Quan s'acaba un llibre?

Membres de la colònia italiana de Barcelona saludant "a la romana" a l'Ambaixador d'Itàlia a Espanya

Orazio Pedrazzi, gener de 1936. Possible portada de llibre.

El Síndic General de les Valls, Roc Pallarés, i el Segon Síndic, Agustí Coma, "La anguardia", 24-IX-1933

Aquest disc si que va fer història. Un petit plaer personal per a que quedi la imatge a la xarxa.

Des de febrer de 2008 que el meu ordinador va acumulant versions, definides com a definitives, sobre el meu llibre del Consolat italià a Barcelona i el Fascio de la ciutat (1930-1943). Des de que l'editor de les Publicacions de la Universitat de València, Vicent S. Olmos, em confirmà que estaven interessats en publicar-lo no he parat d'afegir-hi informació i correccions... el temps d'espera per a l'edició ha permès una millora rera una altra. Correccions i puntualitzacions que, sens dubte, milloraran l'obra en gran mesura. És a dir, a vegades, l'espera no es converteix en deseperació sinó en una certa impaciència per a que et diguin PROU!!!!! ja no es pot afegir res més. I ho dic, perquè les constants sorpreses que es troben a la xarxa cada dia, digitalització de premsa, arxius d'afers exteriors, documents diplomàtics... provoquen una allau de noves dades. Vull acabar-lo, el dijous 8 de gener de 2009 enviaré a València el cd definitiu i no hi afegiré res més.

En canvi, hi ha d'altres obres que acabes i ja no penses en incorporar-hi informacions noves. Fa tres dies vaig acabar el llibre sobre l'Andorra de 1933 que ja havia comentat en aquest blog en diverses ocasions. Demà al matí vaig a l'Arxiu Nacional d'Andorra per a portar-lo i mirar algun fons no consultat per si de cas cal incorporar-hi alguna cosa. Però res més. Queda tancat i a passar a un altre projecte.

En definitiva: quan s'acaba un llibre? Per no parlar, millor no parlar-ne, del mal que fa llegir-se una obra pròpia un cop editada. I al cap d'un any, dos anys...

Incorporo a dalt una imatge d'un disc memorable.

Documentació diplomàtica dels Estats Units i de l'Alemanya nazi

Benvolguts, per a començar el 2009 un autèntic regal que acabo de trobar a traves de la fantàstica pàgina http://www.planetahistoria.com.ar/ dedicada a reunir una àmplia llista de blogs dedicats a la Història (properament hi serem presents). Dins d'aquesta he localitzat el blog: http://fuentesguerracivil.blogspot.com/ i allà la notícia i els links per accedir als Documents on German Foreign Policy: 1918-1945 , és a dir, documents diplomàtics alemanys confiscats per les tropes dels EUA i traduïts a l'anglès (prémer ací) i, també, als documents generats per les administracions nordamericanes pel que fa a política exterior, és a dir, el Departament d'Estat: Foreign Relations of the United States. Diplomatic Papers

Aquí ho teniu ordenat per capítols, des de 1861 a 1960 Per altra banda, podeu localitzar-ho per temes, com per exemple el referent a la Guerra Civil espanyola.En aquesta altra adreça podreu trobar un ampli repertori de documentació de política exterior i interior dels EUA.

The Architecture of Moscow from the 1930s to the early 1950s.Unrealised projects

Per a cloure l'any 2008, una curiositat. Es tracta d'una pàgina on es reprodueixen projectes arquitectònics del Moscou soviètic que mai s'arribaren a construir en les dècades de l'stalinisme de 1930 a 1950: http://www.muar.ru/ve/2003/moscow/index_e.htm

Afegit el dia 1-I-2009: per a comparar-ho amb els projectes d'Adolf Hitler i el seu arquitecte, Albert Speer, veure aquesta pàgina.

Gaspar Torrente, un nacionalista aragonés i català

Fa un parell d'anys que vaig descobrir la figura de Gaspar Torrente Campo, 1888 - Barcelona, 1970), nacionalista aragonès afincat a Barcelona i amb el temps nacionalista català. El vaig trobar llegint "L'Opinió" i "La Humanitat", portaveus d'ERC durant la II República. Es tractava d'articles on es lloava Catalunya i el catalanisme i se'l posava com a exemple per a Aragó i l'aragonesisme. En aquelles mateixes dates podem trobar també alguns articulistes bascos i valencians que, des de la premsa d'Esquerra, intentaven impulsar moviments nacionalistes al País Basc i al País Valencià que imitessin el partit de Macià i Companys.
Escric aquesta nota perquè acaba d'aparèixer una interessant novetat sobre Torrente que crec bo de senyalar i, més endavant, ressenyar. Es tracta de l'obra de Joaquim Monclús (autor d'una no reeixida biografia de Roca i Caball) i Enric Julià, Gaspar Torrente. Estat Català-Estado Aragonés, Barcelona, Duxelm, 2008, 147 p., 16 € La novetat d'aquest llibre és que ens documenten la militància de Torrente a Estat Català i ERC. Una actualització, i millora en les formes i redactat i en les dades, del llibre que publicà el 1988 Enric Julià, Gaspar Torrente. Entre Catalunya i l'Aragó, Calaceit, Associació Cultural Franja de Ponent, 1988, 204 p.

Per altra banda, per a qui estigui interessat en la figura de Torrente, a la xarxa hi ha una més que remarcable pàgina de la Fundación Gaspar Torrente, on trobareu reproduits una llarga llista d'articles seus. Per a més informació sobre el nacionalisme aragonès, veure la pàgina de la publicació Rolde de estudios Aragoneses on podreu comprar, a bon preu, reedicions de fulletons de Torrente i altres aragonesistes dels anys 20 i 30 del segle passat, a més de monografies actuals.

Northern New York Historical Newspapers (XIX-XX)

En aquesta adreça: http://news.nnyln.net/index.html hi trobareu l'enllaç amb una àmplia llista de diaris dels segles XIX i XX dels comtats Clinton, Essex, Franklin, Jefferson, St. Lawrence, Lewis i Oswego. La veritat és que són molts interessants i n'hi ha una gran quantitat. Per a la llista completa premer ací.

En aquesta altra adreça http://www.loc.gov/rr/news/oltitles.html podreu trobar enllaços a d'altres bases de dades de premsa dels EUA digitalitzada. Tanmateix, cap tant complerta com la Northern New York.

Un documental recomanable i un altre no tant: "La cosa" de Nanni Moretti (1990)

Per aquests dies que alguns tenim vacances, us recomano que compreu i veieu el documental de Nanni Moretti "La Cosa" (1990, La Feltrinelli, 15,90 €). Durant els darreres mesos de 1989, després de la caiguda del Mur de Berlín i de l'inici del final del bloc comunista de l'Europa de l'Est, el PCI i les seves seccions locals discuteixen sobre el seu futur immediat. Moretti acudeix a diverses reunions d'agrupacions locals comunistes italianes i ens permet veure les discussions des de dins: s'ha d'abandonar el terme "comunista", eren comunistes els països de l'òrbita soviètica o la mateixa URSS? té futur el comunisme més enllà de 1989? quines implicacions tenia el PCI o el PCF amb la Unió Soviètica? que ha aportat a l'educació col.lectiva de geneacions d'italians el PCI?

Tota una sèrie de preguntes que van apareixent al llarg d'una hora de film on diferents militants aporten punts de vista diversos, però amb una visió unitària: el PCI els ha format en una manera de veure el seu país i el món de manera crítica. Alhora que, en un país extremadament classista com era i és Itàlia, ha ajudat a dignificar que les classes treballadores. Un documtal extraordinariament interessant per a reflexionar sobre la vida del PCI, dels partits comunistes de l'Europa occidental, com el PSUC o el PCE i les seves evolucions posteriors d'ICV o IU a casa nostra. Pensar en els seus dramàtics erros històrics i estratègics, i més que res pensar en com un país com Itàlia amb gent com la que surt al documental està, ara mateix, com està.

El pack de la Feltrinelli incorpora també el documental "Il fare politica" de Hugues Le Paige (2004). També interessant com a complement de l'anterior, ja que segueix la implicació política de tres amics militants de base del PCI i les posteriors organitzacions hereves o escindides durant vint anys, des del 1982 al 2004 al poble de Mercatale a la Toscana.

La història oficial és molt bònica i massa poc crítica. I els actes...

Aquest matí he anat a un acte institucional d'obertura de l'Any Francesc Macià (122è President de la Generalitat i primer de la institució contemporània entre 1931 i 1933). Es tractava de qutre discursos del President de la Generalitat, José Montilla, del Vicepresident Carod-Rovira i del Conseller Saura; amb l'afegitó d'una nota biogràfica del director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i historiador, Josep-Maria Roig i Rossich. Els discursos, i potser no caldria dir-ho, han parlat d'un Macià quasi perfecte, immaculat, sant i heroi nacional i social. Cap referència a contradicció alguna, errors polítics o personals, gestió més o menys eficaç.

Certament, a Catalunya i pel catalanisme, Macià és un símbol. Potser més estètic, a imatge i semblança del Che Guevara, que a la pràctica. Les referències als seus postulats independentistes i partidaris de la lluita armada escasos, de la manca d'un discurs profund i treballat en l'àmbit social encara menys, i pel que fa a la seva gestió al capdavant de la Generalitat entre 1931 i 1933 quasi res. Per no citar la nula referència a la complicada vida interna del partit que fundà com a principal líder el 1931: Esquerra Republicana de Catalunya.

Per la resta ja se sap, els actes institucionals són aquella màquina de gastar diners públics on alguns privilegiats tenim invitació... És a dir, aquells actes que veiem a TV3 en el que el Patí dels Tarongers resta ple de gent menjant, saludant-se i recordant que bo que era el salmó marinat de l'acte d'unes setmanes enrera... I el més increible és que l'agenda de l'Avui anunciava l'acte com si fos d'accès lliure quan, en realitat, hi havia una única opció per a entrar-hi: la invitació directa (com podeu veure en la imatge).

És d'esperar que la celebració de l'Any Macià vingui acompanyat d'alguna convocatòria del CHCC per a finançar estudis sobre la seva figura. Esperem que no estiguin ja concedits i que s'adjudiquin a estudis que aportin quelcom de nou al coneixement de la figura de Macià.

Interessants documents diplomàtics argentins

En la pàgina de l'Archivo Histórico de la Cancillería del MINISTERIO DE RELACIONES EXTERIORES,COMERCIO INTERNACIONAL Y CULTO DE LA REPÚBLICA ARGENTINA i podreu trobar alguns documents interessants, entre els quals destaca l'informe de 22 pàgines de l'entrevista mantinguda per l'Ambaixador argentí a Berlín el juliol de 1939 amb Adolf Hitler i altres capitosts del nazism, just el mes anterior a l'esclat de la II Guerra Mundial amb l'entrada alemanya a Polònia (d'acord amb els soviètics, no ho oblidem). També, enter els disponibles, hi podreu trobar la documentació generada per exteriors sobre el cas Eichmann (en dos fons diferentsi 2).

L'arxiu està en procés de trasllat i digitalització. Esperem que en breu ens donin més sorpreses agradables com aquesta.

La revista "Popular Science" (1870-2000) digitalitzada, un testimoni dels avenços tecnològics

Extret de Vilaweb:

DILLUNS, 22/12/2008 - 06:00h
Popular Science, digitalitzada a internet
Se n'hi poden llegir tots els números, del 1870 al 2008
Google Books ofereix l'impressionant arxiu de la revista Popular Science, una publicació mensual dedicada a la recerca científica. Inclou, digitalitzats, els números que van del 1870 al febrer del 2008; a més, es poden llegir passant pàgina per pàgina. Als primers números d'aquesta gran hemeroteca digital, s'hi poden apreciar les il·lustracions que acompanyaven els articles; més tard, devers els anys quaranta, s'hi incorporen les fotografies.
Fent un repàs de tota la col·lecció també es pot apreciar l'evolució de la recerca científica, des dels meteorits que observaven els astrònoms del segle XIX, a les missions espacials del segle XXI. Per als interessats per la mecànica, també hi ha disponibles els números de la revista Popular Mechanics; de moment, els publicats del 1950 al 2000.

Rèquiem, momentani, pel Mercat de Sant Antoni

Fa uns dies vaig somiar que, estant al Mercat de Sant Antoni un diumenge qualsevol, i després de triar uns llibres d'una parada em girava i, sense adonar-me'n, algú comprava els llibres que ja havia seleccionat jo.

Animat per aquesta situació traumàtica, i tenint present que les reformes que començaran el gener del 2009 transformaran aquest temple del llibre, avui he decidit anar-hi a comprar alguna cosa o simplement a veure'l tal com l'he vist tota la vida.

Serveixin aquesta fotografies com a homenatge a tots els diumenges que he passat al mític i ja mai més igual Mercat de Sant Antoni de Barcelona. I a alguns personatges de les parades. Sempre de relació complicada, no exempta d'una part de culpa meva.

Últimes joies del Mercat de Sant Antoni de Barcelona

Aquestes són les darreres compres fetes al Mercat de Sant Antoni de Barcelona abans de que tanqui i es traslladi per a no ser el mateix mai més. Algunes joies!!! Per una banda, el clàssic de Josep A. Vandellòs "Catalunya poble decadent" (1935, 6 €), les "Memorias (1921-1936)" de Salvador de Madariaga (1974, 6 €), alguns exemplars, com veieu a dalt, de "La Publicitat" (1,80 €) del 30-XI-1938 amb discurs de Lluís Nicolau d'Olwer sobre les implicacions internacionals de la Guerra Civil espanyola. I de "La Rambla" de 1934 amb el text de la Llei de Contractes de Conreu (1,80 €).

I, en darrer lloc, i a la mateixa parada dels diaris, dos documents fantàstics (3,60 € els dos): un de destitució del funcionari municipal de l'Ajuntament de Barcelona, Gaietà Jové Cusidó, del 28 d'agost de 1936 per la seva suposada participació o solidaritat amb els sublevats militars; el segon és una cèdula personal del mateix personatge del 10-XII-1937.

Esperem que tant en l'espai provisional com en el nou mercat que estarà llest el 2012 tot sigui, dins de les diferències inevitables, igual. Encara què, amb l'Ajuntament de Barcelona, ja se sap que poques esperances... es poden tenir.

Afegit el 6 de gener de 2009:

He pogut localitzar una notícia del funcionari Gaietà Jové i Cusidó. Era membre, juntament amb el seu germà Emili, de la junta directiva de l'Escola Orpheonica ("La Vanguardia", 18-II-1923 ho seria, com a mínim, fins el 1928): La «Schola Orpheonica» ha nombrado la junta directiva siguiente: Presidente, don Antonio Borras; vicepresidente primero, don Juan Clos; vicepresidente segundo, don José Ortega; secretario, don José María Tarrats; vicesecretario primero, don José Quintañiel-la; vicesecretario segundo, don Cayetano Jové; tesorero, don Camilo Tort; contador, don Feliu Monserrat; bibliotecario, don Jaime Guadayol; archivero musical, don Juan Riválta v vocales, don Manuel Vives, don Marcelino Esteban, don Juan Vallmitjiana y don Emilio Jové.

Le Petit Comtois (1883-1904), un diari del Franc Comtat digitalitzat

Redacció del diari.

Treballant el llibre sobre Andorra que estic finalitzant en aquests moments he localitzat aquesta capçalera del Franc Comtat digitalitzada, per a qui pugui fer-li un servei aquí teniu l'enllç de "Le Petit Comtois" entre el 1883 i el 1903 (amb buits): http://laseldi.univ-fcomte.fr/petit_comtois/archives.php

Ja podrien fer el mateix, amb els diaris de Perpinyà, Toulouse o altres ciutats dels sud i migdia francès.

De la vida dels llibres i de la pròpia

Fotografia de diferents llibres i separates d'articles meus acumulats al despatx.

Fa uns minuts he rebut dos correus diferents que tractaven afers diversos sobre alguns llibres meus pendents de publicar. En un, l'incansable Vicent Olmos, em deia que encara mancaven 4 o 5 mesos per a que pogués aparèixer el que jo considero el meu millor llibre a les Publicacions de la Universitat de València (PUV). Fa 4 mesos que vaig lliurar l'original, per tant, al final seran 9 o 10 mesos. Molt raonable!!

Per altra banda, des de Mallorca, Lleonard Muntaner em situava al setembre del 2009. Lluny però aprop, si penso que la meva Tesi, ara mateix a punt de sortir, porta 2 anys esperant per a ésser publicada.

Sobre aquestes qüestions, fa uns dies en Giovanni Cattini em deia: "Tu no pots queixar-te!" Certament, publico llibres amb un lapse temporal llarg, però humà, i no hi ha d'invertir la meva economia personal. Digne és de lloar la tasca dels editors en català de temàtiques, que tot i que podrien ésser best-sellers, no donen ni per a pipes. Un temple hauríem de dedicar-los!!!!

Però el que si que és inqüestionable, és que el pas del temps entre el final de l'escriptura d'un llibre i la seva publicació et marca el curs de la pròpia vida. Al marge de que tant de temps després ja no saps si veure com a pròpia aquella obra o com a una apropiació on hi consta el teu nom.

El problema d'aquesta professió, des del meu punt de vista, és que pots saber massa bé que estaràs fent el 2009, el 2010 o el 2011. Encara que dubto que ho volgués canviar per la monotonia d'una altra feina. On el temps passa ràpid perquè no hi ha canvis a la vista.

Ens perd l'estètica, però en part amb raó... Gràcies Ucelay-Da Cal!!!

Una vegada, el filosof espanyol Miguel de Unamuno va dir dels catalans: "A los catalanes les pierde la estética". I certament, i la història està per a demostrar-ho, ens perd l'estètica i no la cirurgia estètica sinó la tonteria estètica. En política parlo.... Tanmateix no volia parlar d'això...

Fa quatre anys, a finals de 2004, en la lectura de la meva tesina de doctorat el professor i membre del Tribunal, Enric Ucelay-Da Cal, va fer-me una sèrie d'apreciacions formals i estètiques sobre el meu text. Jo, primer text escrit, no ho vaig entendre. Tant important era situar les cometes, un índex determinat i altres "collonades" d'una forma o una altra. Doncs SÍ!!! Era important!!!

Comento això, perquè en aquests moments estic acabant de llegir un interessant llibre on aquests problemes apareixen de manera palmària de Pedro Barruso Barés, Información, diplomacia y espionaje. La Guerra Civil española en el Sur de Francia (1936-1940), Hiria, Donosti, 2008, 406 p., 23,50€

No pot ser que les cites de documents o altres apareguin integrades al text sense cometes o altre signe que les identifiqui al marge de la cursiva. No es fa entenedor, no saps si estàs llegint una cita d'algun document o és el redactat de l'autor. Per altra banda, no es poden anar numerant els apartats del llibre: 1, 1.1, 1.2, 1.3, 1.4... i així successivament. No estem a l'escola o l'institut. I que dir dels noms de les persones citades. No podem parlar sempre dels cognoms sense fer esment, si més no la primera vegada al nom, Cambó es deia Francesc, Azaña Manuel i Franco Francisco. Sinó sembla que haguem llegit ja dues-centes pàgines on l'autor ja ens ha aclarit i contextualitzat tots aquells personatges. Un mapa de la zona que tracta, sud de França i banda espanyola dels Pirineus tampoc seria sobrer. I més quan fa constants alusions a una població o una altra.

En fi, que l'estètica ens perd, em perd, però amb raó. Per tant, gràcies Enric!!!

Novetats bibliogràfiques sobre les relacions Anglo-irlandeses

Amb la funció de servei, us informo d'unes interesants monografies sobre les relacions anglo-irlandeses. I res més a qui li interessi, aquí està. Es tracta de diferents volums de l'editorial Ashgate sota el títol: Ireland and Anglo-Irish Relations since 1800: Critical Essays