La felicitat dels tontos

Roma, 12 de febrer de 2010

Ja ho diuen que la felicitat dels tontos és fàcil d'aconseguir. Avui no semblava un dia gaire propici però sembla que subestimava la meva pròpia tonteria. De fet, avui era d'aquells dies que, si més no el que escriu, s'acaba cagant en tot. La companya de viatge a Catalunya, el gos malalt i, com a conseqüència, l'historiador present tancat a casa controlant els ritmes gàstrics de la bèstia. Però els tontos com jo, presumeixo que no sóc l'únic, som feliços amb poca cosa.

Fa uns mesos ens deien que feia 25 anys que no nevava a Roma. Quasi quan jo no havia nascut. Avui aquesta dada s'ha trencat i a nevat abundantment a la capital italiana, vaticana, caòtica i fantàstica. Tot s'ha girat com un mitjó, l'eufòria de la neu inesperada ha inundat la ciutat... La veritat és que tot ha quedat fet un pasticcio però més fàcil era prendre-s'ho amb alegria, no? M'he vestit, he decidit agafar el dia de festa i no treballar. He equipat el gos. De fet he intentat fer una teràpia de regressió: ell que és mig huskie, malamut, en definitiva alguna bèstia siberiana, alaskasiana, escandinava... a veure si la crida de la selva li arreglava els problemes interns. Sembla, de moment que tot ha funcionat. Jo, amb els peus banyats per la neu desfent-se, i el Montag (tot i ser divendres) em anat a fer el giretto de rigor fins al Vaticà. Tots eren feliços: els libanesos de la Fruteria Emo gaudien de les fruites plenes de neu, la gent feia fotos a destra e sinistra i jo anava escoltant els millors èxits del jazz africà a l'Ipod. La ciutat semblava Helsinki, Toronto o Novosibirsk... no sé quina preferiria. Les trompetes, saxos i veus africanes anaven sonant i els peus es banyaven, no mullaven, cada cop més. Tot em recordava a les platges de Corfú, a Grècia, amb l'aigua congelada... Els tontos erem feliços, els turistes feien cua als Museus Vaticans amb alegria... El govern Berlusconi potser pensava en aprovar una amnistia de qualsevol tipus per a celebrar la nevada... La Protezione Civile organitzava festes, pagades amb diners públics és clar, per a congratular-se de l'arribada de la neu!!!
Els tontos sentiem acords del continent negre... Que fàcil que seria tot amb una banda sonora com aquella, a tres veus, en mandinga, en suahili... la, la, la, african jazz... La felicitat tonta o els tontos feliços, allò si que seria vida!!!