DIMARTS, 07/10/2008 - 06:00h
Reportatge especial: Transdnièster, allà on el món s'acaba (I)
El Transdnièster, un estat fantasma a Moldàvia, ha esdevingut des de fa divuit anys un paradís per a qualsevol mena de crim organitzat. Vicent Partal hi ha viatjat i ho explica
Són menys de dos quilòmetres, però pots trigar una hora i llarga a fer-los. A Moldàvia hi ha una autoproclamada
República del Transdnièster, que ningú no reconeix. Per arribar-hi has de passar, de primer, un lloc de control moldau i després un estricte control militar rus. Il·legal, però efectiu, perquè són les tropes russes les que asseguren la independència de fet d'aquest territori situat a pocs quilòmetres de Romania, de la
Unió Europea.
Finalment arribes al tercer punt del trajecte (el de la fotografia) i, després de sol·licitar un peculiar i recaragolat visat, pots travessar la frontera d'un 'país' que ha esdevingut un forat negre del tràfic de drogues, d'armes, d'aliments o de persones, i un dels grans motius de preocupació de la UE i dels EUA. Tot sense cap mena de control internacional i sota el símbol de la falç i el martell, perquè el Transdnièster és una
república soviètica... encara. Explicar com funciona aquesta part del món és fàcil. Entendre-ho, entendre com és que funcione així, no ho és. El
Transdnièster és una petita franja de territori, de quatre mil quilòmetres quadrats (una mica menys dels que tenen les cinc comarques de la Franja de Ponent), on viuen mig milió de persones. Cau gairebé tot a la riba oriental del riu Dnièster. Aquest territori, igual que la resta de l'actual
República de Moldàvia, formava part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia. Quan l'URSS va desaparèixer, Moldàvia es va proclamar independent, però el Transdnièster va voler continuar formant part de l'URSS, inexistent, i es va negar a reconèixer la independència moldava i una possible reunificació amb Romania. Per això va esclatar una guerra en què l'exèrcit rus, present a Moldàvia, va fer costat a la majoria russa d'aquest enclavament, i en va assegurar el funcionament. Ningú, ni tan sols Rússia, no reconeix aquesta independència. La comunitat internacional considera el Transdnièster part integral de Moldàvia i es nega a tenir cap tracte amb les autoritats locals, dirigides per un president i un Soviet Suprem. Però el cas és que el govern de Moldàvia no té gens de presència al Transdnièster perquè les tropes russes encerclen totalment el territori i no permeten al govern moldau d'exercir-hi els seus drets i obligacions. Resultat? Un forat negre. Literal. Qualsevol activitat criminal hi pot tenir lloc, simplement amb l'acord de les autoritats locals. Però com que aquestes autoritats locals no són reconegudes fora del seu territori, ningú no pot reclamar-los tampoc cap responsabilitat. El Transdnièster ha esdevingut així un somni per a qualsevol de les màfies, un lloc desaparegut de la legalitat on poden 'treballar' sense por de ser molestades. Un autèntic malson per a la UE, en particular, però també per als EUA. Perquè, quan les tropes soviètiques es van retirar de l'Europa oriental, un dels primers i principals dipòsits d'armes era al Transdnièster i encara hi és. De nou, sense cap mena de control de ningú, tret de l'exèrcit rus. Així, doncs, encara avui una quantitat ingent d'armes soviètiques són al Transdnièster, sense la més mínima possibilitat que experts internacionals comproven si hi són, i en quines condicions; si les han venudes a terceres parts o a quins països. Entre l'armament guardat allí hi ha també armament nuclear, perquè aquest dipòsit servia la flota russa de la mar Negra. Unes quantes vegades els nord-americans han avisat que material nuclear rus pot haver passat d'allà a l'Iran. I Rússia es limita a dir que allò no és territori rus i que, per tant, no es troba subjecte als tractats de revisió i de control de les superpotències nuclears. I el govern del Transdnièster es permet fins i tot la gracieta de dir que ningú no se li ha queixat.
L'última república soviètica
Entrar al Transdnièster és més un viatge en el temps que no pas en l'espai. Qualsevol persona que haja visitat mai a l'ex-Unió Soviètica reconeixeria immediatament el paisatge. Massa i tot. Hi ha moments que tens la sensació de trobar-te en una mena de Disneylàndia. L'equivalent del Main Street de can Disney és, naturalment, l'avinguda Lenin. Quin nom, sinó? En aquest ample carrer hi ha tot allò que hom pot esperar trobar-hi: un monument als soldats de l'exèrcit roig, amb una flama perpètua encesa, on la gent continua dipositant flors, un parell de tancs i grans estàtues d'herois clàssics a cavall brandant espases, banderes roges i ornaments típics de l'era comunista pertot arreu. Enmig de tot això, hi ha el mastodòntic edifici del Soviet Suprem, dalt del qual voleia la bandera amb la falç i el martell, i amb una no menys enorme estàtua de Lenin presidint la plaça. Tot net i polit, com solien ser els centres de les ciutats de l'antiga URSS. I amb policies i soldats patrullant-hi permanentment. On la gran avinguda desemboca a la ciutat vella hi ha la nova ambaixada de les repúbliques d'
Abkhàsia i d'
Ossètia del Sud, escindides de Geòrgia fa tot just unes quantes setmanes, únicament amb el suport de Rússia i de Nicaragua. Al costat, un enorme cartell presenta els presidents d'Abkhàsia, Ossètia del Nord i el Transdnièster junts sota un rètol que diu: 'La unitat és la nostra força'. Després de la crisi georgiana, ací esperaven que Rússia també els reconeguera com a estat independent, però els russos no van prosseguir l'escalada engegada al Caucas. Pel president del Soviet Suprem, Evgueni Xevtxuc, només és una qüestió de temps. Xevtxuc, que es presenta com un 'ucraïnès ètnic', parla en un to de veu baixet, però contundent, i una vegada i una altra diu de Rússia: és 'la nostra garantia'. És previsible, doncs, la resposta que em dóna, quan li demane si no el molesta que Rússia no reconega la seua independència, i sí la d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud: 'Els russos creuen que hem de provar de negociar amb els moldaus encara una mica més, i nosaltres ho farem.' De manera obedient. Al cap i a la fi, solament poden viure i mantenir l'estatut gràcies al suport dels soldats russos, mil vuit-cents, presents al territori com a tals, i cinc-cents més, presents en qualitat d'una curiosa 'força de pau' que ningú no accepta. La raó per la qual els russos no han adoptat ací l'actitud de Geòrgia és motiu de molta controvèrsia. Les autoritats moldaves es limiten a alegrar-se'n i a indicar que és un pas positiu, perquè ells confien a reunificar la república. Recorden amb poc dissimulada alegria, a més, que la comunitat internacional ha reaccionat unida i que únicament Nicaragua, a part Rússia, ha reconegut les dues noves repúbliques caucàsiques. Per alguns experts, amb tot, la clau de l'actitud russa s'ha de cercar a Colbasna, una localitat situada a tres quilòmetres de la frontera d'Ucraïna, dins el Transdnièster. Armes soviètiques sense control A Chisinau, capital de Moldàvia, trobe Andrei Pòpov i Viorel Cibotaru, dos dels experts més reconeguts sobre la situació del Transdnièster, especialment sobre la situació militar. Amb raó. Cibotaru és un antic coronel soviètic i coneixia amb el màxim detall el dipòsit d'armes de Colbasna. Quan Moldàvia es va proclamar independent, seguint els acords entre les repúbliques ex-soviètiques, Moldàvia es va quedar amb la major part del material que pertanyia al 14è cos de l'exèrcit, estacionat a Moldàvia. Inclosos uns quants avions Mig. Però, immediatament després de la independència, va esclatar una guerra de curta durada entre el govern central i l'autoproclamat govern del Transdnièster. Els soldats russos van aturar els atacs moldaus i, casualment o no, aquesta independència va impedir que el govern reconegut de Moldàvia prenguera el control d'una part de l'armament soviètic, la que hi havia al dipòsit d'armes de Colbasna, i la més grossa, de llarg. Avui, divuit anys després, Colbasna és controlada encara per l'exèrcit rus, però com que és dins el territori del Transdnièster ja fa més de deu anys que ningú de fora no ha vist què hi ha o què s'hi fa. I això preocupa molt, no solament la Unió Europea, sinó sobretot els Estats Units. Cibotaru explica que era un dipòsit d'armes pensat per a proveir la flota de la mar Negra, estacionada a la veïna Odessa i que per tant hi havia tota mena d'armament, incloses armes nuclears. A la Moldàvia soviètica hi havia habitualment uns deu mil soldats, una bona part dels quals custodiava aquest dipòsit. Però, quan l'URSS es va retirar de l'Europa de l'Est, va passar que molt de l'armament retirat d'Hongria, Txecoslovàquia i Alemanya de l'Est va anar a parar a Colbasna, en teoria provisionalment. El dipòsit, segons Cibotaru i la majoria dels experts, havia arribat a contenir 40.000 tones d'armament just abans de la crisi. Avui el govern rus i el del Transdnièster diuen que hi ha 19.000 tones d'armament a Colbasna. On para la resta? Aquesta és la gran pregunta i la gran preocupació. Una part pot haver estat destruïda o inutilitzada per massa vella. Una part, diuen els russos, ha estat destruïda acatant els acords de desarmament, però no hi ha manera de comprovar-ho. El 2002 l'
OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) va enviar una cambra Donovan, un equip molt sofisticat que permet de destruir d'una manera molt segura i controlada armes convencionals i químiques, però les autoritats del Transdnièster van impedir-ne la instal·lació i l'ús. Hi ha proves documentals que una part del material, àdhuc nuclear, ha eixit del país i ha estat venuda. Però no se sap a qui, ni com. I això té espantats els nord-americans i els europeus. Fer arribar a l'enorme port d'Odessa, que és molt a prop del Transdnièster, una càrrega il·legal és molt fàcil. La frontera amb Ucraïna és de quatre-cents quilòmetres i, malgrat els esforços recents, mal vigilada. Però no cal vendre material tan complicat. Pòpov i Cibotaru tenen dades concretes del nombre de fusells
kalàixnikov que hi havia fa divuit anys: setanta mil. Com totes les coses, el preu de venda per unitat varia molt segons les condicions del 'mercat'. Doncs avui, per exemple, a l'Irac un sol kalàixnikov costa quatre-cents dòlars i pot costar-ne cent i poc en alguns països africans. Per un preu o per un altre, setanta mil unitats signifiquen un munt de diners. El comerciant nuclear A la mateixa avinguda Lenin hi ha un lloc peculiar. Revestida d'uns colors grocs molt cridaners, trobe la seu del moviment Proriv! Són joves extremistes russos, coneguts en el passat per haver cremat banderes moldaves i haver atacat cotxes i interessos moldaus i occidentals en general. Decoren el local amb grans fotografies de Vladímir Putin i del Che Guevara, que ells insisteixen a dir que va ser un 'gran revolucionari rus'. Quan hi entre, sent música i veig ordinadors connectats a internet amb un grup de xiquets molt joves llegint webs. Un xicot de divuit anys se n'encarrega. Respon al nom d'Alexander i es declara antioccidental. Explica que Proriv! ha obert alguns clubs com aquests per atraure el jovent del Transdnièster al seu discurs polític. No són un partit, però es proposen d'esdevenir-ho i parla amb admiració de Dimitri Soin, el seu cap. Just quan isc per la porta arriba Soin. Hi ha una paradeta al carrer repartint propaganda i parlem enmig de gent que s'acosta a preguntar coses. Ell ho fa en rus i alçant la veu, segurament com a propaganda, fins que li pregunte què ha de dir sobre les acusacions que l'impliquen d'una manera repetida en el tràfic de material nuclear a països africans i asiàtics. Una investigació de la
Interpol el fa responsable de la venda, a no se sap qui, d'alguns dels trenta vuit míssils Alazan, amb capacitat radioactiva del magatzem de Colbasna. La pregunta sobre si ell té res a dir-hi rep una sola i inquietant resposta: un somriure d'orella a orella. La seua tranquil·litat segurament que té a veure amb el fet que abans de ser traficant era un alt càrrec del KGB i l'home encarregat de preparar la policia del Transdnièster..., que, evidentment, no té gaire interès a perseguir-lo. Vicent Partal (Fotografies: Pas de frontera cap a la República del Transdnièster. Evgueni Xevtxuc, president del Soviet Suprem. Interior del club Proriv!, amb una fotografia del Che presidint els ordinadors connectats a internet. Dimitri Soin, a la porta del mateix club.)
Segon lliurament del reportatge sobre el Transdnièster (8 d'octubre)El tràfic de cèl·lules mares cap a laboratoris nord-americans és un fet habitual
El tràfic d'armes nuclears és el més cridaner i greu, sens dubte, però en aquest segon lliurament de la sèrie de reportatges sobre el Transdnièster Vicent Partal entrevista una dona que lluita contra el tràfic d'éssers humans i, molt particularment, contra el tràfic a laboratoris americans de cèl·lules mare. I el representant de la Unió Europea a la frontera moldava explica que un dels tràfics més beneficiosos en termes econòmics és el de pollastres.
No sabria dir quina edat té Oxana Alistratova i no trobe respectuós de demanar-li-ho obertament. Calle, doncs, davant aquesta dona que sembla tenir un cos jove, però d'aparença enormement cansada, i que seu en una habitació d'un soterrani dels afores de Tiraspol. Oxana és la directora de Vzaimodeistvie (Interacció), una organització no governamental que prova d'ajudar les víctimes de tràfic humà, entre moltes activitats més. Comence a entendre el seu cansament quan explica que hi ha tràfic de cèlul·les mare. El relat és esfereïdor. Als diaris del Transdnièster hi ha anuncis demanant dones amb fills joves que vulguen quedar embarassades. L'estrany anunci amaga una pràctica consistent a fer avortar les dones al tercer mes per traure les cèl·lules mare del fetus, òbviament mort, i exportar-les. Mentre ho explica acarona una llibreta grossa on ha anat apuntant noms, telèfons, dades, de dones que han viscut aquesta experiència. N'hi ha que hi van pels diners: la tarifa és de 600 dòlars. I n'hi ha que són, simplement, segrestades. Oxana fa anys que treballa per fer allò que, segons ella, és l'única cosa que es pot fer: documentar els casos. Quan recupere l'alè li demane si sap on van a parar aquestes cèl·lules i com ixen del país. Diu que treballa amb les dones i no sap gran cosa de què passa després, però que sempre ha sentit parlar de laboratoris dels Estats Units com a destinació. Als Estats Units Bush va prohibir d'invertir recursos públics en la recerca sobre cèl·lules mare embrionàries, però no posà cap trava a les investigacions fetes per empreses privades. Des de fa anys organitzacions ucraïneses i moldaves denuncien l'augment d'aquesta mena de pràctiques. Oxana diu, sempre amb la mateixa mirada trista, que més val dir-ne esclavatge, perquè l'esclavatge ha tornat i ella ho pot certificar. La seua organització ha posat a disposició un telèfon (0 800 88888) amb l'ajut d'algunes ONG occidentals que aconsella les víctimes de l'esclavatge. Segons les seues pròpies dades, des del 2004, quan va començar a treballar, ha atès 141 víctimes directes i 33 familiars pròxims. La immensa majoria són dones de setze anys a vint-i-nou, forçades a dedicar-se a la prostitució. Amb destinació habitual a Bòsnia, els Emirats Àrabs, Israel, Rússia i Turquia. Però ella creu que això no passa d'una simple gota en l'oceà del tràfic humà. Segons les dades oficials, la població del Transdnièster ha perdut en quinze anys 170.000 habitants. Una xifra notable, si comptem que el total és de mig milió. Alarma de la Unió Europea Alarmada pel tràfic de tota mena, armes, persones, aliments, drogues..., que ix del Transdnièster, la Unió Europea va instituir, el novembre del 2005, la Missió de Suport al Control de les Fronteres de Moldàvia i Ucraïna (
EUBAM). N'és el director Ferenc Banfi, un home diplomàtic com n'he vist pocs. Banfi dirigeix un grup d'uns dos-cents experts europeus distribuïts en uns quants centres de Moldàvia i d'Ucraïna, molt especialment al port d'Odessa. Quan li demane si pensa que Oxana té raó de creure que el Transdnièster, i Moldàvia en general, és un dels llocs del món on el tràfic de persones queda més fora de control, es limita a dir que sí amb el cap. Banfi parla poc, però té les idees clares. S'alça de la cadira i dibuixa en un full de paper el mapa de Moldàvia, bo i fent veure la dificultat geogràfica de la seua feina. El port d'Odessa és a menys de cinquanta quilòmetres del Transdnièster; és enorme i molt difícil de controlar. Els membres de l'EUBAM no poden detenir ningú, solament poden avisar les tropes o la policia d'Ucraïna i de Moldàvia quan observen indicis de perill. Però topen amb una dificultat molt greu: no tenen cap contacte amb la policia del Transdnièster ni amb els soldats russos que envolten l'enclavament; per tant, perden molta eficàcia, oimés que els guàrdies són molt fàcils de subornar. Ho són tant, que han demanat als ucraïnesos que retiren de la frontera els soldats joves que hi fan el servei obligatori i els substituesquen per policies professionals.
Contraban de pollastres
I tot seguit es posa a recitar la llista de les coses que passen a través d'aquest racó on el món s'acaba: armes, persones, òrgans humans, droga, cotxes robats i coses molt més pintoresques, entre les quals una quantitat, aparentment ingent, d'ales de pollastre. Com diu?, li demane. Ales de pollastre? Que hi ha contraban d'ales de pollastre? I amb una paciència, hom diria que repetidament posada a prova, aquest policia de la Unió, que sol portar, d'uniforme, una jaqueta amb els dotze estels brodats, es posa a fer l'explicació. Al port d'Odessa, hi arriben enormes mercants americans amb ales de pollastre: tones i tones, congelades. D'allà s'escolen al Transdnièster i a Moldàvia, a vegades oficialment, la majoria no oficialment. Així s'estalvien els impostos, a raó de sis-cents euros la tona. Des del Transdnièster, convenientment maquillades, les ales es distribueixen sobretot per Ucraïna i Rússia. Segons Banfi, a la Unió Europea n'arriben molt pocs d'aquests pollastres, perquè les condicions sanitàries són molt més dures. I afegeix una nota divertida: segons les enquestes internacionals, un alemany es menja vint quilos de pollastre l'any, i un moldau... setanta. Ben poc creïble. Banfi, policia hongarès, és hermètic sobre les culpes. Ell no parla sinó d'allò que veu. Li demane, emperò, si ha denunciat mai casos d'abusos o de tràfic il·legal amb dirigents moldaus implicats, siguen de la república o del Transdnièster, i la resposta és que sí. I això motiva la pregunta següent: 'I en quants casos han estat portats a judici o condemnats?' En la resposta sembla que s'esquerde, un segon, el seu to diplomàtic: 'Molts menys dels que voldríem, però més que abans.' I per si un cas, hi afegeix que la corrupció és un gran problema en tot aquest territori. En tot. Vicent Partal (Fotografies: Oxana Alistratova a la seu de la seua associació, als afores de Tiraspol. Ferenc Banfi, cap de la Missió de la Unió Europea d'Assistència a les Fronteres de Moldàvia i Ucraïna, dibuixa sobre una pissarra la complexitat de la frontera que ha de controlar.)
Chişinău - Tiraspol - Moscou. Un triange perillós (III part, 9 d'octubre)
Rússia vigila de prop no solament el Transdnièster, sinó també Moldàvia
Tercera part, i la darrera, del reportatge especial que Vicent Partal ha escrit sobre el Transdnièster, la república secessionista de Moldàvia que ningú no reconeix. En aquesta tercera part analitza les relacions geopolítiques i els interessos militars de la Federació Russa en aquella zona, amb entrevistes al batlle de Chişinău, la capital moldava, i al vice-primer ministre del govern moldau, encarregat de les relacions amb Europa.
Isc a peu de l'hotel, situat en una àrea plena d'edificis del govern. No es pot dir que siguen edificis descominals, més aviat lleigs i prou. Una corrua de dones, amb el mocador al cap, va agranant les fulles que cauen dels arbres al carrer. He quedat a quarts de deu amb el vice-primer ministre, Andrei Stratan, que té a càrrec seu els Afers Estrangers i allò que ells anomenen la integració amb Europa. Apareix puntual i saluda en anglès, però demana que l'entrevista es faça en 'moldau', amb una intèrpret. Supose que aprofita la traducció per amagar-se i pensar; de fet pren notes immediatament després de la pregunta i no escolta gens la traducció. Té una veu una miqueta monòtona i un discurs previsible. Fins que... Fins que, de sobte, m'explica una cosa que em desconcerta. Parlant de la situació del Transdnièster afirma que no hi ha solució sense la reintegració a Moldàvia (la dóna per feta). Reconeix que no hi ha contactes formals amb les autoritats de l'altra riba del Dnièster, però que aquell és un país petit, on tothom es coneix, i concreta la política del seu govern: volen que Moldàvia siga un país atractiu per als ciutadans del Transdnièster. D'acord. Tot sembla lògic. Fins que explica que, per aquest motiu, el govern moldau 'legalitza' les empreses del Transdnièster que volen fer negocis amb la UE. Ara sóc jo qui no escolta la intèrpret. Li demane si ho entès bé. El seu govern no pot entrar al Transdnièster, la comunitat internacional reconeix que és un territori ocupat il·legalment i nega legitimitat al seu govern, que actua sense cap mena de control, però ells autoritzen les empreses del Transdnièster a 'fer-se passar' per moldaves? Les preguntes són òbvies: i a qui paguen els impostos que guanyen exportant productes a la Unió Europea? 'Al govern del Transdnièster, és clar!', em respon sense el menor dubte. I quin control tenen de com són fabricats aquests productes? De nou, resposta contundent: 'Cap ni un!' Ep! És una situació que és difícil de definir, sinó amb l'adjectiu 'surrealista'. Les empreses del Transdnièster viuen en un territori al marge de la llei internacional, que s'ha independitzat amb el suport dels russos de Moldàvia, de la qual Stratan és el vice-primer ministre. Les empreses del Transdnièster es moririen de gana, si no fóra perquè Moldàvia les legalitza davant la comunitat internacional. Gràcies a Moldàvia, poden exportar a la Unió Europea. I el benefici econòmic d'aquesta acció del govern de Moldàvia serveix per reforçar, en forma d'impostos, l'enemic de Moldàvia. No ho puc entendre. No havia vist mai un govern en guerra (per més congelada que fóra) finançant l'enemic. Li demane si parlem de poca cosa i diu que no, que la major part del pressupost del govern secessionista prové precisament d'aquests impostos, i tot seguit repeteix que ell vol presentar una Moldàvia amable als seus presumptes enemics. Encara més: resulta que el govern de Moldàvia paga serveis públics del govern del Transdnièster. Unes poques hores més tard, el ministre de Reintegració, Vasile Solva, em confirmarà la dada: cinc milions de dòlars anuals paga cada any el govern de Moldàvia al del Transdnièster. No em puc traure del cap que això és de boigs, que ells mateixos subvencionen el forat negre que és el seu problema més gros. Ha d'haver-hi alguna explicació. Partit Comunista contra Règim Comunista Una, no sé si és la bona però n'és una, me la dóna el batlle de Chişinău: 'A una riba tenim un règim comunista i, a l'altra, hi mana el Partit Comunista, però al cap i a la fi són els mateixos'. Al ministre Stratan, li havia demanat, al principi de l'entrevista, si era membre del PC i m'havia dit que no, però que el govern era dirigit pel president, que sí que ho era. Moldàvia té un sistema més o menys democràtic i el Partit Comunista controla gairebé totes les institucions. Però no totes. El batlle de Chişinău és Dorin Chirtoaca, un home jove, liberal, que va causar una autèntica commoció quan va guanyar les eleccions a base d'anar a peu per la ciutat contrarestant la propaganda oficial. Les seues credencials polítiques el vinculen amb l'escassa oposició democràtica dels temps soviètics, però és encara molt jove. Chirtoaca, de fet, és l'únic polític diferent que trobaré a Moldàvia. Parla clar. Diu què pensa sense embuts i té un pla: formar un govern sense membres del Partit Comunista i encarar definitivament Moldàvia cap a la Unió Europea. Sense esperar què puga passar amb el Transdnièster. Mentre parlem sona el mòbil i l'agafa. Penja amb un enuig evident, el motiu del qual li demane. Diu que hi ha en aquells moments una reunió del govern amb els principals batlles per a parlar de la calefacció de les ciutats a l'hivern. A ell, ningú no li havia dit res. Li demane si hi ha cap mena de coordinació entre les instàncies de govern, i respon amb ironia: 'Únicament amb el Ministeri de l'Interior'. Explica que, des que és batlle, el Ministeri de l'Interior ha establert una presència permanent de policies estatals dins l'edifici municipal. 'I no precisament per preservar l'ordre públic', diu. Chirtoaca parla amb la passió que manca als altres polítics que he vist aquests dies. I apunta clarament. Explica que el ministre d'Interior de Moldàvia és germà del vice-ministre d'Interior... del Transdnièster. I la seua dona viu a Tiraspol, la capital de 'l'altra banda'. No és el cas més cridaner, tot i que és prou curiós. Hi ha el cas de Mikhail Sidorov, actual diputat del Partit Comunista al parlament moldau, que havia estat ministre de Justícia del Transdnièster i, com a tal, encausat per càrrecs d'alta traïció, càrrecs que van desaparèixer de sobte. Pel batlle, les connexions entre 'el partit comunista i el règim comunista' són massa evidents. I les ha consolidades la màfia i la corrupció de l'un costat i de l'altre de la ratlla que separa tots dos territoris. Entre Chişinău i Tiraspol, segons ell, la distància no és tan gran com els controls militars donen entenent, i seguint la traça dels grans negocis, del tràfic il·legal, no és estrany de trobar-hi funcionaris de l'una banda i de l'altra. Mirant Rússia I enmig de tot plegat, què hi pinten els russos? La resposta més immediata té a veure amb la preservació del seu arsenal militar, però a termini mitjà és evident que els russos continuen pensant a mantenir la seua flota estratègica a la mar Negra, per a la qual cosa necessiten Crimea, ara una regió autònoma d'Ucraïna. El Transdnièster, veí de Crimea, és així un lloc avançat, una plataforma on de moment estacionen tropes i municions. És segurament perquè el Transdnièster interessa els russos amb relació a Crimea que Rússia no n'ha reconegut la independència, com sí que ha reconegut la d'Abkhàsia i d'Ossètia. No es pot perdre de vista, tampoc, l'amistat tradicional entre els dirigents del PC moldau i els dirigents russos. Molts compartien càrrecs en la vella Unió Soviètica, més concretament, al KGB, des d'on Vladímir Putin va escalar al poder. Per això la seua prudència sobre els interessos estratègics de Rússia és total. Pel ministre de la Reintegració, Vasile Sova, és molt important que Moldàvia es mantinga sempre neutral, és a dir: que no s'acoste a l'OTAN. De fet, ho diu la constitució moldava mateix. Això es tradueix, de fet, en l'intent de mantenir-la dins l'esfera russa. Els moldaus, i així ho recalquen una vegada i una altra, tenen coses a oferir a Moscou. La llista té tres punts clau. Primer, que Moldàvia no s'acoste a l'OTAN. Segon, que Moldàvia reconega el dret de propietat de les empreses russes actualment al Transdnièster. Tercer, que la llengua russa recupere el paper preeminent que tenia. Cap d'aquests punts no sembla inquietar el govern moldau. El rus ha estat declarat 'llengua de relació interètnica', l'OTAN no entra en cap previsió i la situació de les empreses russes al Transdnièster no sembla que puga ser cap problema greu. Al parlament moldau, entre unes mesures de seguretat que són molt més que exagerades, parle una estona amb diputats de grups diferents que es passegen pels passadissos. N'és un Grigore Pretenco, cap del comitè d'Afers Estrangers i militant comunista. I quan discutim precisament del futur estratègic del seu país em fa notar que la bandera moldava és flanquejada en aquest edifici per la de la Unió Europea, però també per la de la Comunitat dels Estats Independents (intent de creació d'un estat successor de l'URSS, que agrupa totes les ex-repúbliques soviètiques, llevat de Lituània, Letònia i Estònia). No puc imaginar un contrast gràfic més clarificador. Moldàvia i el Transdnièster es troben exactament entre Europa i Rússia, i segurament això explica la situació anormal que he vist tots aquests dies en una banda de la riba i en l'altra. El mal és que, amb vista al futur, haurà de triar l'una bandera o l'altra, entre la Unió Europea o la Comunitat d'Estats Independents. El batlle de Chişinău és clar en aquest sentit: tria la UE, però m'adone que els altres polítics sempre han deixat una porta oberta que dóna a la CEI, alhora que clamaven per Europa. I pense si no els va bé la situació actual: no tallar mai amb Moscou mentre proven de traure tants diners com poden de Brusel·les. Un joc brut en el qual el Transdnièster no és sinó una peça més.
Vicent Partal
Tot escoltant Händel a l'Ipod com si d'una pel.lícula francesa es tractés a l'autocar que em tornava cap a l'Aeroport de Beauvauis de París-Ryanair (si, és l'Economia idiota! com es diria en un debat americà), anava pensant en diverses qüestions sobre la història. Reconec que al tornar del Japó passo una certa crisi creativa (amb el significat que li vulgueu donar a aquest terme en un historiador)... em jubilaria als 30 anys...
