Aquest matí he anat a un acte institucional d'obertura de l'Any Francesc Macià (122è President de la Generalitat i primer de la institució contemporània entre 1931 i 1933). Es tractava de qutre discursos del President de la Generalitat, José Montilla, del Vicepresident Carod-Rovira i del Conseller Saura; amb l'afegitó d'una nota biogràfica del director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i historiador, Josep-Maria Roig i Rossich. Els discursos, i potser no caldria dir-ho, han parlat d'un Macià quasi perfecte, immaculat, sant i heroi nacional i social. Cap referència a contradicció alguna, errors polítics o personals, gestió més o menys eficaç.
Certament, a Catalunya i pel catalanisme, Macià és un símbol. Potser més estètic, a imatge i semblança del Che Guevara, que a la pràctica. Les referències als seus postulats independentistes i partidaris de la lluita armada escasos, de la manca d'un discurs profund i treballat en l'àmbit social encara menys, i pel que fa a la seva gestió al capdavant de la Generalitat entre 1931 i 1933 quasi res. Per no citar la nula referència a la complicada vida interna del partit que fundà com a principal líder el 1931: Esquerra Republicana de Catalunya.
Per la resta ja se sap, els actes institucionals són aquella màquina de gastar diners públics on alguns privilegiats tenim invitació... És a dir, aquells actes que veiem a TV3 en el que el Patí dels Tarongers resta ple de gent menjant, saludant-se i recordant que bo que era el salmó marinat de l'acte d'unes setmanes enrera... I el més increible és que l'agenda de l'Avui anunciava l'acte com si fos d'accès lliure quan, en realitat, hi havia una única opció per a entrar-hi: la invitació directa (com podeu veure en la imatge).
És d'esperar que la celebració de l'Any Macià vingui acompanyat d'alguna convocatòria del CHCC per a finançar estudis sobre la seva figura. Esperem que no estiguin ja concedits i que s'adjudiquin a estudis que aportin quelcom de nou al coneixement de la figura de Macià.
