Vista del Palazzo della Farnesina, Ministero degli Affari Esteri, des de la Cúpula de St. Pere del VaticàLa recerca als arxius d'exteriors prossegueixen. Amb dificultats funcionarials cada dia més incomprensibles. Tanmateix, tot va prou bé. Materials molt interessants.
Però no volia parlar de les meves vivències arxivístiques, sinó de la qüestió de major actualitat a Itàlia: l'agressió al Presidente del Consiglio, Silvio Berlusconi. Més enllà de lamentar que ningú en aquest món pateixi el dolor físic de Silvio, el fet a causat un veritable marasme polític al país del caos amb parmiggiano. El centrodestra, el govern, els canals de TV de Berlusconi i altres, acusen al centrosinistra d'atiar l'odi i la violència "terrorista" contra el Premier. De planificar-ho, demanar-ho... Però home, prou feina tenen al PD i voltants amb saber exactament que són i que fan per a planificar atacs com si això fossin els anys de "piombo". A Itàlia, de l'anècdota, per molta sang que es veies, se'n fa tot un fenomen social i polític. Certament, fa poc es va fer el No Berlusconi Day, els atacs i crítiques estan centralitzades en Silvio... però també la dreta sembla immonitzada per S. B. Els cartells de propaganda política del Popolo delle Libertà només fan que citar B. tot gira al seu voltant. Però és que el problema no és B., ni ara ni en els últims 15 anys, des de que va entrar a l'arena política. B. és un producte d'Itàlia. El país té problemes molt profunds, molt evidents, que salten a la vista, però B. no n'és l'orgíen o l'arrel, sinó un convidat que s'ha col.lat i està aprofitant la crisi general. Per tant, el cop de Duomo milanés, segur que li ha fet mal... però està sent utilitzat com si d'un assassinat es tractés. La demagogia és infinita, com la ignorància... De fet, aquí ningú parla del que s'ha de parlar. A Catalunya i Espanya, els problemes existeixen també, però en una altra dimensió. Itàlia circula en una via làctea pròpia...
Deixo al marge alguns problemes de comprensió del fet català per part de certs italians, no del conflicte nacional, sinó de la realitat objectiva...
2 comentaris:
Tienes razón. Cuando pensamos que aquí las cosas no pueden ser más cutres y que nuestros políticos dan nauseas.... Siempre nos quedará Italia.
Me gusta tu blog. Voy a darme una vuelta, con tu permiso, y así practico el Catalán.
Ai, el Belpaese, sempre donant consol als desamparats!!! Quanta generositat!!!
Arnau.
Publica un comentari a l'entrada