Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri. Les restes d'una investigació

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri

Roma. Cipro, 1 de febrer de 2010.

M'aixeco tard, però per casualitat i favorable conjunció astral arribo a l'estació just quan arriba el bus n. 32 just. Arribo a les 9h en punt a la Farnesina, no he d'aguantar els 10 minuts de sempre abans de poder entrar a l'arxiu. Esquivo el funcionari que sempre pretèn tocar allò que no sona i dono el passaport al que té cara de "simpatico" com diria Giorgio Gabber. Cap problema, la "lettera d'invito" no li interessa gens ni mica. Prenc el paper d'entrada. Al detector, el policia (un de tants en aquest país) està xerrant, el detector de metalls i altres tarda dos minuts a fer passar la meva motxilla. "Che palle!!" Passo el control, davant meu un suro convida a tot funcionari a anar de públic a aquest o aquell programa de tele. Apa tots als múltiples debats polítics que no fan res més que repetir-se.

Entro a l'ASMAE, com quasi sempre no hi ha ningú. Podria fugir amb milers de documents. Com algunes vegades, avui també s'han equivocat hi han col.locat les meves "buste" a l'estant d'algú altre. Collons home, el 34 és ben clar!!!! Però ja se sap que abans de desesperar-se s'ha d'optar per l'error. Per tant, trobo les caixes. 15 minuts i arriba la funcionaria que camina com els de "Mars attack", flota, no fa soroll. No és asiàtica, però fa oposicions per ésser-ne: no obre els ulls! Vaig a bucar la "chiavetta", deixo la motxilla a la taquilla, torno i ja està dormint a la seva taula. Mentrestant, les 3 "dotoresse" de l'arxiu és mouen amunt i avall sense objectiu concret.

Avui no hem demanen si he firmat el llibre de registre de l'entrada. De fet sembla la seva única ocupació. Som només 5, sort perquè sinó es possaríen nervioses i començarien a demanar que reservessim lloc: "solo ci sono 16 posti!!!!" Miro les caixes, faig les fotos dels documents que vull. Cap problema. La batèria de la punyetera càmera s'acaba, l'he d'endollar i aquest arxiu té uns endolls dels anys 20 del segle XX. Quanta modernitat!! De fet, a Roma la modernitat estètica aplicada a un establiment només la pots trobar al McDonald's o al Burger King. Bé, potser les llibreries Feltrinelli...

Són les 11h, acabo de copiar un document per a un llibre que estic coordinant amb un altre amic historiador. Me n'adono que la numeració de les caixes que em vàren fer utilitzar fa tres anys, ara és una altra. Els inventaris estan escrits amb numeracions a mà. Fet que provoca que el dubte sempre t'assalti. Aprofito l'estona per a mirar d'altres inventaris tot esperant que arribin les capses de demà per a aprofitar, quan no em vegi ningú (de fet ningú mira o no hi veu gaire) per a consultar-les i estalviar-me anar-hi demà.

Mentrestant, arriba el típic i tòpic professor o altre italià d'edat avançada que s'estil.la ara de dir. Entra cridant a tot i a dret preguntant si hi ha algú. Aquí la gent et pregunta o demana això o allò sense les fòrmules clàssiques de cortesia (disculpi, per favor, perdoni). La pregunta és llençada directament, sense saber si va per tú o no? L'home entra al despatx de la dotoressa en cap, després surt acompanyat de la "comessa" asiàtica que li explica el funcionament d'alguna art marcial o tècnica sexual de l'extrem orient. L'asseu, quasi bé, a la cadira i està a punt de possar-li el pitet. L'home parla amb veu forta, desagradable, molesta, i l'ipod no té batèria (i el cable està a casa). Per sort es calma, algú li ha tirat una galeta o un tros de botifarra.

Arriben les caixes de demà, espero 5 minuts i les vaig a buscar, les consulto i les deixo al meu 34. Hi trobo el paper de quan en Carrubba va demanar-ne una, la n. 779 del Gabinetto del Ministro 1923-1943. Faig les peticions pel dimecres i apa cap a casa, són les 13,10h

Surto de la Farnesina, arribo a la parada del 32. Un avi creua els 4 carrils sense mirar enlloc (o més, aquí no hi ha línies). No m'extranya que cada dia hi vegi algún accident en aquell lloc en concret. El sentit comú, el menys comú dels sentits, fa dècades que va dimitir a Itàlia. A la parada de Metro d'Ottaviano un cartell de Vittorio Sgarbi, llàstima que no tingui veu. Ja estaria cridant. Arribo a casa, m'espera algúna delicia culinària i, per sort, l'Sgarbi no esta "urlando" a la TV.

Les restes d'una investigació

En Carrubba no és cap personatge històric, es tracta simplement d'un doctorand que vaig conèixer a la Farnesina el 2006. Feia dos anys que hi anava cada dia a fer les seves seleccions de documents de la interevenció italiana a la Guerra Civil Espanyola -en aquells moments la "comessa" asiàtica era substituida per un simpàtic home que "s'asomigliava" molt a Ossorio y Gallardo-. Tornant a en Carruba. Primer les seleccionava hi posava un paperet i després a fer fotos. Procés lent, lentíssim, a l'estil del nadador Eric Moussambani. Amb tota probabilitat la beca que tingués es deuria acabar abans que la seva recerca (encara que trobo algunes ressenyes seves i participacions en congressos i volums col.lectius). Als arxius cal anar de cara a barraca, "per Dio"!!! Això sí, em va anar molt bé la seva presència en aquells moments, així podia veure les capses que demanava jo i les que ell demanava: 4 al dia, ui!

Com podeu observar a la imatge de sobre aquestes són les restes de la investigació. Al marge queden els CD i les memòries externes on hi són emmagatzemades les més de 10.000 fotos digitals que he fet els 3 darrers mesos. Només pensar de mirar-les totes per a treballar-les ja em fa patir.

Com en totes les recerques, estic a punt d'acabar la feina a l'ASMAE. I me n'adono que sempre torno una segona vegada sobre tots els temes: diputats, consolats, Ossorio y Gallardo, Companys... Serà que no quedo satisfet de la feina feta? Poder si. La veritat és que no sóc d'aquests que pot aguantar un tema 10 anys.