De la unió del Ducat de Bretanya al Regne de França el 1532

Una petita aportació per al coneixement de la història bretona. Aquesta placa situada a l'exterior de la muralla de la ciutat de Vannes, explica en poques paraules la història de Bretanya des de 1532 quan s'unificà amb el Regne de França, fins al 1789 quan la Revolució Francesa va acabar amb el seu Parlament i institucions autònomes que havien sobreviscut (si cliqueu la imatge s'ampliarà i podreu llegir el text).

Arxius Diplomàtics Francesos de Nantes

Després de tornar d'una setmana de feina als Diplomàtics Francesos de Nantes, i de dos dies de turisme per la Bretanya, vull fer una simple recomanació als historiadors: visiteu aquests arxius. Hi ha material per a escriure desenes de llibres. Per la història de Catalunya o Espanya i de la resta del món, és un paradís, un tresor sense explotar.

El personal de l'arxiu és molt amable. L'únic inconvenient és l'alt preu de les fotocopies 0,30 €. Tanmateix, es poden fer un nombre limitats de fotografies digitals.

Per accedir a la seva pàgiona:

http://www.diplomatie.gouv.fr/fr/ministere_817/archives-patrimoine_3512/archives-diplomatiques_5142/lieux-conservation_12634/nantes_12636/centre-archives-diplomatiques-nantes-cadn_27845.html

Bibliografia sobre Bretanya en el context de l'Europa d'entreguerres i la II Guerra Mundial

Com us deia anteriorment, us adjunto la bibliografia sobre la Bretanya d'entreguerres i la II Guerra Mundial que apareix al llibre de J. J. Monnier (si cliqueu les imatges s'amplien per a major comopditat). L'ordre dels fulls és invers al que apareix en pantalla.

Història de la Bretanya, història del nacionalisme bretó a la II Guerra Mundial

Dues lectures sobre la qüestió bretona durant la II Guerra Mundial (en propers escrits incloure una llarga llista de bibliografia sobre el tema).

Henri Freville, Archives secrètes de Bretagne 1940-1944, Rennes, Editions Ouest-France, 2008 (ed. original 1986), 9 € Del mateix autor: La presse bretonne dans la tourmente: 1940-1946, Paris, Plon, 1979.

Jean-Jacques Monnier, Résistance et conscience bretonne 1940-1945, Fouesnant, Yoran embanner, 2008, 20 €

Des de que l'any 1940, amb l'ocupació nazi de França, un sector del Partit Nacionalista Bretó (PNB) va decidir col.laborar amb l'ocupant alemany, el nacionalisme bretó a restat estigmatitzat. Fins al moment els estudis s'havien centrat en aquest aspecte deixant de banda tots els sectors del nacionalisme celtic bretó que s'oposaren al nazisme i participaren de la resistència sense abandonar la seva filiació identitària, lingüística i cultural. Per això, el llibre de Monnier és una fita que situa en la seva justa mesura històrica la realitat d'una Bretanya i d'un nacionalisme bretó dividit, ja des dels anys trenta, en una tendència esquerrana, des del comunisme a l'anarquisme (amb diferents grups) i una de dretana que acabarà dominant el PNB i aliant-se amb els nazis. Una realitat més oberta que hauria de trencar, per fi, la identificació entre bretonisme i col.laboracionisme. A més de recordar, els francesos en això han fet un exercici d'eliminació i negació de la història que, a França, va col.laborar amb els nazis una part significativa de la població, de l'Estat i de totes les classes socials. La Resistència és molt més agradable de recordar però els col.laboracionistes no van ser pocs i esporàdics, sinó que foren molts els que ajudaren i participaren de l'ocupació i del règim de Vichy.

Per a alguns comentaris sobre el llibre de Monnier i una certa polèmica veure: http://www.agencebretagnepresse.com/fetch.php?id=8801 i http://www.horizonsbretons.org/blogs/index.php/2007/11/01/un_livre_a_lire_absolument_jean_jacques_?blog=16

El Butlletí Oficial de la Generalitat-DOG des de 1931-1939/1956/1977 digitalitzat

La llei de la Mmeòria Històrica, sense entrar ara a comentar-la, ha tingut un primer resultat de gran utilitat per als historiadors. La Generalitat ha digitalitzat el seu Butlletí des de la seva aparició el 1931 fins al final de la Guerra Civil el 1939 i durant l'exili. Llàstima que no es puguin fer cerques per paraules o noms. No hagués costat gaire més fer-ho possible. Però bé, no ens queixarem, aquesta documentació a la xarxa ens permetra una bona dosi d'estalvi de feina. Ara potser tocaria el torn a la digitalització del Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del mateix període. Per a accedir al Butlletí: http://www20.gencat.cat/portal/site/DOGC/menuitem.08ee01a0560898d06030760eb0c0e1a0/?vgnextoid=d82c9c570285a110VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&x=44&y=16

Oda, crítica, insults, desesperació i lloança dels arxius

Tot historiador que vulgui poguer lluïr aquest nom ha de trepitjar arxius sovint. Com l'oxigen, la cerca de documents, premsa o bibliografia en aquests, sempre sorprenents centres, és el leimotiv de la nostra professió. Remener documentació inèdita, sovint desordenada, en mal estat de conservació, d'altres ocasions amb ordre prussià i digitalitzada, és un plaer, una droga diria fins i tot. Tanmateix, la idiosincràcia i casuística del món arxívistic és tant variada i diversa que a vegades, i no poques, provoca certs atacs de bogeria transitòria. He de reconèixer que difícil i ocasional és la meva bona relació amb algú vinculat a un arxiu, però d'aquí a certes normatives d'alguns centres, la nul.la simpatía i la violència verbal que et vomiten a sobre és digne d'una pel.lícula de terror.

Tot alegat, no se sap si en contra o a favor dels arxius i els éssers humans que hi habiten dins, perquè? Perquè ahir al Pavelló de la República de la UB a Barcelona, vàren dir-me que podia demanar 3 o 4 còpies del Fons Josep Maria Trias Peitx. Jo en necessitava 25 o 30 dels centeners de documents que conté, però la norma de l'arxiu diu que només unes poques. I jo em pregunto: de que serveix tenir en un arxiu públic una documentació que l'historiador pot consultar però, AI!!!, si vol obtenir en forma de còpia per a treballar en articles o llibres ha de copiar a mà. Al segle XXI, per favor!!!!!! En aquest mateix centre, per altra banda, fantàsticament dotat bibliogràficament, en una ocasió em vàren autoritzar a fer fotografies digitals de certs documents amb la meva càmera, però van i em cobren 30 cèntims per ada foto. INCREIBLE!!!

Pel món et trobés de tot. A cada país els arxius són diferents, però jo díria que enlloc et dificulten tant la feina com aquí. Deixem al marge la velocitat de tortuga de l'estructura de la Biblioteca de Catalunya. De les limitacions de l'Arxiu Tarradellas de Poblet, només es pot fer un 10% de fotocòpies de cada carpeta=10 viatges per a una carpeta de 10 fulls. Al del Castell de Peralada, Arxiu Miquel Mateu, persecució per part del cap. A l'ANC no direm que tot va com la seda. I l'Ardiaca, amb aquelles màquines de microfilms que no pots fer còpies!!!!!!!!+

En canvi, allà a Europa, a Londres, per exemple, als arxius diplomàtics a Kew, pots fer totes les fotografies digitals teves que vulguis, i sense pagar. No has de parlar amb cap funcionari i no tens cap problema. A Nantes als diplomàtics francesos pots demanar totes les fotocòpies que vulguis i fer certes fotos. A Lisboa a Negocios Estrangeiros, no et cobren res, tu has de portar els fulls blancs i ells possen la fotocopiadora i el toner i vas fent. A Andorra, a l'ANA, són ben amables. A Roma, a la Farnesina eren lents, 3 caixes al dia, però podies fer totes les còpies que et vinguessin en gana. A l'ACS (FOTO DE SOBRE ENVIAT a la Signora Arnau i amb 30 segells, Itàlia è cosí) te les fan ells sense problemes.

Que passa a Catalunya???? Perquè aquests impediments? Que no estàn els arxius per a consultar-los i anar explicant la història del país a través dels documents? Potser no eren per això. Ves que no fossin per a donar feina a certa gent.

The Times (1785-1985), The New York Times (1981-2008) i Herald Tribune (1991-2008) a la xarxa

Des d'aquest enllaç http://archive.timesonline.co.uk/tol/archive/ podreu accedir, previa subscripció gratuita a l'arxiu del diari londinenc "THE TIMES" des de la seva fundació el 1785 fins a dos-cents anys després al 1985. Pot ser que tingueu algun problema per aconseguir el compte personal, però paciència que val la pena.

Per altra banda també podeu accedir a l'hemeroteca de "THE NEW YORK TIMES" des de 1981 a 2008 gratuitament: http://query.nytimes.com/search/query?srchst=nyt I des de 1850 a 1981 pagant.

En darrer lloc, el "Herald Tribune" permet gratuitament accedir als seus articles des del 1991 al 2008: http://www.iht.com/cgi-bin/search.cgi

A continuació penjo un article sobre el referèndum estatutari català del 2006 publicat pel NY Times: Voters in Catalonia Approve a Plan for Greater Autonomy

By RENWICK McLEAN
Published: June 19, 2006
MADRID, June 18 — Voters in Catalonia, Spain's northeastern region, approved a sweeping overhaul of its constitutional relationship with the central government on Sunday, endorsing a plan to grant broad new powers of self-government.
Members of the center-right Popular Party and other critics have complained that the plan could open the way to an eventual declaration of independence by Catalonia, one of Spain's richest regions. They also contended that the plan threatened Spain's unity because it was likely to encourage all of Spain's regions to make increasingly ambitious demands for greater autonomy. Prime Minister José Luis Rodríguez Zapatero of the center-left Socialist Party, who campaigned actively for the autonomy plan, argued it was the only effective way to keep the restive region content within Spanish borders.
He has expressed a willingness to discuss similar plans for other regions. "With this new statute, the identity of Catalonia will be better recognized," he said at a news conference in Madrid after the vote. "It will have better instruments for administering self-government, and it will preserve the rich pluralism that is inherent to Catalan society."
With 99 percent of the votes counted, the Catalan regional government said Sunday night that 74 percent had approved the plan, while 21 percent had rejected it. The remaining votes were blank or void. It said that turnout was about 50 percent.
The plan, which has already been approved by the national Parliament in Madrid, is scheduled to take effect on July 1. The measure grants Catalonia more control over a variety of issues, including tax collection, immigration policy and judicial affairs. It acknowledges that Catalonia considers itself a nation, requires that residents learn the Catalan language and declares that the region's powers of self-government emanate from the people of Catalonia rather than from the Spanish Constitution.
Mariano Rajoy, the president of the Popular Party, the main opposition group in Parliament, said many of these provisions were unconstitutional and posed a direct challenge to the authority of the central government.
"We must stop this project to liquidate constitutional Spain," he said at a news conference here after the vote. "We are going to use all of the political and judicial arguments that we have so that this does not go into effect."
He said his party would file an appeal with Spain's constitutional court in hopes of blocking the plan. Constitutional experts said the appeal had little chance of succeeding.
A potent separatist movement has persisted for more than 100 years in Catalonia, a region of seven million inhabitants whose capital is Barcelona.
Most of the region's prominent politicians advocate either separating from Spain or eliminating the region's subordinate status to the central government.
But before Mr. Zapatero took office in April 2004, the region's push for more autonomy generally met resistance from Madrid.
His decision to endorse many of Catalonia's autonomy demands led to the most significant drop in his approval ratings since he became prime minister.
His decision drew criticism not only from political opponents but from members of his own party.
José Bono, the former defense minister, resigned in April after repeatedly denouncing the autonomy plan. Alfonso Guerra, one of the Socialist Party's most prominent elder statesmen, said the plan had helped create a political climate that was so polarized along regional lines that it reminded him of the Soviet Union at the end of the cold war.
The most dramatic reaction came from two military leaders who conjured up memories of Spain's history of military intervention in politics by suggesting in January that the armed forces were ready to act unilaterally to quell Catalan demands for more autonomy.
Both were removed from their posts.

La revista "Triunfo" (1962-1982), "Tiempo de Historia" (1974-1982) on-line

En aquesta adreça: http://www.triunfodigital.com/bcrono.php?Year=1962&inicio=12 podreu veure tots els números de la revista erspanyola "Triunfo" entre 1962, en ple franquisme, i l'any 1982 ja en democràcia. Una interessant visió a l'Espanya de les dècades dels seixanta i setanta. També hi ha documentació de diferents expedients oberts per les autoritats franquistes contra la publicació (com a la imatge) i altres.

Per altra banda, també podeu accedir a la revista d'història "Tiempo de Història" (1974-1982): http://www.triunfodigital.com/TH/bcrono.php

"Emotional Arithmetic". Una nova visió cinematogràfica de l'Holocaust

Títol original: Emotional Arithmetic (premer, per veure triler)

País: Canadà

Director: Paolo Barzman

Protagonistes: Max Von Sydow, Susan Sarandon, Christopher Plummer, Alexandre Nachi Regan, Jewitt Dakota, Goyo Gabriel Byrne Roy Dupuis

Duració: 1 hora i 39 minuts

Aquesta és una recomanació cinematogràfica amb un cinema específic i tot. Es tracta del Cinema Alhambra de La Garriga -Vallès Oriental- (no té pèrdua és l'únic de la localitat). Una d'aquelles sales de 300 butaques amb pantalla gran, en forma de teatre i amb fil musical de bon jazz i swing. En fi d'aquells en que s'anava a passar el dia, dinar i berenar. Una peça històrica en el cada cop més desagradable món del cinema. Aquesta setmana encara es podrà veure aquesta pel.lícula. De pas dir-vos, per si algún lector d'aquest blog és de per allà, que la programació de l'Alhambra és d'una exquisidesa extraordinària, amb certs tocs de concessió comercial però mínims. Per a saber els films en cartellera cal trucar al 93-8716111.

Pel que fa a la pel.lícula (amb el típic ambient de pel.lícula rodada al Canadà i, encara més al Quebec), l'argument té una sèrie d'elements d'interessant originalitat referents a la Shoa. Per una banda, es tracta d'un relat referent a un camp de detenció de jueus a les afores de París, Drancy, on es reunien els jueus apressats per la policia de Vichy abans de lliurar-los a les tropes alemanyes i al seu destí als camps d'extermini. Una història de dos nens supervivents, un d'ells nord-americà, segon element original. Així, es tracta l'Holocaust des del punt de vista dels seus efectes a llarg plaç, i en dos nens. Les problemàtiques mentals que comportà en aquells nens que vàren sobreviure en la seva vida posterior, en la relació amb la societat i amb les famílies que formaren. Un film que posa a debat la qüestió de la necessària, o no, memòria perpètua dels que ho patiren. Per una banda, S. Sarandon encarna la nena a la que fou inculcat el missatge de mai oblidar, mentre que un Max Von Sydow, actor ja de per si evocador de tantes histories, interpreta el jove jueu que sacrificà la vida pels dos nens i que, posteriorment, sobrevisqué a Auschwitz i al Gulag soviètic. Producte del qual ha oblidat certs aspectes de la vida concentracionària.

Un bon film per a reflexionar de nou sobre la barbàrie humana, perdó per la reiteració, des d'un altre punt de vista.

L'arxiu de la revista TIME (1923-2007) al complet

En el següent enllaç podreu accedir a tots els números de la revista nord-americana TIME des del 1927 al 2007. Podreu fer una cerca per paraules, noms o termes i, a més, podreu copiar el text sense problemes: http://www.time.com/time/archive

Una eina fantàstica. Per exemple, us copio un breu article sobre la Catalunya de Francesc Macià de 1932 en la qual esdevenim californians, ni que sigui per a recordar en Gaspar de Portolà:

Macia's Catalonia, Monday, Jun. 20, 1932
Without her industrial Catalonia and her thriving Basque country Spain would be like the U. S. without the North Atlantic seaboard and California. Yet last week the Republican Government at Madrid signed away most of its control over Catalonia which contains the country's largest, most modern city, Barcelona. In Madrid the Cortes, 172 to 12, passed a Constitutional amendment presented by Deputy Zorilla Cid (who claims descent from El Cid*) granting governmental autonomy to Catalonia. Most of the 470 deputies preferred to stay at home.
Thus obtained was the lifelong objective of Catalonia's self-appointed liberator, Col. Francisco Macia who already has had himself elected "First President of the Republic of Catalonia." Still to be secured by fiery Col. Macia are three subsidiary objectives: financial and educational independence from Madrid, recognition of Catalan as the official language of Catalonia.

I un altre article sobre la Barcelona i Catalunya del 1990:

The Most Dynamic City in Europe?
Monday, Jun. 11, 1990 By MARGOT HORNBLOWER BARCELONA
A Joan Miro sculpture towers over Barcelona's Parc de l'Escorxador, its riotous colors glinting in the sun. Around it, grandmothers in sneakers, stocky shopkeepers and children in starched frocks join hands. A brass band brays for a slow-motion minuet. Toes out! Toes in! Deliberately, then merrily, 500 people count steps. The sardanas are courtly affairs, far removed from the stomping passion of Spanish flamenco. Under the Franco dictatorship, the dances were banned as subversive evidence of Catalan nationalism. But now, on Sunday afternoons, they are as ubiquitous as barbershop quartets at Iowa county fairs. "They're a sign of our identity," says Joan Anglada, a furniture salesman, pausing for breath.
A tourist set loose in born-again Barcelona bumps into such euphoric boosterism around every corner. "Catalonia is a nation!" exults Jordi Pujol, president of the autonomous region of 6 million people. "We have our own language, our own history, our own culture." To show it off, the city of 1.7 million has seized upon the 1992 Summer Olympics, with its windfall of government money and free publicity, and has catapulted itself into the ranks of Europe's favored capitals. "You go to Milan, Paris or Hamburg, and people marvel that Barcelona has become the most dynamic city in Europe," says Jose Maria Marti Ruffo, a London-based Catalan businessman.
Along the waterfront, where Christopher Columbus' statue points triumphantly out to sea, rusty railroad tracks were torn up to make way for two miles of sandy swimming beaches and palm-shaded cafes. About $2 billion worth of stadiums, hotels, restaurants and museums have been built or are under construction, a showcase for internationally known architects such as Richard Meier, Arata Isozaki and Jose Rafael Moneo. "It's an orgy of creativity," says Mayor Pasqual Maragall, grandson of Catalonia's most famous poet. A former lecturer in urban planning at Johns Hopkins University, Maragall invited such American artists as Claes Oldenburg and Ellsworth Kelly to make sculptures for a new park system that has become an international model of city planning.
Aesthetes may complain that Barcelona lacks the glittering royal art galleries and grandiose vistas of London, Madrid or Paris and that its geography, a natural amphitheater framed by mountains and sea, produces a smog worthy of Los Angeles. Some may even view as excessive chauvinism the natives' insistence on speaking Catalan rather than Spanish. But those who take the time will discover in this most Mediterranean of cities a rare personality, fanatically avant-garde yet obsessively preservationist. First century Roman baths are being excavated amid the twisting streets of its dense Gothic quarter. The famous Picasso Museum is housed in a 15th century palace; the main Olympic stadium is a renovated 1929 arena. This month Antoni Tapies, Catalonia's best-known living painter, will open, in a refurbished art deco mansion, a foundation featuring four decades of abstract works. "Catalonia," says Tapies, "can be summed up in an old motto, seny i rauxa -- prudence and daring."
The daring part crops up in the kitschy surrealism of Salvador Dali; in the sensuous modernismo architecture of Catalonia's turn-of-the-centur y masters, * Antonio Gaudi and Lluis Domenech i Montaner; and in the explosion of contemporary design that has transformed the city's nightclubs and even furniture stores into tourist attractions. If Madrid was ever a city of soldiers and aristocrats, Barcelona is a metropolis of merchants and artisans. Its fame springs from monuments like Gaudi's Templo de la Sagrada Familia (Sacred Family Cathedral), with its stone-dripped spires and wildly ornamented facades. But it is less a city where one tramps from one guidebook attraction to another than a place that unfolds like a treasure hunt, revealing itself in small clues: rococo streetlights and curlicued ironwork balconies; a stained-glass peacock, an art nouveau marvel, nestled above the door of Escriba, a celestial chocolate shop; a Gaudi-designed sidewalk of blue-green pavement stones carved with sea creatures.

The discovered delights are more than visual. In the Boqueria, an open-air marketplace, five varieties of wild mushrooms are fried up for less than $5 at a simple lunch counter. The funicular to Tibidabo, Catalonia's answer to Coney Island, presents a panoramic view of the turquoise sea. Take in a concert at the flamboyant 1908 Palace of Music, with its lush mosaics and Wagnerian Valkyries. Pick up a souvenir at a street table staffed by separatist activists: a sticker of Snoopy hoisting the Catalan flag. (Wear it to the annual El Barca-Real Madrid soccer match -- and be prepared for a fistfight.)
In the summer, a visit to Barcelona can be steamy and is best punctuated with side trips to the ancient villages of the Pyrenees, with their Romanesque churches. In the fall, the city is at its cultural high season, with the Festival del Tardor, an international theater, dance and music extravaganza. Spain's best opera house, the gilded Liceo in Barcelona, features fine international singers, including homegrown stars Jose Carreras and Montserrat Caballe. No matter what the season, the traveler can feast at one of the fish restaurants of working-class Barcelona, its neon signs flashing and its laundry rippling from the balconies. Sadly, a new coastal-protection law threatens to shut down the parasoled beach tables, where you can enjoy paella while a barefoot, sad-eyed Gypsy girl plays a miniature accordion.
Barcelonans inevitably end their evenings with a stroll up the Ramblas, the ebullient boulevard where all classes, ages and ideologies flow in a restless human torrent. This populist Champs Elysees, a Felliniesque vision, is lined / with stalls selling flowers, parrots, canaries and turtles; newspaper kiosks with journals in eight languages; cafes dishing up snacks of fried squid and hard sausage; Gypsy fortune tellers, their tarot cards laid out on fold-up tables. On one street corner, Eduardo Mazo, an Argentine poet, has pasted his verse on billboards for more than a decade. "The Ramblas is the most magic mile in Europe," he says. "People begin at one end when they're tired of life. By the time they get to the other end, they're in love with life." And with Barcelona.

Llibres antics (des de Gutenberg cap aquí) digitalitzats per la BNE

Us facilito l'enllaç de la Biblioteca Digital Hispànica de la BNE amb desenes de llibres des del segle XVI fins a finals del XIX. Veritables joies.

Per al catàleg en general, veure: http://bibliotecadigitalhispanica.bne.es/R/BHBEDTHQ2BSDA52TK394UTLKLBIYKR53SS1PE3MYIBUPV8P2PL-00960?func=results-jump-page&set_entry=000001&result_format=002

"Mi rebelión en Barcelona", de Manuel Azaña (1935) digitalitzat

Abans de penjar al blog la ressenya del llibre "Azaña y Cataluña. Historia de un desencuentro" de Josep Contreras, us adreço a l'enllaç on podeu trobar en format pdf el llibre del mateix "Don Manuel": Mi rebelión en Barcelona, Madrid, Espasa-Calpe, 1935.

L'enllaç és el següent on us podeu baixar el llibre complet: http://clio.rediris.es/fuentes/barcelona.htm Heu de clickar on diu "versión completa".

"Azaña y Cataluña. Historia de un desencuentro", de Josep Contreras

Barcelona, Edhasa, 2008,

21,50€, 416 p.

Les historiografies catalana i espanyola no han estat mai massa proclius a l’estudi de les relacions personals-col·lectives entre els diferents pobles existents a la Península Ibèrica. I menys encara des del punt de vista de certs personatges d’innegable rellevància històrica els quals han marcat diversos punts d’inflexió en aquestes complicades connexions peninsulars. Així, el que ens proposa Josep Contreras en aquest volum, amb més o menys encert, és endinsar-nos en la relació de Manuel Azaña amb Catalunya. Hi ho fa, precisament, per a tractar de desmuntar totalment el mite azañista de “l’amic de Catalunya”. Mite, per altra banda, creat i alimentat des d’una Catalunya tant procliu, abans i ara, a elevar als altars nacionals al polític o intel·lectual cordial o “semicordial” amb alguna demanda catalana/catalanista.
Una visió quasi romàntica i bucòlica del que seria ministre de la Guerra, president del govern i de la II República Espanyola que, tot i la manca d’una obra monogràfica en aquest sentit, no es podia mantenir més enllà de la expressa falta de voluntat científica. I és què, tot i que Azaña seria qui propiciaria l’aprovació de l’Estatut del 1932, no sense remarcables retallades, les desavinences entre la classe política catalana dominant i el polític d’Alcalá de Henares no deixaren de crear constants friccions. Evidentment, i aquí és on radica la cordialitat d’Azaña, aquests enfrontaments no foren res més que minúcies al costat dels que es produïren amb d’altres noms de la política republicana espanyola en l’arena parlamentaria: de Fanjul a Royo Villanova passant per Ortega y Gasset o José Antonio Primo de Rivera.
Contreras però, no es circumscriu únicament al període republicà, sinó que analitza, potser en excés, el conjunt de la trajectòria política de “don Manuel” (ja prou estudiada per la historiografia) per anar a raure en el període de major relació i transcendència: 1931-1939. Una dècada on Azaña esdevingué l’actor principal de l’experiència democràtica i, en la qual, destacà el seu rol determinant en la consecució de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat per les Corts Constituents el setembre de 1932. En aquest aspecte, l’obra de Contreras té el mèrit de concentrar les referències bibliogràfiques existents sobre el paper desenvolupat per Azaña durant els tràmits parlamentaris estatutaris, alhora que sobre la posterior evolució política catalana. Des de la consolidació de l’autonomia el 1933, passant pel 6 d’octubre de 1934 i la seva detenció a Barcelona, fins al desacord més absolut evidenciat en tantes ocasions durant la Guerra Civil. Un fet, el de la relació d’Azaña amb Catalunya que no havia merescut l’estudi específic dels diferents biògrafs del líder d’Acción i Izquierda Republicana i que era necessari abordar.
Pel que fa referència a les principals conclusions i arguments de Contreras, la lectura atenta de l’obra evidencia la manca de catalanofília de la figura política i intel·lectual d’Azaña. És a dir, que a diferència d’altres personatges com Àngel Ossorio y Gallardo, per situar un exemple treballat darrerament, veritable i genuí ja no únicament amic de Catalunya sinó eminent catalanòfil, el d’Alcalá de Henares no serà res més que un polític pragmàtic. I ho serà, ja des del 1930 quan en els viatges d’intel·lectuals castellans a Catalunya es situaria al costat de les demandes autonomistes catalanistes de manera genèrica. Així, el que es mostra clarament en l’obra serà la inexistència d’un cos doctrinari azañista sobre la qüestió catalana, més enllà de la imprescindible participació catalanista en la consecució de l’objectiu republicà espanyol i de la necessària mínima satisfacció autonomista per a consolidar la II República. D’aquesta manera, Contreras ens defineix un Azaña, intel·lectual i polític de segona o tercera fila fins 1931, que no reflexiona sobre les relacions entre els pobles hispànics, sobre la importància del “problema catalán” o de com encaixar-lo en un futur canvi de règim polític a Espanya. Sinó que simplement actua, això si amb prou visió de conjunt, però sense una gran i metitada estratègia respecte a Catalunya.
Aquest treball bibliogràfic però, no es veu completat amb d’altres fons. Així, hi manca una recerca d’arxiu que aporti elements nous (o en negui l’existència) per a entendre la posició i actuació d’Azaña envers la dinàmica política catalana. Alhora que no seria sobrer un buidatge hemerogràfic més ampli que ens permetés submergir-nos en els centenars d’articles d’opinió que, sobre aquesta qüestió, es publicaren a la premsa catalana, espanyola o basca. I que, en definitiva, ens marcarien la visió exterior existent sobre la relació Azaña-Catalunya.
En conclusió, l’obra de Josep Contreras esdevé un primer pas, una porta oberta, una invitació a un treball més aprofundit i de major abast i recerca, sobre la visió de Manuel Azaña sobre Catalunya i, potser podríem afegir, sobre l’azañisme a Catalunya. És a dir, l’estudi dels reduïts, però no per això menys interessants sectors de l’esquerra catalana que s’incorporaren als projectes partidistes, des de la Izquierda Republicana al Partit Republicà d’Esquerres, sota l’òrbita azañista. D’aquesta manera, l’obra de Contreras respon a una síntesis necessària i imprescindible, més quan sempre s’ha parlat de la relació d’Azaña amb Catalunya a partir de referències i tòpics ja prou gastats. Però, amb tota probabilitat, es desaprofita l’oportunitat d’aportar a la historiografia una obra de referència, per a plantejar un volum iniciàtic que obre portes a noves investigacions.
Al marge queda el pròleg del professor Enric Ucelay-Da Cal, en el què analitza el perquè, i la part de veritat existent, en la mitificació i elevació als altars de la política espanyola, d’un Manuel Azaña que, al seu parer, no deixà mai d'ampliar una llarga llista de fracassos al llarg de la seva trajectòria com a protagonista de la problemàtica vida de la II República Espanyola.

Arnau Gonzàlez i Vilalta (UAB)