Documentals sobre la Guerra Civil i altres material

En aquesta adreça podreu visualitzar diferents documentals i noticiaris de la Guerra Civil i d'altres materials sobre història contemporània: http://www.brightcove.tv/channel.jsp?channel=219646953&lineup=281859647&firstVideo=0

Per exemple, l'interessant documental "Asaltar los cielos" sobre l'assassinat de Lleó Trotski i el seu executor el català Ramon Mercader: http://www.brightcove.tv/title.jsp?title=1019472246&channel=219646953&lineup=400725176

Una pàgina amb desenes de documentals.

Ma quanta raggione!!!!

La sentència no necessita de cap comentari.

Ex-libris de Rafael Patxot Jubert (1872-1964), obra d'Alexandre de Riquer (1856-1920).

El Caucas explota de nou! L'Imperi "soviètic" torna! Records del mític Nagorno-Karabag

El nom del Caucas em porta records amagats a la memòria. El nom de Nagorno-Karabag, regió armènia dins d'Azerbadjan és com una mena de Shangrilà al meu cervell. Un lloc mític, i no paradisíac precisament (per a una visió sintètica dels conflictes a la regió). Però bé, dic això perquè ja fa setmanes, de fet des de 1991 i des del conquesta russa al segle XIX, que el Caucas i en concret Georgia (terra de la qual era fill Stalin), la Federació Russa i les autoproclamades Repúbliques d'Ossètia del Sud i d'Abhkàsia estan en perpetú conflicte latent. Darrerament els atacs russos, rèpliques georgianes, etc., s'havien succeit i avui s'ha declarat un inici de guerra amb Ossètia del Sud com a escenari. Com podeu veure al mapa del Caucas sota administració soviètica, en aquells moments les dues repúbliques sense reconeixement més enllà de Rússia, ja gaudien d'un estatus oficial en el puzzle que era la divisió territorial de l'URSS, heretada en gran part per la Rússia postsoviètica amb múltiples nivells d'administració (de fet Ossètia era una sola unitat fins que Lenin la va dividir i cedir una part a Geòrgia el 1922).

Certament, el Caucas, com els Balcans (a Sèrbia encara espero el dia que esclati el conflicte a la Vojvodina amb la minoria hongaresa), és una zona on la història, és a dir l'acció dels homes i no res abstracte i inconcret, ha deixat un reguitzell de conflictes ètnics, religiosos, polítics (intents de russificació i els seus efectes, rebrot islamista, petroli, oleoductes i gas, pugna amb els Estats Units pel control del Caucas i l'Àsia Central) i econòmics que fa feredat enumerar. Unes zones de cruïlla de cultures on sembla que no poden viure en pau. Sobre aquesta qüestió és interessant la pel.lícula Aleksandra o les cròniques de Ryszard Kapuściński al seu llibre L'Imperi on parlant de la caiguda de la URSS s'endinsa al Caucas je en conflicte. De fet la desaparició de la Unió Soviètica i la independència de les ex-repúbliques soviètiques va generar una llarga llista de conflictes allà on la població russa havia jugat un rol predominant. A les Repúbliques Bàltiques (en aquest moments a la UE) la població russòfona viu sense drets polítics. A Ucraïna la divisió latent entre rússos i ucrainesos s'ha calmat després d'uns anys en què hauria pogut derivar en una fragmentació del país. Mentre que per altra banda, el reconeixement rús de les repúbliques independents autoproclamades d'Ossètia del Sud i Abhkàzia a Geòrgia i de Transnistria a Moldavia de majoria rússa (de fet els ossets del sud han adoptat la nacionalitat rússa per gaudir de la defensa del Kremlin), dona vida a uns conflictes latents que, com va passar ahir, al final podern esclatar.

Per conèixer les versions "sempre dels bons" i confrontar les manipulacions, podeu acudir a la web del Ministeri d'Afers Exteriors de Georgia, del Govern d'Ossètia del Sud, també a l'agència de notícies Russia Today (que, per cert, té un bon canal per satèl.lit amb anglès que transmet interessants reportatges sobre Rússia).

Per a una definició enciclopèdica del Caucas: El Caucas és una regió natural a l'est d'Europa i a l'oest d'Àsia, entre el mar Negre i el mar Caspi. En formen part les repúbliques d'Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan, que conformen la Transcaucàsia; i la resta pertany a Rússia anomenat Caucas del Nord o Ciscaucàsia, amb les repúbliques autònomes del Daguestan, Txetxènia, Ingúixia, Ossètia del Nord - Alània, Karatxai-Txerkèssia, Kabardino-Balkària i Adiguèsia, i algunes regions de la Rússia pròpiament dita. El pic més elevat del Caucas és el mont Elbrús de 5.642 m.
Al vessant sud o Caucas del Sud (la Transcaucàsia), coexisteixen dos estats independents cristians, Geòrgia i Armènia, i un de musulmà, l'Azerbaidjan.
El vessant nord o Caucas del Nord (Ciscaucàsia o Circàssia), que pertany a la Federació Russa, es divideix en set repúbliques autònomes: Txetxènia, Ossètia del Nord - Alània, Ingúixia, Kabardino-Balkària, Karatxai-Txerkèssia, Adiguèsia i el Daguestan.

L'arxiu de Carles Esplà en procés de digitalització total a la xarxa

El polític i periodista alacantí Carles Esplà Rizo (Alacant, 1895-Mèxic, 1971) sempre mantingué una especial connexió amb diferents membres del catalanisme d'esquerres. Sobre aquesta qüestió és interessant el llibre de Pedro L. Angoto, Carles Esplà, un periodista republicà: cròniques, conferències i correspondència amb Tarradellas, València, PUV, 2007, 252 p., 18 €

Tanmateix, el missatge anava dirigit a informar de l'existència a la xarxa de part del seu arxiu digitalitzat, la resta està en curs. Per al conjunt documental en general, per a la seva relació amb catalans i bascs.

Per a una biografia general d'Esplà:

Polític i periodista. De filiació republicana, col·laborà al periòdic alacantí "El Luchador" i a "El Pueblo", de València. Exiliat a París durant la Dictadura, fou corresponsal d'"El Liberal", "El Heraldo de Madrid" i "El Sol". El 1929 acompanyà Sánchez Guerra a València per a un frustrat aixecament, i aconseguí de fugir. Proclamada la República, s'apoderà del govern civil d'Alacant i fou nomenat per a aquest càrrec a Barcelona durant unes quantes setmanes (1931), en substitució de Lluís Companys. Diputat a les corts per Izquierda Republicana (1931-36), delegat de la Societat de Nacions, fou sotssecretari de governació (1932-33 i 1936). Pel juliol del 1936, com a membre de la Junta Delegada del Govern Espanyol a València, dissolgué el Comitè Executiu Popular, creat amb motiu de l'alçament militar per organitzacions obreres, i prengué el càrrec de governador civil. Fou ministre de propaganda en el segon govern de Largo Caballero (novembre del 1936 — maig del 1937) i formà part del Consell Superior de Seguretat. El 1939 s'exilià a França, l'Argentina i Mèxic, on fou secretari de la JARE i col·laborà a "La Nostra Revista". Residí, com a traductor de l'ONU, a Suïssa. Ha publicat, entre d'altres, els opuscles Unamuno, Blasco Ibáñez y Sánchez Guerra en París (1940) i Don Amadeu Hurtado, un liberal europeu (1952).

L'obra completa de Luigi Sturzo a la xarxa

Cada volta és més evident que Internet està canviant, de fet ja ho ha fet, les dinàmiques de treball dels historiadors. Ahir estava, com un boig, intentant comprar una llibres de correspondència de Luigi Sturzo, el fundador de la Democràcia Cristiana a Itàlia i Europa, quan vaig decobrir que l'Istituto Luigi Sturzo les té totes digitalitzades i penjades a la xarxa. Una meravella, ja que les biblioteques públiques de Catalunya no tenen ni un exemplar dels que buscava. Per a qui vulgui consultar algun dels volums que inclouen la seva correspondència, articles, llibres, escrits inèdits, etc., només ha d'acurdir a la website de l'Institut i cercar Biblioteca Digitale. També es poden consultar una sèrie de revistes i publicacions democrata-cristianes dels anys 40, 50 i 60.

Per una breu, i oficial, biografia del sicilià:

Luigi Sturzo nasce a Caltagirone (Catania) il 26 novembre 1871, da una famiglia dell'aristocrazia agraria. Frequenta i seminari prima di Acireale, poi di Noto.
La pubblicazione della Rerum novarum (1891), prima enciclica sulla condizione operaia, e lo scoppio delle rivolte dei contadini e degli operai delle zolfare siciliane, i cosiddetti Fasci, spingono Sturzo a orientare i suoi studi filosofici verso l'impegno sociale.
A Roma, mentre frequenta l'Università Gregoriana, partecipa del fervore culturale dei giovani cattolici, attratti dalle tendenze neotomiste della prima Democrazia Cristiana. Il giovane Sturzo assume posizioni entusiastiche nei confronti di Leone XIII, il papa della Rerum novarum. Allo stesso tempo si mostra assai critico rispetto allo Stato liberale, al suo centralismo, alla sua pratica del trasformismo elettorale, all'assenza di una politica per il Mezzogiorno.
Nel 1895 Sturzo fonda il primo comitato parrocchiale e una sezione operaia nella parrocchia di S. Giorgio; a Caltagirone dà vita alle prime casse rurali e cooperative. All'interno dell'Opera dei Congressi, sostiene il non expedit, che però interpreta come fase di transizione all'impegno politico, "preparazione nell'astensione". La lotta per le autonomie comunali è ritenuta da Sturzo scuola ideale per la formazione politica.
Dopo la laurea conseguita alla Gregoriana nel 1898, Sturzo si dedica pienamente al lavoro politico-organizzativo. Con i fatti di maggio del 1898, le repressioni antioperaie di Bava Beccaris, gli stati d'assedio nelle principali città, il processo a Davide Albertario, si comincia a delineare l'impossibilità della convivenza all'interno dell'Opera dei Congressi fra conservatori e democratici cristiani. Il mantenimento dell'unità dei cattolici, voluta da Leone XIII, diventava sempre più arduo. Il sacerdote di Caltagirone tenta invano di introdurre nell'Opera una riflessione sui problemi del Mezzogiorno, che aveva sempre più approfondito nell'esperienza diretta del mondo contadino negli anni della crisi agraria.
"Pochi — scrive Gabriele De Rosa — ebbero, come Sturzo, la conoscenza specifica della struttura agraria e artigianale siciliana e la sua capacità di analisi degli effetti negativi del processo di espansione del capitalismo industriale sui fragili mercati del Sud e sulla piccola e media borghesia agricola e artigiana locale, che si sfaldava sotto i colpi di una impossibile concorrenza. Tra le cause della disgregazione dei vari ceti artigianali in Sicilia, Sturzo indicava la 'forte concorrenza delle grandi fabbriche estere o nazionali di materie prime'; la lotta 'rovinosa' che si facevano gli artigiani locali, la mancanza di capitali, l'indebitamento, l'impoverimento delle campagne dovuto alla crisi agraria" (De Rosa 1982, p. 616).
Nel 1900 Sturzo tiene al seminario di Caltagirone un ciclo di lezioni sul testo Principi di economia politica del gesuita Matteo Liberatore, uno dei redattori della Rerum novarum, in cui esprime la convinzione che la diffusione di "un gran numero di operai-proprietari" sarebbe stato fattore di stabilità sociale, essendo questi "meno spostati e meno anarchici alla società". Sturzo insegna anche la filosofia di Rosmini, nonostante l'opera principale del Roveretano, le Cinque piaghe della Chiesa, fosse messa all'indice.
Nei primi anni del secolo collabora al quotidiano cattolico palermitano "Il Sole del Mezzogiorno" distinguendosi tra i meridionalisti più battaglieri, accanto a Salvemini e a Nitti.
Le tesi di Sturzo sono a favore di un decentramento regionale amministrativo e finanziario e di una federazione tra regioni; privilegiano inoltre la lotta sociale, ovvero l'organizzazione della resistenza contadina e del credito agrario attraverso le casse rurali e le cooperative in vista della crescita di una piccola e media proprietà agricola, a fianco della quale deve svilupparsi anche la piccola e media industria. Il comune rappresenta, secondo Sturzo, la vera base della vita civile, libero dalle ingerenze dello Stato, non ente burocratizzato con funzioni delegate, ma padrone e gestore delle proprie attività economiche, a cominciare dai servizi pubblici, autentica espressione di governo amministrativo locale.
Nel 1902 i cattolici di Caltagirone, guidati da Sturzo, si presentano come partito di centro nelle amministrazioni locali.
Nel 1905 Sturzo è nominato consigliere provinciale; dal 1905 al 1920 ricopre anche la carica di pro-sindaco.
Negli anni siciliani Sturzo scrive anche di poesia e di teatro secondo la formula dell'arte per la vita cara ai cattolici dell'epoca, da Giuseppe Sacchetti a Filippo Meda.
Il discorso di Sturzo I problemi della vita nazionale dei cattolici, pronunciato a Caltagirone il 24 dicembre 1905, segna uno spartiacque tra la vecchia posizione dei cattolici papali militanti nell'Opera dei Congressi, obbedienti alla norma del non expedit, e la nuova fase storica, che prelude alla formazione di un partito laico, democratico e costituzionale di ispirazione cristiana. In questo discorso, Sturzo delinea infatti le caratteristiche di un futuro partito dei cattolici, la cui fisionomia verrà precisata nell'appello A tutti gli uomini liberi e forti e nel programma del Partito Popolare Italiano (PPI) del 1919: la piena autonomia dall'autorità ecclesiastica e la rinuncia a fregiare il partito del titolo di cattolico, per porsi con gli altri partiti sul comune terreno della vita civile.
Nel 1915 Sturzo viene eletto vice presidente dell'Associazione Nazionale dei Comuni italiani.
Allo scoppio della prima guerra mondiale, Sturzo è favorevole all'intervento dell'Italia. Alcuni mesi prima della fine della guerra, si appresta a fondare un partito nazionale; nel novembre del 1918 raduna nella sede dell'Associazione Unione Romana un gruppo di amici per gettare le basi del nuovo partito.
Il 18 gennaio 1919 viene diffuso l'appello A tutti gli uomini liberi e forti, con il quale nasce il Partito Popolare Italiano. Nel primo Congresso (Bologna, 1919), Sturzo ribadisce il carattere laico e aconfessionale del partito e precisa la sua concezione dello Stato, una concezione diversa da quella degli altri movimenti politici italiani fra cui il fascismo; "siamo sorti — egli afferma - a combattere lo Stato laico e lo Stato panteista del liberalismo e della democrazia; combattiamo anche lo Stato quale primo etico e il concetto assoluto della nazione panteista o deificazione, che è lo stesso". Nel congresso del PPI che si tiene a Venezia,Sturzo traccia le linee della riforma regionalista dello Stato.
Tra il primo ministero Mussolini e il Congresso di Torino (1923) si colloca il più importante discorso di Sturzo sulla questione meridionale, pronunziato a Napoli il 18 gennaio 1923, in cui si sostiene che il bacino del Mediterraneo è il naturale ambito di espansione dell'economia del Mezzogiorno. Dopo il Congresso di Torino, Sturzo prende posizione contro la legge elettorale maggioritaria (legge Acerbo), il che scatena la forte reazione dei fascisti che si concreta in una violenta campagna stampa contro di lui. Il Segretario di Stato, cardinale Gasparri, lo invita a dimettersi dalla carica di segretario politico del PPI; il gruppo parlamentare vota a favore della legge, contravvenendo al precedente deliberato di astensione. Durante la campagna per le elezioni dell'aprile 1924, Sturzo lavora comunque attivamente, in qualità di membro della Direzione del PPI; il partito, che si qualifica come il più forte per numero di suffragi, va all'opposizione.
Dopo il delitto Matteotti, Sturzo sostiene la tesi di De Gasperi, segretario politico del PPI, sulla possibilità di collaborazione con i socialisti. Gravemente minacciato nella vita dai fascisti, Sturzo viene invitato dal cardinale Gasparri a lasciare l'Italia, e, il 25 ottobre 1924, parte alla volta di Londra.
Il soggiorno londinese si trasforma in esilio; il discorso del 30 marzo 1925 segna l'inizio di un nuova fase politica, in cui si pone l'accento sulla salvaguardia dei princìpi più che sulle formule politiche. Il fascismo è visto come l'aspetto "più grave" di un turbamento e di un conflitto fra reazione e democrazia che coinvolge tutta l'Europa. Negli anni londinesi Sturzo conduce la sua battaglia antifascista sulle pagine di "People and Freedom" e attraverso l'"Aube"; critica duramente la guerra decisa da Mussolini contro l'Etiopia. "Intuì — scrive De Rosa — che se Mussolini non fosse stato fermato decisamente da Francia e Inghilterra dall'impresa contro l'Etiopia, sarebbe stato 'il disastro dell'Italia e quello dell'Europa' " (De Rosa 1982, pp. 620-621). E ancora, prende posizione nella guerra civile spagnola contro l'insurrezione dei generali, denuncia il pericolo del nazismo per la civiltà europea e la pace nel mondo, condanna la debolezza delle democrazie di fronte alla politica aggressiva di Hitler, vede nella Conferenza di Monaco le avvisaglie di una prossima guerra, si impegna affinché la Santa Sede prenda posizione contro il conflitto imminente. Sostiene la politica di Roosevelt di intervento nella guerra contro Hitler accanto alle armate sovietiche.
Scoppiata la seconda guerra mondiale, Sturzo è costretto ad abbandonare Londra per New York, ove arriva il 3 ottobre 1940. Sei anni dura l'esilio americano, durante i quali fonda un'associazione di cattolici democratici, American People and Freedom, e stringe rapporti con gli esuli raccolti nella Mazzini Society - tra i quali Gaetano Salvemini e Lionello Venturi - e con il mondo accademico degli USA. L'attività che lo impegna maggiormente è quella, raccomandatagli anche da De Gasperi, di convincere gli USA a distinguere fra fascismo e popolo italiano e impegnarsi per un trattato "senza umiliazioni e vessazioni".
Tornato in Italia nel 1946, Sturzo non entra a far parte della DC, pur mantenendo rapporti, non sempre facili, con i suoi maggiori esponenti.
Il 17 dicembre 1952 Sturzo viene nominato senatore a vita dal Presidente della Repubblica Luigi Einaudi, e aderisce al Gruppo misto del Senato. Muore a Roma l'8 agosto 1959.

Les cruïlles de la història. Els bascs americans de St. Pierre et Miquelon

A vegades la història acaba fent coindicir pobles, cultures i circumstàncies que, vistes des del present, semblen molt allunyades. Certament els mitjans de comunicació no ajuden a descobrir elements sorprenents o que justifiquin l'interès de tenir consciència i d'existir com a ments pensants. L'altre dia, divendres 1 d'agost de 2008 per a més exactitud, estava mirant el Calendario Atlante De Agostino (edició italiana 2007) publicat per l'Instituto Geografico de Agostino i vaig veure-hi la bandera de les illes franceses de St. Pierre et Miquelon a pocs quilomètres del Canadà. El darrer reducte de l'Amèrica del Nord francesa. L'únic territori d'un estat europeu a nord-amèrica. Al Carib n'hi ha tants com vulgueu i al sud, els francesos encara i tenen la seva Guayana. Potser algú ho recordi d'alguns programes "Thalassa" del Canal 33 o del film "La Veuve de Saint Pierre" (2000, amb Juliette Binoche, Daniel Auteuil i Emir Kusturica). Pel veure el trailer cliqueu: http://es.youtube.com/watch?v=FHdrWlBFPdc

Doncs bé, de St. Pierre et Miquelon (per a veure l'evolució del nom de les illes, precisament el nom de Miquelon deriva del basc), ja vell conegut degut a diferents reportatges televisius, no havia detectat mai que a la bandera tingués una petita ikurriña basca (per a la web de la Casa Vasca de l'illa ). Com tampoc el seu escut d'armes, que encara és més complet perquè incorpora l'escut basc amb els sis territoris d'Euskal Herria. Ja sabia de l'existència de la població de Port-aux-basques de l'existència d'uns centenars de descendents de mariners balleners bascos que encara hi mantenen la petjada euskàra, com als Estats Units. Però la qüestió de la bandera és més sorprenent! I no sóc l'únic interessat en el tema (mireu el blog gallec "contando estrelas") És aquesta una bandera curiosa ja que incorpora les senyeres dels llocs d'origen dels europeus que hi varen arribar bascs, bretons (dels que l'altre dia en parlava) i normands. Per a una breu història de les illes: http://flagspot.net/flags/pm.html#off

Una ensenya que ha generat certa polèmica:

Official flag of Saint-Pierre and Miquelon
The official flag in Saint-Pierre and Miquelon is the French national flag.
Ivan Sache, 7 May 2005
Local flag of Saint-Pierre and Miquelon

Local flag of Saint-Pierre and Miquelon - Image by Arnaud Leroy
The local flag of Saint-Pierre and Miquelon is blue with a yellow ship, said to be the Grande Hermine, which brought in Saint-Pierre Jacques Cartier on 15 June 1535. Three square fields placed along the hoist recall the origin of most inhabitants of the islands, from top to bottom, Basques, Breton and Normans.
On the above image, the main field of the flag is light blue, the waves are discontinuous and white, and the upper wave (surface of the sea) is black, with another white wave just below it.Since there is no specification for the flag, it can be argued that it is only a possible version of this flag. A real flag matching this image was shown and explained in great detail during the TV program Thalassa (24 June 2005). Similar pictures of the flag can be seen on Pascal Vagnat's website.
Ivan Sache, 7 July 2005
In a local discussion board, someone complained on 28 June 2005 that the current flag of Saint-Pierre and Miquelon does not represent the inhabitants of the archipelago of Acadian origin. S/he suggested to add a yellow star in the blue field of the flag to represent Acadia.
Ivan Sache, 4 July 2005
Local coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon

Local coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon
The coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon shows the elements of the flag, with the three square field present along the hoist of the flag placed horizontally in chief.
The arms shown on dexter chief (upper left corner) is the Zazpiak Bat or arms of the six territories which Basque nationalists consider to have Basque heritage. However the version on the Saint-Pierre and Miquelon arms is a pre-1936 one, still bearing the "attributes of monarchical or lordly institutions and of fratricidal fights among Basques" which were removed in the 1936 arms.
Santiago Dotor, 11 September 2002
According to the municipal administration of Saint-Pierre, the coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon was adopted around 1933.
Luc Baronian, 2 June 2005
As seen during the TV program Thalassa (24 June 2005), the gendarmes of Saint-Pierre and Miquelon wear as a shoulder patch made of the coat of arms of Saint-Pierre and Miquelon, with a very dark blue field.
Marin Montagnon, 7 July 2005
_uacct="UA-613479-1";urchinTracker();

De la unió del Ducat de Bretanya al Regne de França el 1532

Una petita aportació per al coneixement de la història bretona. Aquesta placa situada a l'exterior de la muralla de la ciutat de Vannes, explica en poques paraules la història de Bretanya des de 1532 quan s'unificà amb el Regne de França, fins al 1789 quan la Revolució Francesa va acabar amb el seu Parlament i institucions autònomes que havien sobreviscut (si cliqueu la imatge s'ampliarà i podreu llegir el text).

Arxius Diplomàtics Francesos de Nantes

Després de tornar d'una setmana de feina als Diplomàtics Francesos de Nantes, i de dos dies de turisme per la Bretanya, vull fer una simple recomanació als historiadors: visiteu aquests arxius. Hi ha material per a escriure desenes de llibres. Per la història de Catalunya o Espanya i de la resta del món, és un paradís, un tresor sense explotar.

El personal de l'arxiu és molt amable. L'únic inconvenient és l'alt preu de les fotocopies 0,30 €. Tanmateix, es poden fer un nombre limitats de fotografies digitals.

Per accedir a la seva pàgiona:

http://www.diplomatie.gouv.fr/fr/ministere_817/archives-patrimoine_3512/archives-diplomatiques_5142/lieux-conservation_12634/nantes_12636/centre-archives-diplomatiques-nantes-cadn_27845.html

Bibliografia sobre Bretanya en el context de l'Europa d'entreguerres i la II Guerra Mundial

Com us deia anteriorment, us adjunto la bibliografia sobre la Bretanya d'entreguerres i la II Guerra Mundial que apareix al llibre de J. J. Monnier (si cliqueu les imatges s'amplien per a major comopditat). L'ordre dels fulls és invers al que apareix en pantalla.

Història de la Bretanya, història del nacionalisme bretó a la II Guerra Mundial

Dues lectures sobre la qüestió bretona durant la II Guerra Mundial (en propers escrits incloure una llarga llista de bibliografia sobre el tema).

Henri Freville, Archives secrètes de Bretagne 1940-1944, Rennes, Editions Ouest-France, 2008 (ed. original 1986), 9 € Del mateix autor: La presse bretonne dans la tourmente: 1940-1946, Paris, Plon, 1979.

Jean-Jacques Monnier, Résistance et conscience bretonne 1940-1945, Fouesnant, Yoran embanner, 2008, 20 €

Des de que l'any 1940, amb l'ocupació nazi de França, un sector del Partit Nacionalista Bretó (PNB) va decidir col.laborar amb l'ocupant alemany, el nacionalisme bretó a restat estigmatitzat. Fins al moment els estudis s'havien centrat en aquest aspecte deixant de banda tots els sectors del nacionalisme celtic bretó que s'oposaren al nazisme i participaren de la resistència sense abandonar la seva filiació identitària, lingüística i cultural. Per això, el llibre de Monnier és una fita que situa en la seva justa mesura històrica la realitat d'una Bretanya i d'un nacionalisme bretó dividit, ja des dels anys trenta, en una tendència esquerrana, des del comunisme a l'anarquisme (amb diferents grups) i una de dretana que acabarà dominant el PNB i aliant-se amb els nazis. Una realitat més oberta que hauria de trencar, per fi, la identificació entre bretonisme i col.laboracionisme. A més de recordar, els francesos en això han fet un exercici d'eliminació i negació de la història que, a França, va col.laborar amb els nazis una part significativa de la població, de l'Estat i de totes les classes socials. La Resistència és molt més agradable de recordar però els col.laboracionistes no van ser pocs i esporàdics, sinó que foren molts els que ajudaren i participaren de l'ocupació i del règim de Vichy.

Per a alguns comentaris sobre el llibre de Monnier i una certa polèmica veure: http://www.agencebretagnepresse.com/fetch.php?id=8801 i http://www.horizonsbretons.org/blogs/index.php/2007/11/01/un_livre_a_lire_absolument_jean_jacques_?blog=16

El Butlletí Oficial de la Generalitat-DOG des de 1931-1939/1956/1977 digitalitzat

La llei de la Mmeòria Històrica, sense entrar ara a comentar-la, ha tingut un primer resultat de gran utilitat per als historiadors. La Generalitat ha digitalitzat el seu Butlletí des de la seva aparició el 1931 fins al final de la Guerra Civil el 1939 i durant l'exili. Llàstima que no es puguin fer cerques per paraules o noms. No hagués costat gaire més fer-ho possible. Però bé, no ens queixarem, aquesta documentació a la xarxa ens permetra una bona dosi d'estalvi de feina. Ara potser tocaria el torn a la digitalització del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del mateix període. Per a accedir al Butlletí: http://www20.gencat.cat/portal/site/DOGC/menuitem.08ee01a0560898d06030760eb0c0e1a0/?vgnextoid=d82c9c570285a110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&x=44&y=16

Oda, crítica, insults, desesperació i lloança dels arxius

Tot historiador que vulgui poguer lluïr aquest nom ha de trepitjar arxius sovint. Com l'oxigen, la cerca de documents, premsa o bibliografia en aquests, sempre sorprenents centres, és el leimotiv de la nostra professió. Remener documentació inèdita, sovint desordenada, en mal estat de conservació, d'altres ocasions amb ordre prussià i digitalitzada, és un plaer, una droga diria fins i tot. Tanmateix, la idiosincràcia i casuística del món arxívistic és tant variada i diversa que a vegades, i no poques, provoca certs atacs de bogeria transitòria. He de reconèixer que difícil i ocasional és la meva bona relació amb algú vinculat a un arxiu, però d'aquí a certes normatives d'alguns centres, la nul.la simpatía i la violència verbal que et vomiten a sobre és digne d'una pel.lícula de terror.

Tot alegat, no se sap si en contra o a favor dels arxius i els éssers humans que hi habiten dins, perquè? Perquè ahir al Pavelló de la República de la UB a Barcelona, vàren dir-me que podia demanar 3 o 4 còpies del Fons Josep Maria Trias Peitx. Jo en necessitava 25 o 30 dels centeners de documents que conté, però la norma de l'arxiu diu que només unes poques. I jo em pregunto: de que serveix tenir en un arxiu públic una documentació que l'historiador pot consultar però, AI!!!, si vol obtenir en forma de còpia per a treballar en articles o llibres ha de copiar a mà. Al segle XXI, per favor!!!!!! En aquest mateix centre, per altra banda, fantàsticament dotat bibliogràficament, en una ocasió em vàren autoritzar a fer fotografies digitals de certs documents amb la meva càmera, però van i em cobren 30 cèntims per ada foto. INCREIBLE!!!

Pel món et trobés de tot. A cada país els arxius són diferents, però jo díria que enlloc et dificulten tant la feina com aquí. Deixem al marge la velocitat de tortuga de l'estructura de la Biblioteca de Catalunya. De les limitacions de l'Arxiu Tarradellas de Poblet, només es pot fer un 10% de fotocòpies de cada carpeta=10 viatges per a una carpeta de 10 fulls. Al del Castell de Peralada, Arxiu Miquel Mateu, persecució per part del cap. A l'ANC no direm que tot va com la seda. I l'Ardiaca, amb aquelles màquines de microfilms que no pots fer còpies!!!!!!!!+

En canvi, allà a Europa, a Londres, per exemple, als arxius diplomàtics a Kew, pots fer totes les fotografies digitals teves que vulguis, i sense pagar. No has de parlar amb cap funcionari i no tens cap problema. A Nantes als diplomàtics francesos pots demanar totes les fotocòpies que vulguis i fer certes fotos. A Lisboa a Negocios Estrangeiros, no et cobren res, tu has de portar els fulls blancs i ells possen la fotocopiadora i el toner i vas fent. A Andorra, a l'ANA, són ben amables. A Roma, a la Farnesina eren lents, 3 caixes al dia, però podies fer totes les còpies que et vinguessin en gana. A l'ACS (FOTO DE SOBRE ENVIAT a la Signora Arnau i amb 30 segells, Itàlia è cosí) te les fan ells sense problemes.

Que passa a Catalunya???? Perquè aquests impediments? Que no estàn els arxius per a consultar-los i anar explicant la història del país a través dels documents? Potser no eren per això. Ves que no fossin per a donar feina a certa gent.

The Times (1785-1985), The New York Times (1981-2008) i Herald Tribune (1991-2008) a la xarxa

Des d'aquest enllaç http://archive.timesonline.co.uk/tol/archive/ podreu accedir, previa subscripció gratuita a l'arxiu del diari londinenc "THE TIMES" des de la seva fundació el 1785 fins a dos-cents anys després al 1985. Pot ser que tingueu algun problema per aconseguir el compte personal, però paciència que val la pena.

Per altra banda també podeu accedir a l'hemeroteca de "THE NEW YORK TIMES" des de 1981 a 2008 gratuitament: http://query.nytimes.com/search/query?srchst=nyt I des de 1850 a 1981 pagant.

En darrer lloc, el "Herald Tribune" permet gratuitament accedir als seus articles des del 1991 al 2008: http://www.iht.com/cgi-bin/search.cgi

A continuació penjo un article sobre el referèndum estatutari català del 2006 publicat pel NY Times: Voters in Catalonia Approve a Plan for Greater Autonomy

By RENWICK McLEAN
Published: June 19, 2006
MADRID, June 18 — Voters in Catalonia, Spain's northeastern region, approved a sweeping overhaul of its constitutional relationship with the central government on Sunday, endorsing a plan to grant broad new powers of self-government.
Members of the center-right Popular Party and other critics have complained that the plan could open the way to an eventual declaration of independence by Catalonia, one of Spain's richest regions. They also contended that the plan threatened Spain's unity because it was likely to encourage all of Spain's regions to make increasingly ambitious demands for greater autonomy. Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party, who campaigned actively for the autonomy plan, argued it was the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.
He has expressed a willingness to discuss similar plans for other regions. "With this new statute, the identity of Catalonia will be better recognized," he said at a news conference in Madrid after the vote. "It will have better instruments for administering self-government, and it will preserve the rich pluralism that is inherent to Catalan society."
With 99 percent of the votes counted, the Catalan regional government said Sunday night that 74 percent had approved the plan, while 21 percent had rejected it. The remaining votes were blank or void. It said that turnout was about 50 percent.
The plan, which has already been approved by the national Parliament in Madrid, is scheduled to take effect on July 1. The measure grants Catalonia more control over a variety of issues, including tax collection, immigration policy and judicial affairs. It acknowledges that Catalonia considers itself a nation, requires that residents learn the Catalan language and declares that the region's powers of self-government emanate from the people of Catalonia rather than from the Spanish Constitution.
Mariano Rajoy, the president of the Popular Party, the main opposition group in Parliament, said many of these provisions were unconstitutional and posed a direct challenge to the authority of the central government.
"We must stop this project to liquidate constitutional Spain," he said at a news conference here after the vote. "We are going to use all of the political and judicial arguments that we have so that this does not go into effect."
He said his party would file an appeal with Spain's constitutional court in hopes of blocking the plan. Constitutional experts said the appeal had little chance of succeeding.
A potent separatist movement has persisted for more than 100 years in Catalonia, a region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona.
Most of the region's prominent politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government.
But before Mr. Zapatero took office in April 2004, the region's push for more autonomy generally met resistance from Madrid.
His decision to endorse many of Catalonia's autonomy demands led to the most significant drop in his approval ratings since he became prime minister.
His decision drew criticism not only from political opponents but from members of his own party.
José Bono, the former defense minister, resigned in April after repeatedly denouncing the autonomy plan. Alfonso Guerra, one of the Socialist Party's most prominent elder statesmen, said the plan had helped create a political climate that was so polarized along regional lines that it reminded him of the Soviet Union at the end of the cold war.
The most dramatic reaction came from two military leaders who conjured up memories of Spain's history of military intervention in politics by suggesting in January that the armed forces were ready to act unilaterally to quell Catalan demands for more autonomy.
Both were removed from their posts.

La revista "Triunfo" (1962-1982), "Tiempo de Historia" (1974-1982) on-line

En aquesta adreça: http://www.triunfodigital.com/bcrono.php?Year=1962&inicio=12 podreu veure tots els números de la revista erspanyola "Triunfo" entre 1962, en ple franquisme, i l'any 1982 ja en democràcia. Una interessant visió a l'Espanya de les dècades dels seixanta i setanta. També hi ha documentació de diferents expedients oberts per les autoritats franquistes contra la publicació (com a la imatge) i altres.

Per altra banda, també podeu accedir a la revista d'història "Tiempo de Història" (1974-1982): http://www.triunfodigital.com/TH/bcrono.php

"Emotional Arithmetic". Una nova visió cinematogràfica de l'Holocaust

Títol original: Emotional Arithmetic (premer, per veure triler)

País: Canadà

Director: Paolo Barzman

Protagonistes: Max Von Sydow, Susan Sarandon, Christopher Plummer, Alexandre Nachi Regan, Jewitt Dakota, Goyo Gabriel Byrne Roy Dupuis

Duració: 1 hora i 39 minuts

Aquesta és una recomanació cinematogràfica amb un cinema específic i tot. Es tracta del Cinema Alhambra de La Garriga -Vallès Oriental- (no té pèrdua és l'únic de la localitat). Una d'aquelles sales de 300 butaques amb pantalla gran, en forma de teatre i amb fil musical de bon jazz i swing. En fi d'aquells en que s'anava a passar el dia, dinar i berenar. Una peça històrica en el cada cop més desagradable món del cinema. Aquesta setmana encara es podrà veure aquesta pel.lícula. De pas dir-vos, per si algún lector d'aquest blog és de per allà, que la programació de l'Alhambra és d'una exquisidesa extraordinària, amb certs tocs de concessió comercial però mínims. Per a saber els films en cartellera cal trucar al 93-8716111.

Pel que fa a la pel.lícula (amb el típic ambient de pel.lícula rodada al Canadà i, encara més al Quebec), l'argument té una sèrie d'elements d'interessant originalitat referents a la Shoa. Per una banda, es tracta d'un relat referent a un camp de detenció de jueus a les afores de París, Drancy, on es reunien els jueus apressats per la policia de Vichy abans de lliurar-los a les tropes alemanyes i al seu destí als camps d'extermini. Una història de dos nens supervivents, un d'ells nord-americà, segon element original. Així, es tracta l'Holocaust des del punt de vista dels seus efectes a llarg plaç, i en dos nens. Les problemàtiques mentals que comportà en aquells nens que vàren sobreviure en la seva vida posterior, en la relació amb la societat i amb les famílies que formaren. Un film que posa a debat la qüestió de la necessària, o no, memòria perpètua dels que ho patiren. Per una banda, S. Sarandon encarna la nena a la que fou inculcat el missatge de mai oblidar, mentre que un Max Von Sydow, actor ja de per si evocador de tantes histories, interpreta el jove jueu que sacrificà la vida pels dos nens i que, posteriorment, sobrevisqué a Auschwitz i al Gulag soviètic. Producte del qual ha oblidat certs aspectes de la vida concentracionària.

Un bon film per a reflexionar de nou sobre la barbàrie humana, perdó per la reiteració, des d'un altre punt de vista.