Una reflexió sobre les presentacions de llibres

"Avui", "Cultura", 31-I-2009, p. 16

Uns actes que provoquen molta feina per a organitzar però que serveixen de ben poc.

En blanc i negre tot sembla millor

Fotografies de Tenerife (15-18 gener 2009)

En moltes ocasions treballant amb alguna documentació de la Guerra Civil, de la II República o del primer franquisme em sembla que aquells eren períodes de més interés vital. No ho sé explicar de manera ben definida. Certament, els canvis polítics i socials d'aquells moments -producte de violències catastròfiques- semblaven situar els seus protagonistes, en major o menor mesura, en un escenari on realment es produia algún canvi. Certament que, en el cas català o ibèric, no podríem parlar de cap evolució positiva però... Comparat amb la nostra monotonia vital, pel que fa a la política internacional -sempre amb l'ajuda inestimable del difunt Bush o d'altres il.lustres estrategues i suposats gurús de la geopolítica-, allò era un festival.

Sens dubte, el blanc i negre era millor, però la pseudoseguretat actual em permet escriure aquest post sense que ningú em detingui. Escriure sobre el passat és plaent i emocionant, especialment si ho comparem amb el present que ens ha tocat viure. Ja se sap res és blanc o negre, sempre com en les fotografies, hi ha una àmplia gradació de grisos. Ni abans era tant bona l'emoció de la inseguretat de les guerres i violències ni ara és tant satisfactòria la seguretat de l'avorriment polític i social. Sort que cadascú es pot dissenyar la vida i autoalienar-se.

L'Hemeroteca de "El Mundo Deportivo" (1906-2009), a partir de l'1 de febrer

Seguint la tasca de difusió dels seus fonts hemerogràfics el Grup Godó (com ja e sfeu amb "La Vanguardia") posarà el proper dia 1 de febrer de 2009 totes les edicions del diari esportiu més antic de Catalunya i entre els degans d'Europa, "El Mundo Deportivo", creat el 1906 a Barcelona. Això possibilitarà accedir a més d'un segle d'evolució esportiva mundial. Una font gens menyspreable per a analitzar certs fenòmens històrics relacionats o no amb l'esport. Ara només cal esperar i demanar que, com s'ha fet amb "La Vanguardia", el Grup Godó faci el mateix amb "L'Avui" (fundat el 1976) i del qual és accionista.

El proper dia 1 de febrer recordaré el post i donaré el link per a entrar a l'Hemeroteca.

"El Mundo Deportivo", 24-I-2009

Redacció - 24/01/2009 00:00El director de Mundo Deportivo, Santi Nolla, va anunciar ahir, en el seu discurs d'obertura de la Gran Gala de MD, la posada en marxa d'una experiència única, mai abordada fins ara per un mitjà d'informació purament esportiva. A partir de l'1 de febrer, data del seu 103 aniversari, Mundo Deportivo serà el primer diari d'esports que posarà a disposició de tot el món, i de manera gratuïta, la informació de l'últim segle.Amb la seva iniciativa, MD obre la memòria de l'esport i l'exposa als usuaris a través d'internet. Ni més ni menys que 27.000 edicions, 1.170.000 pàgines i 103 anys d'història, des de 1906.L'hemeroteca estarà oberta al públic a través del web de MD, www.elmundodeportivo.es. Qualsevol usuari podrà realitzar consultes a través d'una opció de recerca clara i eficaç, per data i per paraula clau. Com segon diari esportiu més antic del món, l'arxiu de notícies de MD és insuperable, i la seva obertura al públic suposa un servei totalment nou, que obre una era en la informació esportiva.

Irène Némirovsky i Eugeni Xammar

Aquest estiu, concretament de viatge al Japó, vaig llegir una interessant novel.la d'Irene Nemirovsky: Suite francesa. Concretmanent es parlava de les diferents experiències de diferents personatges parisencs en la fugida de l'ocupació alemanya de juny de 1940. L'escriptora ens traçava el retrat de com fugien les diverses classes socials. Un retrat de les diferències de la França d'aquells moments.

Ahir, treballant la correspondència de Ramon Sugranyes de Franch, vaig trobar una carta del conegut periodista Eugeni Xammar datada el 6-VIII-1940 en el que explicava el seu periple fugint dels nazis des de París a Perpinyà. Xammar però, no acabaria com Nemirovsky en un camp d'extermini per jueus.

Una simple curiositat, aquí va. Per cert, tant el llibre de Némirovsky com la carta de Xammar han restat inèdits durant més de seixanta anys fins a la seva publicació en un o altre format.

La revolució de la digitalització documental

Ahir escrivia un correu a l'Hemeroteca Municipal d'Eivissa per a saber si tots els fons de premsa que deien tenir digitalitzats estarien disponibles a la xarxa. La resposta era que no, que calia anar a l'illa d'Eivissa per a consultar-los. Aquest fet em fa reflexionar sobre el gran canvi que s'està operant en l'àmbit dels arxius, hemeroteques o biblioteques amb la digitalització massiva dels seus fons documentals. La pregunta és: perdran sentit aquestes institucions? o realment aquesta és la seva missió actual. És a dir, han de potenciar l'ampliació fins al final dels documents disponibles a Internet? Jo crec que sí. No te sentit que hagi d'anar a Eivissa per a consultar una premsa que ja ha estat digitalitzada. Com tampoc cal que un historiador eivissenc vagi a Madrid a consultar res que ja pugui veure al seu ordinador i que, fisicament, està a Berlín, Viena o Barcelona.

Fa un any i mig, en un arxiu català, em prohibien fer un cert nombre de fotocòpies. Deien: no pots fer tantes còpies, l'arxiu perdria el seu sentit! No perdran investigadors! Precisament en alguns arxius als que només acudeixen una desena de persones a l'any! Més aviat potenciaran l'utilització dels fons conservats!

Doncs ben bé el contrari. La revolució que està significant el poder consultar Le Figaro del 1925, The Times de 1834, La Vanguardia del 1905 o el New York Times del 1899 des d'un ordinador de qualsevol lloc del món, ho canvia tot. Cal potenciar més i més aquesta tendència. En primer lloc, perquè les investigacions històriques han de ser, forçosament, molt millors i perquè del que es tracta és de l'intercanvi d'informació documental. No de ser els guardians celosos d'aquell paper.

Per tant, aquesta és una crida als responsables de centres documentals que encara no ho veuien clar: si digitalitzeu un fons penjeu-lo a Internet i si encara no ho heu fet, començeu a digitalitzar.

Per altra banda, caldria que alguna institució fes un esforç per a unificar en alguna pàgina web els recursos electrònics existents. Jo ho intento en la mesura del possible.

Atrapat pels formularis. Esperant als alumnes

Camí de Masca (costa nord oest de Tenerife) 17-I-2009 & Parc Nacional del Teide, Tenerife, 18-I-2009

Fa uns dies que resto atrapat per la paperasa de la renovació dels projectes d'investigació on participo. Es fa quasi més feina fent les sol.licituds i els informes finals que no treballant en la recerca en qüestió. Però bé, d'alguna cosa em de viure.

Per altra banda, espero amb certa esperança que els alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona que m'han tocat aquestany siguin de millor qualitat. Concretament he dipositat les esperances en els de Ciències Polítiques. Ja ho veurem també. L'infern obre les seves portes el dia 16 de febrer.

Torno a estar en un d'aquests moments d'impàs. Després d'acabar el llibre d'Andorra i d'escriure la comunicació pel congrés del CEFID "Europa 1939. L'any de les catastrofes", sobre "Ramon Sugranyes de Franch i el catalanisme democratacristià entre la fi de la Guerra Civil i l’esclat de la II Guerra Mundial", els formularis del projecte m'estàn abduint. Caldrà buscar una nova empresa... segurament posar fil a l'agulla i acabar el llibre de Sugranyes de Franch iniciat fa mesos.

Afegit 23-I-2009:

Després de lliurar l'informe, he rebut l'ordre de completar una part que no estava assignada a mi...

Recomanables edicions

Tornat d'Àfrica, i després d'un memorable concert del Petit de Cal Eril -músic d'una qualitat insultant- us recomano l'adquisició del llibre de Rafael Campalans, Obra política, Barcelona, 2008, 580 p., 20 €. Es tracta d'una obra on es reediten els diferents opúscles i articles que publicà el líder socialista català entre la dècada dels anys vint i la seva mort el 1933. Extraordinària edició a un preu fantàstic. La presentació serà d'aquí a uns dies.

Per cert, m'arriben ofertes per fer coses... ja es veurà.

Canàries independent el 2010? L'historiador amb migranya i el guanche

Quant un pensa en Tenerife, una de les illes dels Cans a la costa nord occidental d'Àfrica la ment li suggereix calor, roques volcàniques i papas arrugas. Certament aquestes dues darrers idees s'han confirmat. L'altre, el sol s'ha fet pregar bastant més. Això, ha derivat en un refredat i mal de cap de l'historiador aquí present que li ha impedit exercir la seva habitual persecució del llibre local. Mal de temps i mal de cap al marge, la presència a La Laguna -màgnífic centre històric dels segle XVII i XVIII- no es produí sinó diumenge. I, tot i que a les Cànaries tot val per a vendre amb menys impostos, el diumenge es tanca.

Tanmateix, us reprodueixo dues imatges que esperen algun comentari, i sinó que hi farem. Per una banda teniu en primer lloc una instantània d'un monument als Guanches (no recordo el nom exacte d'aquest, perdoneu però l'estat de salud no era òptim). La llegenda al peu del monument parlava de la perfecta integració dels habitants originaris de Tenerife respecte a la societat colonial castellana creada entre 1402 i finals del segle XV. La veritat és que sorpren que es parli en aquests termes quan la relació entre conqueridors i conquerits fou la mateixa que experimentaren els pobles d'Amèrica a l'arribada de Colom i les successives onades colonitzadores, evangelitzadores i explotadores. Home, avui en dia l'illa de Tenerife està plagada de noms -tant de la toponímia com de comerços- amb la paraula Guanche, però això no compensa l'extermini cultural realitzat d'aquest poble. Arribats al 2009 o al 5769 segons els jueus, potser podríem deixar-nos ja de manipulacions tant estèrils i barroeres. Ni els guanches foren "el buen índio", ni els colonitzadors els tractaren com a iguals. Per cert, i dels gossos, dels cans de les Canàries que se n'ha fet? No vaig veure gaires dogos canàrisi si milers de jubilats europeus passant els seus últims anys amb uns vestuaris que feien mal a la vista.

Per altra banda, en l'altre imatge teniu una entrevista publicada ahir al diari de Tenerife "El Día" (18-I-2009) al membre del Congreso Nacional Canario, Honorio Marichal, braç polític de l'històric MPAIAC liderat per Antonio Cubillo. L'entrevista sorpren a l'historiador pel convenciment expressat per l'entrevistat d'una formació que no té cap tipus de representativitat política ni municipal ni general canària. Marichal assegura que l'any 2010 Canàries esdevindrà un nou estat a la costa africana, que Espanya no és una nació i que caldrà repensar la situació de la muntanya de jubilats europeus residents a les Illes -més gran que el propi Teide-. La veritat és que sorprén tanta convicció, però la història ha vist canvis més inesperats que aquest, no?

La vida dels llibres: els autògrafs

La veritat és que aquest blog comença a estar massa influenciat per l'obssessió llibresca de Joan Estelrich i d'Stefan Zweig (i II). De fet l'escriptor austríac era un malalt dels manuscrits originals dels seus autors preferits. Com que aquesta alçada no hi arribarem, sobretot, economicament però tampoc per la manca d'aquest mercat al nostre país... Bé, del que volia parlar era de la sort de les biblioteques dels intel.lectuals o de les persones anònimes. Tots els que ens dediquem a aquest món de la història i a la malaltia mental que és la compra, escriptura, devoció i altres perversions pel LLIBRE, hem adquirit alguna vegada llibres amb alguna signatura. A voltes amb papers, bitllets de tramvia de fa 50 o 60 anys, apunts a llapis o una postal a una tieta llunyana. El que més sorpren es poder comprar, a vegades per quantitats ínfimes, llibres signats per destacats intel.lectuals o polítics catalans o espanyols dedicats a d'altres figures il.lustres. Fa poc es podien comprar uns documents signats per Lluís Nicolau d'Olwer a l'ebay, i ara, uns poemes de Josep Maria López-Picó.

Com a mostra, us posso alguns dels que tinc -certament alguns d'ells en obres significatives-: una dedicatòria d'Àngel Guimerà (1€, en una muntanya del Mercat de Sant Antoni), una d'un jove Martí de Riquer al poeta Ignasi Agustí en un llibre de 1934 (2 € al carrer Canuda de Barcelona), una de Joan Estelrich dedidaca al poeta Tomàs Garcès (12 € no recordo on) i, en darrer lloc, una de l'admirable Ángel Ossorio y Gallardo al creador teatral Adrià Gual de 1912 (20 €).

D'on surten aquests llibres? Qui se'ls ven? Les famílies es desprenen de tot? No els poden donar a una biblioteca pública? O derivar-los cap a fanàtics com nosaltres?

Per, cert, el blog restarà inactiu fins al proper dilluns per una escapadeta a Tenerife de l'historiador en qüestió. A manca de sol segons les previsions meteorològiques, ja comprarem alguns llibres interessants.

L'etapa final de confecció d'un llibre: les galerades

Al llarg dels darrers mesos he escrit diferents notes sobre l'evolució i finalització d'alguns dels meus llibres. En aquesta ocasió us mostro el darrer pas abans de la publicació, és a dir, les galerades. En aquest cas es tracta de la publicació de la meva tesi doctoral (llegida a finals de 2006) i que porta per títol: Els diputats catalans a les Corts republicanes (1933-1939), que continua i acaba la tesina publicada el 2006. Com podeu veure en les imatges, el procés de correcció del meu original per part de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat ha estat exhaustiu. Faltes d'ortografia, errors gramaticals i altres: sóc culpable. Deuen odiar-me. Però bé...

Per altra banda, un dels darrers passos és la lectura de les galerades i la correcció, si s'escau, dels errors que hi localitzi l'autor. I, en darrer lloc, el maleït però imprescindible Índex de noms. Si, el faig jo mateix, en uns dies mortals. Penseu que una obra com aquesta arriba a tenir uns quants centenars de noms i múltiples llistes. Tanmateix, l'utilitat d'aquesta tasca final de l'autor compensa l'esforç i el cansament -mental i físic- realitzat. A partir d'aquí, un cop retornades les galerades a l'editorial, tot queda a les seves mans: introduir les correccions, índex de noms, fer la portada i cap a la impremta.

Afany documentador: estadístiques del blog (30-XI-2008 a 11-I-2009)

L'afany de documentar-ho tot em porta a mostrar-vos algunes de les estadístiques de les consultes fetes aquest blog entre el 30 de novembre de 2008 i l'11 de gener de 2009. Fins al dia 13, és a dir, avui, hi han entrat 133 persones que han visitat més de 1300 pàgines. Llàstima que descobrís el servei estadístic fa poc i no quan vaig iniciar el blog. Que hi farem no es pot documentar tot.

Així, us ofereixo un resum de les dades, la llista dels països i ciutats (en el cas de l'estat espanyol) i les paraules buscades per a trobar el blog sinó és que s'ha entrat directament.

Disponible a la xarxa una part de la correspondència de Màrius Torres i Humbert Torres

"Carta de Joan Sales a Màrius Torres del 25-IX-1936"

La Biblioteca Virtual Màrius Torres de la Universitat de Lleida ens permet accedir als documents digitalitzats de la correspondència de l'escriptor Màrius Torres i del polític i pare de l'anterior, Humbert Torres, (hem de dir que podrien millorar-se amb, per exemple, la possibilitat d'ampliació). Per exemple, les de M. Torres a Joan Sales entre 1939 i 1942.

Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, Vallès Oriental, 1942). Poeta. Llicenciat en Medicina per la Universitat de Barcelona. Als 25 anys contreu la tuberculosi i ha de passar la resta de la vida en un sanatori. Escriu durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, i hi ha subjacent en els seus poemes una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia del poeta i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda. Resta inèdit fins que el seu amic Joan Sales publica de manera pòstuma, l'any 1947 a Mèxic, el recull Poesies, que influeix notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra. Actualment és considerat per la crítica un dels poetes catalans més importants del segle XX. La seva obra ha estat traduïda a l'anglès i al castellà.

De la sort dels llibres institucionals

Ahir al vespre vaig anar a la conferència central de l'exposició "Els escriptors castellonencs i les Normes del 32" a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona. Una conferència sobre les interrelacions entre Castelló de la Plana i les seves comarques i Barcelona, és a dir, el territori que ha exercit la funció de pont entre el País Valencià i Catalunya en les seves complicades i conflictives relacions. No obstant, al marge de la temàtica en qüestió, interessant i suggerent, per a un historiador que s'ha endinsat i que en els propers anys ho farà més en la idea de Països Catalans, volia comentar una altra qüestió. Els llibres institucionals. Si amics, si! estic parlant d'aquells llibres que moltes vegades busques però no es poden comprar enlloc, estan esgotats o tenen uns preus inassumibles per a una butxaca que pretengui no embogir. Aquelles pàgines web d'ajuntaments, diputacions i altres administracions on es demana l'enviament d'un mail que mai obté resposta per a aconseguir aquell llibre.

Volia parlar d'això, perquè ahir vaig poder obtenir els llibres que veieu en la fotografia de manera gratuïta i sense problemes. No sé el cost del lot, si es poden comprar , però segur que puja vora els 100 €. La qüestió és que molts d'aquests llibres acaben en magatzems cultivant pols en caixes que no son obertes mai. Potser caldria començar a crear centres on les administracions regalin les seves publicacions. O potser caldria no fer tants llibres institucionals públics. Per què al cap i a la fi, els costos d'aquestes obres son molt superiors als que la resta d'historiadors i investigadors fem pel propi compte i sense encomanar-nos a ningú més que als sacrificats i santificats editors d'aquests països els nostres.

Una altra volta esperant la trucada de la inspiració

Ahir al vespre-nit, a Montornès del Vallès (Vallès Oriental, Barcelona, Catalunya, Europa), ho especifico per als lectors internacionals, va nevar. Cota quasi 0 metres d'alçada. Com podeu observar a la fotografia aquest historiador esperava poder parlar amb l'assessor històric que decideix els futurs llibres o articles. Acompanyat d'una copeta de vermouth Cinzano, ja rànsia, del que es fabricava a Barcelona des de principis del segle XX (ja se'n parla al meu llibre de propera aparició "Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943)".

Avui és un dia estrany, abans d'ahir al Pirineu, a Andorra, quasi bé ni rastre de neu. Allà vaig deixar el meu darrer llibre "La cruïlla andorrana de 1933: la revolució de la modernitat". Ara toca iniciar algun nou tema. La veritat és que he d'escriure una comunicació per a un congrès. Tinc 10 dies però ja veurem. A un mes i mig vista les classes començen a la UAB. Com deia en un post de fa tres mesos, torno a estar en aquells dies estranys entre una feina i una altra. I la neu inesperada no fa res més que augmentar el deconcert.

Premsa jueva d'Alemanya i els Estats Units digitalitzada

En aquesta dreaç podreu trobar els links amb diferents publicacions jueves dels segles XIX i XX digitalitzades d'Alemanya i els Estats Units d'Amèrica (en anglès i alemany): http://jpress.tau.ac.il/misc/links-en.asp Alguns exemples en concret: http://www.compactmemory.de/ o http://pjn.library.cmu.edu/

També podeu consultar, si sabeu hebreu, la pàgina de premsa històrica jueva: http://jnul.huji.ac.il/dl/newspapers/index800.html

La complicada història interna de la premsa

Si mireu només un minut el meu blog, podreu veure ràpidament la importància que dono a la premsa com a eina per a la investigació històrica. Alguns potser diran que l'utilitzo en excès, però és indubtable que la consulta i utilització de les publicacions periòdiques escrites és bàsica per a una bona investigació.

No obstant, si la digitalització constant de diaris i revistes del segle XIX i XX ens està aportant cada volta més recursos per a la nostra tasca investigadora, no succeeix el mateix pel que fa referència a la pròpia història de la premsa. És a dir, per a realitzar treballs que ens expliquin la vida interna dels propis diaris: correspondència dels articulistes, despeses i costos d'edició, corresponsalies o problemes amb les autoritats. En el cas espanyol o català, no trobem cap estudi d'un diai d'abans de la Guerra Civil de 1936-1939 que vagi més enllà d'analitzar els articles apargeuts, la línia editorial o l'impacte del diari en l'opinió pública. On estan els arxius, la documentació interna dels diaris. Pel que fa a Catalunya, seria increiblement interessant, per exemple, estudiar la trajectòria interna de "La Veu de Catalunya", el diari de la Lliga Regionalista/Catalana entre 1900 i 1936. Però on estan aquests documents? Es van destruir?

Adjunto dos exemples del que deia localitzats ahir a l'Arxiu Nacional d'Andorra en el fons de la família Areny de Plandolit. Es tracta de les instruccions dels corresponsals comarcals del diari catalanista catòlic "El Matí", i d'una carta de "La Veu de Catalunya" on es valora la possibilitat o no d'oferir notícies d'Andorra al diari.

Espero comentaris des dels diferents països on algun "desaprensiu" llegeix aquest modest blog.

Quan s'acaba un llibre?

Membres de la colònia italiana de Barcelona saludant "a la romana" a l'Ambaixador d'Itàlia a Espanya

Orazio Pedrazzi, gener de 1936. Possible portada de llibre.

El Síndic General de les Valls, Roc Pallarés, i el Segon Síndic, Agustí Coma, "La anguardia", 24-IX-1933

Aquest disc si que va fer història. Un petit plaer personal per a que quedi la imatge a la xarxa.

Des de febrer de 2008 que el meu ordinador va acumulant versions, definides com a definitives, sobre el meu llibre del Consolat italià a Barcelona i el Fascio de la ciutat (1930-1943). Des de que l'editor de les Publicacions de la Universitat de València, Vicent S. Olmos, em confirmà que estaven interessats en publicar-lo no he parat d'afegir-hi informació i correccions... el temps d'espera per a l'edició ha permès una millora rera una altra. Correccions i puntualitzacions que, sens dubte, milloraran l'obra en gran mesura. És a dir, a vegades, l'espera no es converteix en deseperació sinó en una certa impaciència per a que et diguin PROU!!!!! ja no es pot afegir res més. I ho dic, perquè les constants sorpreses que es troben a la xarxa cada dia, digitalització de premsa, arxius d'afers exteriors, documents diplomàtics... provoquen una allau de noves dades. Vull acabar-lo, el dijous 8 de gener de 2009 enviaré a València el cd definitiu i no hi afegiré res més.

En canvi, hi ha d'altres obres que acabes i ja no penses en incorporar-hi informacions noves. Fa tres dies vaig acabar el llibre sobre l'Andorra de 1933 que ja havia comentat en aquest blog en diverses ocasions. Demà al matí vaig a l'Arxiu Nacional d'Andorra per a portar-lo i mirar algun fons no consultat per si de cas cal incorporar-hi alguna cosa. Però res més. Queda tancat i a passar a un altre projecte.

En definitiva: quan s'acaba un llibre? Per no parlar, millor no parlar-ne, del mal que fa llegir-se una obra pròpia un cop editada. I al cap d'un any, dos anys...

Incorporo a dalt una imatge d'un disc memorable.

Documentació diplomàtica dels Estats Units i de l'Alemanya nazi

Benvolguts, per a començar el 2009 un autèntic regal que acabo de trobar a traves de la fantàstica pàgina http://www.planetahistoria.com.ar/ dedicada a reunir una àmplia llista de blogs dedicats a la Història (properament hi serem presents). Dins d'aquesta he localitzat el blog: http://fuentesguerracivil.blogspot.com/ i allà la notícia i els links per accedir als Documents on German Foreign Policy: 1918-1945 , és a dir, documents diplomàtics alemanys confiscats per les tropes dels EUA i traduïts a l'anglès (prémer ací) i, també, als documents generats per les administracions nordamericanes pel que fa a política exterior, és a dir, el Departament d'Estat: Foreign Relations of the United States. Diplomatic Papers

Aquí ho teniu ordenat per capítols, des de 1861 a 1960 Per altra banda, podeu localitzar-ho per temes, com per exemple el referent a la Guerra Civil espanyola.En aquesta altra adreça podreu trobar un ampli repertori de documentació de política exterior i interior dels EUA.