Aquesta setmana treballo a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna e Contemporanea di Roma. Unes instal.lacions una mica tronades i decrèpites. La veritat és que el material hemerogràfic de que disposen està prou bé, però la manca de sentit comú fa que la feina sigui pesada. Ja sé, ja sabem, ja saben, jo, tú i tots, que a Itàlia les normes són relatives. Són sempre elàstiques i semblen estar fetes per a no complir-les. Un esperit tal està a l'arrel dels increïbles problemes del país. De fet, la manca de pragmatisme, l'amiguisme, l'excès de xerrameca buida, són factors que provoquen una inactivitat total. Bé, al que anava. A l'Hemeroteca en qüestió hi pots veure una llarga llista de diaris. Per a major comoditat els tenen en format paper i en microfilm. Però ai, si vols còpies les has de demanar a un personatge (home o dona) que arriba a les 13h. El preu 2,50 € cada full? Si, amb 10 fulls ja' t'has comprat un llibre, amb 100 t'has pagat un cap de setmana a L'Alguer, i amb 200 o 300 quasi que marxes a Nova York. La qüestió és que la màquina de microfilms té una impresora connectada però ai, és que s'ha de guanyar la vida l'empresa d'un amic, la filla de no sé qui... Home, amb aquestes tarifes, et surt més econòmic contractar algú per a que copii els articles a l'ordinador.
De fet, això és el que fan la majoria dels que veig per ací (copiar, fins i tot alguns a mà!!! Mamma mia). Jo, que no vull, ni puc, ni penso pagar aquestes xifres astronòmiques, emprenc una incursió en la italianització més absoluta. Primer pas: queixar-se i tocar els collons. M'indigno amb la cap de la sala, aquesta em passa per telèfon amb la cap de l'oficina de reproduccions (que deu fer si ja ho fa tot una empresa externa??). Aquesta em dona un permís per aquell matí per a fer fotografies (poques) amb la meva càmera digital. Així, des del dilluns fina a avui i demà, vaig fent fotografies. Em salto la norma inútil, discriminatòria i mancada de sentit comú. Quan algú em diu que pari de fer fotos, paro 5 minuts. I apa torne'm-hi.
***
Conec a un estudiant d'història que està fent una Tesi di Laurea (treball de final de carrera) sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. Em diu que el seu director l'ha enviat a fer recerca bibliogràfica a Alacant i Madrid. Home!!! Dic jo!!!! Certament a la Univ. d'Alacant i a la BNE de Madrid hi trobarà molts llibres i materials, però el sentit comú no aconsellava dirigir-se a Barcelona??
***
Desecandeno una insurrecció de les càmeres digitals. De tant en tant algú desenfunda. El de la Setmana Tràgica ja han fet centenars d'instantànies. Jo en faig fins hi tot de la pantalla dels microfilms. Queda en línia davant dels armaris que tapen el camp de visibilitat dels funcionaris que llegeixen revistes i altres.
***
Excepte un funcionari no gaire simpàtic (jo tampoc ho sóc de fet), la resta ni s'inmuten per les fotos digitals. Avui fins i tot n'he fet amb el de l'empresa de reproduccions al davant. Ningú diu res. Les normes són pura decoració, ningú creu que s'hagin de complir. Tothom creu que es poden superar o saltar segons el propi criteri.
***
Mirant la TV cada dia entrebanques amb un o altre cas de normes-cadàver o lleis de broma. Ahir un reportatge explicava la compra de vots a Sicília a canvi de l'extensió de certificats d'invalidesa. Sembla que una part important dels escons de l'Assemblea Regional es decideixen d'aquesta manera. En un altre canal una dona explicava com es poden comprar els vots al tronat festival de música de San Remo. De tant en tant l'expresident de Parlamat surt dient que no té cap quadre de valor per a pagar el forat milionari que va deixar a l'empresa. Poc després els Carabinieri troben 5 Picasso, 2 Manet, 1 Modigliani i 1 Van Gogh al lavabo de casa de la germana, de la tieta de l'àvia de la sogre del seu avi. La família ho és tot. Ja ho diuen "la goia di stare insieme".
***
Sóc com un italià? Un fora de la llei? Home, amb aquestes lleis sí! No si al final els justificaré!!!
***
El cap de setmana passat visita familiar. Discutim si la vida és complicada o ens la fem. Després d'haver viscut 4 mesos a Itàlia, de barallar-me amb els funcionaris i de conèixer el funcionament del país, sentencio: la vida és raonablement fàcil (per a un europeu de classe mitjana), però a Itàlia se la compliquen infinitament. Crec que hi troben un extrany plaer.
1 comentari:
Mare meva... Ara, a Catalunya tampoc ens quedem curts. Especialment en els arxius més antics, alguns comarcals de nova fornada estan francament bé, funcionariat inclús. Jo he suportat situacions dignes dels Monthy Pyton, en el millor dels casos. En el pitjor he vist la paulatina destrucció de documents per pura desídia, formes de conservació insultants (cinta adhesiva, per exemple), gent que deixa post-its durant mesos per quan tornin, etc. El de les fotografies està a l'ordre del dia a tot arreu ja, especialment si et fas amic/ga del funcionari/a de torn. Amb flash i sense. El de copiar en una llibreta, francament, jo ho faig servir sempre, n'hi ha que no ens podem pagar un portàtil... Veus fins i tot això tenim en comú amb el poble italià!
Publica un comentari a l'entrada