En aquests dies de desaparicions familiars, reflexiono sobre la història, el passat i el present. Darrerament, treballant sobre les figures de Carles Eugeni Mascarenyes i Ramon Sugranyes de Franch, s'ha produït un fenòmen ben curiós i, certament, rar. Llegia les seves cartes del període 1936-1940, entre dos joves amb tota la vida per construir, i ara parlo amb alguns dels protagonistes d'aquelles cartes, quasi 70 anys després. La veritat és que la xifra fa feredat, 70 anys!!!! Parlar amb la vídua de Mascarenyes, la Sra. Concepció Rubiés, em trasllada als anys de la guerra i primers quaranta. Un túnel en el temps... un anar enrera que sembla impropi de la condició humana. Com recordar tanta vida, tantes experiències, tants canvis al voltant d'un mateix. I l'historiador, de 29 anys, es troba allà al mig, llegint cartes escrites el 1938 i parlant amb una protagonista d'aquell moment. La història a vegades té aquesta grandeses, alhora que extranyes situacions. Com s'afronta el fet de llegir quelcom de privat de set dècades abans i parlar-ne amb qui potser ja no ho recordava. Quina paradoxa recordar 70 anys després a una persona allò que es deia sobre ella, o allò que ella mateixa escrivia. Certament, aquestes situacions no es repeteixen en moltes ocasions, però és fantàstic quan són possibles.
