Invasión y ocupación de Goa por la Unión Índia (discurs d'Oliveira Salazar a l'Assamblesa Nacional, 3 de gener de 1962), I

Sempre m'han fasciant les possessions portugueses d'ultramar. Però no ja la història del príncep Enric el Navegant, de la doble volta o dels viatges atlàntics i transoceànics lusos o la conquesta del Brasil, Moçàmbic... sinó la història de les petites possessions lusitanes a Àsia (i Guinea Bissau a Àfrica). És a dir, Macau i els seus casinos a la Xina, Timor Oriental a Indonèsia i Goa a l'Índia. És increible que un estat com el portuguès en decadència total, si més no des del XIX, pogués mantenir aquelles places, amb el permís i supervisió de la Gran Bretanya evidentment. És per això, que vull compartir amb qui vulgui el discurs que el gener de 1962 feu el dictador Oliveira Salazar al Parlament a Lisboa explicant la seva visió de la conquesta, per part de la Unió Índia, de "l'Estat Portuguès de Goa".
Es tracat d'una versió editada perl Secretariado Nacional da Informaçao en castellà aquell mateix 1962. Prement la imatge podreu llegir el text en una mida superior. Tot en dos parts. S'incorporarà també a una nova secció de textos digitalitzats per l'autor d'aquest blog i què, en un temps prudent, es convertirà en pàgina web de més fàcil consulta.

Anirem posant més fulletons conferències ...

Bona lectura!!

Invasión y ocupación de Goa por la Unión Índia (discurs d'Oliveira Salazar a l'Assamblesa Nacional, 3 de gener de 1962), II

Aniré col.locant més textos breus: fulletons, conferències...

Segle XX i Afers: col.laboració enlloc de competència (amb rectificació posterior de l'autor)

Abans d'iniciar el text he de dir que no tinc cap informació directa. Tanmateix, fa uns dies veia amb sorpresa com la nova revista "Segle XX. Revista catalana d'història" era una empresa compartida per la Fundació Cipriano García Arxiu Històric CONC i l'editorial Afers que amb tant d'encert capitaneja en Vicent S. Olmos. Certament, a l'espera de recollir informacions més precises, cal dir que és molt millor la col.laboració i suport d'una publicació ja de referència com és Afers (i el seu catàleg de revistes i llibres) que no pas una competència que perjudicaria a ambdues.

En un món tant reduit com és el de les publicacions periòdiques d'història -insisteixo en el perquè d'una publicació conjunta dels Departaments d'Història de les universitats catalanes?- aquesta nova aparició és una clariana en un cel molt tapat. I si és amb el segell complmentari d'Afers no podem res més que "beneïr" la novetat.

Jo ja aviso que properament hi enviaré algun article, quan el temps m'ho permeti.

30 minuts després...

La informació que reclamava ja estava el blog d'Afers, no es pot estar per tot. Aquí està:

Segle XX. Revista Catalana d'Història
El dia 2 de desembre d'enguany l'Editorial Afers treurà a la llum una nova revista d'història. Es tracta de Segle XX. Revista Catalana d'Història, una iniciativa de l'Arxiu Històric de Comissions Obreres de Catalunya (Fundació Cipriano Garcia), dirigida per Andreu Mayayo. Amb aquesta nova capçalera ja en seran cinc les revistes editades per Afers. Actualment, l'editorial de Catarroja (País Valencià), edita les revistes Afers. Fulls de Recerca i Pensament, fundada per Sebastià Garcia Martínez el 1985 i dirigida actualment per Manuel Ardit; El Contemporani. Arts, Història, Societat, fundada el 1993, coeditada amb el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona i codirigida actualment pels historiadors Rafael Aracil i Josep Termes; Fonaments. Prehistòria i Món Antic als Països Catalans, fundada el 1978 per Miquel Tarradell i codirigida pels historiadors Marc Mayer, Josep Padró, Núria Rafel, Joan Sanmartí i Núria Tarradell-Font; Arxius de Ciències Socials, coeditada amb la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València, fundada el 1997 per Antoni Ariño i dirigida actualment per Ernest Garcia.

Grenlàndia vota per augmentar l'autonomia

Grenlàndia aprova ampliar l'autonomia de Dinamarca
El 75,54% de votants del referèndum hi han estat d'acord
Els habitants de Grenlàndia van aprovar ahir en referèndum ampliar l'autonomia de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El 'no' ha obtingut un 23,57% en una consulta en què hi van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l'esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlament de Nuuk i Copenague, però les diferents forces polítiques s'han posat d'acord per a respectar-ne el resultat.
El nou estatut entrarà en vigor l'1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l'autonomia grenlandesa. El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d'acord en l'augment d'autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d'Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l'economia del país, que actualment viu de la pesca i els ajuts del govern danès.

Per a més notícies dels darrers anys sobre Grenlàndia veure la pàgina de la BBC News, aquesta altra de resum institucional de l'illa.

Grenlàndia: referèndum d'ampliació de l'autonomia

Sempre m'ha sorprès el paper determinant que al llarg de la història a jugat Dinamarca al nord d'Europa. El seu rol dominador amb els veïns del Mar del Nord, les seves relacions amb Suècia o Noruega i la seva expansió cap a Greenlàndia i les Illes Fer-Oer. Fins i tot les seves companyies de les indies que explotaren les Illes Verges i d'altres petites illes del Carib. Igual de remarcable que l'expansió planetària, des d'Indonèsia fins a Curaçao passant per la Guaiana Holandesa (Surinam) o Sudàfrica, dels seus veïns dels Països Baixos.

Doncs ara un territori danès com Greenlàndia està a punt de celebar, 300 anys després de la colonització danesa, un referèndum d'ampliació de la seva autonomia que sembla l'avantsala de la independència. Sempre he volgut anar a Grenlàndia.

NUUK, Greenland- Greenlanders will head to the polls on Tuesday for a referendum on whether to expand the Danish territory’s autonomy and thus possibly pave the way for total independence for the Arctic island.
Some 39,000 people are eligible to cast their vote on the local government’s proposal for self-rule that could be a first step to ending nearly three centuries of Danish hegemony in Greenland.
The proposal is the result of a Danish-Greenlandic commission report in May calling for “the people of Greenland (to) be considered a people in line with international law ... with the right to self-determination.”
If the “yes” side wins, the local government in Greenland, which was granted a semi-autonomous status in 1979, has the chance to take over control of new areas such as natural resource management, justice and police affairs and to a certain extent foreign affairs.
Greenlandic would also be recognised as the island’s official language.
Also at stake in Tuesday’s referendum is how to share the potential revenues from the natural resources under Greenland’s seabed, which according to international experts is home to large oil deposits.
The commission report on self-rule proposed among other things that “the revenues from activities related to raw materials be distributed to Greenland” in return for reducing annual subsidies from Copenhagen.
A recent poll conducted by the University of Nuuk and broadcast on Greenlandic radio on November 16, indicated that an overwhelming 75 percent of Greenlanders who had already made up their minds were in favour of expanding the island’s autonomy.
Just 25 percent said they were against the move.
This referendum “is not about independence,” local government chief Hans Enoksen stressed in a radio interview, adding however that he hoped “Greenland will be independent in 12 years ... for my 65th birthday.”
“Agreeing on self-rule is the only road forward,” he said, pointing out that “the Greenlandic people have wished for many years to be more independent.”
Like most of the parties in the local parliament, as well as the Greenlandic media, the Social Democratic prime minister has called on voters to “take advantage of this opportunity.”
He is not the only politician who believes full independence can be achieved in the not so distant future.
Lars Emil Johansen, one of two Greenlandic members of the Danish parliament, says he dreams the day will come by 2021, in time for the 300th anniversary of Denmark’s colonisation of Greenland.
“Of course we can be the masters of our own destiny and fly on our own wings,” he told AFP.
Not all Greenlanders are dreaming of breaking loose from Denmark however. A fringe movement, backed by a single political party, the Democrats, has emerged as an outspoken critic of the proposal.
“Greenland will never be an independent state,” Finn Lynge recently stated, much to the dismay of his Siumut party, which is part of the government coalition and strongly in favour of a “yes” vote in the referendum.
“There are only between 50,000 and 60,000 of us living here in geographically and climatically extreme conditions. With such a tiny population it is impossible to provide the human contributions needed to turn Greenland into a modern and independent state,” he said.
And while the island’s biggest daily, Sermitsiaq, has called on voters to support the self-rule motion, it has stressed that “it is wrong to talk about independence now” because “independence is indissolubly linked to an economy that can support it.”
In 2007, the territory received subsidies of 3.2 billion kroner (432 million euros, 540 million dollars) from Denmark, or about 30 percent of its gross domestic product.
With its 2.1-million square kilometer (840,000 square mile) surface, 80 percent of which is covered by ice, Greenland is the world’s largest island. It counts 57,000 inhabitants, 50,000 of whom are native Inuits.
In 1985, it voted by referendum to leave the European Union, of which Denmark remains a member.

Els grenlandesos decideixen sobre el seu dret a la independència
Els sondatges pronostiquen una clara victòria del 'sí'
Avui 39.000 grenlandesos decidiran si volen més autogovern o no. Si 'sí', com indiquen gairebé tots els sondatges, el nou estatut els reconeixerà el dret d'autodeterminació, declararà el grenlandès única llengua oficial i el govern tindrà plena capacitat de decisió en justícia, policia, control fronterer, immigració i recursos naturals. Ara, política estrangera i monetària, defensa i tribunal suprem continuaran en mans del govern danès.
El referèndum és de caràcter consultiu, però els governs grenlandès i danès han acordat que n'acatarien el resultat. Grenlàndia, amb gairebé 2,2 milions de quilòmetres quadrats (gairebé dues vegades l'extensió de França i la Península Ibèrica sumades), té el 85% del territori cobert de glaç i 57.000 habitants. Hom creu que sota la gruixuda capa de glaç hi ha importants reserves petrolieres i minerals. El canvi climàtic, a diferència d'allò que passa a molts països, beneficiarà els grenlandesos que, amb la fusió del glaç, tindran un accés més fàcil a tots aquests recursos, i més facilitats de pesca. Segons les estimacions, al subsòl grenlandès hi ha reserves de cru equivalents a la meitat de les que hi ha a l'Aràbia Saudita. Aquest ha estat l'escull principal amb què s'ha trobat el país per a convocar el referèndum, com sigui que Copenhaguen s'hi resistia molt. El primer ministre, Hans Enoksen (del centre-esquerra Siumut), va aconseguir el 30,7% dels vots a les eleccions del 2005. Segons que ha dit, més autogovern és un 'primer pas cap a la plena independència, que és molt important, però que nosaltres encara veiem molt lluny.' Si el 'sí' guanya, Grenlàndia assumirà les competències el 21 de juny, coincidint amb el trentè aniversari de l'establiment de l'autogovern. El primer partit de l'oposició i principal defensor del 'no', els Demòcrates, va obtenir el 22,8% dels vots el 2005.

Roma: història passada i present. Unes instantànies

Simplement deixo aquí unes fotografies que vaig fer a Roma entre el gener i el març del 2006 en les que es pot veure com la Chiesa e il Fascio encara són presents a la Cittá Eterna. Alguns en carn i ossos altres en forma d'obeliscs. El passat és present i el present és passat. Allà, al "seu país d'Itàlia" on res no canvia per a que res no es mogui.

Archivo Linz de la Transición española (UCM)

En aquesta adreça podreu trobar el recull hemerogràfic recollit per l'historiador J. J. Linz sobre la Transició española, des de finals del 1973 al 1987: http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/Linz/Index.asp Es pot fer cerques per temes, imprimir les notícies i descarregar-les en pdf (prèvia subscripció gratuïta).

"El eco de los pasos" per totes bandes.

Edició de Planeta, 26 €/ Edició de la CNT, 21 €, 2008

A vegades la recerca d'un llibre antic o descatalogat resulta del tot infructuosa fins que la sort et somriu en una llibreria de vell, Mercat de Sant Antoni, botiga de mobles vells... o altres llocs inverosímils. Dic això perquè feia temps que volia adquirir el llibre del líder de la CNT, Joan Garcia Oliver, "El eco de los pasos", interessant repàs a una vida d'activisme sindicalista i polític al voltant d'un període de gran importància.

Fins al moment es podia comprar a l'iberlibro i en alguna llibreria de vell a preus, certament alts. No obstant, des de fa un temps s'està produint un veritable bombardeig de noves opcions per a tit lector o historiador que el vulgui adquirir. Per una banda, el podeu trobar digitalitzat a Internet des de ja fa mesos: http://www.memorialibertaria.org/IMG/pdf/2007-faxbook-002.pdf De fet és el primer enllaç que vaig penjar al meu blog.

Alhora, en les darreres setmanes, i producte de la manca de drets d'autor, s'han reeditat dos edicions diferents: per una banda Planeta l'ha reeditat per 26 € i per l'altra, la CNT actual també l'ha tornat a posar en circulació a base de l'edició original del 1972 i amb un preu més reduit com són 21 €.

Curiositats... Ja podrien reeditar d'altres llibres enlloc de fer-ho per triplicat.

Segle XX: una nova revista catalana d'història

Aquí està el programa de l'acte de presentació de la revista d'història "Segle XX", una nova aportació al reduit món de les publicacions periòdiques d'història en català que ben bé que feia falta. A partir d'ara, i esperem que tingui una continuació amb certa periodicitat, podrem enviar els nostres articles a una nova revista alhora que la podrem llegir.

Vista la iniciativa fa anys que em pregunto perquè no s'edita alguna publicació coordinada per tots els departaments d'Història Contemporània de les Universitats catalanes o del conjunt dels Països Catalans? Si algú té una resposta ja pot donar-me-la!

Europeana: un projecte d'ampli abast

La Unió Europea acaba d'inaugurar a la xarxa la base de dades Europeana amb un variat conjunt de materials que s'han d'anar ampliant fins al 2010. En aquesta adreça trobareu un llistat de links amb pàgines de ases de dades digitals de premsa, bibliografia i altres de diferents països de la Unió: http://dev.europeana.eu/links.php#2 accés a la Llibreria Digital Europea: http://search.theeuropeanlibrary.org/portal/es/collections_descriptions.html i altres que caldrà anar explorant. Per a entrar a la pàgina principal: http://www.europeanalocal.eu/eng/ o aquesta altra: http://www.europeana.eu/portal/

Caldrà sedguir-ho de prop. En aquesta moments, en una primera investigació he localitzat un arxiu de premsa estoniana del XIX-XX i un altre d'holandesa (primera meitat del XX).

Gomorra e il catalano: explicar les evidències

Ahir al matí vaig veure la pel.lícula "Gomorra" (basada en el llibre de Robert Saviano), sense voler-ho perquè anava per un altre film que es canvià d'hora... Per cert, si podeu mireu-la en versió original subtitulada. Perquè encara que sigui en napolità, i l'italià et serveixi de poc, el doblatge al castellà desmereix molt el film. Tanmateix, m'interessa comentar-ne alguns aspectes que ens poden fer reflexionar sobre la història del present, sobre les realitats del passat i sobre la atemporalitat de certs fenòmens socials, polítics i econòmics.

Vull dir que tothom, a Nàpols, a la Campania, a Roma, a Milà, Bologna o fins i tot a l'isola deshabitada de Catalano (a Sardenya), coneixien l'existència de la Camorra com un veruitable estat dins de l'estat italià. Tothom sap, a Europa, als Estats Units i al món sencer que allò és un fenòmen històric totalment anacrònic que ha perviscut fins al present, com si Catalunya encara estigués ple de bandolers. Ningú no ho sap, ningú ho ignora. Però ningú ho sap i tothom ho ignora. Només podem trobar Napoli a les notícies de la Rai, 1, 2 o 3, de Canale 5, de Rettequattro o la 7 per fenòmens com les escombreries, "allarma rifiuti", però i la Camorra? És a dir, el passat a la Campania, i en general de Roma cap al sud, és més present que mai. Ningú sabria dir-nos si estem parlant del Napoli dels borbons del segle XVIII, de la unitat italiana del XIX o de l'ocupació americana en col.laboració amb la Màfia siciliana del 1943.

Per a un historiador, aquest fenòmen s'erigeix en una prova que dem0stra com, en certes ocasions, el passat no ho és. Com hi ha fenomens que qüestionen totes les cronologies, tots els quadres generals, i tot el que un bon historiador pugui argumentar. No es pot fer història d'Itàlia sense parlar d'aquest fenomen, però és fa. No centra el debat polític, i alhora esdevé el principal actor. Certament increible.

Per altra banda, l'element Catalano, no de la petita i deshabitada illa, sinó nom d'un camioner italià que he vist avui a l'AP2 de camí de la UAB a casa, és com la Camorra, la Màfia o la N'dragheta, no existeixen. A Itàlia, al marge dels catalanòfils italians de la AISC, tot allò de Catalano no existeix, tot i que alguns d'ells se'n diuen. Una evidència que, com Gomorra, sembla que s'ha d'explicar. És que els italians neixen amb pa a l'ull. Però no una molla sinó un pa de pagès?

L'ANC inicia la digitalització dels seus fons

Vilaweb, 12-XI-2008

L'Arxiu Nacional de Catalunya publica més de cinc mil documents a internet
Els documents digitalitzats formen part del banc de dades ANC@ula
El director general de Patrimoni de la Generalitat, Josep M. Carreté, i el director general d'Innovació, Joan Badia, presenten avui a migdia l'arxiu digital http://cultura.gencat.net/anc/Sdanc/. Aquest arxiu posa a disposició de tothom més de cinc mil documents digitalitzats de l'Arxiu Nacional de Catalunya. És un banc de dades que fins ara solament es podia consultar des dels ordinadors de l'Arxiu mateix, però que ara s'ha dipositat a internet per facilitar-ne l'accés general. L'arxiu digital ANC@ula vol ser, sobretot, una eina educativa per a escoles i instituts, encara que també pot servir als investigadors. De moment, hi ha documents dels refugiats de la guerra del 1936-39, de la guerra de successió, registres d'un armer reial del segle XVIII... Tots els documents són còpies digitals de documents conservats a l'Arxiu, i la consulta d'aquestes còpies evita, de passada, la degradació dels originals

Hi podreu trobar, per exemple, les actes del Consell Executiu de la Generalitat del 1931-1932, 1935, i en curs de finalitzar... esperem que vagi progressant la xifra de documentació disponible a la xarxa.

Stefan Zweig: biografia i memòria

El darrer diumenge vaig anar al Temple Sagrat del Mercat de Sant Antoni, patró del paper imprès i altre complements. Hi vaig trobar una joia que desconeixia i que, certament, m'ha fet il.lusió trobar, i per 1,5 €. Es tracta de la biografia de l'escriptor austríac Stefan Zweig (Viena, 1881- Petrópolis -Brasil-, 1942) que va escriure la seva ex-dona, Friderike Maria Zweig, després de la mort de l'autor i d'haver-la abandonat per la secretària (versió castellana publicada per Hispano Americana de Ediciones S.A., Barcelona, 1947). Deixant al marge aquesta darrera qüestió, com també obviant la fotografia dels dos suicides al seu llit de mort brasiler i que podeu trobar a la xarxa, m'interessa reflexionar sobre el gènere biogràfic, autobiogràfic, memorialístic, diaris i epistolaris. Abans però uns comentaris sobre els llibres de Zweig al nostre país. És prou conegut que, des de fa quatre o cin anys, el Dr. Vallcorba, amb la sagacitat d'un bon editor va pensar en començar a reeditar els llibres d'un Zweig (a el Acantilado i Quaderns Crema, respectivament) del qual ja havien caducat els drets d'autor per als seus descendents. Així, si als anys 30 i 40 del segle XX, els bestsellers de l'austríac no es publicaren en català i només ho feren en castellà principalment per l'editorial de Barcelona Juventud , ara, i amb dècades d'enderreriment podem gaudir de Zweig en català. Evidentment, res a comprar amb les edicions d'aquella Europa d'entreguerres i que podeu veure en la fotografia de més amunt (en col.lecciono amb tranquil.litat, fet al que ajuda els baixos preus dels seus llibres de vell). Confesso que vaig conèixer Zweig a través d' "El món d'ahir" edició de Quaderns Crema (2001), que ja n'ha fet unes quantes edicions, i que em va frapar com un testimoni fantàstic d'una Europa ja morta fa molt de temps. Caldrà saber quins drets i terminis hi ha encara sobre la biografia escrita per Friederike Maria ja que en molts aspectes qüestiona, crítica i desmonta certes interpretacions del mateix Zweig sobre la seva pròpia vida. La seva publicació seria una grata notícia.

Tanmateix, deia tot això perquè tant les seva autobiografia com aquesta biografia descoberta ara són grans obres que ens ajuden a entendre la realitat individual d'una persona però també global d'una part de la societat i, a vegades molt més que certs llibres d'història (no n'excloc els meus) en els que també treballem molt sectorialment. Qui no ha llegit grans obres d'aquest gènere (si no ho heu fet us ho recomano) com "El temps barrat" d'Alexandre Cirici, el "De Guernika a Nueva York pasando por Berlín" de J.A. Aguirre, els dietaris de Maurici Serrahima, de Ferran Soldevila o de J. M. López Picó. I que dir, per molt que restessin condicionades per les circumstàncies en que eren escrites, de les memòries de Joachim Von Ribbentrop "Entre Londres y Moscú" o d'Albert Speer. Les Samoel Hoare, els diaris (els dos volums) de Galeazzo Ciano o el de Giuseppe Botai. Les memòries de Rossend Llates "Ésser català no és gens fàcil"...

Aquest és un gènere que Zweig va sublimar amb el seu "Món d'ahir", però en el que també va col.laborar amb les seves múltiples biografies sobre personatges històrics. O en el deliciós llibre "Moments estel.lars de la humanitat". Gran part de la seva obra, encara que jo diria que no tota, es va recollir en edició castellana per la mateixa editorial Juventud en dos volums "Biografías" i "Novelas" (amb llom marró a la instantània de dalt) el 1959-1962.

Baixant de l'onada andorrana amb L'Alguer de companyia

Portada de la revista catalanista editada el 1906 a L'Alguer.
Del "Retrobament de L'Alguer" del 1960, Tramontane, Perpinyà, 1961.

Escrivia fa uns dies que restava en una crisi d'escriptura en el procés de redacció d'un llibre sobre l'Andorra dels anys trenta del segle XX. En aquests moments, a les 19:47 del dia 8 de novembre, no puc afirmar amb rotunditat que l'obstrucció neuronal hagi desaparegut però si que s'han obert unes quantes vies d'alliberament de la pressió cranial. Ja se sap, gràcies a la "cultura" mèdica que la televisió ens facilita??!!, que el crani no aguanta una pressió continuada. Quanta gent a explotat, cranialment parlant, d'un col.lapse creatiu. Incomptables, segurament!

Com deia, els rius subterranis sembla que tornen a fluir ni que sigui amb un cabal ínfim. Per una banda, m'he decidit per abordar alguns capítols o temàtiques molt limitades i fàcils d'escriure. Ja es corregirà més endavant. La qüestió és escriure. Així, sembla que vaig fent via... unes 40 pàgines en dues jornades sembla un resultat satisfactori.

Per altra banda, lectura d'una tesina sobre el feixisme a L'Alguer. Paradís d'obligada visita, amb l'illa de Sardenya al complet, per a tot persona amb tres dits de front, quatre ja serien massa...

Un text de Marcel Farinelli d'àgil lectura i d'interessant temàtica que obre noves perspectives al coneixement de certs aspectes de la trajectòria dels pocs, però reals, catalanistes de les primeries del segle passat a la ciutat catalana de Sardenya i la implantació del feixisme mussolinià a la ciutat. Molt suggerent és, per als que hem anat a L'Alguer, l'estudi sobre la fundació del poble de Fertilia a les afores de la ciutat. I que, mesos a venir em servirà per encarar una investigació pròpia sobre L'Alguer i la resta de territoris de llengua catalana -tot i que aqust apel.latiu potser està ja molt gastat i en dubte seriòs, a Barcelona mateixa?- en això què, alguns, han convingut en defeinir com a Països Catalans.

Per cert, per a qui vulgui submergir-se en la qüestió de L'Alguer són de gran interès, al marge dels vols econòmics des de Girona, les obres de Joan Armangué i Herrero, de Pere Català i Roca...

Begin the begine... amb les Valls d'Andorra al davant.

Postal d'Andorra amb el Copríncep episcopal i el Consell General de les Valls amb matasegells del 20-IV-1931.

Començar a escriure un llibre, i ja en van més de deu, no és cosa fàcil. Si és d'encàrrec, mig encàrrec o d'idea original no és un element determinant. En primer lloc, ja no ho és la preparació de la documentació que utilitzaré per a la redacció. No és qüestió de la quantitat o qualitat dels documents d'arxiu, d'hemeroteca o bibliografia arreplegats en els mesos o anys previs de recerca i investigació... Segurament, el procés d'investigació és el més confortant, el de més relax cerebral i menys estrés. Busques, llegeixes una mica, viatges als arxius i a les biblioteques, et deixes els ulls en els microfilms, discuteixes una mica amb algún bibliotecari... però vas fent, en el meu cas, a tota velocitat i amb més d'una recerca al mateix temps.

El problema, i parlo per mi no sé dir-vos la resta d'historiadors, és quan ja ho tens tot al despatx. La taula vesa de papers i has de començar a preparar el material i planificar el llibre. Llavors es produeix el primer xoc entre la documentació i el meu cervell. Uns moments de dubte, de maleir la vocació i de dir-se: "Amb el que ja he escrit (als 28 anys) no n'hi ha prou?" Doncs, evidentement, no!!! Un cop superada aquesta primera onada, sense perdre cap vela ni obrir cap via d'aigua, em poso a resumir i esquematitzar la documentació en grans temes o apartats que ja van definint la immediata redacció.

Unes setmanes de feina, i ja ho tenim, tot preparat per a començar. Segona arribada d'ones, ara ja producte d'algun tsunami... el vaixell restà suspès sobre la cresta de l'ona durant uns dies. Sempre acaba baixant sense gaires ferides i tot comença a fluir, el sol surt i la mar es calma. Una mica de vent empeny les veles i podem anar prement les tecles de l'ordinador. Però, ai, fins que arriba aquesta calma, no sabeu prou bé quin patiment...

En aquests moments estic a sobre de l'onada de 20 metres, sense títol de patró, envoltat de documents sobre Andorra als anys trenta (sense Caldea), concretament 1931-1934, d'aquí la postal. Espero anar baixant en poques hores o dies i començar a navegar pel Pacífic.

I mentrestant, la biblioteca d'Humanitats de la UAB segueix fent-me budú i buidant els seus fons de joies de bibliòfil. Espero sortir de l'illa Elefant i que en Shackleton arribi a rescatar-me.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya, volum 1

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya, Volum 1, 18 juliol 1936-29 gener 1937, Barcelona, Edicions Dau, 2008, 591 pp., 39 €

Una autèntica joia documental que, fins al moment, restava de manera exclusiva al no gaire simpàtic Arxiu Tarradellas de Poblet. Sens dubte una aportació documental de gran interès per a conèixer les actuacions del govern de la Generalitat de Catalunya durant el conflicte. I encara més important, ja que l'Arxiu en qüestió no és un dels més accessibles del país. Per una banda et porten, fins i tot, amb cotxe de la Diputació de Barcelona, qui el gestiona, des de Barcelona a Poblet. Una volta allà, però, no es poden sol.licitar fotocòpies de més del 10% de les carpetes o documents. Per tant, per a obtenir les més de 500 pàgines del primer volum hauríem tardat uns 50 viatges i per al segon ja hauríem abandonat la investigació en curs o la professió d'historiadors.

Per tant, gràcies a l'editorial Dau per donar-nos accés a tal documentació. I ni ens preguntarem com ho han aconseguit i de aqui són amics. En aquest cas no cal ni fer-se mala sang. Per a una entrevista al fundador de l'editorial , altra sobre el llibre i una altra.

Per a un resum del contingut del llibre.

Com els nazis però sense cremar!!

Aquesta setmana, del 3 al 7 de novembre de 2008, torna el festival de: DESCAPITALITZEM LES NOSTRES BIBLIOTEQUES!!! És a dir, com ja vaig escriure en una de les primeres notes d'aquest blog, la Biblioteca d'Humanitats de la UAB treu els seus fons no catalogats i els ven a 1 €. Vinga tots a correr!!!

Ja se sap que el saber, SI QUE OCUPA LLOC, aquest cap de setmana ho he comprobat fent neteja a la meva biblioteca. D'un niu de malalties infeccioses n'hem fet un quirofan. DE tant en tant, és necessari fer neteja PERÒ a les biblioteques públiques universitàries no, Collons!!

A tres setmanes vista d'una escapadeta a Tenerife, i amb un llibre d'Andorra per atacar, aquesta nova mostra d'intel.ligència mal entesa em fereix el cervell com un budú.

Les imatges són d'una joia d'aquestes que pots caçar per 1 € a la UAB. Un llibre de Ramon Rucabado, polemista catòlic, criticant una exposició d'escultures i pintures de nus a la Barcelona de 1933. I, a més, signat pel mateix autor. Una delícia i una joia. Per cert, el llibre era de la Biblioteca de l'Orfeó Català anteriorment.