Tot escoltant Händel a l'Ipod com si d'una pel.lícula francesa es tractés a l'autocar que em tornava cap a l'Aeroport de Beauvauis de París-Ryanair (si, és l'Economia idiota! com es diria en un debat americà), anava pensant en diverses qüestions sobre la història. Reconec que al tornar del Japó passo una certa crisi creativa (amb el significat que li vulgueu donar a aquest terme en un historiador)... em jubilaria als 30 anys...Abans d'entrar-hi, recomanar-vos la música barroca per a la vostra salut mental en una doble direcció: si us abelleix us reconfortarà (i si feu l'esforç d'intentar entendre les peces en italià encara més) i sinó us transportarà a un estat de mal humor o mal de cap fantàstic. Per a escoltar, per exemple, Händel abans de llançar-vos a la compra combulsiva dels CD's podeu escoltar algunes peces aquí. Al marge d'això, també cal recomanar una passejada per París... ho recordava molt menys medieval. Vull dir que tenia la imatge de les grans avingudes del XIX que varen escapçar la ciutat medieval (Notre Dame al marge) i moderna, però he trobat certs barris del segle XVI-XVII (ja no medieval, però amb certs aires) molt interessants (per exemple, visiteu la zona al voltant de la Rue de Bretagne). També es entranyablement interessant visitar el Cimetière du Père Lachaise on és curiós de veure, en la part hebrea, el mausoleu dels Rotschild on, si la vitta è cosí, la gent i tira diners: a veure si en una vida futura els Rotschild ens en donen uns quants o ens reencarnem en un membre de la família Meier.
Les reflexions, ara sí.
Deia en Borja de Riquer en un dels articles de l'interessant llibre, "La historiografia catalana", Girona, Cercle d'EstudisHistòrics i Socials, 1990, que teniem una història "provinciana" perquè es tancava massa en el propi país. És a dir, que només escrivim i investiguem sobre la història de Catalunya o dels Països Catalans a tot estirar. Que no tenim especialistes destacats en temàtiques d'àmbit europeu o mundial o en determinats països.
Certament, en la seva immensa majoria aquest diagnòstic de fa quasi vint anys segueix vigent. Jo, en el meu propi cas, no puc pas negar-ho: escric sobre la història de Catalunya. Però, i això també és veritat, ho intento cada volta més en relació amb aspectes que la relacionin amb el seu context espanyol i europeu. El llibre que tinc en premsa sobre el Consulat italià de Barcelona i la mirada de la diplomàcia feixista de la Catalunya del període 1930-1943 és un primer intent de situar història catalana dins de l'europea. Sens dubte, que s'em podrà dir que això és una certa trampa i que podria haver estudiat l'Ambaixada transalpina a Glasgow i la seva visió de l'Escòcia dels anys 20 del segle passat, però que hi farem. Per altra banda, estic en procés de realitzar un estudi sobre l'Andorra del 1933 i la política i relacions internacionals. Una temàtica, l'andorrana, abandonada sistemàticament per tothom, tot i l'interés i projecció que té.
Tanmateix, i jo m'incloc en aquest grup, encara cal que ens apareguin especialistes a casa que treballin sobre qüestions de més enllà. Com també, com deia Riquer, establir el perquè de l'existència d'una anomenada historiografia catalana?! En aquest àmbit, reclamava que es definís i s'estudiés millor les relacions entre Catalunya i Espanya: sobre aquesta qüestió n'he fet diferents aproximacions en aspectes concrets i específics....
Tot això ho deia perquè tornant de París, pensava quin sentit té que ens cansem en escriure en català sobre la història de Catalunya, si més enllà de les nostres fronteres (ficticies) ningú, o quasi ningú, ens llegeix. Aquesta és una altra qüestió que assenyalava Riquer: cal publicar -com si fos tant fàcil- en d'altres idiomes (castellà, anglès, francès, italià...). Cal fer conèixer la nostra producció, molt remarcable en l'estudi de l'etapa contemporània, a la resta del món. Potser la Generalitat s'hi hauria d'implicar. De fet l'Institut Ramon Llull financia traduccions de certes obres a d'altres idiomes, però caldria una col.lecció específica i regular en aquesta direcció.
Certament, és molt mé fàcil, des de França o qualsevol altre país-Estat europeu escriure sobre la pròpia història o la dels altres.
Tot això és, sens dubte, digne d'uns minuts de reflexió però hi ha certs elements previs que no poden bandejar en abordar qüestions d'aquesta naturalesa. En primer lloc, en la llicenciatura d'Història i d'altres de lletres no es genera cap mena d'interés per una visió de la història... que englobi, si més no, Europa. És a dir, quantes assignatures oferim d'història de França, d'Itàlia o dels Estats Units? Per no parlar del Japó, Austràlia o Sud Amèrica!! És innegable que els llibres hi són a les llibreries (potser només a La Central del carrer Mallorca o del Raval i a Internet), però quina visió del món transmetem? Doncs, només una que parla de Catalunya i d'Espanya.
Punt 2: com és la vida de l'investigador català que vol fer recerca històrica? Doncs, força complicada, i tot i que Internet cada volta facilita més les coses, si ja és difícil tenir uns ingressos fent historiografia catalana, no diguem si volguessim fer-ne sobre Suècia o el Kirguistan.
Aquestes són unes reflexions que esperen que algú les contesti.
