Barcelona, Edhasa, 2008,
21,50€, 416 p.
Les historiografies catalana i espanyola no han estat mai massa proclius a l’estudi de les relacions personals-col·lectives entre els diferents pobles existents a la Península Ibèrica. I menys encara des del punt de vista de certs personatges d’innegable rellevància històrica els quals han marcat diversos punts d’inflexió en aquestes complicades connexions peninsulars. Així, el que ens proposa Josep Contreras en aquest volum, amb més o menys encert, és endinsar-nos en la relació de Manuel Azaña amb Catalunya. Hi ho fa, precisament, per a tractar de desmuntar totalment el mite azañista de “l’amic de Catalunya”. Mite, per altra banda, creat i alimentat des d’una Catalunya tant procliu, abans i ara, a elevar als altars nacionals al polític o intel·lectual cordial o “semicordial” amb alguna demanda catalana/catalanista.
Una visió quasi romàntica i bucòlica del que seria ministre de la Guerra, president del govern i de la II República Espanyola que, tot i la manca d’una obra monogràfica en aquest sentit, no es podia mantenir més enllà de la expressa falta de voluntat científica. I és què, tot i que Azaña seria qui propiciaria l’aprovació de l’Estatut del 1932, no sense remarcables retallades, les desavinences entre la classe política catalana dominant i el polític d’Alcalá de Henares no deixaren de crear constants friccions. Evidentment, i aquí és on radica la cordialitat d’Azaña, aquests enfrontaments no foren res més que minúcies al costat dels que es produïren amb d’altres noms de la política republicana espanyola en l’arena parlamentaria: de Fanjul a Royo Villanova passant per Ortega y Gasset o José Antonio Primo de Rivera.
Contreras però, no es circumscriu únicament al període republicà, sinó que analitza, potser en excés, el conjunt de la trajectòria política de “don Manuel” (ja prou estudiada per la historiografia) per anar a raure en el període de major relació i transcendència: 1931-1939. Una dècada on Azaña esdevingué l’actor principal de l’experiència democràtica i, en la qual, destacà el seu rol determinant en la consecució de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat per les Corts Constituents el setembre de 1932. En aquest aspecte, l’obra de Contreras té el mèrit de concentrar les referències bibliogràfiques existents sobre el paper desenvolupat per Azaña durant els tràmits parlamentaris estatutaris, alhora que sobre la posterior evolució política catalana. Des de la consolidació de l’autonomia el 1933, passant pel 6 d’octubre de 1934 i la seva detenció a Barcelona, fins al desacord més absolut evidenciat en tantes ocasions durant la Guerra Civil. Un fet, el de la relació d’Azaña amb Catalunya que no havia merescut l’estudi específic dels diferents biògrafs del líder d’Acción i Izquierda Republicana i que era necessari abordar.
Pel que fa referència a les principals conclusions i arguments de Contreras, la lectura atenta de l’obra evidencia la manca de catalanofília de la figura política i intel·lectual d’Azaña. És a dir, que a diferència d’altres personatges com Àngel Ossorio y Gallardo, per situar un exemple treballat darrerament, veritable i genuí ja no únicament amic de Catalunya sinó eminent catalanòfil, el d’Alcalá de Henares no serà res més que un polític pragmàtic. I ho serà, ja des del 1930 quan en els viatges d’intel·lectuals castellans a Catalunya es situaria al costat de les demandes autonomistes catalanistes de manera genèrica. Així, el que es mostra clarament en l’obra serà la inexistència d’un cos doctrinari azañista sobre la qüestió catalana, més enllà de la imprescindible participació catalanista en la consecució de l’objectiu republicà espanyol i de la necessària mínima satisfacció autonomista per a consolidar la II República. D’aquesta manera, Contreras ens defineix un Azaña, intel·lectual i polític de segona o tercera fila fins 1931, que no reflexiona sobre les relacions entre els pobles hispànics, sobre la importància del “problema catalán” o de com encaixar-lo en un futur canvi de règim polític a Espanya. Sinó que simplement actua, això si amb prou visió de conjunt, però sense una gran i metitada estratègia respecte a Catalunya.
Aquest treball bibliogràfic però, no es veu completat amb d’altres fons. Així, hi manca una recerca d’arxiu que aporti elements nous (o en negui l’existència) per a entendre la posició i actuació d’Azaña envers la dinàmica política catalana. Alhora que no seria sobrer un buidatge hemerogràfic més ampli que ens permetés submergir-nos en els centenars d’articles d’opinió que, sobre aquesta qüestió, es publicaren a la premsa catalana, espanyola o basca. I que, en definitiva, ens marcarien la visió exterior existent sobre la relació Azaña-Catalunya.
En conclusió, l’obra de Josep Contreras esdevé un primer pas, una porta oberta, una invitació a un treball més aprofundit i de major abast i recerca, sobre la visió de Manuel Azaña sobre Catalunya i, potser podríem afegir, sobre l’azañisme a Catalunya. És a dir, l’estudi dels reduïts, però no per això menys interessants sectors de l’esquerra catalana que s’incorporaren als projectes partidistes, des de la Izquierda Republicana al Partit Republicà d’Esquerres, sota l’òrbita azañista. D’aquesta manera, l’obra de Contreras respon a una síntesis necessària i imprescindible, més quan sempre s’ha parlat de la relació d’Azaña amb Catalunya a partir de referències i tòpics ja prou gastats. Però, amb tota probabilitat, es desaprofita l’oportunitat d’aportar a la historiografia una obra de referència, per a plantejar un volum iniciàtic que obre portes a noves investigacions.
Al marge queda el pròleg del professor Enric Ucelay-Da Cal, en el què analitza el perquè, i la part de veritat existent, en la mitificació i elevació als altars de la política espanyola, d’un Manuel Azaña que, al seu parer, no deixà mai d'ampliar una llarga llista de fracassos al llarg de la seva trajectòria com a protagonista de la problemàtica vida de la II República Espanyola.
Arnau Gonzàlez i Vilalta (UAB)
