Tot historiador que vulgui poguer lluïr aquest nom ha de trepitjar arxius sovint. Com l'oxigen, la cerca de documents, premsa o bibliografia en aquests, sempre sorprenents centres, és el leimotiv de la nostra professió. Remener documentació inèdita, sovint desordenada, en mal estat de conservació, d'altres ocasions amb ordre prussià i digitalitzada, és un plaer, una droga diria fins i tot. Tanmateix, la idiosincràcia i casuística del món arxívistic és tant variada i diversa que a vegades, i no poques, provoca certs atacs de bogeria transitòria. He de reconèixer que difícil i ocasional és la meva bona relació amb algú vinculat a un arxiu, però d'aquí a certes normatives d'alguns centres, la nul.la simpatía i la violència verbal que et vomiten a sobre és digne d'una pel.lícula de terror.
Tot alegat, no se sap si en contra o a favor dels arxius i els éssers humans que hi habiten dins, perquè? Perquè ahir al Pavelló de la República de la UB a Barcelona, vàren dir-me que podia demanar 3 o 4 còpies del Fons Josep Maria Trias Peitx. Jo en necessitava 25 o 30 dels centeners de documents que conté, però la norma de l'arxiu diu que només unes poques. I jo em pregunto: de que serveix tenir en un arxiu públic una documentació que l'historiador pot consultar però, AI!!!, si vol obtenir en forma de còpia per a treballar en articles o llibres ha de copiar a mà. Al segle XXI, per favor!!!!!! En aquest mateix centre, per altra banda, fantàsticament dotat bibliogràficament, en una ocasió em vàren autoritzar a fer fotografies digitals de certs documents amb la meva càmera, però van i em cobren 30 cèntims per ada foto. INCREIBLE!!!
Pel món et trobés de tot. A cada país els arxius són diferents, però jo díria que enlloc et dificulten tant la feina com aquí. Deixem al marge la velocitat de tortuga de l'estructura de la Biblioteca de Catalunya. De les limitacions de l'Arxiu Tarradellas de Poblet, només es pot fer un 10% de fotocòpies de cada carpeta=10 viatges per a una carpeta de 10 fulls. Al del Castell de Peralada, Arxiu Miquel Mateu, persecució per part del cap. A l'ANC no direm que tot va com la seda. I l'Ardiaca, amb aquelles màquines de microfilms que no pots fer còpies!!!!!!!!+
En canvi, allà a Europa, a Londres, per exemple, als arxius diplomàtics a Kew, pots fer totes les fotografies digitals teves que vulguis, i sense pagar. No has de parlar amb cap funcionari i no tens cap problema. A Nantes als diplomàtics francesos pots demanar totes les fotocòpies que vulguis i fer certes fotos. A Lisboa a Negocios Estrangeiros, no et cobren res, tu has de portar els fulls blancs i ells possen la fotocopiadora i el toner i vas fent. A Andorra, a l'ANA, són ben amables. A Roma, a la Farnesina eren lents, 3 caixes al dia, però podies fer totes les còpies que et vinguessin en gana. A l'ACS (FOTO DE SOBRE ENVIAT a la Signora Arnau i amb 30 segells, Itàlia è cosí) te les fan ells sense problemes.
Que passa a Catalunya???? Perquè aquests impediments? Que no estàn els arxius per a consultar-los i anar explicant la història del país a través dels documents? Potser no eren per això. Ves que no fossin per a donar feina a certa gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada