, tenint present que també hi ha biblioteques i, sobretot, que Internet ens està cada cop més, aportant més i més obres digitalitzades.

En aquest cas, Vilaweb ens permet veure per dins la biblioteca de l'historiador Josep Termes (1936). Per a veure el vídeo prémer aquí.

La veritat està a la premsa? Cambó líder d'una Catalunya comunista independent?

Corriere della Sera, 23-VIII-1936

Sóc un malalt de les Hemeroteques. De fet, sóc conscient que "la veritat no està als diaris". Potser no està enlloc, és a dir, que totes les fonts es poden "equivocar" intencionadament o per manca de dades fidedignes. Els llibres, els testimonis orals, les imatges, tot pot provocar punts de vista i anàlisis esviaixats.

Avui he pogut anar per primer cop a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna i Contemporanea di Roma. Hi tenen una bona col.lecció de premsa, això sí amb alguns buits sorprenents. És, sens dubte, un bon lloc per a treballar: petit, amb pocs llocs, et porten els diaris en pocs minuts... Això si, aquesta propera setmana estarà tancada per "spolverare". Netejar, si! Una setmaneta, però bé, no ens queixem!

Al que anava, tot pot mentir. Mirant el "Corriere della Sera" dels primers mesos de la Guerra Civil en busca de notícies sobre Catalunya hi trobat una d'aquelles perles que fan gràcia i que caldria comprar de vell per a emmarcar. En una notícia del 23 d'agost de 1936 que portava per títol "Si accentua il separatismo catalano", i citant una informació arribada de Lisboa a través de suposades emissions de la Ràdio de Barcelona es deia la següent circumstància del tot increible: "Alle 15 di oggi è stato proclamato in Catalogna un regime proletario sovietico sotto il controlo supremo del signor Cambó."

Òstia, i si el suport de Cambó a Franco hagués estat només una manera de camuflar els seus objectius comunistes? I si el líder de la Lliga era un agent de Stalin? Era el cap de la Kominterm a la península Ibèrica? El futur president del Soviet català? Penseu, els seus quadres al Museu Nacional d'Art Burgés de Catalunya. Francesc Cambó i Batlle, el primer líder del comunisme català independent.

Només un error d'informació o de nom d'alguna persona que en el trànsit de Barcelona a Lisboa i Roma va confondre's una mica. O un error intencionat? Qui sap?

La felicitat dels tontos

Roma, 12 de febrer de 2010

Ja ho diuen que la felicitat dels tontos és fàcil d'aconseguir. Avui no semblava un dia gaire propici però sembla que subestimava la meva pròpia tonteria. De fet, avui era d'aquells dies que, si més no el que escriu, s'acaba cagant en tot. La companya de viatge a Catalunya, el gos malalt i, com a conseqüència, l'historiador present tancat a casa controlant els ritmes gàstrics de la bèstia. Però els tontos com jo, presumeixo que no sóc l'únic, som feliços amb poca cosa.

Fa uns mesos ens deien que feia 25 anys que no nevava a Roma. Quasi quan jo no havia nascut. Avui aquesta dada s'ha trencat i a nevat abundantment a la capital italiana, vaticana, caòtica i fantàstica. Tot s'ha girat com un mitjó, l'eufòria de la neu inesperada ha inundat la ciutat... La veritat és que tot ha quedat fet un pasticcio però més fàcil era prendre-s'ho amb alegria, no? M'he vestit, he decidit agafar el dia de festa i no treballar. He equipat el gos. De fet he intentat fer una teràpia de regressió: ell que és mig huskie, malamut, en definitiva alguna bèstia siberiana, alaskasiana, escandinava... a veure si la crida de la selva li arreglava els problemes interns. Sembla, de moment que tot ha funcionat. Jo, amb els peus banyats per la neu desfent-se, i el Montag (tot i ser divendres) em anat a fer el giretto de rigor fins al Vaticà. Tots eren feliços: els libanesos de la Fruteria Emo gaudien de les fruites plenes de neu, la gent feia fotos a destra e sinistra i jo anava escoltant els millors èxits del jazz africà a l'Ipod. La ciutat semblava Helsinki, Toronto o Novosibirsk... no sé quina preferiria. Les trompetes, saxos i veus africanes anaven sonant i els peus es banyaven, no mullaven, cada cop més. Tot em recordava a les platges de Corfú, a Grècia, amb l'aigua congelada... Els tontos erem feliços, els turistes feien cua als Museus Vaticans amb alegria... El govern Berlusconi potser pensava en aprovar una amnistia de qualsevol tipus per a celebrar la nevada... La Protezione Civile organitzava festes, pagades amb diners públics és clar, per a congratular-se de l'arribada de la neu!!!
Els tontos sentiem acords del continent negre... Que fàcil que seria tot amb una banda sonora com aquella, a tres veus, en mandinga, en suahili... la, la, la, african jazz... La felicitat tonta o els tontos feliços, allò si que seria vida!!!

Novetats que sospito poden interessar a "qualcuno"... si més no a mi

Benvolguts,

heus aquí una llista de llibres que he anat veient darrerament per Roma i altres ciutats que m'han semblat prou interessants per a donar-ne una nota al blog:

- Daniele Menozzi, Chiesa, pace e guerra, Bologna, Il Mulino, 2009, 25 €

- Peter Molloy, La vita ai tempi del comunismo. Interviste vent'anni dopo, Mondadori, 2009, 20 €, 264 p.

- Riccardo Calimani, Ebrei eterni inquieti, Milano, Mondadori, 2009, 10 €, 356 p.

- Sander L. Gilmani, Il mito della inteligenza ebraica, Torino, Utet, 2009, 20 €, 304 p.

- Dalbert Hallenstein, Giorgio Perlasca. Un italiano scomodo, Chiarelettere, 2010, 14 €

- Devra Davis, La storia segreta della guerra al cancro, Torino, Codice edizione, 2008, 35 € (ed. original The secret history of the war on cancer, 2007).

- Mario Geymont & Giampero Mele, Il rinascimento del Baltico, Sandoteti editore, 2009, 14 € 128 p.

- Dove la vita si nasconde alla morte. La guerra d'Etiopia raccontanta de un soldato nel "Diario del mio richiamo" di Elvio Cardanelli, Sutri, Davide Ghaleb Editore, 2008, 20 €, 608 p.

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri. Les restes d'una investigació

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri

Roma. Cipro, 1 de febrer de 2010.

M'aixeco tard, però per casualitat i favorable conjunció astral arribo a l'estació just quan arriba el bus n. 32 just. Arribo a les 9h en punt a la Farnesina, no he d'aguantar els 10 minuts de sempre abans de poder entrar a l'arxiu. Esquivo el funcionari que sempre pretèn tocar allò que no sona i dono el passaport al que té cara de "simpatico" com diria Giorgio Gabber. Cap problema, la "lettera d'invito" no li interessa gens ni mica. Prenc el paper d'entrada. Al detector, el policia (un de tants en aquest país) està xerrant, el detector de metalls i altres tarda dos minuts a fer passar la meva motxilla. "Che palle!!" Passo el control, davant meu un suro convida a tot funcionari a anar de públic a aquest o aquell programa de tele. Apa tots als múltiples debats polítics que no fan res més que repetir-se.

Entro a l'ASMAE, com quasi sempre no hi ha ningú. Podria fugir amb milers de documents. Com algunes vegades, avui també s'han equivocat hi han col.locat les meves "buste" a l'estant d'algú altre. Collons home, el 34 és ben clar!!!! Però ja se sap que abans de desesperar-se s'ha d'optar per l'error. Per tant, trobo les caixes. 15 minuts i arriba la funcionaria que camina com els de "Mars attack", flota, no fa soroll. No és asiàtica, però fa oposicions per ésser-ne: no obre els ulls! Vaig a bucar la "chiavetta", deixo la motxilla a la taquilla, torno i ja està dormint a la seva taula. Mentrestant, les 3 "dotoresse" de l'arxiu és mouen amunt i avall sense objectiu concret.

Avui no hem demanen si he firmat el llibre de registre de l'entrada. De fet sembla la seva única ocupació. Som només 5, sort perquè sinó es possaríen nervioses i començarien a demanar que reservessim lloc: "solo ci sono 16 posti!!!!" Miro les caixes, faig les fotos dels documents que vull. Cap problema. La batèria de la punyetera càmera s'acaba, l'he d'endollar i aquest arxiu té uns endolls dels anys 20 del segle XX. Quanta modernitat!! De fet, a Roma la modernitat estètica aplicada a un establiment només la pots trobar al McDonald's o al Burger King. Bé, potser les llibreries Feltrinelli...

Són les 11h, acabo de copiar un document per a un llibre que estic coordinant amb un altre amic historiador. Me n'adono que la numeració de les caixes que em vàren fer utilitzar fa tres anys, ara és una altra. Els inventaris estan escrits amb numeracions a mà. Fet que provoca que el dubte sempre t'assalti. Aprofito l'estona per a mirar d'altres inventaris tot esperant que arribin les capses de demà per a aprofitar, quan no em vegi ningú (de fet ningú mira o no hi veu gaire) per a consultar-les i estalviar-me anar-hi demà.

Mentrestant, arriba el típic i tòpic professor o altre italià d'edat avançada que s'estil.la ara de dir. Entra cridant a tot i a dret preguntant si hi ha algú. Aquí la gent et pregunta o demana això o allò sense les fòrmules clàssiques de cortesia (disculpi, per favor, perdoni). La pregunta és llençada directament, sense saber si va per tú o no? L'home entra al despatx de la dotoressa en cap, després surt acompanyat de la "comessa" asiàtica que li explica el funcionament d'alguna art marcial o tècnica sexual de l'extrem orient. L'asseu, quasi bé, a la cadira i està a punt de possar-li el pitet. L'home parla amb veu forta, desagradable, molesta, i l'ipod no té batèria (i el cable està a casa). Per sort es calma, algú li ha tirat una galeta o un tros de botifarra.

Arriben les caixes de demà, espero 5 minuts i les vaig a buscar, les consulto i les deixo al meu 34. Hi trobo el paper de quan en Carrubba va demanar-ne una, la n. 779 del Gabinetto del Ministro 1923-1943. Faig les peticions pel dimecres i apa cap a casa, són les 13,10h

Surto de la Farnesina, arribo a la parada del 32. Un avi creua els 4 carrils sense mirar enlloc (o més, aquí no hi ha línies). No m'extranya que cada dia hi vegi algún accident en aquell lloc en concret. El sentit comú, el menys comú dels sentits, fa dècades que va dimitir a Itàlia. A la parada de Metro d'Ottaviano un cartell de Vittorio Sgarbi, llàstima que no tingui veu. Ja estaria cridant. Arribo a casa, m'espera algúna delicia culinària i, per sort, l'Sgarbi no esta "urlando" a la TV.

Les restes d'una investigació

En Carrubba no és cap personatge històric, es tracta simplement d'un doctorand que vaig conèixer a la Farnesina el 2006. Feia dos anys que hi anava cada dia a fer les seves seleccions de documents de la interevenció italiana a la Guerra Civil Espanyola -en aquells moments la "comessa" asiàtica era substituida per un simpàtic home que "s'asomigliava" molt a Ossorio y Gallardo-. Tornant a en Carruba. Primer les seleccionava hi posava un paperet i després a fer fotos. Procés lent, lentíssim, a l'estil del nadador Eric Moussambani. Amb tota probabilitat la beca que tingués es deuria acabar abans que la seva recerca (encara que trobo algunes ressenyes seves i participacions en congressos i volums col.lectius). Als arxius cal anar de cara a barraca, "per Dio"!!! Això sí, em va anar molt bé la seva presència en aquells moments, així podia veure les capses que demanava jo i les que ell demanava: 4 al dia, ui!

Com podeu observar a la imatge de sobre aquestes són les restes de la investigació. Al marge queden els CD i les memòries externes on hi són emmagatzemades les més de 10.000 fotos digitals que he fet els 3 darrers mesos. Només pensar de mirar-les totes per a treballar-les ja em fa patir.

Com en totes les recerques, estic a punt d'acabar la feina a l'ASMAE. I me n'adono que sempre torno una segona vegada sobre tots els temes: diputats, consolats, Ossorio y Gallardo, Companys... Serà que no quedo satisfet de la feina feta? Poder si. La veritat és que no sóc d'aquests que pot aguantar un tema 10 anys.

Tot, sembla que tot, es pot desdramatitzar?

Sinagoga de Roma (1901-1904)

Fotograma de "Train de vie" (1998) de Radu Mihaileanu

A Itàlia, país amb paradisos fiscals municipals i duanes dins de les seves fronteres i que consti que no parlo de San Marino o el Vaticà, certament la TV instrueix si et deixes. Precisament aquesta setmana, i avui especialment es celebra -o commemora?- el dia de la memòria en referència a la Shoah. I dic que instrueix perquè al ja habitual repertori de documentals sobre les barbarits nazis avui s'hi afegeix una programació especial de canals públics i privats dedicats al tema (que haurà fet Tve o Tv3?, poc o res). De fet, aquests darrers dies he fet una certa immersió ebraica. Fa uns dies visita a la Gran Sinagoga de Roma, obra certament curiosa de principis del segle XX. Primera entrada a un temple jueu que encara és utilitzat pel culte. Visita molt recomanable per a tot visitant a Roma. Per altra banda, hi trobo una de les poques referències als jueus catalans que foren expulsats el 1492. I és que quan es parla de Sefarad, dels jueus dels regnes hispànics expulsats a finals del XV, sempre es diu "y aún existen judíos que hablan castellano." (desdels íbers fins als jueus, a Ibèria, tothom és español en el sentit ñ de la paraula). A la Sinagoga de Roma t'expliquen amb normalitat que fa cinc-cents anys hi havia 5 sinagogues a la ciutat entre les quals una de castellana i una de catalana. Fins i tot es conserven interessants parts del temple català al museu. "Haberlos aylos", per tant!

Tanmateix, volia llençar un interrogant a qui sigui: es pot desdramatitzar tot? Ho dic perquè aquesta tarda he vist la fantàstica pel.lícula "Train de vie" (1998) (per un bon resum en imatges) del director romanés, Radu Mihaileanu en el que la Shoah hi apareix amb un to certament irònic, divertit i, definitivament, intel.ligent. I situo aquest darrer adjectiu en comparació amb "La vita è bella" (1997) de Benigni, obra esperpèntica, al meu criteri. De fet, el director romanès envià el guió a l'italià que rebutjà la seva possible participació i, a ulls del primer, li robà la idea o el concepte més que el guió en qüestió. Això sí, sort que Benigni refusà la proposta perquè el film haguès perdut tota la intel.ligència que destil.la. I encara, cal remarcar certs moments Kusturica de bella factura. És de persona educada agraïr als que t'aporten alguna cosa, així que multumesc!!!

No comento res de les explicacions, sempre fascinants, sobre els ritus jueu. Tot em sembla, religió en terme general, una veritable... tot serà, però, que en algún moment el salvavides emocional i irracional que aporta a alguns em sigui necessari. Ai, quanta angoixa, per Déu!!! (sigui el que sigui o el que no sigui)

Coi, i tant fàcil que és dir les coses tal com són! O preguem pel benaurat Bettino Craxi!

Paro de llegir Joaquim Civera, Lleó XIII i la qüestió social, Barcelona, Barcino, 1927. Miro a Rai Due el programa Annozero: debat al voltant de l'expremier italià Bettino Craxi (mort ara fa deu anys), la corrupció a la política italiana i el concepte de polític en general. De fet fa 15 dies que Craxi copa els programes de debat polític i documentals de la TV italiana que no són precisament pocs. Als carrers de Roma la cara de Craxi, amb les seves ulleres d'aiatolà iranià, inunden els murs. Napolitano li dedica una carta oberta, Berlusconi el recorda, homenatges per aquí i per allà. Recordo: home comdemnat per corrupció i fugat a Tunisia.

Però resulta que estava perseguit, com ara Berlusconi, per la primera, única i crec que segurament extraterrestre classe judicial italiana. I és que en aquest país, el polític que és investigat i processat per delicte algún, sempre té l'argument d'esgrimir la persecució judicial. Berlusconi, en aquests moments, i ja fa anys, aporta l'element extraplanetari italia: els jutges són tots comunistes, amb cua i banyes. Són de les Brigades Rojes, bolxevics, stalinistes, van de vacances a Pyongyang, endossen samarretes interiors amb la cara de Lenin, le "mutande" vermelles, i posen als seus fills noms com Vladimir, Iòsif, Palmiro, Nikita, Fidel... Certament, els meus coneixements del personal judicial són escassos però aquesta no me l'esperava: Tots els jutges comunistes???!!! Òstia (Antica, molt maca per cert), així no tenim res més que denunciar falsament tota la dreta (extrema, moderada, cristiana,....) i els comissaris polítics judicials ja faran la seva part?

Aquí, la relativitat dels delictes i de les corrupteles sempre està present. Home, ja ho deia Craxi a principis dels 90, "tutti lo facevano", referint-se al finançament il.legal del PSI. Home, si tots ho feien, seria qüestió de processar-los a tots o de canviar les lleis. O no, potser si tots ho feien, i amb bona lògica italiana, caldrà mantenir-ho home. Que la tradició no es perdi, que ja se sap que el costum fa llei.

Però aquí és on vull anar a parar. A "Annozero" parla el periodista i filòsof, Paolo Flores d'Arcais, persona important en tant que té dos cognoms!!! I diu veritats que fa anys que espero sentir de boca dels polítics catalans, espanyols i, ara, italians. I diu: "No calen diners a la política." Perquè s'han de gastar milions d'euros en campanyes que es podrien fer a la TV, Internet i espais públics? Cony, ara coi ja és massa poc, tota la vida que ho dic!!! Abans de nèixer hi tot!!! Calers no en calen per a presentar-se a unes eleccions!!! És que el debat és fals!!! Que si estàn mal finançats els partits, que ai pobres diputats que cobren poc, que es pujen el sou a la primera sessió de la legislatura... Home, i dona, limitació de mandats ja, prohibició de despeses econòmiques brutals de diners públics per a empastifar les ciutats i parlar sense dir res. Facin un programa electoral, el penjen a Internet, surten dos o tres cops a la TV, i la gent a decidir.

Gestionin els diners públics pel bé públic, amb idees de dretes o d'esquerres, però deixin de gestionar pel sol plaer de "gestionar" els diners i així col.locar-me, col.locar els meus amiguets i, home, si tots ens col.loquèssim amb una L molt llarga encara. No creein escoles de col.locació de quadres dels partits!!!! A no ser que tot sigui més senzill, i al cap i a la fi, els polítics siguin llangardaixos d'aquells de la sèrie V que volen dominar el món. Per la seva salut espero que no menjin hamsters. Com a mínim passint-los per la paella i no facin sushi que deu ser indigest.

Mentrestant, Gasparri, del PDL, crida uuuuuuuuuuuuuuuuu!!! I és que les veritats fan mal!!!! I quin mal que fa també veure els del PD a un o altra cambra italiana amb els seus collarets de perles, els seus vestidets...

Sento Joan Saura a Rac1... fa uns dies... encara més mal... fa una pausa... menja un hamster.. rotet d'educació multicultural... Òstia, tota una vida col.locat en un càrrec rera un altre! "És que és d'elecció popular i el poble em vota." Com dirien a Itàlia, amb certa gratituitat: "Vergogna!!!" No pot ser bo per la salut mental de ningú estar 10-15-20-25-40-50 anys en càrrecs públics polítics. Jo crec que aquesta gent leviten, viuen en una via làctea diversa... Els seus problemes són uns altres... Ves que no siguin una branca que s'ha desviat de l'evolució de la raça humana. O són una raça superior, perquè ens estan prenent el pèl fa molt de temps!!

Coperto, brodo, pane e vino: 410 Lire. De les troballes dins dels llibres de vell (de Porta Portese en aquest cas)

A vegades és més plaent, per a un malalt dels llibres, trobar "paperets" i altres coses dins dels llibres de vell que no pas el mateix volum en qüestió. Potser és només cosa meva, però que hi farem. En aquest cas, en un dels múltiples reculls de discursos de Mussolini que es varen fer, i que vaig comprar per 2 € al mercat de vell de Porta Portese de Roma el diiumenge passat hi vaig trobar una mica de tot (i de diferents anys). Fins i tot una nota d'un restaurant d'un dinar o sopar de 410 Lire: Coperto, Brodo, Pesce e Vino.

A la 7 fan "Anni Ruggenti" (1962). Un film di Luigi Zampa. Con Nino Manfredi, Linda Sini, Gino Cervi, Michèlle Mercier, Gastone Moschin. Angela Luce, Carla Calò, Salvo Randone, Dolores Palumbo, Mario Pisu, Rosalia Maggio, Alfredo Rizzo, Anita Durante, Mario Passante, Giulio Marchetti, Lino Crispo, Luigi LeoniCommedia, b/n durata 110 min. - Italia 1962.

Apa a riure una mica del Ventennio: Nel 1937 arriva in una cittadina pugliese (Ostuni, Brindisi) un giovane assicuratore che per un equivoco è scambiato per un gerarca in incognito, inviato per una ispezione, e colmato di attenzioni e favori. La trilogia satirica sul fascismo di Zampa, scritta da V. Brancati, morto nel 1954, diventa quadrilogia con questa commedia, sceneggiata da E. Scola e R. Maccari, inclini a raccontare una storia del passato con l'occhio al presente. Il lontano modello è L'ispettore generale (Revizor, 1836) di N.V. Gogol. Mette in valore Manfredi e il suo duttile gioco di rimessa e una compagnia di bravi attori tra cui spicca S. Randone.

La Veu del Diumenge (1934), Suplement de La Veu de Catalunya

De curta, però sense cap mena de dubte, interessant vida "La Veu del diumenge. Suplement gràfic de La Veu de Catalunya". El Dipòsit Digital de Documents de la UAB ens permet consultar aquesta publicació i moltes d'altres de temàtiques diverses .

"De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República," novetat editorial d'Arnau Gonzàlez i Vilalta

En breu es posarà a la venta el meu darrer llibre publicat, que no escrit: "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010. Més endavant, quan estiguin disponibles, afegiré els links pertinents de l'editorial, al portada i contraportada i l'índex.

Es tracta d'un anàlisi de les campanyes electorals que va desenvolupar Joan Estelrich a les comarques gironines entre 1931 i 1936 i en les quals va obtenir l'acte de diputat a Corts. I ho analitzo a través de la pròpia documentació del mallorquí. Un material conservat al seu ric arxiu personal en el què podem seguir tots els detalls de la campanya, la precampanya i la postcampanya.

Ordenat en ordre invers, és a dir, situant primer els comicis de 1936 i els que ens ofereixen més dades, seguit de 1933 i 1931. Una documentació que ens detalla els costos materials, els contactes llocals i comarcals, els interessos que s'intentaven moure a través de cartes a rectors, propietaris agrícoles, editors, etc. Alhora que podem veure i conèixer els esborranys de certs manifestos electorals, la preparació i infrastructura de que disposava Estelrich i la seva visió de la circumscripció gironina.

Un llibre que resulta d'una documentació original, interessant i curiosa que, espero, que interessi als lectors.

LIFE (1936-1972) a la xarxa i lliure

En aquests diferents links podreu consultar la revista nordamericana LIFE digitalitzada per Google Books: 1936-1939; 1940-1944; 1945-1950; 1950-1955; 1955-1960; 1960-1965; 1965-1970; 1970-1972

A la llista de recursos hemerogràfics del blog quedarà com un sol link on caldrà escollir la franja cronològica que es vulgui.

Tots els camins condueixen a Roma... en més d'un sentit

Fossat de Castel Sant'Angelo a Roma

A Rete 4 fan "Cleopatra"... primo e secondo tempo. Acabo de llegir el llibre de Vittorio Lojacono, Alto Adige-Südtirol, Mursia, Milano, 1968, 284 p. Interessant explicació, a data de 1968, del conflicte armat i identitari dels territoris austríacs que passaren a Itàlia després de la derrota de l'Imperi Austrohongarès del 1918. Interessant temàtica que només coneixia per sobre. Realment il.lustratiu de diverses qüestions. En primer lloc, és indubtable que els territoris que resten entre dues cultures, dos estats, etc., en certa mesura es poden considerar rics, poden fruïr de dos idiomes o cultures sense esforç. El problema és que a volotes, la majoria d'elles, una de les dues cultures és constreta a desaparèixer. En aquest cas, per als italians el Südtirol esdevingué l'Alto Adige i, per tant, era necessari italianitzar-lo. El Ventennio feixista mussolinià ho intentà, però sembla que sense gaire èxit... després anades i vingudes, amb Hitler pel mig, plebiscits, emigració a l'Àustria annexionada per l'Anschluss... i tornada a Itàlia el 1939 o el 1945... Certament una història molt interessant, un xoc cultural, italoalemany (potser amb una certa comparació al Ticino italià dins de la Suïssa majoritàriament alemanya). Un xoc que per alguns semblava impossible de solucionar, si ens atenem a la definició que el 1919 feia Franco Ciarlantini del càracter dels tirolesos en comparació als italians (p. 29): "El tipus prevalent té en gran part la linia de la mentalitat alemanya, es pren seriosament qualsevol cosa, com l'alemany; no tolera la desorganització, la superficialitat, el desordre, la lleugeresa; és insistent en la meticulositat fins a esdevenir grotesc; pren molt seriosament la religió, buscant-hi especialment un sentit de moral social [...]; és precís, puntual fins a l'automatisme, intolerant mentalment per tot això que surt de les seves tradicions [...];" Sorprenent, en aquest punt, la lectura de la posició de l'autor del llibre del 1968: es pregunta sovint, que volen aquests austríacs? Tot i donar la raó en part als tirolesos, no entén el perquè de la seva negació a esdevenir italians!! Sens dubte que quan un país, estat, poble, monarquia, etc., pot, la venjança està servida: els italians, o més ben dit, els piamontesos, venecians, milanesos, etc., odiaven els austríacs per la seva dominació del nord i centre del belpaese, i quan l'hora fou arribada la vendetta no es feu esperar. Ja ho deien molts observadors del moment: "això de ficar-nos 300.000 alemanys a dins, amb un retroterra tedesco de 80 milions no pot ser bo". Certament no és el mateix absorbir una minoria sense estats independents de la mateixa cultura darrera que una que té milions de companys de llengua i cultura en Estats, i no precisament poc poderosos, al seu costat.

Però, d'aquesta diferència en podria haver sortit quelcom de bo, o no? De la suma de les característiques (o tòpics) germànics i italians (tantes d'altres sumes, zones intermèdies, de frontera)? Certament, com deia, aquests territoris hi poden guanyar si uns i altres saben respectar-se. Tanmateix, com feu el feixista Tolomei als territoris guanyats per Itàlia el 1918, la bogeria de certs arguments historicistes començà a trencar qualsevol opció de happy end. Tolomei argumentà que aquells tirolesos eren romans-llatins-italians germanitzats i que calia tornar-los a la mare pàtria. Italianitzar-los, després del "ara a fer italians", venia el "ara gratar i excavar" que tornarà a sortir la veritable naturalesa. Com Prat de la Riba demanava buscar en els substrats, com certa historiografia espanyola que veia en els íbers els primers espanyols, com alguns blavers valencians que posaven en boca musulmana les primeres paraules catalanes enllà de la Sènia... La història es manipula a voluntat! Encara que, per altra banda, la història és total i absolutament dinàmica. El que ahir era austríac, avui és italià, demà eslovè i, qui sap, si demà passat una extensió de Leichenstein!!! Són criticables les imposicions a la vista dels nostres ulls del 2010 (millor no mirar enrera perquè els anys passen que fa por i feredat!!!). Però la història de la humanitat s'ha fet a base de conquestes militars, imposicions culturals i lingüístiques. De fet, fa anys que lamento que l'Imperi Romà no ocupés la totalitat d'Europa o del Món! I encara més, lamento que els bàrbars, pobles germànics i altres amics no adoptessin el llatí i en deixessin una llengua similar a la nostra!!! Ahhhhhhh!!!! Com podeu comprovar, tot i admirar l'esforç intel.lectual, defenso a ultrança el pragmatisme i la facilitat. Ja ens ho complicarem després! Com si els que parlem llengües romàniques ens entenguessim gaire, no?

Caldrà llegir més sobre la qüestió del Sudtirol. Per sort, les coses han canviat (però el conflicte resta allà, i 2), des del terrorisme alemany dels 60' del segle XX i el feixisme italià anterior. De moment preparo una propera expedició d'uns dies a conèixer el territori i buscar material, certament no molt àmpli i, evidentment, en italià (alguns exemples: 1, 2. o 3). L'alemany el deixaré per a la propera reencarnació. Tanmateix, podeu consultar alguns diaris en llengua alemanya (com el Dolomiten, i encara, molts d'altres de la primera meitat del XX digitalitzats) o algunes pàgines institucionals (Provincia Autònoma de Bozen-Bolzano o la Free University of Bozen-Bolzano). D'altres de partits del país (SVP, o el PD-Sudtirol-Alto Adige , o el UFS, o una llista general de partits). Per a premsa en italià veure, per exemple, L'Alto Adige o L'Adige -que ja engloba també el Trentino, altra qüestió polèmica.

D'altres elements encara concorren a fer més rica la qüestió com l'existència de la minoria ladina.