Dies, setmanes, mesos, anys i segles. El debat identitari Catalunya-Espanya ja cansa. I sobretot esgota per la monotonia dels arguments i la manca de la profunditat en les posicions. Certament la manifestació de demà, 10 de juliol de 2010, sembla que marcarà un punt d'inflexió. No en la qüestió en sí, però sembla que potser podem anar perfilant certs elements del debat. Per una banda, hi ha un element evident i que crec que ningú vol o s'atreveix a posar sobre la taula. I és el següent: en un debat identitari com el que tenim aquí i ara, caldrà arribar a un moment on cadascú es situi a una banda o altra. Els catalans aquí i els espanyols allà. Sense cap mena de dubte que és molt romàntica la idea de la doble identitat, catalana i espanyola, però no pot durar eternament en aquesta Espanya, democràtica sí, però immune a la diversitat cultural i lingüística. No és menys cert que una immensa majoria de la població del país té arrels espanyoles, que a casa seva parla castellà o que els seus pares vàren venir d'altres parts de la Península. Però si es vol arribar als fonaments de la qüestió caldrà demanar a la gent que es defineixi. Perquè la perpetuació de la catalanitat espanyola no pot resoldre res. No resol res.
Sense traumes, sense insults, com aquests dies en els que conviuen les senyeres catalanes o estelades amb les banderes espanyoles als balcons dels pobles i ciutats de Catalunya. Cadascú que digui el que vulgui, però per favor, situem el debat real. Perquè sinó ens hi podem estar segles o, més trist seria, esperar que la reserva índia dels catalanoparlants sigui tant petita que ja no hi hagi debat. Per tant, posem els titulars on cal! O sinó, i com a mínim, que ens donin llicències per a obrir casinos a la reserva índia, unes caixes de whisky per a alcoholitzar-nos i unes tendes per a fer vivac...
Segon aspecte: hi ha un clar moviment dins de la població catalanoparlant i d'altres que no ho són cap a l'independentisme (sembla que encar fa por a alguns, uuuuuu!!! Què vindra no sé qui, no digui's res...). Això és evident. El catalanisme del segle XX, el que volia transformar una Espanya que no és volia deixar refer per mans catalanes, s'està esgotant. Aquest nou escenari ha d'anar vinculat a l'anterior aspecte. Perquè era estrany i anormal que els que es declaraven nacionalistes catalans no optessin per a voler un Estat propi. O és que la sort de la cultura, llengua i manera catalana de veure el món han fet molta via dins de l'Espanya contemporània? Home, certament ens podria haver anat pitjor, però si ens hem d'acontentar amb la manca d'eficiència de l'Estat espanyol en la seva tasca d'uniformització castellanitzadora, llavors millor deixar-ho còrrer.
El que cal és posar les cartes sobre la taula. Cadascú les seves. Cara amunt, a la vista, i començar a parlar. Què hi ha més persones que se senten espanyoles? Doncs molt bé... que és a l'inrevès? Doncs també molt bé. Però no podem seguir en l'eterna posició intermèdia, amb el síndrome del PSC-PSOE que no vol dir-se nacionalista o independentista catalana per a no perdre vots d'una part de la població, però no vol fer el contrari per a no perdre'n dels altres. Síndrome CiU... Collons, que això cansa molt, esgota i fa suar dia sí dia també. Ja tenim totes les camises amb una catipén.
Per als historiadors no hi ha mal que per bé no vingui, traduint del castellà, però potser podríem anar passant a d'altres temes.
O som reserva índia o intentem no ser-ho. Però a mi que em donin un debat real i no martingales!!
L'Estatut dels nassos del 2006-2010 no pot ser un element de debat seriòs. Què vol dir, com deien ahir els expresidents de la Generalitat i el Parlament que aquesta lluita no la guanyarem sense unitat? Quina lluita? Amb quin objectiu? Que em diguin quin és l'horitzó clarament i podrem valorar quina posició adoptar! No veig com podem sobreviure com a llengia i cultura sense un Estat propi. No és cap visió catastrofista, sinó una realitat no gaire dificil d'entendre en el context del món actual i de la realitat social del país. El bilingüisme perfecte no existeix, i menys si hi ha una llengua que gaudeix del favor de l'Estat i que té milions i milions de parlants. Al final una s'imposa a l'altra, indefectiblement. Sense remei. La vida és així. Per tant, cal dir clarament i sense embuts el que es vol!!!
Això sí, com deia en una ponència en un congrés de fa uns dies a Vitòria-Gasteix a Euskadi, i en la què viag parlar de Ferran Valls i Taberner: "Els problemes de Catalunya estan dins de Catalunya. Deixem-nos de buscar a fora."
Bé, així ho veig jo. En poques paraules i sense....
Sense traumes, sense insults, com aquests dies en els que conviuen les senyeres catalanes o estelades amb les banderes espanyoles als balcons dels pobles i ciutats de Catalunya. Cadascú que digui el que vulgui, però per favor, situem el debat real. Perquè sinó ens hi podem estar segles o, més trist seria, esperar que la reserva índia dels catalanoparlants sigui tant petita que ja no hi hagi debat. Per tant, posem els titulars on cal! O sinó, i com a mínim, que ens donin llicències per a obrir casinos a la reserva índia, unes caixes de whisky per a alcoholitzar-nos i unes tendes per a fer vivac...
Segon aspecte: hi ha un clar moviment dins de la població catalanoparlant i d'altres que no ho són cap a l'independentisme (sembla que encar fa por a alguns, uuuuuu!!! Què vindra no sé qui, no digui's res...). Això és evident. El catalanisme del segle XX, el que volia transformar una Espanya que no és volia deixar refer per mans catalanes, s'està esgotant. Aquest nou escenari ha d'anar vinculat a l'anterior aspecte. Perquè era estrany i anormal que els que es declaraven nacionalistes catalans no optessin per a voler un Estat propi. O és que la sort de la cultura, llengua i manera catalana de veure el món han fet molta via dins de l'Espanya contemporània? Home, certament ens podria haver anat pitjor, però si ens hem d'acontentar amb la manca d'eficiència de l'Estat espanyol en la seva tasca d'uniformització castellanitzadora, llavors millor deixar-ho còrrer.
El que cal és posar les cartes sobre la taula. Cadascú les seves. Cara amunt, a la vista, i començar a parlar. Què hi ha més persones que se senten espanyoles? Doncs molt bé... que és a l'inrevès? Doncs també molt bé. Però no podem seguir en l'eterna posició intermèdia, amb el síndrome del PSC-PSOE que no vol dir-se nacionalista o independentista catalana per a no perdre vots d'una part de la població, però no vol fer el contrari per a no perdre'n dels altres. Síndrome CiU... Collons, que això cansa molt, esgota i fa suar dia sí dia també. Ja tenim totes les camises amb una catipén.
Per als historiadors no hi ha mal que per bé no vingui, traduint del castellà, però potser podríem anar passant a d'altres temes.
O som reserva índia o intentem no ser-ho. Però a mi que em donin un debat real i no martingales!!
L'Estatut dels nassos del 2006-2010 no pot ser un element de debat seriòs. Què vol dir, com deien ahir els expresidents de la Generalitat i el Parlament que aquesta lluita no la guanyarem sense unitat? Quina lluita? Amb quin objectiu? Que em diguin quin és l'horitzó clarament i podrem valorar quina posició adoptar! No veig com podem sobreviure com a llengia i cultura sense un Estat propi. No és cap visió catastrofista, sinó una realitat no gaire dificil d'entendre en el context del món actual i de la realitat social del país. El bilingüisme perfecte no existeix, i menys si hi ha una llengua que gaudeix del favor de l'Estat i que té milions i milions de parlants. Al final una s'imposa a l'altra, indefectiblement. Sense remei. La vida és així. Per tant, cal dir clarament i sense embuts el que es vol!!!
Això sí, com deia en una ponència en un congrés de fa uns dies a Vitòria-Gasteix a Euskadi, i en la què viag parlar de Ferran Valls i Taberner: "Els problemes de Catalunya estan dins de Catalunya. Deixem-nos de buscar a fora."
Bé, així ho veig jo. En poques paraules i sense....
