
Nota de l'editor: el gos no va patir cap tipus de coacció per a posar despullat davant la càmera. La seva personalitat, lliure i llibertina, el fan insensible a l'escàndol públic generat per la bellesa del seu cos nu. Fet suficientment constatable amb la seva actitud davant l'objectiu.
1.- Deia el dia 4 de setembre de 2008, és a dir, ahir, amb precisió d'historiador pessat, que hi havia certes qüestions de la professió-passió que m'amoinaven. O deia prenent alguns arguments de Mosse que tants patiments va tenir i no pas per la història que va escriure però si per la que va viure com a individu i com a protó (o neutró) dins de l'atom de la humanitat.
No serà que escrivim sobre el passat per evadir-nos del present. És cert allò de que explicant-nos el passat remot, menys remot, la setmana passada, ahir, podem canviar o evitar el present. Home?!! el present del passat i el present del futur, amb la sequera neuronal existent, no l'atura ni l'evita ni un tsunami de llibres d'història. Ni un diluvi de llibres de baix preu de La Feltrinelli, ni la visió obligatòria de tots els documentals del Segle XX del 33.
2.- Aquí arriba la qüestió. El "meollo" que en dirien en espanyol: per qui coi escrivim??? Som uns hedonistes, uns onanistes, uns llenyadors sense camises de quadres que desforestem el planeta per a omplir-nos les pròpies estanteries? Ah, amics... i la reposta és...? Jo, certament, escric per a que algú s'ho llegeixi. També ho faig per a mi mateix, que cony ("coi" dues vegades ja era massa). Home descobrir i explicar-te fets històrics és fantàstic.
3.- "Arbeit macht Frei" deia l'entrada d'Auschwitz, el treball dignifica diu la fraseología popular i la medalla al mèrit del treball algú la rep. Però convindrem que, tot i el càstig diví derivat del pecat original, treballar no és el nostre estat natural. I, per cert, perquè han de treballar els musulmans, budistes, ateus... si no formem part dels seguidors del que va trencar la vida ociosa??!! Bé, venia aquesta qüestió, a tomb del que ja deia de Mosse ahir. La voracitat, la desesperació del i pel treball de certs historiadors. Ho reafirmo i ho deixo aquí.