Desconnexio total d'historiador apardalat (i sense accents)

Tokyo, 20:28 hora local

Benvolguts lectors,

en les darreres hores al Japo escric unes ultimes reflexions que m'han vingut avui al cap passejant pel carrer principal del barri de Kanda, ple de llibreries. Com podeu veure en la imatge que il.lustra l'escrit les llibreries del Japo, com ja deia de Kyoto, nomes permeten l' adquisicio de llibres en japones en un 99,9%. A Kanda, nomes us puc assenyalar dues llibreries en que es poden localitzar llibres en angles i altres idiomes europeus (frances, italia i alemany). A l'espera de precisar-vos mes la informacio, us dire que en una d'elles (a fora hi posa clarament FOREIGN BOOKS) hi podeu localitzar un interessant repertori sobre historia del continent asiatic. Bibliografia contemporania i, especialment, volums de la primera meitat del segle XX i del XIX. En l'altre, molt mes petita i en un xanfra, hi podreu comprar a preus molt mes moderats alguns llibres sobre questions varies, en la seva immensa majoria sobre historia d'Europa.

Pero al que anava jo...

El Japo, per al non-japanese speakers, es una meravella en el sentit de convertir-se en un analfabet absolut. Per algu acostumat a entrar a totes les llibreries a comprar, mirar... el Japo es converteix en un desert on la ment pot reposar durant unes setmanes. Si sou uns malalts de la feina, en el meu cas de la tasca d'historiador, el Japo us proporcionara un autentic miratge de relax cerebral que, oi si, de tant en tant es totalment necessari.

La vida del bibliòfil al Japó és difícil (des de Kyoto)

Benvolguts lectors del blog,

després d'una setmana per terres nipones he de constatar diferents coses referents al món dels llibres d'història del Japó que us comentava en una nota anterior. En primer lloc, dir que per a mi, i suposo que per a la majoria, ignorants de la llengua japonesa i, en general, dels idiomes asiàtics, la lectura de cap llibre d'historiografia local es fa impossible.
Així, si volem llegir quelcom sobre la història japonesa, especialment del segle XIX al XX, des de la Revolució Meiji i la posterior modernització i expansió militarista japonesa pel Pacífic, haurem d'acudir a les monografies realitzades per especialistes dels Estats Units o a les traduccions a l'anglès d'alguns llibres originalment en japonès. Tanmateix, trobar exemplars d'aquestes obres a les principals ciutats i llibreries japoneses de Tokyo, Kyoto o Osaka no és pas senzill.
Per una bandfa, podeu acudir a un parell de llocs qure jo recomano en dos sentits. Per a una selecció més àmplia de llibres d'història japonesa en anglès és apropiat anar a la LLibreria Internacional del Mercat Central de Kyoto, on per preus raonables podreu adquirir-ne algunes. Entre les que puc citar com a interessants aquí en van unes quantes:

- John Toland: The Rising Sun. The decline and Fall of the Japanese Empire, 1936-1945, Nova York, The Modern Library, 2003 (ed. original del 1970), 954 pp., 3000 yens (30 euros)

- Jane Robbins: Tokyo calling. Japanese Overseas Radio Broadcasting 1937-1945, European Press Academic Publishing, 2001, 329 pp., 4000 yens

- Saburo Ienaga, The Pacific War 1931-1945. A Critical Perspective on Japan's Role in World War II a leading Japanese Scholar, Nova York, Phantom Books, 2002 (ed. original 1978), 316 pp., 4746 yens

- En darrer lloc, un llibre reeditat recentment i publicat originalment el 1925 en que l'autor feia de Nostradamus de la història i preveia una guerra entre els EUA i el Japó per al 1931: Hector C. Bywater, 1931 The Great Pacific War, Bedford, USA, Applewood Books, 317 pp. 2698 yens

Al marge d'aquesta llibreria es poden mirar les de Tokyo, però us resultarà molt complicat localitzar alguna cosa. És mol útil i interessant però acudir a les múltiples llibreries de vell que hi ha per tot el país. Allà es troben llibres japonesos, però en alguns casos llibres europeus o nord-americans de principis dels segle XX a bon preu i molt interessants. Al marge dels llibres també podeu trobar peces de fetitxisme per a bibiòfils com el mapa del Japó (Corea i Taiwan com a colònies nipones) que podeu veure en la fotografia. Es tracta d'un antiquari caòtic de la localitat de Matsumoto al peu dels Alps Japonesos. La llibreria està en el carrer que va cap al notable castell de Matsumoto i l'adreça web, tot i que no entendreu res: seikando-bunten.ocnk.net

Res més. De moment.

UNA NOVA IMATGE NIPONA: LES COMPLEXITATS IBÈRIQUES (2006)

En aquesta ocasió podeu observar com les complexitats ibèriques i catalanes han creuat desenes de milers de quilometres i no tantes milles per anar a petar a Kyoto. A la ciutat Imperial, paradís del bullici japonés, de les pizzes japoneses i, AI DIO MIO, del Restaurant TEKANDORI, es troba el bar DIEGO en homenatge a Maradona. A l'entrada, el viatge del 2006 estava immers en l'àpoca de glòria del FC Barcelona, el bar oferia una entrada amb una estelada i un cartell taurí.

Certament, avui ens semblen irreconciliables, però als anys vint i trenta del segle XX, quants militants d'Estat Català i altres nacionalistes catalans deurien ésser aficionats a la tauromaquia, i no com jo, és a dir, com a TIFOSI de la bèstia.

P.D. La meva cara d'alegria no respon a res... és així.

PER ALS QUE VIUEN AL DIA I DE LES NOVETATS UNES IMATGES DEL JAPÓ (2006)

Per aquells amics del blog (que es compten en aquest hemisferi qui sap si per milers, centenars o desenes... tirant llarg) que de tant en tant el miren per a trobar-hi novetats us deixo amb unes imatges del Japó de la meva primera estada el 2006.

En aquest cas es tracta de missatges escrits per ciutadans japonesos a davant del Temple dels Soldats Caiguts de Tokio. Si, aquell que genera les reaccions contraries a la Xina i les Corees cada volta que el primer ministre nipó el visita.

No dubteu que, amb tota probabilitat, en un proper missatge des de la terra del sol naixent us donaré compte d'alguna obra interessant en anglès sobre el Japó localitzada en alguna llibreria (jo diria que la de les galeries de Kyoto).

Tokyo. Imatge del Japo que fa reflexionar historiograficament (i sense accents)

Kaiten Sushi -Tokyo- plats menjats

Benvolguts, tot i que vaig dir que no escriuria i que hi ha diferents missatges programats, us adjunto une simatges de Tokyo i el seu itinerari culinari. Potser hauriem de comencar a valorar la historia dels paisos a partir del seu menjar i les seves tradicions gastronomiques. Tot i que no se d-on han tret tanta ferocitat els nipons despres d-engullir sushi o menjar uns soba o carn de porc... No hi trobo molta connexi'o pero caldria estudiar molt be la relaci'o entre caracter d un poble i el que es fiquen a l-estomac. Be, reflexione-m-hi una mica i si algu te alguna idea que la llanci a l-aire!!!!!!!!

Els accents han mort en aquest teclat.

EL BLOG ROMANDRÀ INACTIU FINS AL DIA 30 DE SETEMBRE. JO AL JAPÓ I CADASCÚ ALLÀ ON VULGUI O PUGUI

Degut a unes necessàries vacances, enderrerides, però merescudes: el Blog restarà sense canvis.

Des del Japó, potser escriuré alguna cosa, si els tifons (a la vista n'hi ha un: el Sinlaku) o en Godzilla no ens ataca. De moment us deixo amb una imatge relaxant de la meva primera estada a terres nipones el 2006.

Un jardí zen de Kyoto.

Benvolguts: qualsevol que en aquests dies obtingui qualsevol informació útil per a millorar el blog que ho comuniqui.

Una recomanció: Barcelona-Tokio 17 hores de vol (amb escala), però... quina meravella. Un extraterrestre a la terra és com et sens a l'altre banda del món.

S'ACABA LA GRATUITAT DE L'ARXIU DIGITAL DE "THE TIMES" EL 18 DE SETEMBRE

Benvolguts, acabo de rebre un mail del diari londinenc "The Times" en que s'anuncia la fatídica notícia de que, a partir del 18 de setmebre de 2008, les consultes a l'arxiu digital del diari s'hauran de pagar. Així, que teniu 3 dies per a fer totes les recerques que us siguin útils.

VINGA, A CÓRRER MÉS QUE L'USAIN BOLT!!!!!!!!

"Atrapats al gel", la increible i obsessionant història de Shackleton i els seus homes el 1915. Obsessionant!!!??

Sembla que he sigut bo darrerament. Ahir em regalaven el llibre d'Hurtado i també un sobre el capità Shakleton "Atrapats al gel" de Caroline Alexander, Barcelona, Columna, 2007, 21 €, 223 p.

Arribo tard per a la recomanació de veure l'exposició que li dedicà el Museu Marítim de Barcelona a finals de 2007. Ho lamento molt. Tanmateix podeu buscar diversos documentals al You Tube (prémer ací).

Per a una cançó que li dedicà Franco Battiato veure:

Per a qui no conegui aquesta història increible, crec que he de dir-vos que no podeu restar ni un segon i mig més sense entrar-hi de cap per a que sempre més. Una història increible de no ésser creguda. Un pas per l'Antàrtida i per les sempre recurrents, si més no al meu cap, illes britàniques més al sud del planeta: Geòrgia del Sud, Sandwich del Sud, Elefant (Shetland del Sud), Orcades del Sud... certament els britànics no foren molt originals, amb l'excepció d'Elefant.

Un resum: Expedició Endurance
"Es cerquen homes per un viatge perillos. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa oscuritat. Perill constant. No se assegura retorn amb vida, honor i reconeixament en cas de éxit." aquest era l’anunci gens enganyos que es va publicar l’any 1914. al qual si varen apuntar 27 homes guiats per el capità Ernest Shackleton amb l’objectiu de atravesar l’antàrtida.

Endurance atrapat al gel a 100 kilòmetres del lloc d'arribada previst
El 18 de gener de 1915 desprès de sis setmanes de dura nevegació des de l’illa de Sant Pedro, el vaixell Endurance va quedar atrapat al gel. A partir d’aquell moment, el peculiar moviment del mar de Weddel, que fa que tota cosa que flota en ell, giri en el sentit de les agulles del rellotge, no els va donar mes opció que resistir esperant que arribés el pròxim estiu.

Vaixell Endurance atrapat per el gel
El capità Shackleton sabia que el vaixell no resistiria fins arribar al l’estiu i, amb total tranquilitat, o va comentar als tripulants. A finals de juny el vaixell havia recorregut 1000 km des de el punt on havia quedat enbarrencat, sabien que si aconseguien resistir un poc més la corrent els duria cap a mar obert on podrien navegar, en cas que el vaixell aguantes la presió del gel.

L'Endurans s'escora perillosament
A partir del 21 de juny, es varen donar ordres d’estar atents per si havien de abandornar el vaixell. El dia 27, desprès de varies jornades fatigoses traguent aigua del vaixell per intentar controlar les vies d’aigua, el Endurance es va aixecar per la popa, i les cubertes es varen començar a rompre, l’aigua va començar a entrar torrencialment i Shackleston va donar l’ordre de abandonar el vaixell.

Bots remolcats per els homes amb esquis i amb l'ajuda dels cans
Llavors, va decidir que tornarien a casa i s’enportaren tres bots estirats per esquís, va donar l’ordre de deixar tot el que fos innecessari i com exemple tirà al gel: el seu rellotge de or, els seus respalls de plata i el seu necesser. En canvi va autoriçà a Hussey a dur el seu banjo, per que d’aquesta manera donaria als homes, alegria per tirar en davant. Desprès de tres dies, quant varen veure que no havien aconseguit avançar ni tres kilòmetres, varen desidir i varen montar un nou campament, esperant que la corrent els duguès a la illa de Paulet, això els va permetre tornar al vaixell i recuperar materials. Varen ser testimonis del enfonsament del Endurance el 21 de novembre.

L'Endurance s'enfonsa
El 23 de decembre Shakleston, va decidir dur a terme un nou intent de avançar a peu. Cada jornada recorrien una distància de 1 kilòmetre, al final Shackleston va decidir no continuar més. Per recuperar la posició autoritària va llegir les normes del vaixell, en les quals deien que no els pagarien fins que arribesin a un port. D’aquesta manera els va dir que seguirien les seves ordres. Desprès d’una setmana, havien recorregut 13 kilòmetres, el gel que hi havia al voltant d’ells es mostrava cada vegada més fràgil. El 14 de gener varen sacrificar a 27 cans, estava clar ja no els nessecitarien, i en canvi, els caviures que consumien els cans s’anaven tornant de cada vegada més valiosos. El 30 de Març, quant varen sacrificar els últims cans, varen gaudir de bon menjar. Dia 9 d’Abril desprès que s’els tranquès el gel formant un iceberg, el capità Shackleston va donar la ordre de tirar al mar les embercacions, ja duien 15 mesos a damunt el gel. La nevegació dels bots va ser molt mes penosa del que qualsevol s’hagues imaginat, varen arribar fins el punt de retrocedir, emportats per el vent. Amb els homes permenentment mullats i gelats, alguns ja començaven a tenir congelacions als peus. El capità Shackleston es va donar compte que si no s’afanyaven a arribar a terra estaven perduts, aixi doncs va decidir que arribarien a la illa Elefant, a la qual varen arribar desprès de dos dies sense haver begut, ni menjat res calent. Quant per fi varen tocar terra, desprès d’haver passat 497 dies sense fer-ho, els homes estaven mig fuits. El 20 d’Abril Shackleston reuní a un grup, i els comunicà que tiraria al mar el més gran dels tres bots que tenia, i intenteria anar a la illa de Sant Pedro, a on demanaria ajuda a les estacions ballaneres noruegues. Era una trevessia inimaginable, i encara o segueix sent avui en dia, havia de recorrer més de 700 milles nàutiques el que equival a uns 1300 kilòmetres en un bot de 7 metres d’eslora, i les tres veles elementals. Amb aquesta embarcació havia de creuar l’oceà més terrible que existèixen i amb només una brújola, un sextant i un cronòmetre, per arribar a la petita illa de Sant Pedro.

El capità Shackleston s'embarca al bot amb el qual intenterà arribar a la illa de Sant Pedro
El capita s’en anava en cinc dels seus millors homes. La trevesià durà 16 dies en els guals s’havien de pasar continuament traguent aigua del bot. Per medir allà on eren havien d’aguantar dos homes el capità Sheckleston, i amb el sextant havia de medir la ruta correcta, amb menys de 1 grau d’error. El 10 de maig varen arribar miraculosament a Sant Pedro, a on per mals vents i l’estat de la mar varen amarrar allà on pogueren, amb la mala sort que el lloc a on ho varen fer era a l’altra punta de l’illa. Shackleston acompanyat pels dos dels seus homes va decidir recorrer a peu els 35 kilòmetres, que segons ell els separaven de l’objectiu. Al final desprès de durs esforços arribaren a la base ballenera de Strommes, no els varen conèixer del canvi que havien fet. Tot desprès el capità Shackleston es va posar en marxa en l’operació rescat, primer els dos homes que havia deixat a l’altra punta de l’illa i desprès els 22 homes que encara quedaven a l’illa Elefant. Desprès de demanar ajuda al seu propi pais, a uruguai, a chile i argentina, els chilens li dexaren un remolcador de acer. El 25 d’agost varen sortir i arribaren dia 30 a la illa Elefant, a on rescataren tots els homes restants sense ni una baixa. No importa dir que s’el considera un dels grans exploradors de la història.

"Abans del sis d'octubre (un dietari)", d'Amadeu Hurtado

Una novetat atractiva i sorprenent. Ahir em regalaven el llibre "Abans del sis d'octubre (un dietari) [15 de maig al 29 de setembre de 1934]" d'Amadeu Hurtado, Barcelona, Quaderns Crema, 2008, 18 €, 235 p. Sempre agrada descobrir dietaris, epistolaris o documentació inèdita. De moment, fins que l'hagi llegit us deixo amb el comentari d'en Josep M. Muñoz de L'Avenç. Tanmateix, després d'una mirada en diagonal, ja us dic que l'adquiriu i el llegiu, coses novedoses i sorprenents ens esperen referents al període més convuls de la primera etapa de la Catalunaya autònoma.

La ressenya d'en J. M. Muñoz: dilluns, 1 / setembre / 2008

Una escena memorable

Per començar amb bon peu a la rentrée, l'Amadeu Cuito i el seu editor Jaume Vallcorba ens acaben de fer un bon regal: la publicació d'un dietari fins ara inèdit de l'Amadeu Hurtado (1875-1950), un personatge que ja ens havia fet disfrutar molt amb les seves memòries, Quaranta anys d'advocat. Hurtado té la virtut d'escriure allò que pensa i, encara que no se'l pot prendre sempre ad pedem litteram, la seva visió, en absolut condescendent, de la política catalana dels anys trenta hauria de ser molt tinguda en compte -fins i tot per analitzar l'hora present. El dietari que ara es publica amb el títol d'Abans del sis d'octubre recull les impressions i l'anàlisi que fa Hurtado d'un moment importantíssim de la trajectòria del catalanisme polític. El govern de la República ha recorregut davant del Tribunal de Garanties Constitucionals la llei de contractes de conreu aprovada pel Parlament de Catalunya. El juny de 1934 Hurtado és enviat a Madrid per la Generalitat, per tal de defensar la llei, però Hurtado es troba amb la negativa del president Companys a avenir-se a qualsevol fórmula transaccional que li proposen des del govern de la República. La Generalitat opta en canvi per una política de confrontació, que portarà finalment a l'atzagaida del sis d'octubre. Amb el llibre tot just a mig llegir, crec que l'edició està més que justificada, encara que només fos per l'escena en què Hurtado, acabat d'arribar de Madrid, va a veure el president Companys per transmetre-li la proposta del govern Samper per resoldre el conflicte, un cop s'ha conegut la decisió contrària del Tribunal constitucional a la llei catalana. Companys, segons el testimoniatge d'Hurtado, es nega a tocar ni "un punt ni una coma" de la llei aprovada pel Parlament, i es mostra en canvi "disposat a tot" per defensar l'autonomia catalana. "Los rebré a tiros si convé", li diu Companys (i aquí Hurtado deixa deliberadament el parlar dialectal del president en la transcripció del diàleg). Hurtado, sorprès, li diu "-Però a qui?" I el president contesta: "-A tots els que vinguin a apoderar-se de la Generalitat", a la qual cosa l'advocat gosa replicar: "-Potser no m'heu entès o no m'he explicat bé." Però és inútil: Companys s'embranca en un discurs patriòtic, i li diu que "Ha arribat l'hora de donar la batalla i de fer la revolució. És possible que Catalunya perdi i que alguns de nosaltres hi deixem la vida; però perdent, Catalunya hi guanya perquè necessita els seus màrtirs que demà li asseguraran la victòria definitiva." Vist com va acabar, la cosa esgarrifa. Hurtado, a qui "ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys" (o potser hauríem de dir el seu catalanisme, tout court), opta prudentment per esperar que el president acabi el seu discurs exaltat i, "gairebé sense adonar-me'n", es distreu amb un detall del seu despatx (que ell coneix bé perquè havia estat assessor del president Macià): observa que, en un finestral, un vitrall blanc substitueix "uns de colors llampants que reproduïen el pas d'una processó pels carrers de la vella Barcelona." Hurtado no gosa preguntar al president pel motiu del canvi. Aquell mateix vespre, Hurtado torna a parlar, aquest cop telefònicament, amb Companys, el qual li confirma que el govern de la Generalitat rebutja frontalment la proposta conciliatòria de Samper. Hurtado conclou, sorneguer: "De sobte m'ha sabut greu no haver preguntat a Companys què n'havien fet de la vidriera vella del seu despatx: almenys hauria aprofitat la visita." Demolidor.

Per a d'altres ressenyes veure: El País, Avui o Vilaweb.

Segon lliurament d'humor gràfic i política catalana i espanyola ("La Publi" 1932-1934)

Segon lliurament. En el futur n'hi hauran més. Com es pot comprobar en alguns dels textos, els processos estatutaris catalans del 1931-1932 i del 2005-2006 no foren gaire diferents.

Les dates són: 27-IX-1932; 5-VII-1932; 19-VII-1932; 17-VIII-1932; 25-IX-1932; 12-X-1933; 6-XI-1932.

Humor gràfic i política catalana i espanyola ("La Publicitat" 1932-1934)

Davant de la demanda popular (de fet individual) d'un dels visitants d'aquest blog que intenta difondre i aportar una eina útil per als historiadors: Més humor gràfic de "La Publi". En aquesta ocasió sobre política catalana i espanyola. Per a veure'ls més bé prémer la imatge.

Les dates respectives són: 7-VII-1932; 6-VII-1932; 5-VIII-1932; 12-VIII-1932 i 17-VIII-1934.

11 de setembre de 2008. I els hebreus ja ens porten 4000 anys d'avantatge (5768)

Com ha homenatge a la senyera estelada que aquesta any fa 100 anys, i que popularitzà Estat Català a partir dels anys vint del segle passat, en col.loquem una al blog. Aprofitem els que poguem el dia per anar a Barcelona i localitzar algun llibre curiós, rar o exhaurit en alguna paradeta i analitzem la idiosincracia de l'independentisme català al carrer. Apa a fer feina d'observadors!!!

Certament em posat l'estelada amb l'estel roig difosa pel PSAN als anys setanta, però bé, fins i tot la fan servir les JNC convergents. És a dir...

Per cert, que deu tenir l'11 de setmebre: Catalunya 1714, Xile 1973, Estats Units 2001 i alguns d'altres que ara no recordo. Tot i que per als musulmans que tenen un altre calendari: tenen 12 mesos? Els dies són iguals que els nostres però amb anys diferents? I els japonesos, xinesos, israelians.... Allò d'Israel si que és Història: estan a l'any 5768...

Ara que parlo d'hebreus... recomano la lectura (que en aquests dies estic realitzant) de l'obra d'Hannah Arendt "Eichmann en Jerusalén. Un estudio sobre la banalidad del mal".

Blog della Biblioteca di Scienze della Storia, Università degli studi di Milano

En aquest blog: Blog della Biblioteca di Scienze della Storia, Università degli studi di Milano i trobareu uns immensa llista de recursos en xarxa que complementen molt bé els que ja hi ha disponibles al meu propi blog. Feu-hi una ullada perquè val la pena.

Premsa alemanya de L'Alto Adige-Sudtiroler (1920-1960) digitalitzada: per a qui sàpiga alemany!!

En aquesta adreça (http://dza.tessmann.it/tessmannPortal/archivioGiornali/giornali) trobareu digitalitzada una llarga llista de publicacions en alemany de la zona italiana de cultura i llengua alemanya de l'Alto Adige-Sudtiroler que tantes problemàtiques va comportar entre Hitler i Mussolini als anys trenta. Es tracta de L' archivio dei giornali digitalizzati della Biblioteca Provinciale Dr. Friedrich Tessmann.

Bomba: premsa i bibliografia francesa a la xarxa (Biblioteca Nacional Francesa)

La xarxa és increible, i les administracions estan fent veritables esforços per a facilitar la tasca als investigadors. Llàstima que no se'n faci propaganda i s'hagi de descobrir buscant per la www com un psicopata....

En aquesta adreça http://gallica2.bnf.fr/?lang=es entrareu al portal de la Biblioteca Nacional Francesa on podreu consultar desenes de milers de llibres, revistes i premsa francesa digitalitzada. Per exemple, si voleu consultar "Le Figaro" del 1937 (premer ací). En aquesta altra ja estareu a la pàgina on podreu seleccionar una especialitat i si premeu aquesta a la dels diaris.

Ja aviso que no és d'una gran hagilitat ni rapidesa. És a dir, que si es necessita consultar un diari en un periode de temps llarg, millor anar de viatge a França. Tanmateix, si podeu accedir a un ordinador amb una connexió rapida, tot prendrà un altre aspecte.

Per a consultar alguns diaris concrets premer:

- LE TEMPS (1861-1935)

- LE FIGARO (1826-1942)

- L'HUMANITÉ (1904-1944)

- REVUE DE PARIS (1894-1937)

- MERCURE DE FRANCE (1890-1965)

- LE PETIT PARISIEN (1876-1921)

El festival continúa.

Algunes altres veritats (parcials, incomplertes o... qui sap si personals i intransferibles) sobre els (alguns) historiadors

"Historiador A. nònim, 2. Buscant el passat amb la pretensiositat del blanc i negre. El gos segueix estressat però ara en comunió amb l'espectre de colors del món que l'envolta", Gisela Bou, Col.lecció particular, 2008.

Nota de l'editor: el gos no va patir cap tipus de coacció per a posar despullat davant la càmera. La seva personalitat, lliure i llibertina, el fan insensible a l'escàndol públic generat per la bellesa del seu cos nu. Fet suficientment constatable amb la seva actitud davant l'objectiu.

1.- Deia el dia 4 de setembre de 2008, és a dir, ahir, amb precisió d'historiador pessat, que hi havia certes qüestions de la professió-passió que m'amoinaven. O deia prenent alguns arguments de Mosse que tants patiments va tenir i no pas per la història que va escriure però si per la que va viure com a individu i com a protó (o neutró) dins de l'atom de la humanitat.

No serà que escrivim sobre el passat per evadir-nos del present. És cert allò de que explicant-nos el passat remot, menys remot, la setmana passada, ahir, podem canviar o evitar el present. Home?!! el present del passat i el present del futur, amb la sequera neuronal existent, no l'atura ni l'evita ni un tsunami de llibres d'història. Ni un diluvi de llibres de baix preu de La Feltrinelli, ni la visió obligatòria de tots els documentals del Segle XX del 33.

2.- Aquí arriba la qüestió. El "meollo" que en dirien en espanyol: per qui coi escrivim??? Som uns hedonistes, uns onanistes, uns llenyadors sense camises de quadres que desforestem el planeta per a omplir-nos les pròpies estanteries? Ah, amics... i la reposta és...? Jo, certament, escric per a que algú s'ho llegeixi. També ho faig per a mi mateix, que cony ("coi" dues vegades ja era massa). Home descobrir i explicar-te fets històrics és fantàstic.

3.- "Arbeit macht Frei" deia l'entrada d'Auschwitz, el treball dignifica diu la fraseología popular i la medalla al mèrit del treball algú la rep. Però convindrem que, tot i el càstig diví derivat del pecat original, treballar no és el nostre estat natural. I, per cert, perquè han de treballar els musulmans, budistes, ateus... si no formem part dels seguidors del que va trencar la vida ociosa??!! Bé, venia aquesta qüestió, a tomb del que ja deia de Mosse ahir. La voracitat, la desesperació del i pel treball de certs historiadors. Ho reafirmo i ho deixo aquí.

Una nova pàgina amb centenars de llibres digitalitzats d'història, economia, història intel.lectual... (quin estrès!!!!!). Ara des d'Àustria.

Abans de dir res, una recomanació: aneu a Viena! El Donau, la neu,... un aire mediterrani quan les orelles senten alemany!? Vinga a comprar bitllets d'avió (avís, Ryanair et deixa a Bratislava i la qüestió autobus no resulta senzilla).

Ara la informació. Aquesta és la definició que fa d'ell mateix el The Ludwig von Mises Institute: is the research and educational center of classical liberalism, libertarian political theory, and the Austrian School of economics. Working in the intellectual tradition of Ludwig von Mises (1881-1973) and Murray N. Rothbard (1926-1995), with a vast array of publications, programs, and fellowships, the Mises Institute, with offices in Auburn, Alabama, seeks a radical shift in the intellectual climate as the foundation for a renewal of the free and prosperous commonwealth.

En aquesta dreça hi podreu trobar desenes de llibres d'història, també hi podreu accedir a bibliografia de moltres altres temàtiques: http://mises.org/literature.aspx?action=subject&ID=121

Algunes veritats (si més no dins el meu cervell), sobre els (alguns) historiadors. Cadascú que es situi!

"Historiador A. nònim amb gos estressat", Gisela Bou (Col.lecció particular), 2008.

Nota de l'editor: En aquell setembre de 2008 el sempre atent gos-home Montag restava conmocionat pel seu retorn de Corsèga i el conseqüent estrès postvacacional.

1.- Deia en George L. Mosse en la seva autobiografia que us comentava fa uns dies, que no havia tingut vida més enllà de la història. Que la seva existència s'havia "limitat" a respirar per a poder investigar, escriure i impartir classes. Certament, l'entenc, amb l'excepció de les hores esmerçades a les aules, i amb una dosi de vida més enllà dels llibres, documents i altres objectes producte de la tala d'arbres aquí i allà.

Seguint Mosse, és veritat que com a historiador, en un viatge qualsevol un no pot evitar entrar a les llibreries, o més encara, fer múltiples viatges d'investigació d'arxiu, quasi buscant excuses per a fer-los. De tant en tant, algú hem recorda la meva voracitat arxivística. I no serà pel meu bon fer amb el personal dels arxius (ja vaig exposar la meva simpatia natural o, qui sap, artificial en un altre missatge).

2.- Tot historiador, bibliòfil, corcs o altres bestioles menjapapers, s'intenta envoltar de a) persones que li suministrin llibres i altra paperassa, b) col.legues amb qui fer intercanvis, c) llibreries de confiança, d) llibreries de vell i, millor encara, de "saldos", trastos,... e) Mercats de Sant Antoni "around the world", f) Pàgines temptadores d'Internet En el meu cas jo en tinc una mica de cada. A tall d'exemple, a Mura hi ha un antiquari a l'engròs on de tant es pot anar a cercar llibres; a Bologna, la ruta de llibreries és increible, amb còctels i aperitivi pel mig...

3.- El "pobre" professor universitari, al marge de no pagar al MNAC, amb un sou com el meu de 334 € viu sempre a l'espera de l'arribada dels privilegis de les classes altes: tíquets restaurant, poder aparcar al parking de la Facultat,... Però, s'ha de dir, que la cerca de beques, ajudes o feines d'encàrrec, al marge de l'intent de guanyar premis, ESTIMULA. Quin remei!

4.- La vida editorial, ai, ragazzi (com diria en Dino del Gran Bar de Bologna després de servir-nos un Margarita), è difficile. En els nostres temps els llibres sembla que passin un procés d'anàlisi a consciència de la Santa Inquisició, la Censura franquista el Mulà Omar i qui sap si també d'algún funcionari que ha d'aprovar-ne l'ajuda per l'edició. De la collita del 2008, la pròpia i la d'altres, potser en gaudim o en deplorem els resultats el 2010. Per aquell moment ens quedarà les escenes de dramatisme de l'autor en haver localitzat 50 documents, 15 llibres i 24 correccions a afegir, ja fora de termini. El temps és relatiu en aquestes qüestions mundanes de la tala d'arbres.

L'humor gràfic i la política internacional, i III.

De moment aquest serà el tercer i darrer missatge amb imatges. Més endavant ja es veurà si n'hi ha més. Si algú manifesta interés s'ampliarà el fons.

Les dates respectives són: 10-VII-1934; 9-IV-1933; 4-VIII-1934; 8-III-1933; 8-II-1933 i 13-ix-1932.

Per a veure amb total nitidesa premer sobre la imatge.

L'humor gràfic i la política internacional, ("La Publicitat", 1932-1934) i II.

En aquests altres destaca, per sobre de la resta, un en el que Stalin i Mussolini es pregunten l'un a l'altre: "Has sentit parlar d'un tal Dencàs?" Ei, i és del 26 de gener de 1933, quan Dencàs encara no era una estrella mediàtica. Així, l'ordre dels dibuixos i les dates és: 27-VIII-1934; 13-VIII-1933; 26-I-1933; 29-III-1934; 10-IV-1934 i 2-VII-1934.

L'humor gràfic i la política internacional ("La Publicitat", 1932-1934), i I.

Aquesta és una primera sèrie de vinyetes d'humor gràfic del diari català de Barcelona i portaveu d'Acció Catalana, publicades sobre la política internacional de l'any 1932-1934. El he anat recollint en diferents recerques de premsa i algún dia se'n faran ves a saber que?! D'esquerra a dreta i de dalt a vaig les dates respectives són: 23-VII-1933; 23-XII-1932; 30-III-1933; 28-III-1933; 30-IV-1933; 24-VI-1933 i 5-IX-1933. Essencialment tracten de l'ascens del nacionalsocialisme al poder i dels conflictes generats per la Itàlia de Mussolini i el Japó Imperial i imperialista en l'escena internacional.

Perdoneu el desordre cronològic "ma la vitta è cosí".

Important: per a veure les imatges a la perfecció prèmer sobre la imatge i s'ampliarà.

La història dels historiadors. Sobre George Lachmann Mosse

George L. Mosse, Haciendo frente a la historia. Una autobiografia, València, PUV, 2008, 28 €, 250 p.

Llegir un llibre en menys de 48 hores sempre és una gran satisfacció. Tornant de Corsèga via Niça, 7 hores de vaixell més 7 de cotxe, més 2 hores del diumenge he llegit l'autobiografia de l'historiador alemany George L. Mosse (1919-1999). Una excel.lent lectura per a un historiador jove. I és que a vegades és interessant conèixer quina persona hi ha darrere de certs llibres o articles (puc recomanar en aquest mateix sentit el llibre d'Eric Hobsbawm, Anni interessanti, BUR, Milano, 2004, 10 €, 491 p.; edició anglesa del 2002, Interesting Times: A Twentieth-Century Life). En el cas de Mosse, al qual jo conec a partir de les traduccions italianes dels seus llibres sobre nazisme i nacionalisme publicats per Laterza (en castellà n'hi ha alguns publicats, però una part reduïda de la seva producció, i a les biblioteques universitàries catalanes, segons el CBUC hi ha 2 miserables exemplars de llibres seus), m'ha fet pensar en diferents qüestions.

Per una banda, queda la interessantíssima vida de Mosse, fill d'una de les famílies més riques de l'Alemanya d'entreguerres. Propietària d'un imperi editorial i publicitari europeu i, sobretot, jueva i liberal. La sort permeté que Mosse escapés dels nazis a finals de 1933 i iniciés una llarga vida d'exiliat, de luxe, a Gran Bretanya, França i els Estats Units. A més, a la condició de jueu, Mosse i afegia la d'homosexual que, juntamnet amb l'altra, conformaven el que ell anomena la doble exclusió de la societat de la qual fou víctima al llarg de tota la seva existència.

Tanmateix, si el relat de la seva vida és d'un gran interés, el que ha d'atreure la mirada de l'historiador és la seva narració sobre la seva formació inicial, la decisió (aparentment banal) d'esdevenir historiador, l'evolució de la seva carrera professional i l'elecció de les temàtiques d'estudi. Pel que fa al primer aspecte, Mosse ens descriu les seves escasses aptituds per a l'estudi, fet que l'allunyà de la història en gran mesura i que li dificultà arribar al que posteriorment seria la seva trajectòria professional. En referència a la seva entrada al món acadèmic, Mosse ens descriu, sense complexos, la sort de que gaudí i la importància del seu cognom. És a dir, que relata uns primers anys de carrera acadèmica marcats pel poc mèrit propi. Unes confessions valentes fetes, això sí, des d'un present on la seva tasca investigadora ja restava del tot consolidada. En darrer lloc, els seus elements d'estudi, patiren una evolució i transformació radical amb el pas dels anys: des de l'Anglaterra dels segles XVI i XVII, a l'anàlisi del nacionalisme i el nazisme en relació a la cultura de masses, la sexualitat o la propaganda. Certament, com ell mateix diu, segurament ja abans de començar a treballar sobre aspectes relacionats amb la seva Alemanya natal, l'Anglaterra del XVI ja destilava quelcom de germànic del XX. La seva propia trajectòria l'impulsà a treballar sobre uns temes que el tocaven personalment. Un historiador provocador i amb una complicada relació amb la seva doble condició d'exclòs. Jueu antisionista i posteriorment amb comunió amb Israel, homosexual autoreprimit, els seus estudis provocarien a gran part de la comunitat historiogràfica. I és que d'això es tracta no! Amb arguments, és clar!

És també apassionant llegir els comentaris que fa sobre els metodes d'investigar, de fer classes o de viure dins dels Departaments de les diferents universitats en les que va treballar, des de la d'Iowa, Wisconsin o Tel Aviv. Moltes coses són encara iguals a les universitats catalanes i a les de la resta del planeta.

Sens dubte una lectura molt recomanable per a qualsevol que li interessi la història, per als historiadors i per als alumnes d'història. Certs historiadors molt propers haurien de fer el mateix exercici d'instrospecció, i no dic noms.

Per al seu llegat, veure la pàgina del George L. Mosse. Program in History