Itàlia, entenguem els centres museístics, els canals de televisió i la premsa, estan realitzant una cobertura sorprenentment gran dels vint anys de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Certament, Itàlia era un país fronterer amb el bloc de l'Est (concretament amb la Iugoslàvia de Tito que esclataria poc després). Era un país, on el comunista PCI tenia un pes, tant cultural com polític de gran rellevància, i era i és un país aficionat a la història. De fet, la televisió italiana, privada o pública, és una mostra sorprenent de la possibilitat de barrejar documentals d'història molt ben elaborats a hora de màxima audiència, amb els pitjors programes propis de la TV espanyola, per posar un exemple. Això ve a demostrar una màxima que caldria estendre als programadors d'arreu: el públic mira el que li tiris a la cara! Documentals, debats polítics (veritable especialitat italiana) o cinema d'art i assaig, italià, rús o coreà (que ja és dir!!!).
Faig un incís aquí. Perquè la classe política d'arreu només fa que parlar i no actuar? Ahir al vespre a la Rai3, al programa "Che tempo che fa", el president del Congrès italià, Gianfranco Fini (AN, ara PDL) presentava un llibre que acaba de publicar. Hi feia reflexions interessants i radiografiava gran part dels problemes de la societat i política italiana. Però el problema, és que només reservava aquelles reflexions per al paper imprès, però no per als debats parlamentaris reals a Roma. Aquí, a Catalunya, Espanya i altres no tant, només es debaten obvietats, qüestions sense importància real... tot gira al voltant de Silvio Berlusconi. Si insulta als jutges tots a valorar-ho, si s'ha de poder jutgar-lo, si té un afer sexual, si fitxa Ronaldinho pel Milan... molt trist i patètic...
Tanmateix, jo volia parlar d'una altra qüestió. I és que veient, ara mateix a La 7, "La Caduta del Muro de Berlino", penso: perquè els règims polítics que, teoricament haurien d'haver suposat una major llibertat, van acabar representant els governs més reaccionaris, més autoritaris i menys d'esquerres del planeta?
Imatges emocionants dels primers alemanys de l'est que van passar a l'oest, que van fer caure el Mur. Però també molta tristesa. I és que tot i que ens poguem emocionar amb aquestes o altres imatges, dels opositors a Pinochet caient davant dels canons d'aigua, de Tiannanmen, Martin Luther King a Washington... no deixa de ser una mostra de la crueltat humana. Són altres dels nostres, de la nostra espècie, contra els que creem els moments èpics, contra els que hem hagut de reclamar els drets més essencials...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada