Des dels Estats Units encara es veuen les coses més diferents

Restes, estètiques, del passat colonial britànic en una església de Boston

Residència del Governador de Massachussets

Poca cosa a dir des de Boston (ciutat interessant, petita i manejable). Ja sortiran les paraules quan recuperi el cos dels efectes del vol d'ahir.

Seguint amb "a lusitanidade"

Acabo de trobar l'enllaç a la digitalització, en curs, del Jornal du Brasil (XIX-XX). A llegir!
Per altra banda, i encar millor, us enllaço amb una llarga llista de links de premsa brasilera, secció hemeroteca.

Desde Portugal tudo é muito diferente

Hi ha grans llibreries de vell a preus irrisoris (pujant des de Praça Camoes direcció Igreja dos Italianos o el Mercat central tocant al mar o al voltant de l'Assambleia Nacional).

En un país on l'exèrcit té aquesta manera de reclutar gent... m'hi podria quedar.

Les qüestions peninsulars es veuen des de cada extrem d'una manera diversa. Després d'uns dies per Lisboa (apreneu portuguès i descobrireu un país molt interessant, també per Brasil i a "lusitanidade")... deia que després d'uns dies per la capital portuguesa i d'unes lectures sobre les relacions franquisme-salazarisme, "o perigo espanhol" i altres qüestions. Viva Portugal!!! Que he de dir què, venint de Roma, (Lisboa) sembla una ciutat escandinava. Molt tranquil.la i lenta, però extraordinàriament ben organitzada i gestionada.

Coi, perquè a Espanya i Catalunya no es treballa més la història de Portugal. La contemporània com a mínim. La seva trajectòria imperial fins al 1974-1975 és extraordinariament suggerent... obrim-nos una mica home que estan aquí al costat.

Per als portuguesos la seva història, des de 1640 "até agora", és el resultat de l'esforç per a mantenir-se independents respecte a Espanya, per a reivindicar la seva cultura i idioma, per a explicar al món que no són el mateix. Exemple molt interessant respecte al cas català.

Caldrà veure si la classe política catalana actua en algun sentit, decidit per favor, respecte als canvis que s'han operat a la política del país en els darrers dies. Una mica d'ambició senyors i senyores que això ja cansa!

Reflexions sense cap ordre ni concert, però que hi farem, després de tant de bacalhau, polvo, batatas, frango... que més es pot demanar.

Potser caldria situar els debats allà on cal

Dies, setmanes, mesos, anys i segles. El debat identitari Catalunya-Espanya ja cansa. I sobretot esgota per la monotonia dels arguments i la manca de la profunditat en les posicions. Certament la manifestació de demà, 10 de juliol de 2010, sembla que marcarà un punt d'inflexió. No en la qüestió en sí, però sembla que potser podem anar perfilant certs elements del debat. Per una banda, hi ha un element evident i que crec que ningú vol o s'atreveix a posar sobre la taula. I és el següent: en un debat identitari com el que tenim aquí i ara, caldrà arribar a un moment on cadascú es situi a una banda o altra. Els catalans aquí i els espanyols allà. Sense cap mena de dubte que és molt romàntica la idea de la doble identitat, catalana i espanyola, però no pot durar eternament en aquesta Espanya, democràtica sí, però immune a la diversitat cultural i lingüística. No és menys cert que una immensa majoria de la població del país té arrels espanyoles, que a casa seva parla castellà o que els seus pares vàren venir d'altres parts de la Península. Però si es vol arribar als fonaments de la qüestió caldrà demanar a la gent que es defineixi. Perquè la perpetuació de la catalanitat espanyola no pot resoldre res. No resol res.
Sense traumes, sense insults, com aquests dies en els que conviuen les senyeres catalanes o estelades amb les banderes espanyoles als balcons dels pobles i ciutats de Catalunya. Cadascú que digui el que vulgui, però per favor, situem el debat real. Perquè sinó ens hi podem estar segles o, més trist seria, esperar que la reserva índia dels catalanoparlants sigui tant petita que ja no hi hagi debat. Per tant, posem els titulars on cal! O sinó, i com a mínim, que ens donin llicències per a obrir casinos a la reserva índia, unes caixes de whisky per a alcoholitzar-nos i unes tendes per a fer vivac...
Segon aspecte: hi ha un clar moviment dins de la població catalanoparlant i d'altres que no ho són cap a l'independentisme (sembla que encar fa por a alguns, uuuuuu!!! Què vindra no sé qui, no digui's res...). Això és evident. El catalanisme del segle XX, el que volia transformar una Espanya que no és volia deixar refer per mans catalanes, s'està esgotant. Aquest nou escenari ha d'anar vinculat a l'anterior aspecte. Perquè era estrany i anormal que els que es declaraven nacionalistes catalans no optessin per a voler un Estat propi. O és que la sort de la cultura, llengua i manera catalana de veure el món han fet molta via dins de l'Espanya contemporània? Home, certament ens podria haver anat pitjor, però si ens hem d'acontentar amb la manca d'eficiència de l'Estat espanyol en la seva tasca d'uniformització castellanitzadora, llavors millor deixar-ho còrrer.
El que cal és posar les cartes sobre la taula. Cadascú les seves. Cara amunt, a la vista, i començar a parlar. Què hi ha més persones que se senten espanyoles? Doncs molt bé... que és a l'inrevès? Doncs també molt bé. Però no podem seguir en l'eterna posició intermèdia, amb el síndrome del PSC-PSOE que no vol dir-se nacionalista o independentista catalana per a no perdre vots d'una part de la població, però no vol fer el contrari per a no perdre'n dels altres. Síndrome CiU... Collons, que això cansa molt, esgota i fa suar dia sí dia també. Ja tenim totes les camises amb una catipén.
Per als historiadors no hi ha mal que per bé no vingui, traduint del castellà, però potser podríem anar passant a d'altres temes.
O som reserva índia o intentem no ser-ho. Però a mi que em donin un debat real i no martingales!!
L'Estatut dels nassos del 2006-2010 no pot ser un element de debat seriòs. Què vol dir, com deien ahir els expresidents de la Generalitat i el Parlament que aquesta lluita no la guanyarem sense unitat? Quina lluita? Amb quin objectiu? Que em diguin quin és l'horitzó clarament i podrem valorar quina posició adoptar! No veig com podem sobreviure com a llengia i cultura sense un Estat propi. No és cap visió catastrofista, sinó una realitat no gaire dificil d'entendre en el context del món actual i de la realitat social del país. El bilingüisme perfecte no existeix, i menys si hi ha una llengua que gaudeix del favor de l'Estat i que té milions i milions de parlants. Al final una s'imposa a l'altra, indefectiblement. Sense remei. La vida és així. Per tant, cal dir clarament i sense embuts el que es vol!!!
Això sí, com deia en una ponència en un congrés de fa uns dies a Vitòria-Gasteix a Euskadi, i en la què viag parlar de Ferran Valls i Taberner: "Els problemes de Catalunya estan dins de Catalunya. Deixem-nos de buscar a fora."
Bé, així ho veig jo. En poques paraules i sense....

A qui pugui interessar

Per a qui pugui estar interessat en la informació, comunico que acabo de guanyar una plaça de Lector al Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Res més.

Premsa del Québec (1807-1974)

Buscant coses canadenques he localitzat aquesta interessant hemeroteca digital de premsa del Québec de la Bibliothèque et Archives Nationales du Québec.

La premsa canadenca i la participació del Canadà a la II Guerra Mundial i altres

Localitzo gràcies a un blog un enllaç a la pàgina del Canadian War Museum/Musée Canadien de la Guerre molt interessant en el què es pot trobar una extensa col.lecció d'articles apareguts a la premsa del Canadà sobre la participació d'aquell país a la II Guerra Mundial. Per a consultar-la prèmer aquí.

Per altra banda, per a consultar premsa canadenca sobre qualsevol qüestió, és molt interessant l'arxiu del Toronto Star. De pagament entre 1894-2007, només és gratuït l'any 1945. Molt generosos.

Per a un llistat de recursos de premsa canadencs on line, veure aquest link. Per exemple, per a premsa de Manitoba o d'Alberta.

Per fi la premsa d'Olot digitalitzada (1859-1965)

Feia temps que s'anunciava la digitalització de la premsa històrica d'Olot (Biblioteca Marià Vayreda). Finalment ha arribat el dia en què ja es pot consultar: http://pandora.bibgirona.net/olot/#top

Les comarques gironines van completant la seva aportació a la història del país després de la pionera hemeroteca digital de Girona, de la de Figueres i la de Palafrugell que podeu enllaçar en aquest blog.

També us enllaço amb una pàgina de la Generalitat on es poden buscar les còpies digitals o en microfilm de la premsa catalana als arxius del país.

Per altra banda, en l'àmbit internacional, sembla que el diari de Torino "La Stampa" en breu farà possible la consulta del seu arxiu històric (1867-2010).

Apa a treballar.

Advise & Consent (1962)

La realitat televisiva italiana sempre dona més de sí que la ibèrica. Després de dinar sempre es pot visualitzar alguna bona pel.lícula. La 7 ofereix "Advice & Consent" (1962). Film imprescindible. Si no l'heu vist... vinga a buscar-lo. La política és una cosa bruta i hipocrita en la majoria de les ocasions. Però potser tots som de la mateixa manera. Vicis i defectes.

Potser a les aules de les facultats de ciència política caldria fer veure més cinema. Encara que això ja se sap... la realitat sempre supera la ficció. O més aviat, la ficció sempre s'inspira en la realitat. I encara diria que sempre la suavitza.

Una bona manera de crear opinió, una mala visió científica. Però és que hi ha neutralitat possible?

Veig per Internet el documental de Televisió de Catalunya, "Adéu, Espanya?". Reflexiono una estona durant la visualització del mateix. És evident que si es tractés d'un documental de ciència política o d'història el suspens estaria més que garantit. No es dona veu a molts elements i s'explica de manera esbiaixada una quantitat considerable d'aspectes. Però aquesta no és la voluntat dels autors del documental. No pretenen il.lustrar la gent sobre uns conflictes identitaris com a elements subjectes d'un anàlisi científic. Aquest no és un treball adreçat als politòlegs o als historiadors sinó és als futurs. Aquest documental intenta crear opinió independentista i ho fa certament bé.

Per tant, si ens deixem de neutralitats moltes vegades falses, aquest és un treball que fomenta la creació d'un estat d'opinió. Si la televisió pública catalana expressa una posició no compartida pel govern del país és una altra cosa. Però és evident que s'està davant d'una posició política argumentada amb tots els mitjans que cal utilitzar per a convèncer. Talment com es fa des de l'altra banda del debat. Sense opcions per dubtes o contrarèpliques.

Certament és encertat parlar només de casos de països sense cap conflicte violent. Per fi el cas basc no es tracta. És un encert plantejar-ho tot en un context tant idílic i no parlar en cap moment de qüestions culturals i lingüístiques. Tot és economia. Voler és poder. És a dir, l'argument principal és un dels més simples mai emprats: i perquè no? Doncs potser aquest era el gir que calia a aquesta posició política per a començar a arrosegar les masses. Les coses són tant simples? Potser sí, potser no. Però certament quan tot es simplifica els conflictes s'esvaeixen molt ràpidament.

Un altre encert, evitar del tot les entrevistes amb polítics catalans o espanyols que portin la qüestió al camp sentimental. El documental es dirigeix als catalans exclusivament, sense apel.lar ala comprensió espanyola. Un canvi substancial i de gran transcendència. Es serà el que es voldrà i no cal convèncer a Espanya. Gran canvi, canvi revolucionari. Això no és la versió catalana de "La pelota vasca", ja intentada fa poc als cinemes amb un altre documental.

I en darrer lloc, el cop mestre és aquest discurs que sembla indicar la inexorabilitat del procés secessionista català de la mateixa manera que l'escocès, el greenlandès i el quebequès.

Felicitats doncs per als que defensen aquesta posició, entre els que em compto. Jo com a historiador ho analizto com un exemple clar del canvi de tendència política i cultural. No el podré passar mai a una classe de la universitat com a model d'anàlisi polític però si com a exemple d'una tendència canviant. Anys a venir veurem si aquesta visió obté suport o només es queda en una postura personal dels autors del documental.

Suïssa, gran país, bons arxius

Fitxes sobre Catalunya a l'arxiu de l SDN pel període 1932-1939

Comité Internacional de la Creu Roja (Genève)

Palais des Nations (Genève)

Volto per Suïssa des de fa uns dies. País interessant. Diverses cultures i idiomes prou diferents entre si que viuen en absoluta harmonia. Exemple a seguir. Civilització. Amabilitat. Això si, els llibrs ón cars de nassos. Com a mínim els d'història. Recomanable tot. Ticino i altres zones italianes són bones per a contrastar-ho amb Itàlia.

Acabo d'escriure una novel.la. Suïssa no hi surt, seria massa perfecte. O potser no, ja se sap que darrere de tanta perfecció estètica o en la façana hi ha molts problemes que no es veuen a la superfície.

Arxius molt interessants: Creu Roja Internacional i Societat de les Nacions. Hi trobo bons materials per al darrer llibre d'història que estic tancant ja de manera definitiva. Tots dos a Ginebra.

He escrit molt darrerament, el blog ho nota. Què hi farem.

El desembarcament de Normandia (juny 1944) en imatges

Interessant web on es poden visualitzar centenars d'imatges sobre el desembarcament de Normandia.

L'estrany camí dels documents

Documents comprats a Porta Portese el 9 de maig de 2010 per 8 €

La vida dels documents és prou estranya. Els itineraris que recorren tot tipus de papers no deixa de sorprendre'm mai. Avui he comprat una variopinta quantitat de paper de la més diversa procedència. Per una banda un mapa de Washington, on aniré properament, de l'any 1942. Fantàstic, amb totes les banderes de les ambaixades (la nazi, l'Itàlia feixista i monàrquica, l'URSS, les dels estats bàltics existents llavors, la txeca...). Per altra banda, també he adquirit dues fotografies dels democrata cristians italians dels anys 50' i 60'. Magnífiques. En una un home és clavat al Di Pietro actual, un altre sembla Francesc Macià i dos més estan més morenos que els presentadors de la RAI d'avui en dia. En darrer lloc, com podeu veure, també he trobat dues "boniques" fotos d'estafadors nordamericans implicats en una falsificació de xecs de viatge d'American Express l'any 1927. Les fotos són de la policia americana que les havia rebut de part de la policia suïssa del cantó de Belinzona al Ticino italosuís.

Però qui m'ha venut tot això per una suma tant ridícula? Doncs una sèrie de persones que avui estaven de bon humor a diferència d'altres dies. Sembla que el sol anima l'ànima i potser també els compradors i els venedors. Les fotografies a 1 € han estat apunt d'anar acompanyades d'uns carnets del PNF però me n'han demanat massa. Les fitxes policials han provocat l'alegria del venedor quan li he comunicat, a pregunta seva, que jo era un historiador de Barcelona. "Grazie Professore, grazie." Mentre que el mapa de DC le adquirit on el darrer dia em vàrne pujar el preu d'un altre objecte al darrer moment. En una d'aquelles escenes en les què el venedor et mira i et diu un preu més alt per alguna estranya reacció.

A vegades els corresponsals l'encerten una mica

Il Corriere della Sera, 4-V-2010

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero

Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero
Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano
MADRID — Ci si sono messe anche le agenzie di rating ad amareggiare fino in fondo la vita del presidente. Ci si sono messi pure gli ultimi sondaggi d'opinione, commissionati da un quotidiano tradizionalmente non ostile come El País, a certificare il crollo di fiducia nel capitano. E mancavano soltanto le beghe con la famiglia socialista catalana, a meno di cinque mesi dalle elezioni locali, ad alimentare un altro, inopportuno fronte caldo. Come se non bastassero 4 milioni e 600 mila disoccupati, un semestre di presidenza europea opacizzato dalle angosce finanziarie dell'Unione Europea e, non ultima, la grana con l'Irlanda del nord per la fuga di Iñaki de Juana Chaos, storico esponente dell'Eta del quale la giustizia spagnola aspettava l'estradizione
Solo contro quasi tutti, il premier socialista José Luis Rodriguez Zapatero, si riunirà domani — per la prima volta nell'ultimo anno e mezzo — con il leader dell' opposizione, il popolare Mariano Rajoy, che comunque non naviga in acque migliori. Parleranno della tragedia greca e, probabilmente, di quella portoghese; ma non potranno nascondersi le rispettive sventure politiche. Rajoy non ha la responsabilità del comando, però è malvisto dai suoi stessi elettori perlomeno quanto il capo del governo dal resto di Spagna.
La squadra del Partito Popolare si dà da fare per cavalcare il pubblico malcontento sull'operato del consiglio dei ministri, accusando il presidente di «immobilismo loquace», per dirla con il portavoce al Senato, Pio García Escudero. E diffondendo insinuazioni sul patrimonio personale del presidente della Camera, José Bono. Ma la verità è che quasi nessuno, nel paese, ritiene che l'opposizione possa fare meglio alla Moncloa, vincendo le elezioni. Come potrebbe vincerle, se si celebrassero ora, a 22 mesi dalla scadenza della legislatura.
A metà del guado, Zapatero ha una priorità: restituire un briciolo di ottimismo alla Spagna, un dato positivo, uno solo, che non sia unicamente una promessa, tipo la riduzione del deficit al 3% entro il 2013. O che non sia un'opinione, come l'inizio della ripresa, mentre la Standard & Poor semina dubbi sulla solvibilità del debito spagnolo. Gli economisti, persino quelli meno vicini al governo, come Fernando Fernandez, consulente per 5 anni del Fondo Monetario Internazionale, oltre che del Banco Santander, e docente alla IE Business School di Madrid, sono meno catastrofici. «Al 60%, il governo farà il minimo indispensabile per mantenere il debito al livello corrente, intervenendo sempre un po' in ritardo. E senza riuscire ad abbassare il tasso di disoccupazione sotto il 16%. Una languida sopravvivenza», la definisce Fernandez. Pur non escludendo neppure «un 10% di possibilità che la Spagna abbandoni l'euro, suicidandosi, o che al contrario sorprenda l'Europa con un nuovo miracolo, grazie a una rigorosa riforma del mercato del lavoro, del sistema fiscale, delle pensioni e delle casse di risparmio ». Ma è un'ipotesi cui non concede più del 30% di probabilità.
L'elettorato è più severo. L'81% degli intervistati da Metroscopia per El País, boccia le misure adottate dal governo per fronteggiare la crisi economica. Anche se il 62% non pensa che l'Unione Europea se la sia cavata meglio. Ma la pessima notizia per il Psoe è che il 64% dei suoi votanti mette in mora le strategie del consiglio dei ministri. Per l'87% degli spagnoli, non c'è ancora luce in fondo al tunnel e le possibilità di un contagio della nefasta influenza greca è paventato dal 50% dei consultati. La popolarità di Zapatero è ancora più bassa di quella del suo governo: l'83 % degli interpellati è convinto che sia un improvvisatore e il 77% ha perso quasi completamente la fiducia in lui. Rajoy non ha saputo approfittarsene: quasi metà dei suoi elettori, il 49%, è altrettanto scettica sulle sue capacità e l'81% continuerebbe a votarlo soltanto per fedeltà al Pp. E per togliere il potere ai socialisti, ai quali resta l'appoggio del 59% dei suoi simpatizzanti del 2008.
OAS_AD('Bottom1');
Il primo test elettorale importante sarà in autunno, in Catalogna, antico feudo del Psoe che governa sia la Generalitat sia il comune di Barcellona. Ma, a seminare zizzania tra i socialisti al governo centrale e quelli della Comunità Autonoma, c'è la sentenza ancora pendente del Tribunale Costituzionale sullo Statuto d'autonomia, che nel preambolo definisce la Catalogna una nazione. In difesa dello Statuto, i socialisti catalani si compattano con i partiti indipendentisti. Ma Zapatero ha già escluso cambiamenti alla legge costituzionale e chiesto fedeltà alle istituzioni, pur rischiando l'emorragia di consensi in Catalogna e un feroce conflitto famigliare in casa socialista. Elisabetta Rosaspina
Elisabetta Rosaspina

Porta Portese

A falta de Sant Jordi, bo és el Mercat dominical de Porta Portese de Roma. No arriba al nivell del Mercat de Sant Antoni, però sempre hi ha preus immillorables.