Arnau Gonzàlez i Vilalta

Compro la història a 3€

2011-06-07T09:52:00.005+02:00

Estic escrivint un llibre sobre els Consolats d'Itàlia, França i Portugal a Barcelona durant la Guerra Civil. Constantment abordo qüestions referents a l'evacuació de ciutadans de diferents nacionalitats, de religiosos, burgesos,...

Compro per 3 € (a Gràcia, Barcelona) una agenda "Calendario Histórico Médico de Wraner" del 1935 amb alguns apunts interessants. Era d'una tal Adela Massot Yglesias de la qual només trobo que morí el dia 11 de maig de 1994 a Barcelona (hemeroteca de "La Vanguardia") i que potser havia nascut a Puigverd (Lleida). Potser era una monja? De fet tenia o té dues germanes monjes.

I trobo apunts inconnexes, o m'ho sembla a mi. Tanmateix alguns ens expliquen o, que era una simple religiosa o persona perseguida a la Barcelona de la guerra o, segona opció, que feia algun tipus de servei d'espionatge.

A la contraportada (interior) hi trobem marcats els dies de l'esclat de la guerra en el calendari del 1936. I un apunt del 6 de gener de 1937 en el qual es feia evident l'evacuació que Massot visqué aquell dia des de Barcelona a Marsella amb la nau francesa Imerethie II.

Per a la segona teoria, la més fantasiosa, aporto imatge de l'alfabet morse que conté l'agenda. Algunes paraules en caló i basc (podrien servir de claus per a evitar que s'interceptessin els missatges?).

I, que dir, de la fòrmula per a "borrar tinta en tela o papel"? escrita al full del dia 1 d'octubre de 1935.

En darrer lloc, trobo un apunt de l'11-IV-1938 escrita suposadament a Puerto Rico (ciutat d'Arecibo). De fet, buscant per la xarxa trobo que un que podria ser germà d'Adela, Ramon Massot-Yglesias, nascut a Puigverd (Lleida) i casat a Nova York el 1933 amb una dona nascuda a Puerto Rico possiblement d'ascendència catalana.

Fins aquí el conte. Si algú té alguna pista més ja avisarà.

Evolucionant constantment...

2011-03-22T13:13:00.004+01:00

Captura de pantalla dels meus documents de l'Arxiu d'Affari Esteri de Roma.

Fa uns mesos maleïa la necessitat de treballar amb fotografies de milers de documents. Després de setmanes als arxius d'exteriors italians, portuguesos o francesos em deia a mi mateix: "Seria molt millor tenir-ho en paper!" Però certament la vida evoluciona, no sempre a millor cal dir. En aquest aspecte però, ara mateix acabo de fer el click que m'ha fet canviar de posició. Coi, molt millor, sens dubte, tenir els milers de documents a l'ordinador (amb múltiples còpies de seguretat i molt ben ordenats evidentment).

Cal fer el pas, res tornarà a ser igual després d'Internet, la càmera digital i l'obertura de mires d'arxius i historiadors. I sé de que parlo! La meva pàgina http://www.documentsforhistory.com/ no avança com caldria. Ja està enllestida, ara només cal dil.lucidar en quina direcció seguirà la seva trajectòria.

La caiguda del Mur de Berlin al món àrab

2011-02-21T18:46:00.003+01:00

Caldrà veure cap a on es dirigeix el tsunami de revoltes populars del món àrab i musulmà. Sigui com sigui que cada poble faci la seva via. Quan tot es tranquil.litzi caldrà redefinir els tòpics que Europa i occident en general han anat teixint sobre aquests països durant dècades. Gaddafi serà el proper? Esperem que si! Quins efectes tindrà a Iran? Israel? Al Marroc? Estem davant d'una onada democratitzadora?

Jornades Internacionals sobre el Centenari de la República Portuguesa (30-31 març i 1 abril 2011, UPF, Barcelona)

2011-02-17T01:10:00.002+01:00

Per si interessa a algú.

La Biblioteca de Josep Termes al Museu d'Història de Catalunya

2011-01-26T11:24:00.002+01:00

Vilaweb, 19-I-2011

El Museu d'Història de Catalunya rep més de 25.000 volums de la biblioteca de Josep Termes
Ara fa un any l'historiador va ensenyar la biblioteca, ara venuda, a VilaWeb TV

Fa un any l'historiador Josep Termes va ensenyar la seva extraordinària biblioteca, constituïda per 25.400 volums i uns 10.000 documents i col·leccions d'objectes curiosos, al periodista Andreu Barnils (vídeo). Aquest document videogràfic és ara un material testimonial de primer ordre, perquè Termes s'ha venut la biblioteca. Tenia la idea que algun dels seus fills se'n fes càrrec, però cap no s'hi ha interessat, i aquesta tardor se la va vendre a l'Obra Social de la Fundació la Caixa que l’ha lliurada al Museu d'Història de Catalunya. És una de les grans biblioteques especialitzades en moviment obrer i nacionalisme.

Aquesta setmana ha començat el trasllat a la biblioteca del museu, que amb aquesta incorporació doblarà amb escreix els volums que tenia fins ara.

La Caixa va comprar els 25.400 llibres i documents per 1.800.000 euros, segons el museu. Aquesta biblioteca és única, entre més coses, pels cent títols i escaig sobre estudis de la premsa; pels llibres dedicats als moviments polítics i socials propis del país o que hi han tingut presència; per molts llibres publicats a l'exili des del 1939; per la col·lecció de revistes d'època i la de làmines, cartells, auques, postals, cromos…; fins i tot hi ha un disc que narra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. A més, conté les traduccions d'autors russos i soviètics d'Andreu Nin, publicades per l'editorial Proa els anys trenta.

Hitler und die deutschen. N'esperava més!

2011-01-11T13:58:00.003+01:00

Fa pocs dies vaig visitar l'exposició del Museu d'Història Alemanya de Berlin "Hitler und die deutschen". Certament, era interessant veure com explicaven els propis alemanys el període nazi i les implicacions col.lectives de la societat local respecte al règim liderat per Adolf Hitler. Tot i aquestes expectatives, i sense desmerèixer el discurs de la mostra per al públic general, jo m'esperava més. Sens dubte que és molt interessant visualitzar en directe una bona mostra d'objectes d'e`poca molt variats, però trobo a faltar un anàlisi en profunditat dels motius que varen conduir una part substancial de la societat alemanya a donar suport al NSDAP en els anys previs a l'ascens al poder (1929-1933) i ja després en plena dictadura i guerra (1933-1945). No s'em va explicar res de nou. Tanmateix, si algú ha de passar per Berlin que hi vagi, no fa cap mal.

Aprofito per a dir quelcom de similar del Museu Jueu de Berlin. Hi manca una certa revisió del seu discurs.

La Storia siamo noi, sempre!!!!

2010-12-22T12:13:00.006+01:00

Per a qui pugui mirar-ho per satèl.lit o per Internet:

L'appuntamento con La Storia siamo noi è per giovedì 23 dicembre alle 23.40 su Rai Due con "L'enigma Violet Gibson. La donna che voleva uccidere Mussolini"

Anteo Zamboni vindria després... l'any 1926 va ser prolífic amb mostres d'afecte frustrades al Duce.

spot

Per a la pàgina del programa:
http://www.lastoriasiamonoi.rai.it/

Per a Rai 2 i Rai Storia per Internet

Per un llibre sobre la qüestió:
http://www.telegraph.co.uk/culture/books/bookreviews/7316108/The-Woman-Who-Shot-Mussolini-by-Frances-Stonor-Saunders-review.html

Ai, quines coses que té la vida!

2010-12-15T16:53:00.003+01:00

http://www.ara.cat/

Wikileaks

La diplomàcia nord-americana estava preocupada pel "separatisme" d'alguns membres del PSC

Cable del consolat de Barcelona

La diplomàcia nord-americana estava preocupada pel "separatisme" d'alguns membres del PSC
El consolat de Barcelona va mostrar la seva inquietud per les tensions entre els socialistes catalans i el PSOE, segons un cable que publica avui el diari 'El País'

REDACCIÓ Barcelona Actualitzada el 15/12/2010 09:56

El fundador de WikiLeaks, l'australià Julian Assange Reuters.
La diplomàcia nord-americana estava preocupada per la política suposadament "separatista" d'alguns membres del PSC, segons un cable del consolat de Barcelona filtrat per Wikileaks que publica avui el diari El País. En el missatge, de l'agost de 2008, després del congrés celebrat pels socialistes catalans, el consolat va fer-se ressò de la tensió entre el PSC i el PSOE, les veus que reclamaven un grup propi al Congrés i d'un hipotètic "risc de ruptura", que "portaria a la derrota totes dues formacions".

Els funcionaris del consolat es van fixar en la frase de José Montilla al congrés del PSC: "T'estimem, José Luis, però estimem més Catalunya". El consolat es va preguntar per què el PSC donava prioritat al catalanisme per davant del socialisme i va concloure que "tot i que una gran majoria de catalans no volen la independència, el que sí que volen és ser respectats per la resta d'Espanya". El cable també mostra sorpresa per l'actitud "agressiva" d'Antoni Castells en la negociació pel model de finançament.

El missatge del consolat considera que el Partit Popular català té "líders impopulars amb idees impopulars" i augura que si no aconsegueix més suport a Catalunya difícilment podrà tornar al govern de Madrid. El document fins i tot esmenta que Mariano Rajoy va situar Alicia Sánchez-Camacho a la presidència del partit "unilateralment i a l'últim minut".

El consolat opinava també sobre la Casa Gran del Catalanisme, el projecte d'Artur Mas, restant importància al gir catalanista de CiU perquè "reclamava vagament una Catalunya sobirana a l'Europa del segle XXI". Pel que fa a ERC, els funcionaris nord-americans eren profètics en pronosticar "temps difícils" per les pugnes internes.

Viva os Alfarrabistas do Porto e outras livrarias!!

2010-12-12T11:21:00.004+01:00

Gran ciutat Porto. Bones llibreries. Cal anar-hi. Potser amb un excès de turisme espanyol mancat de la delicadesa pel gust de la llengua portuguesa i de les seves varietats de "bacalhau". Exemple de la situació portuguesa. Vestigi del que ja no passa enlloc. Centre abandonat amb edificis de gran factura però sense habitants. Negocis pels quals pagaria qualsevol a la resta d'Europa buits... Llibres a preus raonables (Rúa das Flores, Rúa Ceuta...). No té pèrdua. Menjar a preus ridículs. Visca Portugal i el portuguès!!!

Recomanació? Un llibre del 2007: Pedro Aires Oliveira, Os despojos da Aliança. A Grã-Bretanha e a questão colonial Portuguesa 1945-1975, Lisboa, Tinta da China, 600 p., 24,15 € (preu on-line). Per altra banda, és del tot recomanable la visita a la web de l'editorial.

Tot canviarà per a deixar-ho tot igual? Quin mareig!

2010-12-02T09:45:00.004+01:00

Caldrà veure que canvia. El que està més clar que mai és que el mareig del nacionalisme català és històricament extraordinari. Quantes voltes serem capaços de donar abans de ser decididament independentistes? Mamma mia! Quanta biodramina! Quin ridícul més extraordinari! Anys de discursos a mig camí, amb cops de volant monumentals, amb frenades en sec, amb metàfores... per favor, que això és més esgotador que participar en una marató! Algun cervell ja ha mort, dimitit o deixat estar! Passem a d'altres coses!

Ha començat el circ electoral!

2010-11-18T10:06:00.000+01:00

Quantes neurones perdrem pel camí?

Per sort algunes coses canvien al llarg de la història (del llibre 'Il buon comportamento', Ministero della Difesa, 1952)

2010-11-11T09:59:00.005+01:00

Les minories russes al Bàltic i altres recomanacions

2010-11-11T08:34:00.003+01:00

Llegeixo i recomano el llibre de Giulietto Chiesa, Il candidato lettone. Inedite avventure di un alieno in Europa, Milano, Ponte alle Grazie, 2010, 16 €, 240 p Interessant assaig d'un candidat italià, comunista, a les llistes d'un partit russòfon de Letònia durant les eleccions europees del 2009. Suggerent per a conèixer d'una manera parcial, a vegades prou discutible, però a la fi útil per a començar a familiaritzar-se amb la situació de les minories russes que quedaren atrapades en tots els estats ex-soviètics després del 1991.

Escolto i recomano també Ali Farka Touré i preparo futurs viatges per Europa amb la guía 'Guide du voyager en Europe', d'Hachette de 1860 comprada a Bologna el darrer cap de setmana.

Benvolguts, si voleu comprar llibres a bon preu, aneu a Bologna. Per totes bandes afloren els llibres i el paper imprès en general.

La Stampa (1867-2005), per fi!!!

2010-10-30T09:50:00.005+02:00

Alla fine!!!! Già é accessibile!!!! Ja podeu consultar l'Hemeroteca Digital del diari de Torino "La Stampa", tot i que amb alguns problemes a l'adreça :
http://www3.lastampa.it/archivio-storico/

2-XI-2010: això ja funciona!!!!

Desapareixen les Antilles Holandeses del Carib

2010-10-11T08:48:00.004+02:00

Vilaweb, 10-X-2010

Curaçao i Sint Maarten: dos nous estats al mapa
Ahir van desaparèixer formalment les Antilles Neerlandeses

Ahir, 10-10-10, van deixar d'existir formalment les Antilles Neerlandeses, formades per cinc illes caribenques integrades al Regne dels Països Baixos. Dues de les cinc, Curaçao (amb 150.000 habitants) i Sint Maarten (amb 40.000), han passat a ésser estats independents dins el regne, igual que va fer Aruba el 1986, i disposaran de més poder legislatiu i governamental. Solament la defensa i la política exterior restaran en mans de l'antiga metròpoli. Les tres restants, Bonaire, Saba i Sint Eustatius, han esdevingut comunes neerlandeses. Els habitants de les Antilles s'havien manifestat aquests últims anys, per mitjà de referèndums, en favor d'aquests canvis.

Curaçao i Sint Maarten tindran a partir d'ara primer ministre, govern i parlament, però conservaran de moment la moneda antillenca, el florí. Per la seva banda, Bonaire, Saba i Sint Eustatius, que faran servir el dòlar nord-americà, disposaran de consells insulars i els seus vint mil habitants podran participar en les eleccions legislatives neerlandeses.

Amb la desaparició formal de les Antilles Neerlandeses, el govern dels Països Baixos considera que es fa un pas endavant perquè les illes surtin de l'endeutament crònic i es posi fi a les coses que no funcionaven fins ara. L'acord preveu que el govern neerlandès assumeixi el 70% del deute de les Antilles, que s'acosta a 1.700 milions d'euros. Com a mínim durant cinc anys, les cinc illes continuaran essent considerats països i territoris d'ultramar dins la Unió Europea, per mitjà del seu lligam amb el Regne dels Països Baixos. Posteriorment, la UE podrà decidir si els atorga un estatus legal dins la comunitat.

Tant a Curaçao com a Sint Maarten s'han fet aquest cap de setmana celebracions amb el canvi de la bandera de les Antilles per les locals.

A més del neerlandès i l'anglès, a les Antilles es parla el papiamentu, una llengua criolla amb elements d'espanyol, portuguès, neerlandès, anglès, francès, arawak i influències africanes.

Esperem que no ens afecti gaire!....

2010-09-16T11:32:00.003+02:00

De Vilaweb, 16-IX-2010

El tancament d'Arc de Berà afecta el 25% del sector editorial català
Els editors afectats demanen la intervenció de la Generalitat per a garantir el finançament del deute · A partir de l'1 d'octubre volen recuperar la normalitat
Dijous de la setmana passada, la històrica distribuïdora Arc de Berà va comunicar que tancava a les gairebé cent quaranta editorials amb què treballava: aproximadament el 25% del sector editorial català. No era una notícia esperada i va deixar els editors glaçats. De llavors ençà aquests no han parat de fer gestions i reunions. Ahir a horabaixa, una trentena d'editorials afectades van acordar i difondre un comunicat (pdf), en què demanen la intervenció de la Generalitat per a garantir el pagament del deute; també proposen algunes vies de solució. Sigui com sigui, els editors volen transmetre un missatge de tranquil·litat als llibreters i asseguren que l'1 d'octubre tot tornarà a la normalitat.
Dilluns, 13 de setembre, l'Arc de Berà va prendre oficialment la decisió de tancar en una junta general extraordinària. La distribuïdora, fundada el 1971, ha deixat sense pagar a les editorials els diners que corresponen a les vendes de Sant Jordi. L'Arc de Berà diu que no fa una suspensió de pagaments, sinó un tancament ordenat, i que tothom acabarà cobrant. Però el comunicat dels editors és clar i ordenat també, i en una primera part diuen que el deute és molt important i demanen a la Generalitat que hi intervingui per garantir el cobrament. Fa el comunicat: 'Les editorials afirmen que la crisi deguda al tancament els deixa en una situació financera molt delicada, atesa la quantia del deute, que coincideix amb el venciment més important corresponent a la campanya de Sant Jordi.'Continua el comunicat: 'En aquesta situació, les editorials presents a la reunió han designat uns representants que exposin a la Generalitat de Catalunya la situació, i que demanin a l’administració catalana que intervingui en aquest afer, facilitant el finançament necessari, amb la màxima urgència, per tal de pal·liar els efectes que aquesta situació pot desencadenar. Centenars de llocs de feina directes i indirectes es poden veure afectats, a més dels proveïdors (impremtes, papereres, empreses de fotocomposició, etc.) i les llibreries.'Entre les editorials afectades que rubriquen el comunicat hi ha: Algar Editorial, Angle Editorial, Animallibres, Arola Editors, Editorial Base, Editorial Barcino, Edicions Bromera, CCG Edicions, Cocobooks, Cossetània Edicions, Edicions Dau, Dux Editorial, Edicions el Pirata, Eumo Editorial, Editorial Flamboyant, Editorial Fonoll, Editorial la Desclosa, Editorial Intermon Oxfam, Editorial Laertes, Lectio Ediciones, Editorial Milenio, Editorial Omicron, Onada Edicions, Pagès Editors, Perifèric Edicions, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Edicions Saragossa, SD edicions, Símbol Editors, Editorial Sombra, Publicacions URV, Xarxa de Llibres i Viena Edicions.I ara què?El comunicat també explica que 'els representants de les editorials han parlat del futur de la comercialització. L’Arc de Berà, una empresa distribuïdora amb un perfil tradicional, portava a terme d'una manera integrada totes les funcions de distribució: venda de llibres mitjançant els seus comercials; tasques de logística (magatzem, selecció i transport); i facturació als punts de venda. En aquest sentit, les editorials reunides han manifestat la seva proposta d'un model molt més modern i eficient que separa els tres processos descrits, per tal de buscar la màxima eficiència.'Les solucions seran diverses com diverses són les cent quaranta editorials afectades. Entre les que tenen un volum més alt de facturació hi ha Cossetània, Bromera i Angle. Aquestes tres tenen una situació diferent de la resta, perquè van ser fundadores de la plataforma digital Edi.cat i el gener d'enguany van engegar la Xaxa de Llibres i van posar en marxa un equip de comercials que es dediquen a informar i a promoure els seus llibres a les llibreries. En canvi, hi ha editorials que tenen totes les tres columnes de la distribució a l'Arc de Berà.El responsable de Xarxa de Llibres, Enric Faura, assegura que aquesta comercial està disposada a donar resposta a la nova realitat, creixent, incorporant més editores que comparteixin el seu model comercial. Però hi ha empreses que s'estimaran més d'apuntar-se a una altra distribuïdora, sia a Àgora, a les Punxes...Un primer avís el 2008La crisi de l'Arc de Berà es remunta a l'any 2008, quan el Grup 62 va crear la distribuïdora Àgora. S'emportava segells tan importants com Columna, que fins llavors havia distribuït l'Arc de Berà. Ara, la primera sotragada va ser anterior: quan van abandonar el vaixell Enciclopèdia Catalana i el seu segell, Proa. Així ho explicava el responsable de l'Arc de Berà, Jaume Ensesa, en una entrevista de VilaWeb. En aquella avinentesa la solució va ser de formar una empresa de logística, ArcLogi, amb un gran magatzem intel·ligent situat a Gualba, de la qual l'Arc de Berà tenia el 33% de l'accionariat. Aquesta havia de ser la solució per a resistir al naixement del gran grup editorial en català. Però avui l'Arc de Berà ja no té el 33% de les accions d'ArcLogi, se les va vendre fa uns quants mesos. Jordi Farré, gerent de l'editorial Cossetània, ha passat uns dies frenètics des que ha sabut la notícia del tancament de l'Arc de Berà i ha dit a VilaWeb que la seva editorial encara no havia decidit quin camí seguiria. Cossetània és sòcia d'ArcLogi, però això no vol dir que Cossetània s'hi mantingui, segons Farré.L'1 d’octubre, represa de la normalitatEn el comunicat les editorials es comprometen a treballar per assegurar la normalitat i tenir el servei de novetats reactivat perquè arribin a les llibreries l'1 d'octubre. Les editorials també donen un missatge de confiança a les llibreries sobre la rapidesa amb què resoldran la situació actual.Diu el comunicat: 'Les empreses editorials treballen per trobar una solució que garanteixi la continuïtat del servei tant de comercialització com de logística. D’aquesta manera, la relació amb les llibreries es reprendrà ràpidament a partir del dia 1 d’octubre, quan es reactivarà el servei de novetats. La campanya de Nadal es portarà a terme amb plena normalitat, de manera que aquesta crisi se superi immediatament, sense trencar la cadena comercial.'Els editors s'han de reunir amb representants de la Generalitat divendres a la tarda. Creuen que, de la reunió, difícilment en sortiran solucions, però serà el primer cara a cara que tindran sobre el cas i sabran si podran comptar amb suport financer institucional.

Documents Diplomàtics Diversos

2010-09-14T19:00:00.004+02:00

Aquí us enllaço amb alguns repertoris de documents diplomàtics que he localitzat darrerament. Perquè serà que no hi ha la col.lecció pertinent de documents diplomàtics espanyols?

http://www.international.gc.ca/department/history-histoire/dcer/browse-en.asp documents diplomàtics Canadà

http://www.difp.ie/ Irlanda 1919-1932

http://www.inghist.nl/retroboeken/bupo14-19/ Països Baixos 1914-1919

http://www.inghist.nl/retro/en/index_html
Llibres Història Holanda

http://www.dodis.ch/i/home.asp Suïssa

Per cert, l'axiu del diari de Torino "La Stampa" està a punt a punt (1867-2005)... quina emoció (aneu mirant el link per si de cas).

La història es pot explicar de diferents maneres (National Museum of American History i Library of Congress, Washington)

2010-08-27T12:59:00.009+02:00

Sala de consulta de la Library of Congress

Library of Congress

Fa dies que havia d'escriure aquest post, però les onades de calor successives i diferents problemes informàtics ho havien impedit. Certament, ara que fa dies que vaig marxar dels Estats Units i, concretament de Washington, l'impacte de les visites museístiques ja no és el mateix.

Tot això, per a qui vagi a la capital federal dels EUA o per a qui ja hagi visitat el National Museum of American History i la Library of Congress... Dues institucions on la història del país s'explica de maneres molt diferents. En un, el primer, en el conjunt de l'Smithsonian tot és com un parc d'atraccions on els milers de turistes locals només esperen trobar una lectura de la seva trajectòria històrica totalment triomfalista, simplista i sense reflexions més enllà del "God bless America" o "The price of Freedom". Una explicació que obvia els pobladors originals del continent americà, que sitúa totes les guerres que el país provocà al llarg del segle XIX com la lògica de l'expansió territorial, que no dubta ni argumenta res, sinó és la necessitat del militarisme per a... Una visió molt senzilla, sense escletxes i sense elements de reflexió o autocrítica. Tot i què ben vist, no sé jo si trobaríem algun museu oficial d'història d'altres països on es fes autocrítica. Tanmateix, per a l'observador europeu, el cas nord americà és tant evident que fa una mica de feredat.

A l'altre institució de Washington a la que feia referència, la Library del Congrés, la història s'explica amb molta més seriositat. Amb un punt de vista sense fisures també, però amb prou contextualització, documentació i possibilitat d'interpretació per al visitant. Una visita molt més interessant però que ho és encara més si s'ha fet l'anterior. El contrast és radical tot i trobar certes similituts. Si en el primer hi havia poca lletra, al segon, amb molt més text, el percentatge de lectura dels visitants americans bé a aser el mateix. És a dir, que el plaer per la lectura és més aviat escàs. Absorts en els vídeos o les imatges, el text quedà totalment marginat en una exposició sobre els primers pasos constitucionals americans prou suggerent i digne de visitar-se.

País interessant, imprescindible de conèixer...

Us enllaço també, ja que hi som, amb les col.leccions digitals de la Library of Congress.

Del tour pels Estats Units: de Boston a Buffalo i fins Chicago via Canadà

2010-08-04T04:53:00.008+02:00

Huntington (Massachusetts)

Eleccions a Saugatuck (Michigan)

Entre Holland i Zeeland (Michigan)

Finnville (Michigan)

Chicago

Moltes coses tindria a dir sobre els llocs, interessants, curiosos i freaks, que hem passat en una setmana. Des del petit i acollidor Boston, al turístic Coopertown o Saugatuck, a l'inquietant Hamilton al Canadà o el curiòs Port Stanley a la riba del llac Ontario o el no menys enigmàtic Buffalo. Per no dir res d'Albany, els prats canadencs... o la cua per als controls aduaners dels EUA a Sarnia. Dels canvis de limitacions de velocitat o de...
Poques informacions. A Chicago està de moda fer footing o simular-ho, a Grand Rapids hi ha un personal de pel.lícula de... Motels de nivell, carreteres que canvien de paisatge i ens porten a poblacions de noms europeus i americans: Rome, Valparaíso, Zeeland, Holland...
Tot els sembla històric. A tot edifici, carretera, entrada de municipi hi ha la pertinent advertència que allà va passar això o allò...
Hauria de sr obligatori per a tot historiador, i persona en general, voltar món. Però fer-ho al marge de les modes i de les rutes establertes. Perdre l'oremus i anar senguint carreteres buscant, en aquest cas, l'Amèrica profunda (Estats Units, vull dir, hi ha més continent per favor).

Imatges sense explicació...

Ahir ho pensava a l'avió camí de Boston

2010-07-29T02:50:00.002+02:00

Ahir, mentre volava per sobre de l'Atlàntic i llegia sobre la influència del feixisme sobre el salazarisme portuguès. Al Motel 6 de Braintree comprobo que encara no està a punt però que li manca poc.

L'intera collezione storica della testata presto disponibile on line

emanuela minucci

torino

Il presidente della Repubblica Giorgio Napolitano sarà oggi alle 9,30 a «La Stampa» per scoprire in anteprima l’archivio ormai completamente digitalizzato del nostro quotidiano. L’intera collezione storica della testata, a breve, sarà gratuitamente a disposizione di tutti «on line».

Il Capo dello Stato verrà accolto in via Marenco dal presidente della Fiat e dell’Editrice John Elkann, dal direttore de La Stampa Mario Calabresi e dall’amministratore delegato della Fiat Sergio Marchionne. Dopo aver reso omaggio alla lapide che ricorda il sacrificio di Carlo Casalegno (il vicedirettore de La Stampa ucciso dalle Brigate Rosse nel novembre del 1977), il Presidente sarà poi condotto nella sala Primo Levi dove assisterà alla presentazione in anteprima dell’archivio digitale. La Stampa è il primo quotidiano italiano a offrire l’intera collezione del pubblicato in formato digitale completo e ricercabile. Si tratta di un patrimonio di informazioni che raccoglie 1.761.000 pagine, dal primo numero del 1867 ancora sotto la testata «Gazzetta Piemontese» fino al 2005, compresa l'edizione del pomeriggio Stampa Sera pubblicata fino al 1992.

Le pagine sono state digitalizzate a partire da microfilm in bianco e nero (oltre 1.600 bobine da circa mille pagine ciascuna). La Biblioteca Digitale de La Stampa è nata per essere a disposizione di tutti. L’accesso alle pagine e agli articoli avverrà on line e sarà libero. Si potranno stampare le singole pagine o salvarle in Pdf, scaricare i file di testo e compiere ricerche per data. La seconda fase del progetto di digitalizzazione dell’archivio de La Stampa riguarderà il patrimonio fotografico, che comprende circa 4 milioni di immagini. Sono già state digitalizzate quelle a partire dal 1930, per un totale di 300 mila scatti.

L'idea di creare un archivio digitale accessibile a tutti è nata quando l’Editrice ha messo a disposizione il suo immenso patrimonio archivistico e insieme con Fondazione CRT, Compagnia di San Paolo e Regione Piemonte si è deciso di costituire il Comitato per la Biblioteca Digitale dell’Informazione Giornalistica. I lavori sono stati assegnati, mediante gara d’appalto europea, a un raggruppamento di imprese italiane composto da STI, Bassilichi, Bassnet e Micro Shop, specializzate nella gestione elettronica di grandi archivi. L'Archivio La Stampa on-line permetterà a storici, studiosi, ricercatori, ma anche al semplice curioso la consultazione dal proprio computer di una miniera di informazioni che altrimenti avrebbero richiesto complicate procedure di ricerca e di selezione. Si tratta dunque di un’operazione che mette in sicurezza un patrimonio inestimabile di storia, ma anche e soprattutto un importantissimo strumento culturale.

Des dels Estats Units encara es veuen les coses més diferents

2010-07-29T02:18:00.004+02:00

Restes, estètiques, del passat colonial britànic en una església de Boston

Residència del Governador de Massachussets

Poca cosa a dir des de Boston (ciutat interessant, petita i manejable). Ja sortiran les paraules quan recuperi el cos dels efectes del vol d'ahir.

Seguint amb "a lusitanidade"

2010-07-23T19:09:00.005+02:00

Acabo de trobar l'enllaç a la digitalització, en curs, del Jornal du Brasil (XIX-XX). A llegir!
Per altra banda, i encar millor, us enllaço amb una llarga llista de links de premsa brasilera, secció hemeroteca.

Desde Portugal tudo é muito diferente

2010-07-23T18:46:00.006+02:00

Hi ha grans llibreries de vell a preus irrisoris (pujant des de Praça Camoes direcció Igreja dos Italianos o el Mercat central tocant al mar o al voltant de l'Assambleia Nacional).

En un país on l'exèrcit té aquesta manera de reclutar gent... m'hi podria quedar.

Les qüestions peninsulars es veuen des de cada extrem d'una manera diversa. Després d'uns dies per Lisboa (apreneu portuguès i descobrireu un país molt interessant, també per Brasil i a "lusitanidade")... deia que després d'uns dies per la capital portuguesa i d'unes lectures sobre les relacions franquisme-salazarisme, "o perigo espanhol" i altres qüestions. Viva Portugal!!! Que he de dir què, venint de Roma, (Lisboa) sembla una ciutat escandinava. Molt tranquil.la i lenta, però extraordinàriament ben organitzada i gestionada.

Coi, perquè a Espanya i Catalunya no es treballa més la història de Portugal. La contemporània com a mínim. La seva trajectòria imperial fins al 1974-1975 és extraordinariament suggerent... obrim-nos una mica home que estan aquí al costat.

Per als portuguesos la seva història, des de 1640 "até agora", és el resultat de l'esforç per a mantenir-se independents respecte a Espanya, per a reivindicar la seva cultura i idioma, per a explicar al món que no són el mateix. Exemple molt interessant respecte al cas català.

Caldrà veure si la classe política catalana actua en algun sentit, decidit per favor, respecte als canvis que s'han operat a la política del país en els darrers dies. Una mica d'ambició senyors i senyores que això ja cansa!

Reflexions sense cap ordre ni concert, però que hi farem, després de tant de bacalhau, polvo, batatas, frango... que més es pot demanar.

Potser caldria situar els debats allà on cal

2010-07-09T19:34:00.013+02:00

Dies, setmanes, mesos, anys i segles. El debat identitari Catalunya-Espanya ja cansa. I sobretot esgota per la monotonia dels arguments i la manca de la profunditat en les posicions. Certament la manifestació de demà, 10 de juliol de 2010, sembla que marcarà un punt d'inflexió. No en la qüestió en sí, però sembla que potser podem anar perfilant certs elements del debat. Per una banda, hi ha un element evident i que crec que ningú vol o s'atreveix a posar sobre la taula. I és el següent: en un debat identitari com el que tenim aquí i ara, caldrà arribar a un moment on cadascú es situi a una banda o altra. Els catalans aquí i els espanyols allà. Sense cap mena de dubte que és molt romàntica la idea de la doble identitat, catalana i espanyola, però no pot durar eternament en aquesta Espanya, democràtica sí, però immune a la diversitat cultural i lingüística. No és menys cert que una immensa majoria de la població del país té arrels espanyoles, que a casa seva parla castellà o que els seus pares vàren venir d'altres parts de la Península. Però si es vol arribar als fonaments de la qüestió caldrà demanar a la gent que es defineixi. Perquè la perpetuació de la catalanitat espanyola no pot resoldre res. No resol res.
Sense traumes, sense insults, com aquests dies en els que conviuen les senyeres catalanes o estelades amb les banderes espanyoles als balcons dels pobles i ciutats de Catalunya. Cadascú que digui el que vulgui, però per favor, situem el debat real. Perquè sinó ens hi podem estar segles o, més trist seria, esperar que la reserva índia dels catalanoparlants sigui tant petita que ja no hi hagi debat. Per tant, posem els titulars on cal! O sinó, i com a mínim, que ens donin llicències per a obrir casinos a la reserva índia, unes caixes de whisky per a alcoholitzar-nos i unes tendes per a fer vivac...
Segon aspecte: hi ha un clar moviment dins de la població catalanoparlant i d'altres que no ho són cap a l'independentisme (sembla que encar fa por a alguns, uuuuuu!!! Què vindra no sé qui, no digui's res...). Això és evident. El catalanisme del segle XX, el que volia transformar una Espanya que no és volia deixar refer per mans catalanes, s'està esgotant. Aquest nou escenari ha d'anar vinculat a l'anterior aspecte. Perquè era estrany i anormal que els que es declaraven nacionalistes catalans no optessin per a voler un Estat propi. O és que la sort de la cultura, llengua i manera catalana de veure el món han fet molta via dins de l'Espanya contemporània? Home, certament ens podria haver anat pitjor, però si ens hem d'acontentar amb la manca d'eficiència de l'Estat espanyol en la seva tasca d'uniformització castellanitzadora, llavors millor deixar-ho còrrer.
El que cal és posar les cartes sobre la taula. Cadascú les seves. Cara amunt, a la vista, i començar a parlar. Què hi ha més persones que se senten espanyoles? Doncs molt bé... que és a l'inrevès? Doncs també molt bé. Però no podem seguir en l'eterna posició intermèdia, amb el síndrome del PSC-PSOE que no vol dir-se nacionalista o independentista catalana per a no perdre vots d'una part de la població, però no vol fer el contrari per a no perdre'n dels altres. Síndrome CiU... Collons, que això cansa molt, esgota i fa suar dia sí dia també. Ja tenim totes les camises amb una catipén.
Per als historiadors no hi ha mal que per bé no vingui, traduint del castellà, però potser podríem anar passant a d'altres temes.
O som reserva índia o intentem no ser-ho. Però a mi que em donin un debat real i no martingales!!
L'Estatut dels nassos del 2006-2010 no pot ser un element de debat seriòs. Què vol dir, com deien ahir els expresidents de la Generalitat i el Parlament que aquesta lluita no la guanyarem sense unitat? Quina lluita? Amb quin objectiu? Que em diguin quin és l'horitzó clarament i podrem valorar quina posició adoptar! No veig com podem sobreviure com a llengia i cultura sense un Estat propi. No és cap visió catastrofista, sinó una realitat no gaire dificil d'entendre en el context del món actual i de la realitat social del país. El bilingüisme perfecte no existeix, i menys si hi ha una llengua que gaudeix del favor de l'Estat i que té milions i milions de parlants. Al final una s'imposa a l'altra, indefectiblement. Sense remei. La vida és així. Per tant, cal dir clarament i sense embuts el que es vol!!!
Això sí, com deia en una ponència en un congrés de fa uns dies a Vitòria-Gasteix a Euskadi, i en la què viag parlar de Ferran Valls i Taberner: "Els problemes de Catalunya estan dins de Catalunya. Deixem-nos de buscar a fora."
Bé, així ho veig jo. En poques paraules i sense....

A qui pugui interessar

2010-06-30T13:28:00.002+02:00

Per a qui pugui estar interessat en la informació, comunico que acabo de guanyar una plaça de Lector al Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Res més.

Premsa del Québec (1807-1974)

2010-06-10T12:02:00.004+02:00

Buscant coses canadenques he localitzat aquesta interessant hemeroteca digital de premsa del Québec de la Bibliothèque et Archives Nationales du Québec.

La premsa canadenca i la participació del Canadà a la II Guerra Mundial i altres

2010-06-10T10:38:00.008+02:00

Localitzo gràcies a un blog un enllaç a la pàgina del Canadian War Museum/Musée Canadien de la Guerre molt interessant en el què es pot trobar una extensa col.lecció d'articles apareguts a la premsa del Canadà sobre la participació d'aquell país a la II Guerra Mundial. Per a consultar-la prèmer aquí.

Per altra banda, per a consultar premsa canadenca sobre qualsevol qüestió, és molt interessant l'arxiu del Toronto Star. De pagament entre 1894-2007, només és gratuït l'any 1945. Molt generosos.

Per a un llistat de recursos de premsa canadencs on line, veure aquest link. Per exemple, per a premsa de Manitoba o d'Alberta.

Per fi la premsa d'Olot digitalitzada (1859-1965)

2010-06-09T11:46:00.004+02:00

Feia temps que s'anunciava la digitalització de la premsa històrica d'Olot (Biblioteca Marià Vayreda). Finalment ha arribat el dia en què ja es pot consultar: http://pandora.bibgirona.net/olot/#top

Les comarques gironines van completant la seva aportació a la història del país després de la pionera hemeroteca digital de Girona, de la de Figueres i la de Palafrugell que podeu enllaçar en aquest blog.

També us enllaço amb una pàgina de la Generalitat on es poden buscar les còpies digitals o en microfilm de la premsa catalana als arxius del país.

Per altra banda, en l'àmbit internacional, sembla que el diari de Torino "La Stampa" en breu farà possible la consulta del seu arxiu històric (1867-2010).

Apa a treballar.

Advise & Consent (1962)

2010-06-07T15:38:00.003+02:00

La realitat televisiva italiana sempre dona més de sí que la ibèrica. Després de dinar sempre es pot visualitzar alguna bona pel.lícula. La 7 ofereix "Advice & Consent" (1962). Film imprescindible. Si no l'heu vist... vinga a buscar-lo. La política és una cosa bruta i hipocrita en la majoria de les ocasions. Però potser tots som de la mateixa manera. Vicis i defectes.

Potser a les aules de les facultats de ciència política caldria fer veure més cinema. Encara que això ja se sap... la realitat sempre supera la ficció. O més aviat, la ficció sempre s'inspira en la realitat. I encara diria que sempre la suavitza.

Una bona manera de crear opinió, una mala visió científica. Però és que hi ha neutralitat possible?

2010-06-04T08:58:00.005+02:00

Veig per Internet el documental de Televisió de Catalunya, "Adéu, Espanya?". Reflexiono una estona durant la visualització del mateix. És evident que si es tractés d'un documental de ciència política o d'història el suspens estaria més que garantit. No es dona veu a molts elements i s'explica de manera esbiaixada una quantitat considerable d'aspectes. Però aquesta no és la voluntat dels autors del documental. No pretenen il.lustrar la gent sobre uns conflictes identitaris com a elements subjectes d'un anàlisi científic. Aquest no és un treball adreçat als politòlegs o als historiadors sinó és als futurs. Aquest documental intenta crear opinió independentista i ho fa certament bé.

Per tant, si ens deixem de neutralitats moltes vegades falses, aquest és un treball que fomenta la creació d'un estat d'opinió. Si la televisió pública catalana expressa una posició no compartida pel govern del país és una altra cosa. Però és evident que s'està davant d'una posició política argumentada amb tots els mitjans que cal utilitzar per a convèncer. Talment com es fa des de l'altra banda del debat. Sense opcions per dubtes o contrarèpliques.

Certament és encertat parlar només de casos de països sense cap conflicte violent. Per fi el cas basc no es tracta. És un encert plantejar-ho tot en un context tant idílic i no parlar en cap moment de qüestions culturals i lingüístiques. Tot és economia. Voler és poder. És a dir, l'argument principal és un dels més simples mai emprats: i perquè no? Doncs potser aquest era el gir que calia a aquesta posició política per a començar a arrosegar les masses. Les coses són tant simples? Potser sí, potser no. Però certament quan tot es simplifica els conflictes s'esvaeixen molt ràpidament.

Un altre encert, evitar del tot les entrevistes amb polítics catalans o espanyols que portin la qüestió al camp sentimental. El documental es dirigeix als catalans exclusivament, sense apel.lar ala comprensió espanyola. Un canvi substancial i de gran transcendència. Es serà el que es voldrà i no cal convèncer a Espanya. Gran canvi, canvi revolucionari. Això no és la versió catalana de "La pelota vasca", ja intentada fa poc als cinemes amb un altre documental.

I en darrer lloc, el cop mestre és aquest discurs que sembla indicar la inexorabilitat del procés secessionista català de la mateixa manera que l'escocès, el greenlandès i el quebequès.

Felicitats doncs per als que defensen aquesta posició, entre els que em compto. Jo com a historiador ho analizto com un exemple clar del canvi de tendència política i cultural. No el podré passar mai a una classe de la universitat com a model d'anàlisi polític però si com a exemple d'una tendència canviant. Anys a venir veurem si aquesta visió obté suport o només es queda en una postura personal dels autors del documental.

Suïssa, gran país, bons arxius

2010-05-27T21:44:00.006+02:00

Fitxes sobre Catalunya a l'arxiu de l SDN pel període 1932-1939

Comité Internacional de la Creu Roja (Genève)

Palais des Nations (Genève)

Volto per Suïssa des de fa uns dies. País interessant. Diverses cultures i idiomes prou diferents entre si que viuen en absoluta harmonia. Exemple a seguir. Civilització. Amabilitat. Això si, els llibrs ón cars de nassos. Com a mínim els d'història. Recomanable tot. Ticino i altres zones italianes són bones per a contrastar-ho amb Itàlia.

Acabo d'escriure una novel.la. Suïssa no hi surt, seria massa perfecte. O potser no, ja se sap que darrere de tanta perfecció estètica o en la façana hi ha molts problemes que no es veuen a la superfície.

Arxius molt interessants: Creu Roja Internacional i Societat de les Nacions. Hi trobo bons materials per al darrer llibre d'història que estic tancant ja de manera definitiva. Tots dos a Ginebra.

He escrit molt darrerament, el blog ho nota. Què hi farem.

El desembarcament de Normandia (juny 1944) en imatges

2010-05-19T18:54:00.002+02:00

Interessant web on es poden visualitzar centenars d'imatges sobre el desembarcament de Normandia.

L'estrany camí dels documents

2010-05-09T14:27:00.002+02:00

Documents comprats a Porta Portese el 9 de maig de 2010 per 8 €

La vida dels documents és prou estranya. Els itineraris que recorren tot tipus de papers no deixa de sorprendre'm mai. Avui he comprat una variopinta quantitat de paper de la més diversa procedència. Per una banda un mapa de Washington, on aniré properament, de l'any 1942. Fantàstic, amb totes les banderes de les ambaixades (la nazi, l'Itàlia feixista i monàrquica, l'URSS, les dels estats bàltics existents llavors, la txeca...). Per altra banda, també he adquirit dues fotografies dels democrata cristians italians dels anys 50' i 60'. Magnífiques. En una un home és clavat al Di Pietro actual, un altre sembla Francesc Macià i dos més estan més morenos que els presentadors de la RAI d'avui en dia. En darrer lloc, com podeu veure, també he trobat dues "boniques" fotos d'estafadors nordamericans implicats en una falsificació de xecs de viatge d'American Express l'any 1927. Les fotos són de la policia americana que les havia rebut de part de la policia suïssa del cantó de Belinzona al Ticino italosuís.

Però qui m'ha venut tot això per una suma tant ridícula? Doncs una sèrie de persones que avui estaven de bon humor a diferència d'altres dies. Sembla que el sol anima l'ànima i potser també els compradors i els venedors. Les fotografies a 1 € han estat apunt d'anar acompanyades d'uns carnets del PNF però me n'han demanat massa. Les fitxes policials han provocat l'alegria del venedor quan li he comunicat, a pregunta seva, que jo era un historiador de Barcelona. "Grazie Professore, grazie." Mentre que el mapa de DC le adquirit on el darrer dia em vàrne pujar el preu d'un altre objecte al darrer moment. En una d'aquelles escenes en les què el venedor et mira i et diu un preu més alt per alguna estranya reacció.

A vegades els corresponsals l'encerten una mica

2010-05-04T14:00:00.002+02:00

Il Corriere della Sera, 4-V-2010

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero

Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano

L’83% degli spagnoli non ha più fiducia nel premier
Il fascino perduto di Zapatero
Zapatero, da «mago» a «improvvisatore». La Spagna non crede più nel suo capitano
MADRID — Ci si sono messe anche le agenzie di rating ad amareggiare fino in fondo la vita del presidente. Ci si sono messi pure gli ultimi sondaggi d'opinione, commissionati da un quotidiano tradizionalmente non ostile come El País, a certificare il crollo di fiducia nel capitano. E mancavano soltanto le beghe con la famiglia socialista catalana, a meno di cinque mesi dalle elezioni locali, ad alimentare un altro, inopportuno fronte caldo. Come se non bastassero 4 milioni e 600 mila disoccupati, un semestre di presidenza europea opacizzato dalle angosce finanziarie dell'Unione Europea e, non ultima, la grana con l'Irlanda del nord per la fuga di Iñaki de Juana Chaos, storico esponente dell'Eta del quale la giustizia spagnola aspettava l'estradizione
Solo contro quasi tutti, il premier socialista José Luis Rodriguez Zapatero, si riunirà domani — per la prima volta nell'ultimo anno e mezzo — con il leader dell' opposizione, il popolare Mariano Rajoy, che comunque non naviga in acque migliori. Parleranno della tragedia greca e, probabilmente, di quella portoghese; ma non potranno nascondersi le rispettive sventure politiche. Rajoy non ha la responsabilità del comando, però è malvisto dai suoi stessi elettori perlomeno quanto il capo del governo dal resto di Spagna.
La squadra del Partito Popolare si dà da fare per cavalcare il pubblico malcontento sull'operato del consiglio dei ministri, accusando il presidente di «immobilismo loquace», per dirla con il portavoce al Senato, Pio García Escudero. E diffondendo insinuazioni sul patrimonio personale del presidente della Camera, José Bono. Ma la verità è che quasi nessuno, nel paese, ritiene che l'opposizione possa fare meglio alla Moncloa, vincendo le elezioni. Come potrebbe vincerle, se si celebrassero ora, a 22 mesi dalla scadenza della legislatura.
A metà del guado, Zapatero ha una priorità: restituire un briciolo di ottimismo alla Spagna, un dato positivo, uno solo, che non sia unicamente una promessa, tipo la riduzione del deficit al 3% entro il 2013. O che non sia un'opinione, come l'inizio della ripresa, mentre la Standard & Poor semina dubbi sulla solvibilità del debito spagnolo. Gli economisti, persino quelli meno vicini al governo, come Fernando Fernandez, consulente per 5 anni del Fondo Monetario Internazionale, oltre che del Banco Santander, e docente alla IE Business School di Madrid, sono meno catastrofici. «Al 60%, il governo farà il minimo indispensabile per mantenere il debito al livello corrente, intervenendo sempre un po' in ritardo. E senza riuscire ad abbassare il tasso di disoccupazione sotto il 16%. Una languida sopravvivenza», la definisce Fernandez. Pur non escludendo neppure «un 10% di possibilità che la Spagna abbandoni l'euro, suicidandosi, o che al contrario sorprenda l'Europa con un nuovo miracolo, grazie a una rigorosa riforma del mercato del lavoro, del sistema fiscale, delle pensioni e delle casse di risparmio ». Ma è un'ipotesi cui non concede più del 30% di probabilità.
L'elettorato è più severo. L'81% degli intervistati da Metroscopia per El País, boccia le misure adottate dal governo per fronteggiare la crisi economica. Anche se il 62% non pensa che l'Unione Europea se la sia cavata meglio. Ma la pessima notizia per il Psoe è che il 64% dei suoi votanti mette in mora le strategie del consiglio dei ministri. Per l'87% degli spagnoli, non c'è ancora luce in fondo al tunnel e le possibilità di un contagio della nefasta influenza greca è paventato dal 50% dei consultati. La popolarità di Zapatero è ancora più bassa di quella del suo governo: l'83 % degli interpellati è convinto che sia un improvvisatore e il 77% ha perso quasi completamente la fiducia in lui. Rajoy non ha saputo approfittarsene: quasi metà dei suoi elettori, il 49%, è altrettanto scettica sulle sue capacità e l'81% continuerebbe a votarlo soltanto per fedeltà al Pp. E per togliere il potere ai socialisti, ai quali resta l'appoggio del 59% dei suoi simpatizzanti del 2008.
OAS_AD('Bottom1');
Il primo test elettorale importante sarà in autunno, in Catalogna, antico feudo del Psoe che governa sia la Generalitat sia il comune di Barcellona. Ma, a seminare zizzania tra i socialisti al governo centrale e quelli della Comunità Autonoma, c'è la sentenza ancora pendente del Tribunale Costituzionale sullo Statuto d'autonomia, che nel preambolo definisce la Catalogna una nazione. In difesa dello Statuto, i socialisti catalani si compattano con i partiti indipendentisti. Ma Zapatero ha già escluso cambiamenti alla legge costituzionale e chiesto fedeltà alle istituzioni, pur rischiando l'emorragia di consensi in Catalogna e un feroce conflitto famigliare in casa socialista. Elisabetta Rosaspina
Elisabetta Rosaspina

Porta Portese

2010-04-27T10:45:00.003+02:00

A falta de Sant Jordi, bo és el Mercat dominical de Porta Portese de Roma. No arriba al nivell del Mercat de Sant Antoni, però sempre hi ha preus immillorables.

Torno, retorno, vaig i vinc, d'on, des d'on i cap a on?

2010-04-19T23:16:00.006+02:00

Pantalla a Piazza San Pietro

De camí a Campo de'Fiori

Torno de passar uns dies a Catalunya. M'ha semblat un escenari perfecte, de societat escandinava sense suicidis i alcoholisme. Netedat als carrers, civisme ciutadà, tranquil.litat... política avorrida i somnolent, però dins d'uns parpametres acceptables. Dins d'allò que va bé, cal pensar que es podria millorar, sempre molt però des d'un cert nivell.

Vaig passar pel Südtirol fa unes setmanes. Encara molt més avançats que Catalunya. Evidentment sense entrar en els detalls del curiós cas polític, social i etnolingüístic sudtirolés. Model obviat i menyspreat per als italians. Allò és la civilització.

Arribo a Roma, ahir a la nit. Sembla que arreglen les voreres del meu barri, Cipro. Ho fan prou bé pels seus paràmetres. El seu nivell d'exigència està per terra. Des d'unes xifres negatives és molt fàcil millorar. Tanmateix, aquí, a diferència de Catalunya o el Südtirol, per arribar al 100% encara queda un 110%. Brutícia i més brutícia pels carrers, debats polítics impropis d'aquest planeta i potser de qualsevol forma d'intel.ligència existent a l'Univers.

Plou a Roma, sort, perquè certament neteja l'ambient una mica.

Em fet sort en anar a nèixer a on...

Tot podria haver anat d'una altra manera

2010-04-06T18:01:00.003+02:00

Detall d'una porta de Meran (Südtirol)

Escric sobre història real, però massa sovint trobo que té més interés el que podria haver passat. Les històries paral.leles i incompletes que mai arribaren a bon port. Les que no crearen ni generaren cap canvi. Les empreses frustrades o marginals, les que només estaven al cap d'un individu. És clar, que sense la història real i generadora de canvis en majúscules aquestes altres no tindrien sentit.

Sudtirol: menys cruïlla de cultures del que calia esperar

2010-03-29T17:32:00.020+02:00

Monumento della Vittoria feixista inaugurat a Bozen el 1928 com a símbol de la conquesta italiana.

Adhesíu de l'extrema dreta italiana on es recorda la conquesta romana/italiana del Sudtirol.

El record dels soldats sudtirolesos morts a la I i II Guerra Mundial a les files dels exèrcits austríacs i alemanys al poble de Glurbs.

Llibreria Athesia a Meran. Veritable centre cultural del Sudtirol. Vinculada amb l'edició del diari "Dolomiten", les escoles clandestines d'alemany i tot el conflicte identitari.

Fa uns mesos ja vaig avançar que pensava anar al Tirol italià. L'objectiu: conèixer la situació de la minoria alemanya existent a Itàlia, però que mai apareix enlloc (notícies TV, diaris...). Si, Itàlia també té conflictes identitaris i lingüístics... (500.000 habitants el 2008).

Tornat del Sudtirol (Alto Adige en denominació italiana, dins la regió autònoma del Trentino-Sudtirol) voldria reflexionar breument sobre aquest territori i les seves implicacions identitàries i lingüístiques.

Com sabreu aquesta petita porció del Tirol austríac fou incorporada a Itàlia després de la I Guerra Mundial. Llavors, aprofitant l'extinció de l'Imperi Austrohongarès, Itàlia s'annexionà el Trentino italià sota poder dels Augsburg i, aprofitant, es quedà també la zona tirolesa del sud. Per allò de les fronteres naturals. Evidentment, aquesta circumstància (quin Estat renuncia a ampliar el seu territori?) provocà la creació d'una minoria nacional de cultura i llengua alemanya al nord d'Itàlia. Com també era d'esperar fou el feixisme mussolinià el que intentà desnacionalitzar aquesta població i tornar-la, segons les teories d'Ettore Tolomei (1865-1952), al seu estat original de romanitat-italianitat (més endavant citaré diferents obres interessants sobre la qüestió). El problema és que l'eficiència no és el punt més fort dels italians i, a més, els sudtirolesos tot i ser majoritariament pagesos i ramaders, formaven part d'una cultura amb dos estats i desenes de milions de parlants al darrere. Intentar eliminiar l'alemany d'un territori és certament difícil tenint Àustria i Alemanya com a protectors. Així, des de 1922 fins al 1972, la vida política i social del Sudtirol esdevingué una lluita entre l'intent d'italianitzar la població, d'importar italians del sud, i la resistència pacífica o violenta dels sudtirolesos. Perquè aquesta obsessió en tocar els nassos a la gent? Evidentment, és cert que la creació d'una identitat sempre s'ha fet històricament impossant-se i destruint-ne una d'altra, però sembla que en ple segle XX això ja no tocaria. Res més lluny de les guerres balcàniques dels 90...

Pel mig, un dels fenomens més interessants de la història europea: els múltiples canvis de passaport dels ciutadans del territori. El 1914 austríacs, el 1918 italians, el 1939 després de la pressió del III Reich pogueren escollir entre emigrar a territori nazi o quedar-se a Itàlia, el 1940 soldats italians o alemanys, el 1943 alemanys de fet amb la incorporació del Sudtirol a Alemanya (sent cridats per la Werchmacht), el 1945 italians els que es quedaren i una altra vegada amb la possibilitat d'escollir entre tornar al passaport italià... Un cacau de nassos.

***

Des de 1945, ja en democràcia, el conflicte diplomàtic entre Itàlia i Àustria per la protecció dels drets lingüístics i nacionals dels sudtirolesos generà una gran tensió entre els dos països, alhora que una brot de terrorisme nacionalista sudtirolés justificat per anys de marginació i discriminació davant dels immigrants italians arribats al territori.

***

No serà fins al 1972 en que es concedirà un estatut d'autonomia a la regió i en concret a la provincia autònoma de Bozen-Bolzano que començarà a canviar-ho tot i dirigir-ho cap a l'escenari actual.

***

I quin és aquest escenari? Doncs, el territori amb el nivell de vida més alt d'Itàlia. Un territori que no sembla Itàlia. Les coordenades de la civilització han canviat. Si el limes romà intentava deixar els barbars germànics al nord per a que no assaltessin el cor de l'Imperi, ara és Roma la zona bàrbara i el limes mira cap al sud. El Sudtirol presenta unes característiques molt especials.

Al marge de que tot funciona, cosa no menyspreable, la resolució de la qüestió nacional o identitaria a derivat en un mixt de models. Per una banda, després del fracàs de la italianització dels locals, el 1972 es va acceptar l'oficialitat de l'alemany al costat de l'italià. Per tant, tot, i vull dir tot, està escrit en italià i alemany (i ladí en les zones que pertoqui). Si de cas en algunes zones només ho trobareu en alemany. Un bilingüisme que seguí un camí prou difícil i que ha anat seguit de la creació d'un sistema escolar separat on el contacte entre la comunitat alemanya-ladina i la italiana a demanat una llarga transició. De la separació total a l'aprenentatge dels dos idiomes han passat dècades. Avui tothom sap alemany, tothom n'ha de saber per a entrar a la funció pública, a la Universitat trilingüe de Bozen (anglés com a tercer idioma)... fet que ha generat una certa sensació de marginació per part dels italians. Ja no són els privilegiats (penseu que la divisió per comunitats lingüístiques és de 65% alemanys, 25% italians i 10% ladins i altres). Una certa depressió de l'amo colonial que veu com se li rebel.len els criats. Perquè, allò és Itàlia, no?

La veritat és que no caldria que fos Itàlia, perquè de fet en té poc d'italià. Però bé.

***

Per altra banda, hi ha d'altres fenomens curiosos. Per una banda, a partir dels 70 es feu un cens obligatori on cada ciutadà havia de situar-se en un grup lingüístic per a repartir així els càrrecs públics, etc., això al marge d'algunes problemàtiques, ha generat una pau social inesperada. A la divisió i establiment de quotes, ha correspost una integració dels sudtirolesos alemanys que han començat a conviure amb els italians. Per altra banda, l'alemany s'ha anat impossant pacíficament i per la força de la llei de les oportunitats i de la majoria per sobre de l'italià.

En segon lloc, una altra característica diferència l'escenari polític del Sudtirol del d'altres casos de conflicte polític o identitari com, per exemple, el català. I és que la immensa majoria dels sudtirolesos de parla alemanya voten massivament el Südtiroler Volkspartie (SVP) fundat el 1945 i que apareix com una formació conservadora aglutinant de tota la comunitat lingüística. Les formacions d'esquerra nacionalistes han fracassat una i una altra volta. Cas sorprenent de consens dins d'una societat moderna. En les darreres eleccions provincials el SVP obtingué el 48% dels sufragis mentre que la segona força es quedava al 14% (veure resultats).

***

No he parlat de la minoria dins de la minoria que són els ladins. Aquest grup de llengua barreja de llatí vulgar més influències alemanyes són el tercer sector de la població però sempre al costat dels alemanys. De fet, els seus parlants s'estenen a més zones ja fora del Sudtirol, al Vèneto, i a Suïssa amb el nom de romanx.

***

Alguns llibres interessants. Penseu que la bibliografia italiana és molt minoritària respecte a l'alemanya. Em limito a citar els llibres en italià que puc entendre però només cal entrar a una de les llibreries de la cadena local Athesia (abans Tyrolia) (en alemany i en italià) per a trobar interessants títols d'història del Sudtirol en alemany:

- Hilpold-Perathoner, I Ladini. Una minoranza nella minoranza, Bozen, Athesia, 2006.

- A cura de G. Ferrandi i Günther Pallaver, La regione Trentino-Alto Adige/Südtirol nel XX secolo. I. Politica e istituzioni, Trento, Museo Storico in Trento, 2007.

- Diferents Autors, Ettore Tolomei (1865-1952). Un nazionalista di confine. Die Grenzen des Nationalismus, Trento, Museo Storico, 1998.

- F. Volgger, Sudtirolo al bivio. Ricordi di storia vissuta, Bozen, Praxis 3, 2005 (ed. alemanya 1985)

- També és molt útil l'annuari estadístic del 2009.

Dues consideracions finals: ho podria haver explicat millor i, en segon lloc, el blog de moment no em deixa col.locar imatges. La segona part suposo que es solucionarà en breu.

Un arxiu normal. Deu ser que és un altre estat?

2010-03-18T14:57:00.005+01:00

L'Archivio Segreto del Vaticano

Als arxius vaticans (ASV) les excentricitats de la resta d'arxius de Roma despareixen. La veritat és que escric aquest post sota els efectes del quasi atropellament... però bé, Itàlia és Itàlia, i sembla que la naturalesa d'estat independent del Vaticà els immunitza per a molts dels problemes del país que els envolta. Això demostra que un italià pot ésser eficient...

Bé, com que aquest és un arxiu normal, on et porten els documents en 20 minuts (només 5 o 6 caixes) poques coses es poden comentar. Els treballadors van tots ben vestits, són silenciosos a diferència dels que treballen als arxius italians, no llegeixen revistes del cor, no criden, sembla que resten més de dues hores al seu lloc, no fan cares estranyes quan els hi demanes alguna cosa... Això sí, el preu de les reproduccions és abusiu, és increible. 0,60 € per cada Din-A4, si vols una fotografia pots arribar als 3 € per imatge. Mamma mia, o millor, Dio mio!!!! Amb aquest tarifes podran construir una altra basílica de Sant Pere!!!! Potser m'hauria d'erigir en un nou Luter laíc!!!!!

Per cert, per a qui vulgui saber-ho al Vaticà hi he estat investigant al voltant dels cercles catòlics catalans (Vidal i Barraquer, Trias i Peitx, UDC) durant la Guerra Civil per a ampliar el meu llibre "Sugranyes-Mascarnyes (1936-1940)" que a d'aparèixer a finals de 2010.

Una visió d'Itàlia: si el país pot anar millor, encara anirà pitjor

2010-03-18T09:30:00.003+01:00

Us enllaço amb una interessant entrevista a l'escriptor italià (Bologna, 1947) Stefano Benni apareguda a Vilaweb en motiu de la traducció al català d'una de les seves novel.les.

L'Andorra anterior als bancs i l'esquí en blanc i negre i amb una música inquietant

2010-03-10T12:04:00.002+01:00

A l'espera d'escriure algún comentari a la feina que he realitzat els darrers dies a l'Archivio Segreto del Vaticano, us passo l'enllaç de l'Arxiu Nacional d'Andorra amb les seves exposicions virtuals de fotografia del segle XIX i primera meitat del XX. Imatges fantàstiques i extremadament suggerents, sobretot si s'escolta la música de la pàgina: http://exposicions.arxius.ad/

Cansament... i sembla que no hi havia ningú a l'altre banda

2010-02-24T16:07:00.004+01:00

Aquesta setmana treballo a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna e Contemporanea di Roma. Unes instal.lacions una mica tronades i decrèpites. La veritat és que el material hemerogràfic de que disposen està prou bé, però la manca de sentit comú fa que la feina sigui pesada. Ja sé, ja sabem, ja saben, jo, tú i tots, que a Itàlia les normes són relatives. Són sempre elàstiques i semblen estar fetes per a no complir-les. Un esperit tal està a l'arrel dels increïbles problemes del país. De fet, la manca de pragmatisme, l'amiguisme, l'excès de xerrameca buida, són factors que provoquen una inactivitat total.

Bé, al que anava. A l'Hemeroteca en qüestió hi pots veure una llarga llista de diaris. Per a major comoditat els tenen en format paper i en microfilm. Però ai, si vols còpies les has de demanar a un personatge (home o dona) que arriba a les 13h. El preu 2,50 € cada full? Si, amb 10 fulls ja' t'has comprat un llibre, amb 100 t'has pagat un cap de setmana a L'Alguer, i amb 200 o 300 quasi que marxes a Nova York. La qüestió és que la màquina de microfilms té una impresora connectada però ai, és que s'ha de guanyar la vida l'empresa d'un amic, la filla de no sé qui... Home, amb aquestes tarifes, et surt més econòmic contractar algú per a que copii els articles a l'ordinador.

De fet, això és el que fan la majoria dels que veig per ací (copiar, fins i tot alguns a mà!!! Mamma mia). Jo, que no vull, ni puc, ni penso pagar aquestes xifres astronòmiques, emprenc una incursió en la italianització més absoluta. Primer pas: queixar-se i tocar els collons. M'indigno amb la cap de la sala, aquesta em passa per telèfon amb la cap de l'oficina de reproduccions (que deu fer si ja ho fa tot una empresa externa??). Aquesta em dona un permís per aquell matí per a fer fotografies (poques) amb la meva càmera digital. Així, des del dilluns fina a avui i demà, vaig fent fotografies. Em salto la norma inútil, discriminatòria i mancada de sentit comú. Quan algú em diu que pari de fer fotos, paro 5 minuts. I apa torne'm-hi.

***

Conec a un estudiant d'història que està fent una Tesi di Laurea (treball de final de carrera) sobre la Setmana Tràgica de Barcelona. Em diu que el seu director l'ha enviat a fer recerca bibliogràfica a Alacant i Madrid. Home!!! Dic jo!!!! Certament a la Univ. d'Alacant i a la BNE de Madrid hi trobarà molts llibres i materials, però el sentit comú no aconsellava dirigir-se a Barcelona??

***

Desecandeno una insurrecció de les càmeres digitals. De tant en tant algú desenfunda. El de la Setmana Tràgica ja han fet centenars d'instantànies. Jo en faig fins hi tot de la pantalla dels microfilms. Queda en línia davant dels armaris que tapen el camp de visibilitat dels funcionaris que llegeixen revistes i altres.

***

Excepte un funcionari no gaire simpàtic (jo tampoc ho sóc de fet), la resta ni s'inmuten per les fotos digitals. Avui fins i tot n'he fet amb el de l'empresa de reproduccions al davant. Ningú diu res. Les normes són pura decoració, ningú creu que s'hagin de complir. Tothom creu que es poden superar o saltar segons el propi criteri.

***

Mirant la TV cada dia entrebanques amb un o altre cas de normes-cadàver o lleis de broma. Ahir un reportatge explicava la compra de vots a Sicília a canvi de l'extensió de certificats d'invalidesa. Sembla que una part important dels escons de l'Assemblea Regional es decideixen d'aquesta manera. En un altre canal una dona explicava com es poden comprar els vots al tronat festival de música de San Remo. De tant en tant l'expresident de Parlamat surt dient que no té cap quadre de valor per a pagar el forat milionari que va deixar a l'empresa. Poc després els Carabinieri troben 5 Picasso, 2 Manet, 1 Modigliani i 1 Van Gogh al lavabo de casa de la germana, de la tieta de l'àvia de la sogre del seu avi. La família ho és tot. Ja ho diuen "la goia di stare insieme".

***

Sóc com un italià? Un fora de la llei? Home, amb aquestes lleis sí! No si al final els justificaré!!!

***

El cap de setmana passat visita familiar. Discutim si la vida és complicada o ens la fem. Després d'haver viscut 4 mesos a Itàlia, de barallar-me amb els funcionaris i de conèixer el funcionament del país, sentencio: la vida és raonablement fàcil (per a un europeu de classe mitjana), però a Itàlia se la compliquen infinitament. Crec que hi troben un extrany plaer.

Hi ha algú a l'altra banda?

2010-02-18T19:39:00.006+01:00

S'acaba "Front Page" amb Henry Fonda, feia setmanes que la tenia al cap.

Llegeixo amb veritable delit les memòries del diplomàtic italià Daniele Varè, Il diplomatico sorridente (1900-1940), Verona, Mondadori, 1941. Un extraordinari testimoni de la primera meitat del segle XX i un seguit d'anecdotes que ens expliquen la vida de la diplomàcia europea d'aquell període. Dels funcionaris diplomàtics destacats a l'estranger i en els períodes en que resten al seu Ministeri d'Afers Exteriors.

En un episodi, i mentre explica la seva missió a la Xina del 1914, Varè cita "Il Manuale del Perfetto Diplomatico" i diu:

"Una representació diplomatica a l'estranger pot tenir com a Cap de la Missió l'ambaixador més expert del món. Però la seva obra no podrà ser profitosa, se l'arxiu no és mantingut amb ordre." I segueix citant una anècdota en la que explica que a l'Ambaixada d'Itàlia a París hi havia un cartell que deia:

"Per fer l'arxiver, és necessari ser un home intel.ligent.

Un home intel.ligent no fa mai d'arxiver."

Avui a l'Archivio Centralle dello Stato de Roma he anat madurant la meva visió de l'arxiu. La veritat és que només hi manca una bona banda sonora. Amb una música suau, de pel.lícula plàcida. De fet, els funcionaris de l'ACS són molt musicals. Desconec si afinen o no, però cantar canten i xiular xiulen. Des de l'entrada, l'home amb corbata i ben vestit que et dona la clau de la guixeta entona algun cançó que té al cap mentre mira la Rai24 ore. Arribats a dalt algú canta una mica, mentre que la majoria parla amb megàfon. Això em dona la solució a l'enigma de la sordera romana, eh?

Les caixes demanades estan al lloc que toca. Allà posades de la millor manera per a que els documents es destrueixin. Coi, tants esforços de la policia política feixista per a seguir aquest o aquell "sovversivo" i uns quants arxivers o aprenents d'arxiver, van destruint dia a dia, mil.limetre a mil.limetre els documents. Bravo! El públic s'aixeca i esclata a aplaudir! Maestro!!!

A la sala, al palcoscenico, les dues tenors vigilen... però que "controllano", ai no, si, com?, "da vero"? Si, llegeixen revistes del cor enlloc de controlar als pèrfids investigadors!!! Dues dones, a vegades un home i les menys uns "schimia"-mico. Estan en parelles per a poder comentar aquella foto, per a no aborrir-se, com les parelles d'animals als zoos. Elles cobren un sou públic per a fer aquell "mestiere": repassar les revistes del cor "ogni giorno". A dins xerren dos o tres homes, un altre passeja amb l'ipod possat. Tenen unes 150 caixes de documentació ja consultada per a tornar a l'arxiu però no estan interessats en baixar-la. A voltes, quan han acabat de llegir el diari gratuït, quan han mirat el sostres prou per a perdre-shi, per a començar a dubtar de la seva pròpia existència... llavors decideixen baixar dues o tres caixes. Les agafen com els manuals del destructor de papers exigeix, per la corda que les tanca i que va tallant el paper.

A l'entrada de la sala de consulta, mentrestant, les "dottoresse" criden, parlen, fan broma. Alguna explica, no sense cert rubor, la seva ludopatia. Les altres l'animen a l'espera del premi preat. Algún telèfon sona, "Mamma?" D'altres prenen l'auricular per a trucar a la tintoreria. Quan s'acosta un investigador fan un pas enrera i, en posició de precaució o de cambrer que fa veure que no a vist el client, intenten cohibir-lo. Que no em demani res, pensen cap a dins, Tantricament, vull dir.

A l' "Ufficcio Cassa" el que cobra per les còpies dels documents, digitals, fotocopies, al carbó o retrats a l'oli, maleeix els ossos de cada client que entra. "Catzoooooooooo" Escriu tres o més vegades el fons del qual es fan còpies. Evidentment, aquell funcionari no ha estat dotat amb el do de les llengües. No entén cap cognom o nom que no sigui italià, inventa, interpreta, i sempre, sempre, s'equivoca. Jo, tú, ell o qualsevol, li llegeix el nom a poc a poc, com un idiota, lletra a lletra i ell "sbaglia". Gonzàlez sembla que acaba amb S. S de Segur? Si, home, si.

Ara que ho penso no sé si algú deu tenir un títol d'arxiver per aquí? Però això ens portaria a la cita de Varè perquè si ningú té aquest títol potser és que tots són molt llestos i jo un pobre desgraciat. Però si el tenen és que estan prou lluny d'una intel.ligència humana mitjana i en contacte amb algúna branca de l'evolució que es va perdre fa milions d'anys. No sé, ja se sap que les cites tenen un doble tall.

La Biblioteca de Josep Termes

2010-02-17T15:43:00.003+01:00

Veure les biblioteques particulars dels historiadors sempre és una cosa interessant. Sobretot dels que tenen una certa edat, ja que amb el pas dels anys han acumulat un fons bibliogràfic considerable i, en alguns casos i temàtiques, millor que el de les biblioteques públiques. De fet, a Barcelona ni han unes quantes que són un veritable museu. En aquest sentit, el que més fa patir, és la política de l'administració de no voler acceptar grans donacions de llibres i altres materials, provocant la dispersió de grans fons. Qui no ha comprat de vell un llibre i hi ha trobat que era de la biblioteca d'aquella persona o entitat. De fet, cada cop veig més clara la política d'un amic que afirma que cal comprar-ho tot. Això sí, tenint present que també hi ha biblioteques i, sobretot, que Internet ens està cada cop més, aportant més i més obres digitalitzades.

En aquest cas, Vilaweb ens permet veure per dins la biblioteca de l'historiador Josep Termes (1936). Per a veure el vídeo prémer aquí.

La veritat està a la premsa? Cambó líder d'una Catalunya comunista independent?

2010-02-13T17:45:00.005+01:00

Corriere della Sera, 23-VIII-1936

Sóc un malalt de les Hemeroteques. De fet, sóc conscient que "la veritat no està als diaris". Potser no està enlloc, és a dir, que totes les fonts es poden "equivocar" intencionadament o per manca de dades fidedignes. Els llibres, els testimonis orals, les imatges, tot pot provocar punts de vista i anàlisis esviaixats.

Avui he pogut anar per primer cop a l'Hemeroteca de la Biblioteca di Storia Moderna i Contemporanea di Roma. Hi tenen una bona col.lecció de premsa, això sí amb alguns buits sorprenents. És, sens dubte, un bon lloc per a treballar: petit, amb pocs llocs, et porten els diaris en pocs minuts... Això si, aquesta propera setmana estarà tancada per "spolverare". Netejar, si! Una setmaneta, però bé, no ens queixem!

Al que anava, tot pot mentir. Mirant el "Corriere della Sera" dels primers mesos de la Guerra Civil en busca de notícies sobre Catalunya hi trobat una d'aquelles perles que fan gràcia i que caldria comprar de vell per a emmarcar. En una notícia del 23 d'agost de 1936 que portava per títol "Si accentua il separatismo catalano", i citant una informació arribada de Lisboa a través de suposades emissions de la Ràdio de Barcelona es deia la següent circumstància del tot increible: "Alle 15 di oggi è stato proclamato in Catalogna un regime proletario sovietico sotto il controlo supremo del signor Cambó."

Òstia, i si el suport de Cambó a Franco hagués estat només una manera de camuflar els seus objectius comunistes? I si el líder de la Lliga era un agent de Stalin? Era el cap de la Kominterm a la península Ibèrica? El futur president del Soviet català? Penseu, els seus quadres al Museu Nacional d'Art Burgés de Catalunya. Francesc Cambó i Batlle, el primer líder del comunisme català independent.

Només un error d'informació o de nom d'alguna persona que en el trànsit de Barcelona a Lisboa i Roma va confondre's una mica. O un error intencionat? Qui sap?

La felicitat dels tontos

2010-02-12T12:08:00.008+01:00

Roma, 12 de febrer de 2010

Ja ho diuen que la felicitat dels tontos és fàcil d'aconseguir. Avui no semblava un dia gaire propici però sembla que subestimava la meva pròpia tonteria. De fet, avui era d'aquells dies que, si més no el que escriu, s'acaba cagant en tot. La companya de viatge a Catalunya, el gos malalt i, com a conseqüència, l'historiador present tancat a casa controlant els ritmes gàstrics de la bèstia. Però els tontos com jo, presumeixo que no sóc l'únic, som feliços amb poca cosa.

Fa uns mesos ens deien que feia 25 anys que no nevava a Roma. Quasi quan jo no havia nascut. Avui aquesta dada s'ha trencat i a nevat abundantment a la capital italiana, vaticana, caòtica i fantàstica. Tot s'ha girat com un mitjó, l'eufòria de la neu inesperada ha inundat la ciutat... La veritat és que tot ha quedat fet un pasticcio però més fàcil era prendre-s'ho amb alegria, no? M'he vestit, he decidit agafar el dia de festa i no treballar. He equipat el gos. De fet he intentat fer una teràpia de regressió: ell que és mig huskie, malamut, en definitiva alguna bèstia siberiana, alaskasiana, escandinava... a veure si la crida de la selva li arreglava els problemes interns. Sembla, de moment que tot ha funcionat. Jo, amb els peus banyats per la neu desfent-se, i el Montag (tot i ser divendres) em anat a fer el giretto de rigor fins al Vaticà. Tots eren feliços: els libanesos de la Fruteria Emo gaudien de les fruites plenes de neu, la gent feia fotos a destra e sinistra i jo anava escoltant els millors èxits del jazz africà a l'Ipod. La ciutat semblava Helsinki, Toronto o Novosibirsk... no sé quina preferiria. Les trompetes, saxos i veus africanes anaven sonant i els peus es banyaven, no mullaven, cada cop més. Tot em recordava a les platges de Corfú, a Grècia, amb l'aigua congelada... Els tontos erem feliços, els turistes feien cua als Museus Vaticans amb alegria... El govern Berlusconi potser pensava en aprovar una amnistia de qualsevol tipus per a celebrar la nevada... La Protezione Civile organitzava festes, pagades amb diners públics és clar, per a congratular-se de l'arribada de la neu!!!
Els tontos sentiem acords del continent negre... Que fàcil que seria tot amb una banda sonora com aquella, a tres veus, en mandinga, en suahili... la, la, la, african jazz... La felicitat tonta o els tontos feliços, allò si que seria vida!!!

Novetats que sospito poden interessar a "qualcuno"... si més no a mi

2010-02-06T21:03:00.012+01:00

Benvolguts,

heus aquí una llista de llibres que he anat veient darrerament per Roma i altres ciutats que m'han semblat prou interessants per a donar-ne una nota al blog:

- Daniele Menozzi, Chiesa, pace e guerra, Bologna, Il Mulino, 2009, 25 €

- Peter Molloy, La vita ai tempi del comunismo. Interviste vent'anni dopo, Mondadori, 2009, 20 €, 264 p.

- Riccardo Calimani, Ebrei eterni inquieti, Milano, Mondadori, 2009, 10 €, 356 p.

- Sander L. Gilmani, Il mito della inteligenza ebraica, Torino, Utet, 2009, 20 €, 304 p.

- Dalbert Hallenstein, Giorgio Perlasca. Un italiano scomodo, Chiarelettere, 2010, 14 €

- Devra Davis, La storia segreta della guerra al cancro, Torino, Codice edizione, 2008, 35 € (ed. original The secret history of the war on cancer, 2007).

- Mario Geymont & Giampero Mele, Il rinascimento del Baltico, Sandoteti editore, 2009, 14 € 128 p.

- Dove la vita si nasconde alla morte. La guerra d'Etiopia raccontanta de un soldato nel "Diario del mio richiamo" di Elvio Cardanelli, Sutri, Davide Ghaleb Editore, 2008, 20 €, 608 p.

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri. Les restes d'una investigació

2010-02-01T18:03:00.007+01:00

Un dia a l'arxiu d'Affari Esteri

Roma. Cipro, 1 de febrer de 2010.

M'aixeco tard, però per casualitat i favorable conjunció astral arribo a l'estació just quan arriba el bus n. 32 just. Arribo a les 9h en punt a la Farnesina, no he d'aguantar els 10 minuts de sempre abans de poder entrar a l'arxiu. Esquivo el funcionari que sempre pretèn tocar allò que no sona i dono el passaport al que té cara de "simpatico" com diria Giorgio Gabber. Cap problema, la "lettera d'invito" no li interessa gens ni mica. Prenc el paper d'entrada. Al detector, el policia (un de tants en aquest país) està xerrant, el detector de metalls i altres tarda dos minuts a fer passar la meva motxilla. "Che palle!!" Passo el control, davant meu un suro convida a tot funcionari a anar de públic a aquest o aquell programa de tele. Apa tots als múltiples debats polítics que no fan res més que repetir-se.

Entro a l'ASMAE, com quasi sempre no hi ha ningú. Podria fugir amb milers de documents. Com algunes vegades, avui també s'han equivocat hi han col.locat les meves "buste" a l'estant d'algú altre. Collons home, el 34 és ben clar!!!! Però ja se sap que abans de desesperar-se s'ha d'optar per l'error. Per tant, trobo les caixes. 15 minuts i arriba la funcionaria que camina com els de "Mars attack", flota, no fa soroll. No és asiàtica, però fa oposicions per ésser-ne: no obre els ulls! Vaig a bucar la "chiavetta", deixo la motxilla a la taquilla, torno i ja està dormint a la seva taula. Mentrestant, les 3 "dotoresse" de l'arxiu és mouen amunt i avall sense objectiu concret.

Avui no hem demanen si he firmat el llibre de registre de l'entrada. De fet sembla la seva única ocupació. Som només 5, sort perquè sinó es possaríen nervioses i començarien a demanar que reservessim lloc: "solo ci sono 16 posti!!!!" Miro les caixes, faig les fotos dels documents que vull. Cap problema. La batèria de la punyetera càmera s'acaba, l'he d'endollar i aquest arxiu té uns endolls dels anys 20 del segle XX. Quanta modernitat!! De fet, a Roma la modernitat estètica aplicada a un establiment només la pots trobar al McDonald's o al Burger King. Bé, potser les llibreries Feltrinelli...

Són les 11h, acabo de copiar un document per a un llibre que estic coordinant amb un altre amic historiador. Me n'adono que la numeració de les caixes que em vàren fer utilitzar fa tres anys, ara és una altra. Els inventaris estan escrits amb numeracions a mà. Fet que provoca que el dubte sempre t'assalti. Aprofito l'estona per a mirar d'altres inventaris tot esperant que arribin les capses de demà per a aprofitar, quan no em vegi ningú (de fet ningú mira o no hi veu gaire) per a consultar-les i estalviar-me anar-hi demà.

Mentrestant, arriba el típic i tòpic professor o altre italià d'edat avançada que s'estil.la ara de dir. Entra cridant a tot i a dret preguntant si hi ha algú. Aquí la gent et pregunta o demana això o allò sense les fòrmules clàssiques de cortesia (disculpi, per favor, perdoni). La pregunta és llençada directament, sense saber si va per tú o no? L'home entra al despatx de la dotoressa en cap, després surt acompanyat de la "comessa" asiàtica que li explica el funcionament d'alguna art marcial o tècnica sexual de l'extrem orient. L'asseu, quasi bé, a la cadira i està a punt de possar-li el pitet. L'home parla amb veu forta, desagradable, molesta, i l'ipod no té batèria (i el cable està a casa). Per sort es calma, algú li ha tirat una galeta o un tros de botifarra.

Arriben les caixes de demà, espero 5 minuts i les vaig a buscar, les consulto i les deixo al meu 34. Hi trobo el paper de quan en Carrubba va demanar-ne una, la n. 779 del Gabinetto del Ministro 1923-1943. Faig les peticions pel dimecres i apa cap a casa, són les 13,10h

Surto de la Farnesina, arribo a la parada del 32. Un avi creua els 4 carrils sense mirar enlloc (o més, aquí no hi ha línies). No m'extranya que cada dia hi vegi algún accident en aquell lloc en concret. El sentit comú, el menys comú dels sentits, fa dècades que va dimitir a Itàlia. A la parada de Metro d'Ottaviano un cartell de Vittorio Sgarbi, llàstima que no tingui veu. Ja estaria cridant. Arribo a casa, m'espera algúna delicia culinària i, per sort, l'Sgarbi no esta "urlando" a la TV.

Les restes d'una investigació

En Carrubba no és cap personatge històric, es tracta simplement d'un doctorand que vaig conèixer a la Farnesina el 2006. Feia dos anys que hi anava cada dia a fer les seves seleccions de documents de la interevenció italiana a la Guerra Civil Espanyola -en aquells moments la "comessa" asiàtica era substituida per un simpàtic home que "s'asomigliava" molt a Ossorio y Gallardo-. Tornant a en Carruba. Primer les seleccionava hi posava un paperet i després a fer fotos. Procés lent, lentíssim, a l'estil del nadador Eric Moussambani. Amb tota probabilitat la beca que tingués es deuria acabar abans que la seva recerca (encara que trobo algunes ressenyes seves i participacions en congressos i volums col.lectius). Als arxius cal anar de cara a barraca, "per Dio"!!! Això sí, em va anar molt bé la seva presència en aquells moments, així podia veure les capses que demanava jo i les que ell demanava: 4 al dia, ui!

Com podeu observar a la imatge de sobre aquestes són les restes de la investigació. Al marge queden els CD i les memòries externes on hi són emmagatzemades les més de 10.000 fotos digitals que he fet els 3 darrers mesos. Només pensar de mirar-les totes per a treballar-les ja em fa patir.

Com en totes les recerques, estic a punt d'acabar la feina a l'ASMAE. I me n'adono que sempre torno una segona vegada sobre tots els temes: diputats, consolats, Ossorio y Gallardo, Companys... Serà que no quedo satisfet de la feina feta? Poder si. La veritat és que no sóc d'aquests que pot aguantar un tema 10 anys.

Tot, sembla que tot, es pot desdramatitzar?

2010-01-27T22:49:00.010+01:00

Sinagoga de Roma (1901-1904)

Fotograma de "Train de vie" (1998) de Radu Mihaileanu

A Itàlia, país amb paradisos fiscals municipals i duanes dins de les seves fronteres i que consti que no parlo de San Marino o el Vaticà, certament la TV instrueix si et deixes. Precisament aquesta setmana, i avui especialment es celebra -o commemora?- el dia de la memòria en referència a la Shoah. I dic que instrueix perquè al ja habitual repertori de documentals sobre les barbarits nazis avui s'hi afegeix una programació especial de canals públics i privats dedicats al tema (que haurà fet Tve o Tv3?, poc o res). De fet, aquests darrers dies he fet una certa immersió ebraica. Fa uns dies visita a la Gran Sinagoga de Roma, obra certament curiosa de principis del segle XX. Primera entrada a un temple jueu que encara és utilitzat pel culte. Visita molt recomanable per a tot visitant a Roma. Per altra banda, hi trobo una de les poques referències als jueus catalans que foren expulsats el 1492. I és que quan es parla de Sefarad, dels jueus dels regnes hispànics expulsats a finals del XV, sempre es diu "y aún existen judíos que hablan castellano." (desdels íbers fins als jueus, a Ibèria, tothom és español en el sentit ñ de la paraula). A la Sinagoga de Roma t'expliquen amb normalitat que fa cinc-cents anys hi havia 5 sinagogues a la ciutat entre les quals una de castellana i una de catalana. Fins i tot es conserven interessants parts del temple català al museu. "Haberlos aylos", per tant!

Tanmateix, volia llençar un interrogant a qui sigui: es pot desdramatitzar tot? Ho dic perquè aquesta tarda he vist la fantàstica pel.lícula "Train de vie" (1998) (per un bon resum en imatges) del director romanés, Radu Mihaileanu en el que la Shoah hi apareix amb un to certament irònic, divertit i, definitivament, intel.ligent. I situo aquest darrer adjectiu en comparació amb "La vita è bella" (1997) de Benigni, obra esperpèntica, al meu criteri. De fet, el director romanès envià el guió a l'italià que rebutjà la seva possible participació i, a ulls del primer, li robà la idea o el concepte més que el guió en qüestió. Això sí, sort que Benigni refusà la proposta perquè el film haguès perdut tota la intel.ligència que destil.la. I encara, cal remarcar certs moments Kusturica de bella factura. És de persona educada agraïr als que t'aporten alguna cosa, així que multumesc!!!

No comento res de les explicacions, sempre fascinants, sobre els ritus jueu. Tot em sembla, religió en terme general, una veritable... tot serà, però, que en algún moment el salvavides emocional i irracional que aporta a alguns em sigui necessari. Ai, quanta angoixa, per Déu!!! (sigui el que sigui o el que no sigui)

Coi, i tant fàcil que és dir les coses tal com són! O preguem pel benaurat Bettino Craxi!

2010-01-21T23:25:00.008+01:00

Paro de llegir Joaquim Civera, Lleó XIII i la qüestió social, Barcelona, Barcino, 1927. Miro a Rai Due el programa Annozero: debat al voltant de l'expremier italià Bettino Craxi (mort ara fa deu anys), la corrupció a la política italiana i el concepte de polític en general. De fet fa 15 dies que Craxi copa els programes de debat polític i documentals de la TV italiana que no són precisament pocs. Als carrers de Roma la cara de Craxi, amb les seves ulleres d'aiatolà iranià, inunden els murs. Napolitano li dedica una carta oberta, Berlusconi el recorda, homenatges per aquí i per allà. Recordo: home comdemnat per corrupció i fugat a Tunisia.

Però resulta que estava perseguit, com ara Berlusconi, per la primera, única i crec que segurament extraterrestre classe judicial italiana. I és que en aquest país, el polític que és investigat i processat per delicte algún, sempre té l'argument d'esgrimir la persecució judicial. Berlusconi, en aquests moments, i ja fa anys, aporta l'element extraplanetari italia: els jutges són tots comunistes, amb cua i banyes. Són de les Brigades Rojes, bolxevics, stalinistes, van de vacances a Pyongyang, endossen samarretes interiors amb la cara de Lenin, le "mutande" vermelles, i posen als seus fills noms com Vladimir, Iòsif, Palmiro, Nikita, Fidel... Certament, els meus coneixements del personal judicial són escassos però aquesta no me l'esperava: Tots els jutges comunistes???!!! Òstia (Antica, molt maca per cert), així no tenim res més que denunciar falsament tota la dreta (extrema, moderada, cristiana,....) i els comissaris polítics judicials ja faran la seva part?

Aquí, la relativitat dels delictes i de les corrupteles sempre està present. Home, ja ho deia Craxi a principis dels 90, "tutti lo facevano", referint-se al finançament il.legal del PSI. Home, si tots ho feien, seria qüestió de processar-los a tots o de canviar les lleis. O no, potser si tots ho feien, i amb bona lògica italiana, caldrà mantenir-ho home. Que la tradició no es perdi, que ja se sap que el costum fa llei.

Però aquí és on vull anar a parar. A "Annozero" parla el periodista i filòsof, Paolo Flores d'Arcais, persona important en tant que té dos cognoms!!! I diu veritats que fa anys que espero sentir de boca dels polítics catalans, espanyols i, ara, italians. I diu: "No calen diners a la política." Perquè s'han de gastar milions d'euros en campanyes que es podrien fer a la TV, Internet i espais públics? Cony, ara coi ja és massa poc, tota la vida que ho dic!!! Abans de nèixer hi tot!!! Calers no en calen per a presentar-se a unes eleccions!!! És que el debat és fals!!! Que si estàn mal finançats els partits, que ai pobres diputats que cobren poc, que es pujen el sou a la primera sessió de la legislatura... Home, i dona, limitació de mandats ja, prohibició de despeses econòmiques brutals de diners públics per a empastifar les ciutats i parlar sense dir res. Facin un programa electoral, el penjen a Internet, surten dos o tres cops a la TV, i la gent a decidir.

Gestionin els diners públics pel bé públic, amb idees de dretes o d'esquerres, però deixin de gestionar pel sol plaer de "gestionar" els diners i així col.locar-me, col.locar els meus amiguets i, home, si tots ens col.loquèssim amb una L molt llarga encara. No creein escoles de col.locació de quadres dels partits!!!! A no ser que tot sigui més senzill, i al cap i a la fi, els polítics siguin llangardaixos d'aquells de la sèrie V que volen dominar el món. Per la seva salut espero que no menjin hamsters. Com a mínim passint-los per la paella i no facin sushi que deu ser indigest.

Mentrestant, Gasparri, del PDL, crida uuuuuuuuuuuuuuuuu!!! I és que les veritats fan mal!!!! I quin mal que fa també veure els del PD a un o altra cambra italiana amb els seus collarets de perles, els seus vestidets...

Sento Joan Saura a Rac1... fa uns dies... encara més mal... fa una pausa... menja un hamster.. rotet d'educació multicultural... Òstia, tota una vida col.locat en un càrrec rera un altre! "És que és d'elecció popular i el poble em vota." Com dirien a Itàlia, amb certa gratituitat: "Vergogna!!!" No pot ser bo per la salut mental de ningú estar 10-15-20-25-40-50 anys en càrrecs públics polítics. Jo crec que aquesta gent leviten, viuen en una via làctea diversa... Els seus problemes són uns altres... Ves que no siguin una branca que s'ha desviat de l'evolució de la raça humana. O són una raça superior, perquè ens estan prenent el pèl fa molt de temps!!

Coperto, brodo, pane e vino: 410 Lire. De les troballes dins dels llibres de vell (de Porta Portese en aquest cas)

2010-01-18T15:44:00.006+01:00

A vegades és més plaent, per a un malalt dels llibres, trobar "paperets" i altres coses dins dels llibres de vell que no pas el mateix volum en qüestió. Potser és només cosa meva, però que hi farem. En aquest cas, en un dels múltiples reculls de discursos de Mussolini que es varen fer, i que vaig comprar per 2 € al mercat de vell de Porta Portese de Roma el diiumenge passat hi vaig trobar una mica de tot (i de diferents anys). Fins i tot una nota d'un restaurant d'un dinar o sopar de 410 Lire: Coperto, Brodo, Pesce e Vino.

A la 7 fan "Anni Ruggenti" (1962). Un film di Luigi Zampa. Con Nino Manfredi, Linda Sini, Gino Cervi, Michèlle Mercier, Gastone Moschin. Angela Luce, Carla Calò, Salvo Randone, Dolores Palumbo, Mario Pisu, Rosalia Maggio, Alfredo Rizzo, Anita Durante, Mario Passante, Giulio Marchetti, Lino Crispo, Luigi LeoniCommedia, b/n durata 110 min. - Italia 1962.

Apa a riure una mica del Ventennio: Nel 1937 arriva in una cittadina pugliese (Ostuni, Brindisi) un giovane assicuratore che per un equivoco è scambiato per un gerarca in incognito, inviato per una ispezione, e colmato di attenzioni e favori. La trilogia satirica sul fascismo di Zampa, scritta da V. Brancati, morto nel 1954, diventa quadrilogia con questa commedia, sceneggiata da E. Scola e R. Maccari, inclini a raccontare una storia del passato con l'occhio al presente. Il lontano modello è L'ispettore generale (Revizor, 1836) di N.V. Gogol. Mette in valore Manfredi e il suo duttile gioco di rimessa e una compagnia di bravi attori tra cui spicca S. Randone.

La Veu del Diumenge (1934), Suplement de La Veu de Catalunya

2010-01-17T19:17:00.002+01:00

De curta, però sense cap mena de dubte, interessant vida "La Veu del diumenge. Suplement gràfic de La Veu de Catalunya". El Dipòsit Digital de Documents de la UAB ens permet consultar aquesta publicació i moltes d'altres de temàtiques diverses .

"De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República," novetat editorial d'Arnau Gonzàlez i Vilalta

2010-01-17T19:07:00.005+01:00

En breu es posarà a la venta el meu darrer llibre publicat, que no escrit: "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2010. Més endavant, quan estiguin disponibles, afegiré els links pertinents de l'editorial, al portada i contraportada i l'índex.

Es tracta d'un anàlisi de les campanyes electorals que va desenvolupar Joan Estelrich a les comarques gironines entre 1931 i 1936 i en les quals va obtenir l'acte de diputat a Corts. I ho analitzo a través de la pròpia documentació del mallorquí. Un material conservat al seu ric arxiu personal en el què podem seguir tots els detalls de la campanya, la precampanya i la postcampanya.

Ordenat en ordre invers, és a dir, situant primer els comicis de 1936 i els que ens ofereixen més dades, seguit de 1933 i 1931. Una documentació que ens detalla els costos materials, els contactes llocals i comarcals, els interessos que s'intentaven moure a través de cartes a rectors, propietaris agrícoles, editors, etc. Alhora que podem veure i conèixer els esborranys de certs manifestos electorals, la preparació i infrastructura de que disposava Estelrich i la seva visió de la circumscripció gironina.

Un llibre que resulta d'una documentació original, interessant i curiosa que, espero, que interessi als lectors.

LIFE (1936-1972) a la xarxa i lliure

2010-01-16T08:37:00.005+01:00

En aquests diferents links podreu consultar la revista nordamericana LIFE digitalitzada per Google Books: 1936-1939; 1940-1944; 1945-1950; 1950-1955; 1955-1960; 1960-1965; 1965-1970; 1970-1972

A la llista de recursos hemerogràfics del blog quedarà com un sol link on caldrà escollir la franja cronològica que es vulgui.

Tots els camins condueixen a Roma... en més d'un sentit

2010-01-10T17:25:00.018+01:00

Fossat de Castel Sant'Angelo a Roma

A Rete 4 fan "Cleopatra"... primo e secondo tempo. Acabo de llegir el llibre de Vittorio Lojacono, Alto Adige-Südtirol, Mursia, Milano, 1968, 284 p. Interessant explicació, a data de 1968, del conflicte armat i identitari dels territoris austríacs que passaren a Itàlia després de la derrota de l'Imperi Austrohongarès del 1918. Interessant temàtica que només coneixia per sobre. Realment il.lustratiu de diverses qüestions. En primer lloc, és indubtable que els territoris que resten entre dues cultures, dos estats, etc., en certa mesura es poden considerar rics, poden fruïr de dos idiomes o cultures sense esforç. El problema és que a volotes, la majoria d'elles, una de les dues cultures és constreta a desaparèixer. En aquest cas, per als italians el Südtirol esdevingué l'Alto Adige i, per tant, era necessari italianitzar-lo. El Ventennio feixista mussolinià ho intentà, però sembla que sense gaire èxit... després anades i vingudes, amb Hitler pel mig, plebiscits, emigració a l'Àustria annexionada per l'Anschluss... i tornada a Itàlia el 1939 o el 1945... Certament una història molt interessant, un xoc cultural, italoalemany (potser amb una certa comparació al Ticino italià dins de la Suïssa majoritàriament alemanya). Un xoc que per alguns semblava impossible de solucionar, si ens atenem a la definició que el 1919 feia Franco Ciarlantini del càracter dels tirolesos en comparació als italians (p. 29): "El tipus prevalent té en gran part la linia de la mentalitat alemanya, es pren seriosament qualsevol cosa, com l'alemany; no tolera la desorganització, la superficialitat, el desordre, la lleugeresa; és insistent en la meticulositat fins a esdevenir grotesc; pren molt seriosament la religió, buscant-hi especialment un sentit de moral social [...]; és precís, puntual fins a l'automatisme, intolerant mentalment per tot això que surt de les seves tradicions [...];" Sorprenent, en aquest punt, la lectura de la posició de l'autor del llibre del 1968: es pregunta sovint, que volen aquests austríacs? Tot i donar la raó en part als tirolesos, no entén el perquè de la seva negació a esdevenir italians!! Sens dubte que quan un país, estat, poble, monarquia, etc., pot, la venjança està servida: els italians, o més ben dit, els piamontesos, venecians, milanesos, etc., odiaven els austríacs per la seva dominació del nord i centre del belpaese, i quan l'hora fou arribada la vendetta no es feu esperar. Ja ho deien molts observadors del moment: "això de ficar-nos 300.000 alemanys a dins, amb un retroterra tedesco de 80 milions no pot ser bo". Certament no és el mateix absorbir una minoria sense estats independents de la mateixa cultura darrera que una que té milions de companys de llengua i cultura en Estats, i no precisament poc poderosos, al seu costat.

Però, d'aquesta diferència en podria haver sortit quelcom de bo, o no? De la suma de les característiques (o tòpics) germànics i italians (tantes d'altres sumes, zones intermèdies, de frontera)? Certament, com deia, aquests territoris hi poden guanyar si uns i altres saben respectar-se. Tanmateix, com feu el feixista Tolomei als territoris guanyats per Itàlia el 1918, la bogeria de certs arguments historicistes començà a trencar qualsevol opció de happy end. Tolomei argumentà que aquells tirolesos eren romans-llatins-italians germanitzats i que calia tornar-los a la mare pàtria. Italianitzar-los, després del "ara a fer italians", venia el "ara gratar i excavar" que tornarà a sortir la veritable naturalesa. Com Prat de la Riba demanava buscar en els substrats, com certa historiografia espanyola que veia en els íbers els primers espanyols, com alguns blavers valencians que posaven en boca musulmana les primeres paraules catalanes enllà de la Sènia... La història es manipula a voluntat! Encara que, per altra banda, la història és total i absolutament dinàmica. El que ahir era austríac, avui és italià, demà eslovè i, qui sap, si demà passat una extensió de Leichenstein!!! Són criticables les imposicions a la vista dels nostres ulls del 2010 (millor no mirar enrera perquè els anys passen que fa por i feredat!!!). Però la història de la humanitat s'ha fet a base de conquestes militars, imposicions culturals i lingüístiques. De fet, fa anys que lamento que l'Imperi Romà no ocupés la totalitat d'Europa o del Món! I encara més, lamento que els bàrbars, pobles germànics i altres amics no adoptessin el llatí i en deixessin una llengua similar a la nostra!!! Ahhhhhhh!!!! Com podeu comprovar, tot i admirar l'esforç intel.lectual, defenso a ultrança el pragmatisme i la facilitat. Ja ens ho complicarem després! Com si els que parlem llengües romàniques ens entenguessim gaire, no?

Caldrà llegir més sobre la qüestió del Sudtirol. Per sort, les coses han canviat (però el conflicte resta allà, i 2), des del terrorisme alemany dels 60' del segle XX i el feixisme italià anterior. De moment preparo una propera expedició d'uns dies a conèixer el territori i buscar material, certament no molt àmpli i, evidentment, en italià (alguns exemples: 1, 2. o 3). L'alemany el deixaré per a la propera reencarnació. Tanmateix, podeu consultar alguns diaris en llengua alemanya (com el Dolomiten, i encara, molts d'altres de la primera meitat del XX digitalitzats) o algunes pàgines institucionals (Provincia Autònoma de Bozen-Bolzano o la Free University of Bozen-Bolzano). D'altres de partits del país (SVP, o el PD-Sudtirol-Alto Adige , o el UFS, o una llista general de partits). Per a premsa en italià veure, per exemple, L'Alto Adige o L'Adige -que ja engloba també el Trentino, altra qüestió polèmica.

D'altres elements encara concorren a fer més rica la qüestió com l'existència de la minoria ladina.

Pere Anguera (1953-2010)

2010-01-04T23:27:00.003+01:00

Pere Anguera i Nolla
Reus, 18 de novembre de 1953 - Reus, 4 de gener de 2010

Historiador. Professor de la Universitat Rovira i Virgili, d'on era catedràtic des del 1992. Especialitzat en el segle XIX català i, en particular, en els estudis sobre el carlisme i els orígens del catalanisme. És autor de les obres: La burgesia reformista. Reus en els fets de 1868 (1980), Economia i societat al Baix Camp a mitjan del segle XIX (1982), Propaganda política i processos electorals al Baix Camp, 1869-1873 (1985), Comportament ideològic i actituds polítiques al Baix Camp, 1808-1868 (1983), A bodes em convides. Estudis d'història social (1987), Menjacapellans, conservadors i revolucionaris (1991), Els malcontents del corregiment de Tarragona (1993), Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995), La premsa a la província de Tarragona (1996), El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional (1997), Del Reus contemporani: fragments d’història (1998), El carlisme a Catalunya, 1827-1936 (1999), Societat, sociabilitat i ideologia a l’àrea reusenca (1999) i El General Prim: biografia d’un conspirador (2003). Fou director del volum 7è de l'obra Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, titulat La consolidació del món burgès, 1860-1900 (1996) i col·laborà en diverses obres col·lectives, com ara El catalanisme conservador (1996), El catalanisme d’esquerres (1997) i La España de los nacionalismos y las autonomías (2001). Fou també, des del 1997 membre del consell assessor de la revista "L'Avenç", el suplement del qual Plecs d'Història Local dirigí en 1997-2000, i coordinador del III Congrés Internacional d'Història Local de Catalunya (dedicat al Funcionament de les finances locals al llarg de la història) celebrat el 1995.

C. P.: un gran historiador. Persona amable. Fa poc més d'un any vaig iniciar un intercanvi dels nostres respectius treballs que, per desgràcia, ara s'acaba.

I jo pensaba que no hi havia res millor que la banda sonora de "Barry Lindon"

2009-12-26T19:37:00.010+01:00

Escoltava ahir i avui al matí la banda sonora de la pel.lícula de Kubrick "Barry Lindon" i creia haver tocat el cel. Aquelles notes barroques, èpiques i recarregades... ai!! això si que és vida. Hauríem d'anar pels carrers, de Roma, Nova York, Kyoto o Herbés amb aquest so de fons, al cap, envoltant-nos... Però... acabo de descobrir que els bons americans han digitalitzat o, centralitzat d'altres hemeroteques digitals (BNC, Google...), una sèrie immensa de documentació. Per al cas català, per exemple, és interessant la "Revue Catalane" de Perpinyà entre 1907 i 1921 o la revista satírica "Papitu" del 1908. També, per exemple, podem consultar de manera ràpida i sense problemes, qüestió no menor, l'obra de Mañé i Flequer "El regionalismo" del 1900, el d'Antoni Rovira i Virgili del mateix any "El nacionalismo catalán", el d'Antonio Royo Villanova, El problema catalán. Impresiones de un viaje a Barcelona, del 1906 "Cataluña juzgada por escritores españoles no catalanes" de Julio de Gracia, del 1907 un curiós llibre de Francisco Jaume "El separatismo en Cataluña. Sociología aplicada. Crítica del catalanismo según el análisis de los hechos" 1908 o "Anthologie catalane" del 1908 de Joan Amade. I molts altres...

El Diari de Sessions del Parlament de Catalunya 1932-1939

2009-12-24T10:45:00.004+01:00

En aquest link del Parlament de Catalunya podreu consultar tots els diaris de sessions de la Cambra Catalana durant la II República, des de la seva obertura el 1932 fins al final de la Guerra Civil. Un veritable regal de Nadal, a manca de saber la data en què es va penjar a la xarxa. També hi ha un interessant fons de cartells de la guerra. Per altra banda, ja fa temps que també són consultables on-line els Butlletíns de la Generalitat republicana del 1956 i del 1977.

2009-12-16T14:19:00.005+01:00

Postal dels anys cinquanta del XX del Palazzo de la Farnesina que vaig adquirir fa poc al Mercatino de Porta Portese al Trastevere. Poques diferències amb l'actualitat, fins i tot hi resta l'obelísc amb la inscripció "Mussolini Dux"

Quant més amunt tot sembla més clar, o no?

2009-12-15T18:37:00.006+01:00

Vista del Palazzo della Farnesina, Ministero degli Affari Esteri, des de la Cúpula de St. Pere del Vaticà

14-XII-2009

La recerca als arxius d'exteriors prossegueixen. Amb dificultats funcionarials cada dia més incomprensibles. Tanmateix, tot va prou bé. Materials molt interessants.

Però no volia parlar de les meves vivències arxivístiques, sinó de la qüestió de major actualitat a Itàlia: l'agressió al Presidente del Consiglio, Silvio Berlusconi. Més enllà de lamentar que ningú en aquest món pateixi el dolor físic de Silvio, el fet a causat un veritable marasme polític al país del caos amb parmiggiano. El centrodestra, el govern, els canals de TV de Berlusconi i altres, acusen al centrosinistra d'atiar l'odi i la violència "terrorista" contra el Premier. De planificar-ho, demanar-ho... Però home, prou feina tenen al PD i voltants amb saber exactament que són i que fan per a planificar atacs com si això fossin els anys de "piombo". A Itàlia, de l'anècdota, per molta sang que es veies, se'n fa tot un fenomen social i polític. Certament, fa poc es va fer el No Berlusconi Day, els atacs i crítiques estan centralitzades en Silvio... però també la dreta sembla immonitzada per S. B. Els cartells de propaganda política del Popolo delle Libertà només fan que citar B. tot gira al seu voltant. Però és que el problema no és B., ni ara ni en els últims 15 anys, des de que va entrar a l'arena política. B. és un producte d'Itàlia. El país té problemes molt profunds, molt evidents, que salten a la vista, però B. no n'és l'orgíen o l'arrel, sinó un convidat que s'ha col.lat i està aprofitant la crisi general. Per tant, el cop de Duomo milanés, segur que li ha fet mal... però està sent utilitzat com si d'un assassinat es tractés. La demagogia és infinita, com la ignorància... De fet, aquí ningú parla del que s'ha de parlar. A Catalunya i Espanya, els problemes existeixen també, però en una altra dimensió. Itàlia circula en una via làctea pròpia...

Deixo al marge alguns problemes de comprensió del fet català per part de certs italians, no del conflicte nacional, sinó de la realitat objectiva...

Tot podria canviar en un instant... D'un torpede i un minaret

2009-12-02T16:33:00.002+01:00

Ahir, a l'Archivio degli Affari Esteri, grans troballes documentals. Els anys i l'experiència als arxius van afinant l'olfacte i un ja comença a buscar en fons i capses que res sembla que tinguin a veure amb l'objecte de la investigació en curs. Bé, parlo d'un curiós telegrama enviat des de Roma a diferents ambaixades italianes del 7-IX-1937 en el que es deia que la "Marina catalana", entenguis alguns vaixells en possessió de la Generalitat, tenia diferents embarcacions de fabricació italiana amb les que pretenia atacar objectius francesos i britànics al Mediterrani per a provocar una conflagració europea. Certament, si això s'hagués arribat a produir, tot podria haver canviat. Disparant algun vaixell de la Royal Navy la sort de la Guerra Civil, de la II Guerra Mundial, etc., podria haver canviat. Ja se sap, la vida són aquells petits moments en que es decideix fer una cosa i no una d'altre. En aquest cas, sembla que no vam atacar ningú. No sé si dir que "llàstima", tampoc sé com haguèssim acabat. Tot i molt pitjor que amb el règim franquista no ho crec, sincerament. Però també s'ha de tenir la certitud que sempre hi ha quelcom de pitjor. Quina vida més "rompipalle", no?

Per aquí, sembla que allà no (grans conceptes aquests d'aquí i allà i més enllà), el debat està ara fixat en els Minarets de les mesquites "svizzere". El refèrendum suís que ha acabat amb la prohibició de construir minarets (que per cert no serveixen per cridar a l'oració) ha aconseguit prendre una mica de quota de pantalla a Silvio. Ja s'insinua que Berlusconi contratacarà amb alguna actuació espectacular... Che spettacolo!!! I per no dir res de la neta de Mussolini i els seus afers... La vida d'un individu, d'un país o d'un planeta pot canviar en un segon, com a la Catalunya del 1937 un torpede, una mina o uns trets podrien haver-nos portat a ser una altra cosa. En canvi al "Belpaese" tot canvia perquè res canvii, o més ben dit, res canvia perquè tot restà petrificat. Això sí, "congratulazioni", aquí ja som "all digital". El cul del món i amb debats increibles, però en format digital. Ai, mamma mia!!!

Itàlia... com un cinquecento. Antic i atrotinat però funcionant no se sap com...

2009-11-28T16:17:00.003+01:00

Aquí tot va a trompicons, amb un caos "no ordenat". De fet, la finestra del menjador de casa és com la de Hitchcock, encara que no gaire indiscreta. Ací es pot gaudir de multiples espectacles "Made in Italy". Des de cotxes bolcats en accidents increibles fins a bronques monumentals pels cotxes aparcats allà on semblen haber caigut del cel. Mentrestant, Silvio -meno male che c'è- va fent. La divisió de poders no existeix, sembla que no haguem arribat al 1789. Ell ho és tot, el Marajà ho pot tot. Però tot flueix, lentament, amb obstacles, però flueix.

A l'Archivio degli Affari Esteri, a vegades hi he de solucionar certes traves. Que si ha portat la carta, l'invito del Archivio? Que sinó saben escriure Gonzàlez amb Z final a l'ordinador, enlloc de S i que, per tant, no apareixo. Què si ha signat al registre? No, només pot consultar dues bustes -caixes- que sinó s'erniaria home! Ai, ja ho diuen els mateixos romans i italians en general, que sinó fos perquè sóc de fora, només voldria que sortir d'aquest país. De fet, Itàlia segueix essent una fàbrica d'emigrants. Molts d'ells, ja ho sabem prou, cap a Barcelona. Maleida moda barcelonina... encara que semblla que comença a acabar-se aquella falera per la nosyra capital. Mentrestant, podeu veure un interessant vídeo fet pel canal de Tv del diari "La Repubblica" sobre la relació i el tracte que dispensa Berlusconi a les dones. El que deia, abans del 1789, però no hi ha cap revolta, serà que hi estàn d'acord???

Un museu recomanable: Museo Nazionale della Emigrazione Italiana (Complesso Vittoriano, Roma)

2009-11-24T15:23:00.006+01:00

Com podeu observar a les imatges, el Museo Nazionale Emigrazione Italiana, al Complesso Vittoriano de Roma a Piazza Venezia, té una interessant col.lecció de documents sobre les diferentes etapes de la emigració italiana des de mitjans del segle XIX. Està ben documentat i prou ben organitzat. Una visita recomanable. A més hi ha una petita biblioteca sobre el tema, i es poden adquirir interessants obres sobre les comunitats italianes a diversos llocs del món.

Per altra banda, podeu consultar una bona llista d'articles dedicats a la emigració italiana a la revista "Altreitalie" que podeu consultar digitalitzada des del 1996 al 2008.

Novetat editorial "Lluís Companys. Un home de govern". Una aproximació al II President de la Generalitat contemporània

2009-11-21T13:00:00.004+01:00

Presento la meva darrera obra publicada. Es tracta d'una aproximació a la figura de Lluís Companys: "Lluís Companys. Un home de govern", Barcelona, Editorial Base, 2009, 168 p., 14 €. Confio en que serà llegit i criticat, sigui en el sentit que cadascú vulgui.

Lluís Companys, el president de la Generalitat que va esdevenir un mite amb la seva tràgica mort, no és una figura fàcil d’enfocar per a un historiador. El present llibre d’Arnau Gonzàlez analitza, amb rigor, però també de manera clara i amb esperit de divulgació, la trajectòria política de Companys, centrant-se en l’etapa republicana, és a dir, entre 1931 i 1940. I ho fa a l’inversa, situant el seu afusellament com a origen d’una visió totalment distorsionada del polític català.
A partir d’aquesta distorsió s’analitzen els seus passos anteriors i es reconstrueix la seva actuació política des del 14 d’abril de 1931. Una trajectòria que el portarà a desenvolupar infinitat de càrrecs en els quals sempre el seu rol serà l’actuació política enèrgica i emotiva, de vegades enfrontada amb la gestió institucional pura i dura.
Un llibre a l’abast del gran públic interessat per la història del nostre país, narrat de manera amena i planera, alhora que una visió de Companys que aportarà noves dades a estudiosos i historiadors. L’apassionant vida d’un polític odiat i admirat, insultat i exaltat, mobilitzador de masses i jugador arriscat. Una figura que només aconseguirà el consens social i polític en la seva mort a mans del dictador.

Itàlia: un país en campanya electoral constant

2009-11-18T18:37:00.009+01:00

Quan un arriba a Itàlia, sempre té la impressió que el país està immers en algún procès electoral qualsevol. No és fins que un porta uns dies al país que veu, si és que no ho sabia abans, que aquí la propaganda-demagogia-brutícia dels partits polítics es una constant durant tot l'any. Certament hi ha factors que contribueixen a perpetuar aquesta situació. Per una banda, la fragmentació increïble, tot i els esforços reeixits de crear grans partits, del sistema de partits italià. Actualment el PD i el PDL, les dues grans coalicions dites de "centre-dreta" i de "centre-esquerra" dominen les institucions. Tanmateix, segueixen existint més de 10 formacions, en gran mesura extraparlamentaries. Per altra banda, hi ha una vitalitat sorprenent del debat polític. Això sí, debats d'una extrema simplicitat i que, per a un europeu d'una altra latitud amb uns polítics bastant lamentables, sembla encara més patètica. Aquí el que es debat són els principis bàsics d'un estat democràtic hereu del 1789: la divisió dels poders, la independència d'aquests, la igualtat dels ciutadans davant de la llei...

En fi, us presento una mostra dels cartells polítics que es poden trobar pels carrers de Roma. Ja n'aniré afegint d'altres. Mai penso en agafar la càmera per a fotografiar les desenes de mostres existents. Això sí, sempre hi ha espai per la ironia. I és que com podeu veure en el primer cartell del Partito Democratico, la seva lleganda crítica l'actuació de l'alcalde berlusconià de Roma, Alemano, del qual diu que permet l'aparició dels cartells i altres propagandes comercials salvatges a Roma!!!

Affari Esteri a Roma

2009-11-10T14:12:00.006+01:00

Imatges de la sala de lectura de l'Archivio Storico Diplomatico del Ministero degli Affari Esteri italià a Roma, 10-XI-2009.

Arxiu curiós aquest d'Affari Esteri a Roma. Per a entrar-hi, sinó ets italià, has d'aconseguir una carta de l'ambaixada corresponent que acrediti el que hi vas a fer. Element que he salvat "a la italiana". És a dir, trucant al telèfon de l'arxiu, des de l'aparell que hi ha a l'entrada, i argumentant que ja hi havia anat fa tres anys i, sobretot, que sóc "professore". Aquí, la clau és possar per davant el teu càrrec. A dins, gent curiosa, gent variada, gent que està més estona a fora que a la taula amb els documents. Així no m'estranya que tardin anys i anys a acabar cap investigació. El 2006 vaig conèixer un doctorand que portava dos o tres anys fent fotografies digitals dels documents italians sobre la Guerra Civil Espanyola!!! A dos "bustes" (caixes) per dia, és cert que no pots anar a la velocitat d'altres arxius com els National Archives de Londres o els Diplomàtics de Nantes, però a 2 per dia i uns 250 dies a l'any=500 caixes l'any!

Per altra banda, com podeu veure a les fotografies, els documents no estan molt ben conservats. Sembla que aquesta no és una de les preocupacions principals dels responsables i treballadors de l'arxiu. Això sí, es poden fer fotografies digitals de tots els que vulguis sense pagar res. No ens queixarem, per tant. Tanmateix, no ens podem estar de dir que, el maltractament físic al que són sotmesos els documents (al més pur estil de l'Arxiu General de la Guerra Civil de Salamanca), farà que d'aquí a uns anys cap historiador pugui accedir a molts d'ells destruïts per tanst anys de mal funcionament arxivístic.

Vint anys sense mur, des de Roma (1989-2009)

2009-11-09T18:45:00.005+01:00

Itàlia, entenguem els centres museístics, els canals de televisió i la premsa, estan realitzant una cobertura sorprenentment gran dels vint anys de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Certament, Itàlia era un país fronterer amb el bloc de l'Est (concretament amb la Iugoslàvia de Tito que esclataria poc després). Era un país, on el comunista PCI tenia un pes, tant cultural com polític de gran rellevància, i era i és un país aficionat a la història. De fet, la televisió italiana, privada o pública, és una mostra sorprenent de la possibilitat de barrejar documentals d'història molt ben elaborats a hora de màxima audiència, amb els pitjors programes propis de la TV espanyola, per posar un exemple. Això ve a demostrar una màxima que caldria estendre als programadors d'arreu: el públic mira el que li tiris a la cara! Documentals, debats polítics (veritable especialitat italiana) o cinema d'art i assaig, italià, rús o coreà (que ja és dir!!!).

Faig un incís aquí. Perquè la classe política d'arreu només fa que parlar i no actuar? Ahir al vespre a la Rai3, al programa "Che tempo che fa", el president del Congrès italià, Gianfranco Fini (AN, ara PDL) presentava un llibre que acaba de publicar. Hi feia reflexions interessants i radiografiava gran part dels problemes de la societat i política italiana. Però el problema, és que només reservava aquelles reflexions per al paper imprès, però no per als debats parlamentaris reals a Roma. Aquí, a Catalunya, Espanya i altres no tant, només es debaten obvietats, qüestions sense importància real... tot gira al voltant de Silvio Berlusconi. Si insulta als jutges tots a valorar-ho, si s'ha de poder jutgar-lo, si té un afer sexual, si fitxa Ronaldinho pel Milan... molt trist i patètic...

Tanmateix, jo volia parlar d'una altra qüestió. I és que veient, ara mateix a La 7, "La Caduta del Muro de Berlino", penso: perquè els règims polítics que, teoricament haurien d'haver suposat una major llibertat, van acabar representant els governs més reaccionaris, més autoritaris i menys d'esquerres del planeta?

Imatges emocionants dels primers alemanys de l'est que van passar a l'oest, que van fer caure el Mur. Però també molta tristesa. I és que tot i que ens poguem emocionar amb aquestes o altres imatges, dels opositors a Pinochet caient davant dels canons d'aigua, de Tiannanmen, Martin Luther King a Washington... no deixa de ser una mostra de la crueltat humana. Són altres dels nostres, de la nostra espècie, contra els que creem els moments èpics, contra els que hem hagut de reclamar els drets més essencials...

Una entrevista interessant i, curiosa?

2009-11-07T21:46:00.002+01:00

Món i política (AVUI, 7-XI-2009)

“Sarkozy podria fer el català oficial a la UE”. Entrevista a Maite Sanchez-Schmid, eurodiputada de la UMP per la Catalunya Nord

Albert Segura Brussel·les Ult. Act. 07/11/2009 01:25 gran petit 288 opinions

Catalunya té una vuitena eurodiputada: milita a la UMP del president francès, Nicolas Sarkozy, i reivindica l’oficialitat del català a la Unió Europea (UE) amb més força que alguns dels catalans d’aquesta banda del Pirineu. Maite Sanchez-Schmid, nascuda el 1957 a Perpinyà, d’on també és regidora, rep l’AVUI al Parlament Europeu en el 350è aniversari del Tractat dels Pirineus.
El català està en perill d’extinció a la Catalunya Nord.

No, el català no s’està perdent, això no és cert. Almenys a Perpinyà fem esforços perquè això no passi. Cada any subvencionem 2.000 hores de català a les escoles. Oferim cursos no només lingüístics sinó també de cultura catalana i estem construint, amb Figueres i Girona, un teatre transfronterer, en català i francès. Perpinyà sempre serà Perpinyà la catalana, la fidelíssima.
Però el govern francès no hauria de fer més pel català?

Sí, hauria de permetre que s’aprengui a totes les escoles de la Catalunya Nord, des de la llar d’infants fins a la universitat. Els pares haurien de poder elegir si escolaritzen els seus fills només en francès o en bilingüe. És a dir, que la meitat de les hores lectives siguin en català, no ensenyar-lo només com si fos una llengua estrangera, com el castellà o l’anglès, sinó fer classe d’història, de geografia o de matemàtiques en català. Tenim alguna escola pública bilingüe, però no és suficient.
Vostè és de la UMP de Sarkozy, podria fer pressió...

Ja ho intento, demanant a Éducation Nationale i al ministeri francès de Cultura que protegeixi el català.
I que ajudin la Bressola...

He treballat molt amb ells. Eduquen per immersió lingüística, però prefereixen mantenir l’estatus d’escola privada i jo sempre he defensat la pública. Cada cop són més els que s’adonen que a només 30 quilòmetres hi ha la Catalunya Sud, la seva economia i el seu mercat de treball. I d’aquí dos anys estarem a només tres quarts d’hora en TGV de Barcelona i això ens permetrà anar-hi a treballar cada dia i seguir vivint a Perpinyà. És el futur! Si vius a Granollers o a qualsevol altre ciutat de la rodalia, una hora de cotxe cada matí per anar a treballar no te la treu ningú. I a París també molta gent triga més d’una hora a arribar a la feina. Nosaltres en tres quarts estarem a l’estació de Sants. Ja no existeix la frontera, Catalunya Nord i Catalunya Sud és el mateix.
Vostè se sent catalana o se sent francesa?

Em sento profundament catalana, tot i que també sóc francesa i europea. Els meus referents culturals, culinaris, literaris són els catalans, m’hi sento molt més a prop que dels de Tolosa o Montpeller. Jo no tinc res a veure amb els bretons, per exemple, som molt diferents. I a Barcelona o amb Dalí i Tàpies em sento com a casa. Catalunya i Espanya són una mica com la UE i els seus Estats membres. Catalunya té una identitat política, és una nació, però per ara forma part d’un Estat.
Farà front comú amb els eurodiputats catalans?

Batallaré al seu costat perquè el català sigui reconegut llengua oficial de la Unió Europea, tot i que serà difícil.
Només cal que un Estat membre ho demani...I no sé si Zapatero serà capaç o abans Andorra entrarà a la Unió Europea...
Per què no l’hi demana a Nicolas Sarkozy?

Si l’hi demanéssim estic convençuda que no ho rebutjaria. L’oficialitat del català a la Unió Europea no el preocupa actualment, no és cap prioritat per a l’Elisi. Però potser n’hi ha prou demanant-l’hi. Potser ell podria aconseguir que fos oficial. La UMP és sensible al multilingüisme, a la diversitat cultural; i el català no és cap llengua minoritària. La parlem més de deu milions d’europeus i no només a Catalunya. És amb aquest argument que l’hem de convèncer.

Des de Roma a l'espera dels arxius...

2009-11-02T19:41:00.003+01:00

A Roma un altre cop... entrevista a Ràdio Valira d'Andorra avui al matí. Totalment surrelista: per telèfon en una oficina de la Banca di Roma i, a sobre, em sentia a mi mateix un segon després dient el mateix. La tecnologia ja ho té això, ja. Però bé, en breu atacaré de nou els arxius italians, esperem que la visita sigui profitosa com ja ho fou fa tres anys.

De moment, el fred ha arribat a la Cittá Eterna, i la pioggia ja no diguem. I jo tinc un record per la meva àvia Inés (1924-2009) que he situat a la primera pàgina del llibre "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República". Sempre penso de posar dedicatòries als meus llibres, però la feina sempre em despista i, al final, no n'acabo situant cap. Per una vegada, he actuat a temps

L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona a la xarxa

2009-10-26T18:52:00.006+01:00

Lluís Companys. Cursa de braus a benefici de les víctimes de feixisme
16/08/1936
autor: Pérez de Rozas

En aquesta adreça, no sense alguns problemes tècnics, podreu gaudir de milers de fotografies fetes a Barcelona durant els segles XIX i XX, per desenes de fotografs.

Entre Roma, Montornès del Vallès i Andorra. El nou eix... mundial

2009-10-22T17:51:00.006+02:00

Fotografia apareguda al diari "Bon dia Andorra", 20-X-2009

Vista d'Andorra.

Dies estranys. Anades i vingudes des de Roma a Catalunya passant per Andorra. Presentació del meu darrer llibre "La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat", Valls, Cossetània, 2009. Roda de premsa, diaris, ràdios, televisions andorranes. Realment, si l'impacte mediàtic de la meva recerca a Andorra (en els darrers dos anys m'han fet quasi deu entrevistes a premsa i altres), fos proporcional a les vendes o lectura de l'obra... Certament, a les Valls andorranes són agraïts, pocs historiadors volen explorar la seva rica i variada història... Caldrà retornar-hi en uns anys per a seguir ampliant investigacions. Potser encara seré dels únics del sud que vulguin anar cap al nord pirinenc però que hi farem.

Per altra banda, rebo una trucada del CSIC felicitant-me per un altre llibre "Cataluña bajo vigilancia. El Fascio y el Consulado italiano de Barcelona (1930-1943)", València, Publicacions de la Universitat de València, 2009. Com sempre passa, a Andorra ja m'ha passat, una volta publiqués aquesta o aquella obra, comencen a sortir com els bolets la gent que et podria haver facilitat l'entrada a aquell arxiu, que tenia una documentació familiar que... que sabia de no sé qui que coneixia aquell altre i que poseïa a casa unes cartes del seu tiet-avi italià que vivia a Mollerussa com agent secret de l'OVRA...

Bé, caldrà prendre algunes decisions: o ampliar les obres amb més material i més període temporal i tornar-les a publicar, o lamentar-se i dir: ja està, aquí es queda!

M'arriben les galerades d'un llibre que vaig escriure fa 2 o 3 anys i, sorprenentment, m'agrada quan el llegeixo!!! Em començo a fer gran o escric millor? el llibre en qüestió es titularà "De com es guanyen els vots. Joan Estelrich i la circumscripció de Girona durant la II República", Mallorca, Lleonard Muntaner, 2009 o 2010.

Estampes romanes (octubre 2009)

2009-10-14T22:24:00.001+02:00

Entrevista a un "Homenot", Vicent Olmos (editorial Afers)

2009-10-10T09:55:00.001+02:00

Una veu d’editor. Entrevista a Vicent Olmos: Editorial Afers

L’Editorial Afers va néixer a Catarroja (l’Horta) l’any 1983 com un projecte cultural en català amb actuació en dos fronts: les revistes d’alta investigació i de cultura, i els llibres, principalment d’història, d’assaig i d’estudis sobre el nacionalisme. Al seu director editorial, l’historiador Vicent Olmos —editor també de diverses col·leccions d’història a Publicacions de la Universitat de València—, li formulem unes quantes qüestions al respecte.

—Com va néixer la idea i com ha crescut Afers?La fi del franquisme, la mort del dictador, la Transició... Van ser anys d’una gran activitat política i intel·lectual. Les facultats d’història eren les que tenien més alumnes. Hi havia un gran interès pel coneixement del passat. Això passava en totes les universitats de l’estat, però als Països Catalans hi havia una raó afegida, un plus nacional... L’any 1962, Joan Fuster va publicar el seu llibre més emblemàtic, Nosaltres, els valencians, i una generació de joves vam retrobar-nos amb el nostre país, amb la nostra cultura, marginada i oblidada a cops de repressió i d’escola nacionalcatòlica. La idea d’Afers —de la revista primer, i de l’editorial després— té molt a veure amb el temps en què va nàixer. Fou la situació del moment, la militància nacional i política, però també l’interès per la història, que ens va menar a posar en marxa una empresa, on els nostres investigadors poguessen publicar amb tota normalitat en català, una tribuna que es fes ressò, també d’una manera normal— vull dir, també en català— de les investigacions i els corrents historiogràfics mundials. Des d’aleshores, efectivament, hem crescut. Per quina raó? Crec que perquè hem mantingut la idea del principi, perquè hem editat bons llibres d’història seguint uns criteris coherents i això ha tingut el seu premi: la confiança dels autors... I la del públic interessat... I la dels llibreters...

—Què us va impulsar posteriorment a embarcar-vos també en la publicació de revistes culturals?
Una cosa va portar l’altra. Volíem publicar història i assaig, reflexionar sobre temes polítics, artístics... culturals en general. Teníem les col·leccions d’història i vam engegar una d’assaig i una altra de biografies. Vam pensar que si Afers era la revista que s’identificava amb la història, una de nova, El Contemporani, més d’intervenció, més oberta temàticament, podria fer, diguem-ne, d’insígnia de les col·leccions d’assaig. Després, a poc a poc, vingueren les altres: Fonaments, Arxius de Sociologia i, darrerament, Segle XX. I la gent té interès, es diga el que es diga...

—L’especialització —de l’editorial— és una estratègia de supervivència o una aposta ideològica?Fonamentalment, una aposta per la coherència... Que hi ha components ideològics o estratègics de supervivència? Evidentment, com en totes les editorials per grans que siguen. De la ideologia no se salva ningú, i de lluitar per sobreviure, tampoc. I el nostre camp no és tan estret com pot semblar. No editem creació literària, això és cert, però més enllà de la novel·la i de la poesia encara hi ha un terrer molt ample. Això só, és important crear un referent i, entre un cert públic, el nostre, em sembla que l’hem aconseguit. I l’anem ampliant.

—Què en penses, del panorama cultural valencià actual i, concretament, del món del llibre?El panorama cultural —almenys de la mena de cultura que nosaltres volem, oferir— no és boiant: ni al País Valencià, ni a Catalunya, ni a Cincinatti... Nosaltres, a més, hem de lluitar amb totes les mancances del món i tots els vents contraris derivats del nostre entorn cultural, lingüístic, polític, en definitiva. Que al País Valencià les coses són molt difícils no se li oculta a ningú. Això és veritat, però si ens aturem a fer la llista de tots els projectes interessants en el món de l’edició en català —llibres i revistes— que hi ha en marxa, tampoc estem situats tan malament. Estem ben vius i mantenim bé el tremp, o això e msembla... I això, malgrat una acció de govern, de l’actual i dels anteriors, als quals no és la nostra cultura ni el nostre país allò que més els interessa.
Gemma Caballer Albareda Lletres, 40 (2009), p. 35
Fotografia: Vicent Hervàs

Cabinet Papers britànics (1915-1978)

2009-10-02T14:02:00.004+02:00

Des d'aquesta adreça podreu accedir a les actes de les reunions dels Consells de Ministres de la Gran Bretanya i els documents utilitzats en les mateixes: http://www.nationalarchives.gov.uk/cabinetpapers/default.htm?WT.ac=Cabinet%20Papers%20Home

Es poden fer cerques per noms:
http://www.nationalarchives.gov.uk/search/advanced_search.aspx?homepage=ad-search&javascriptenabled=True&j=t

Noticiaris nordamericans (1929-1967) de la Universal

2009-10-02T13:36:00.002+02:00

Aquí podreu veure uns 600 noticiaris nordamericans de temàtiques molt diverses entre 1929 i 1967: http://www.archive.org/details/universal_newsreels

Tesis angleses i revistes d'història alemanyes del XIX

2009-10-02T13:13:00.002+02:00

Extret de: Repertorio di fonti e risorse ad accesso libero a cura della Biblioteca di Filosofia e storia dell’Università di Pisa

EThOS: tesi prodotte nelle istituzioni accademiche inglesi disponibili in formato elettronico

Posted on 02/10/2009 by EF
EThOS is the Electronic Theses Online System which allows individuals to find, access and archive e-theses that are produced in UK Higher Education institutions. For this purpose a UK database of theses is being established at a ‘Central Hub’ at the British Library.
For many years, the British Library provided copies of UK theses in paper or microfilm format. It is now in the process of updating this service to make theses available in electronic format. EThOS provides a means of accessing e-Theses direct from the British Library or from institutional repositories across the UK via the British Library service at no cost to the user.
EThOS è il servizio che permette di archiviare, trovare e scaricare le tesi in formato elettronico prodotte all’interno delle istituzioni accademiche del Regno Unito.
Il servizio, in versione Beta e in corso di ampliamento, è accessibile a partire dal server della British Library, che ospita la banca dati delle tesi in formato digitale (si tratta di tesi digitali native o di digitalizzazioni da originali cartacei o da microfilm).
Le tesi indicizzate sono al momento più di 250.000: solo parte di esse sono accessibili gratuitamente. Per le altre si può comunque ordinare la riproduzione in full text (servizio a pagamento).
Per accedere alla banca dati di EThos occorre registrarsi. La registrazione è gratuita e senza restrizioni.
EThos is the Electronic Theses Online System which allows individuals to find, access and archive e-theses that are produced in UK Higher Education institutions. For this purpose a UK database of theses is being established at a ‘Central Hub’ at the British Library.
For many years, the British Library provided copies of UK theses in paper or microfilm format. It is now in the process of updating this service to make theses available in electronic format. EThOS provides a means of accessing e-theses direct from the British Library or from institutional repositories across the UK via the British Library service at no cost to the user.
URL: <http://ethos.bl.uk/>
Filed under: E-prints, Open Access Tagged: Regno unito, tesi di dottorato, tesi di dottorato inglesi, tesi in full text, tesi scaricabili, United Kingdom, università, università inglesi Leave a Comment »

Riviste tedesche dell’Ottocento dedicate alle Scienze storiche: annate digitalizzate disponibili su GoogleLibri
Posted on 30/09/2009 by EF
Segnaliamo una pagina wiki che contiene l’elenco di riviste tedesche dell’Ottocento e dei primi anni del Novecento dedicate alle Scienze storiche che sono state digitalizzate e rese disponibili alla consultazione libera attraverso il progetto GoogleBooks.
Ecco l’elenco delle riviste finora digitalizzate:
Allgemeine Zeitschrift für Geschichte (bis Bd. 4: Zeitschrift für Geschichtswissenschaft)
Archiv der Gesellschaft für ältere deutsche Geschichtkunde zur Beförderung einer
Gesammtausgabe der Quellenschriften deutscher Geschichten des Mittelalters
Deutsche Zeitschrift für Geschichtswissenschaft 1889-1895 und Neue Folge 1896- (bzw. Forts. Historische Vierteljahrschrift)
Forschungen zur Deutschen Geschichte
Historisches Taschenbuch
Historische Zeitschrift
Jahresberichte für deutsche Geschichte
Mittheilungen des Instituts für Oesterreichische Geschichtsforschung (MIÖG)
Der Schweizerische Geschichtforscher
URL: <http://de.wikisource.org/wiki/Zeitschriften_(Geschichtswissenschaft)>
Filed under: Riviste e quotidiani digitalizzati, e-journal, Storia Tagged: riviste digitalizzate, scienze storiche, storiografia Leave a Comment »

"Entre la dictadura i la revolució", Ferran Soldevila (a cura d'A. Balcells i E. Pujol). La crida de la digitalització

2009-09-30T17:33:00.005+02:00

"Entre la dictadura i la revolució", de Ferran Soldevila a cura d'Albert Balcells i Enric Pujol, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2009, 296 p. 22 €

Es tracta d'una més que interessant obra que recull els articles que publicà al diari suís "Journal du Genève" i al britànci "Bulletin os Spanish Studies" de Liverpool, entre 1925 i 1947. En la seva totalitat són textos publicats sota pseudónim i que per primera vegada són traduïts al català i publicats amb el nom propi i real de l'autor. Per tant, un llibre molt interessant.

Tot i això, voldira fer algunes consideracions. En primer lloc, a la introducció s'han escolat alguns errors de repetició de paragrafs de manera literal o quasi bé. Però ja se sap a tots ens passa o pot passar. La segona ja és de més consideració: i és que el Journal du Genève està totalment digitalitzat i on-line. Això, si més no caldria ressenyar-ho, ja que el lector de francès podria fer-se amb les versions originals dels articles, alhora que tothom podria copsar el context ideològic i polític del diari en si. En aquest mateix blog teniu el link pertinent.

Allò si que era vida... sense papers, sense feina... però NY ja queda llunya

2009-09-30T17:15:00.005+02:00

Part del Claustre de Sant Miquel de Cuixà a "The Cloisters" (Nord de Manhattan, NY)

Després de deu dies de relax mental a New York, la vida quotidiana i la feina, els llibres a mitges, els papers, tot torna... però per poc, a Roma, m'espera la jungla immobiliària que representa trobar un pis "decent" i no a preus berlusconians. Jo crec que serà més complicatr això que escriure una bona obra d'història.

Per cert, per qui hagi d'anar a New York, cal recomanr alguns llocs on trobar llibres a preus irrisoris. Primer cal visitar els mercats d'antiguitats i rampoines del barri de Chelsea a Manhattan els caps de setamana. També és molt útil i recomanable la visita a tots els locals de Salvation Army on podreu comprar llibres i vinils antics i nous a 1 $ o menys.

Sobre els museus de New York i de la resta del món

2009-09-26T03:38:00.013+02:00

Darrer dia sencer a New York-Nieuw Amsterdam, visita obligada als dos grans museus de referència: Metropolitan (Met) i MOMA. Visites que provoquen reflexions ja tingudes i pensades anteriorment a París, Londres, Oslo, Tokio... Tenen sentit aquestes aglomeracions de peces d'art, joies, objectes quotidians... Certament, després de passejar més que agradablement per Central Park, el Met es presenta com un temple on un pot fruir amb desmesura o acabar per odiar i avorrirr l'art. Les col.leccions, increibles, com al Louvre o al British, fins i tot diria que en alguns sentits millors: algunes estances renaixentistes italianes han estat comprades senceres, amb parets i sostres. Certament no només els pobles colonitzats o del tercer món van ésser objecte de compra d'art. Sorpren que als anys 30 del segle XX la Itàlia de Mussolini, les famílies propietaries de les restes artístiques dels Farnese i companyia es venguessin veritables joies. Però ja se sap que la crida del Dòlar és irresistible com el cant de les sirenes!!! Al marge de les peces, masses per unes quantes hores, hi ha un altre element dels museus de NY , també del MOMA, que no m'agrada però que cal entendre en la idiosincràcia nordamericana. I no és res més que la divisió de les sales pel nom del donant. És a dir, mantenint unides col.leccions amb peces renaixentistes, del XVIII, XIX i XX, però separant-les d'altres del mateix període però amb dáltres noms: Galerie John Rockefeller... La veritat és que aquestes reflexions només tenen una simple explicació: Barcelona, la capital del meu país, no té un Museu d'aquesta magnitud. Si el tingués no caldria empassar-se 2000 quadres i escultures en quatre hores, hi podria anar cada setmana a observar aquell Magritte o aquell mosaíc bizantí, però, ai Mamma Mia, la sort no ens ha estat favorable. Che peccato!!!

P.D. Afegitó al darrer missatge anterior: totalment recomanable la visita a Williamsburg a Brooklyn. La part del barri on habiten jueus dels més ortodoxos i fanàtics religiosos fa present la injustícia dels humans. A la vista una societat, de no pocs integrants, on el fanatisme religiós és fa tant present com als paisos islàmics més criticats i denostats. Em fan la mateixa por uns que els altres, i ja no diguem si per alguna banda en trobo de catòlics sense sentit comú. Milers d'anys d'evolució humana intel.lectual, QUE JA SÉ QUE EVOLUCIONAR NO SEMPRE VOL DIR FER-HO PER ANAR A MILLOR, però home. Ja se sap la persecució engendra fanatisme. Això si, del milió de jueus de NY, pocs són com aquests. La prova el falafel fantàstic que ens em menjat en un local israelià d'un immigrant arribat de Haifa fa poc.

Tot buscant una Historia a New York, europea, és clar!! Idiota

2009-09-24T03:33:00.014+02:00

Avís: com en l'anterior entrada no hi són tots els accents que caldria, pero el teclat és com és.

Un nou dia a New York, ciutat fantastica, agradable, on menjar-hi de tot. Un festival. Tanmateix, avui he pogut fruir de tres mostres de les ansies de construir-se un passat europeu que no tenen més enlla del segle XVII (de fet no molt posterior a la resta de les colonitzacions hispaniques d'America, pero, evidentment amb menor intensitat fins al XVIII-XIX). Per una banda, al matí hem visitat The Cloisters, museu on un dels Rockefeller i amics, van anar acumulant peces romaniques i gotiques fins que varen poder construir un monestir europeu occidental sencer. És de destacar que l'emplacament (al costat del riu Hudson i en plena muntanya urbana) fa la visita sorprenent al mig de NY. Per part catalana, algunes aportacions sublims (per matar capellans i bisbes que s'ho van vendre). La més important el claustre de Sant Miquel de Cuixa, al Rosselló. Ara que alla hi estan col.locant reproduccions, aquí en tenen els originals. La historia és així, a principis de segle alguns europeus, alguns eclesiastics, o no a-preciaven o s'embadalien davant dels dolars americans. També els sarcofegs dls comtes d'Urgell, Ermengol IX i X.
Segona mostra, la Hispanic Society of America. Un lloc curiós, producte de la obsessió d'un nord america per la cultura espanyola i portuiguesa. Biblioteca fantastica, museu increiblement passat, amb errors increibles i iaio a l'entrada.
Tercer testimoni curiós. Sembla que aquí a vegades poden riure's d'ells mateixos i intentar aprendre alguna cosa. A Europa aixo no es faria. Mireu, sinó, el títol del llibre de la fotografia (integrant d'una col.lecció).
De fet, visitant els innumerables barris de NY, Bronx, Queens, Brooklyn... jo crec que ja tenen prou historia.

Gent amb classe i classes de gent... a New York

2009-09-23T23:04:00.005+02:00

Abans d'ahir a la nit al Cafe de l'Hotel Carlyle de NY, concert de Woody Allen i Orquestra. 217 dolars per un concert en petit format en una zona exclusiva de la ciutat. Pero al marge del show, el veritable espectacle estava en la gent que hi havia al lloc. Uns, la classe alta de NY, gastant amb desmesura pel gust de diferenciar-se dels altres, uns altres, nosaltres i turistes varis, aspirant a ésser més del que podem per a gaudir com els milionaris, executius... i uns altres, a fora, a Madison Avenue, dormint entre cartrons als portals de les Esglésies i botigues de luxe. La historia de la humanitat en uns pocs metres... Gent amb classe? I moltes classes de gent!!!!

Tot llegint ¨La democracia a America" de Toqueville a New York

2009-09-21T15:31:00.006+02:00

Abans de tornar a Roma, unes breu escapada a New York per completar les vacances (no hi haura accents, ja ho avanco). La veritat és que la ciutat resulta extremadament atractiva, especialment pels referents televisius i cinematografics de tota una vida (certament, tot es real). Alhora, hi ha elements historics d-innegable interes. La immigració constants des del segle XVII ha produit una diversitat humana tal, que a Europa ens faria por. Restes holandeses poques, rastre britanic més, pero sobretot alguns elements dels que Toqueville escrivia el 1835...
Algunes llibreries, com les de les fotografies, i llocs per a la historia com el Bronx. Algunes institucions inutils com l-ONU on aquesta setmana res reuniran totes les estrelles mediatiques de la politica mundial. No escric molt més, ja porto estona aprofintant-me del wifi gratuit de Wall Sreet. Ja comentare alguna cosa bibliofila despres de fer la segona visita a les llibreris avui al matí.

Un llibre del tot recomanable: "Memòries (1920-1970). 50 anys d'acció política, social i cultural catalana" de Miquel Ferrer i Sanxis

2009-09-12T11:29:00.003+02:00

La veritat és que sempre és agradable descobrir personatges històrics i els seus itineraris personals i polítics. Aquest és el cas de Miquel Ferrer i Sanxis (Castelldefels, 1899-Barcelona, 1990) el que fora secretari general de la UGT de Catalunya des de 1937 en plena guerra fins al 1959 a l'exili mexicà. De fet, aquestes memòries no són l'original que deixà l'autor, sinó una reducció realitzada per Miquel-Àngel Velasco Martín. Tanmateix, el gran interès rau en la militància independentista i pretesament terrorista de Ferrer des de finals dels anys deu del segle XX. Una militància separatista que el portaria a involucrar-se en diferents intents de creació armada catalana (SEM, Estat Català,...) i que el portaren a la presó durant la Dictadura de Primo de Rivera. Un itinerari especialment interessant que el portaria a la UGT i al PSUC del qual seria expulsat el 1939.

Per altra banda, cal assenyalar que podeu demanar-ne un exemplar gratuït a la Fundació Josep Comaposada de la UGT.

Darrera novetat d'Arnau Gonzàlez i Vilalta, "La cruïlla andorrana de 1933. La revolució de la modernitat"

2009-09-06T12:05:00.004+02:00

Benvolguts,

aquí us presento el meu darrer llibre publicat:

"LA CRUÏLLA ANDORRANA DE 1933. LA REVOLUCIÓ DE LA MODERNITAT"

Valls, Cossetània Edicions-Fundació Julià Reig, 2009

17 €

239 pàg.

Resum:

La present obra aporta llum sobre un fet històric d’indubtable transcendència en la història contemporània d’Andorra: la revolució de 1933 i els seus efectes. Un esdeveniment que certificaria el trencament definitiu de la trajectòria andorrana, fins aquells moments en certa mesura al marge de la història europea, per desencadenar un procés de modernització de gran abast els efectes dels quals encara podem veure. Des de la reclamació del sufragi universal masculí fins a l’ocupació del país per part de la Gendarmeria francesa, passant per les vagues dels obrers que treballaven en les obres de la Fhasa o les disputes diplomàtiques entre França i Espanya referents a Andorra, amb la Generalitat de Catalunya pel mig, l’any 1933 esdevindrà un punt d’inflexió en la mil·lenària història andorrana.

Després de passar per la Bretanya algunes reflexions...

2009-09-03T18:21:00.006+02:00

A la Libraire d'Histoire de Nantes, per cert, no gaire ben assortida.

Fitxes de la documenació consultada al CADN

Després de la tercera expedició als Arxius Diplomàtics Francesos a la ciutat de Nantes i de fer una mica de turisme per la Bretanya, voldria fer algunes reflexions.

1.- En primer lloc, com crec que vaig dir fa un any, el CADN té una immensitat increible de documentació referent a Catalunya que fa feredat. Sembla increible que ningú s'hi hagi acostat per a treballar-la. Jo en part ho faré. Concretament en referència a la visió de la diplomàcia gala del curs de la Guerra Civil (1936-1939) a Catalunya. Una llarga llista d'informes, telegrames i entrevistes amb Companys i altres del Cònsols francesos a Barcelona. Sens dubte, una gran font no explotada. Com tampoc, i això també espero explotar-ho en un termini relativament breu, pel que fa a la visió francesa de la oposició catalanista antifranquista durant el període 1944-1948. De fet, he tornat amb milers de fotografies digitals (Si, ara ja es poden fer sense pagar res!!!!)

2.- Al marge de consideracions estrictament arxivístiques, en voldria d'altres referents al nacionalisme bretó. Per una banda, per dir que resta totalment anorreat visualment als carrers de tot Bretanys. Només alguna pintada residual en llocs de poca visibilitat, alguna llibreria a Quimperlé amb llibres sobre la qüestió i poc més. Això, si l'administració francesa ha permès la retol.lació bilingüe, francès-bretó, dels rètols de trànsit i d'alguns carrers, però res més enllà de l'anèctoda. Poca, poquíssima gent parlant en bretó, nul.la existència de publicacions en aquest idioma, i ni rastre d'ell en cap tipus de format escrit en botigues, etc.

3.- Això sí, voltant per la Bretanya les llibreries de vell van apareixent i fent crits de sirena... Gran compres sobre nacionalisme bretó, per exemple, les memòries del nacionalista i membre del Consell Consultiu de Bretamya del 1944, Yan Fouéré, La patrie interdite. Historie d'un Breton, París, Editions France-Empire, 1987, 8 € (preu de vell), 459 p. i, la segona part, La Maison du Connemara. Histoire d'un Breton, II, Bannalec, Coop Breizh, 1995, 8 €, 334 p. Una interessantísima autobiografia de l'evolució del nacionalisme bretó que fa especial incidència, com no podia ésser d'una altra manera, sobre la col.laboració amb els ocupants alemanys durant la II Guerra Mundial. Però que també ens explica d'altres aspectes molt suggerents del bretonisme. Per exemple, podem conèixer les posicions celtistes o pancèltiques, que pretenien crear una mena de comunitat de les nacions cèltiques: Bretanya, Escòcia, País de Gal.les i Irlanda, amb l'afegitó ja ancrònic de Cornualla. L'especial referent que era el nacionalisme gal.lès o l'exili, precissament a Gal.les i després a Irlanda de molts dels líders, polítics o culturals del nacionalisme bretó com, per exemple, Roparz Hemon.

4.- La veritat és que la qüestió del col.laboracionisme del nacionalisme-independentisme bretó amb els nazis a la França ocupada del 1940 al 1944 és, certament, delicada. Però no ho és menys que la col.laboració d'àmplies parts de l'administració francesa, de quadres militars, culturals, etc, de París. França caigué ràpidament, el feixisme hi era molt estès i el col.laboracionisme no fou una excepció. Per tant, la criminalització de l'actuació d'una part del nacionalisme bretó, no tot, no varià tant respecte a la de molts francesos. Així, perquè la diferent vara de medir? La pregunta sembla de broma, no? A França, com a tants d'altres llocs d'Europa i del món, el nacionalisme d'Estat ho pot tot, ho supera tot, res no el tomba. En canvi el nacionalisme bretó ja ha quedat estigmatitzat per sempre més?

L'arxiu d'Alcide de Gasperi

2009-08-13T09:39:00.002+02:00

En aquesta pàgina podreu localitzar les obres completes del que fora primer ministre italià Alcide de Gasperi (1881-1954): http://www.degasperi.net/index.php

Biografia
Era il primo dei quattro figli di Maria Morandini ed Amedeo De Gasperi. Dopo di lui nacquero Mario, che fu sacerdote, Marcella ed Augusto.

Il periodo austroungarico
Anche se italiano di lingua e cultura, De Gasperi nacque e si formò in Trentino, compreso a quel tempo nei territori dell'Impero Austro-Ungarico. Fin da giovanissimo partecipò ad attività politiche di ispirazione cristiano-sociali: nel periodo degli studi universitari, a Vienna e ad Innsbruck, fu leader del movimento studentesco e protagonista delle lotte degli studenti trentini, che miravano ad ottenere una facoltà di diritto in lingua italiana. Dovette scontare per queste sue attività anche un breve periodo di reclusione ad Innsbruck.
Nel 1905 entrò a far parte della redazione del giornale Il Trentino e in breve tempo assunse la carica di direttore, scrisse una serie di articoli con cui difendeva l'italianità e l'autonomia culturale del Trentino dai tentativi di germanizzazione proposti dalle forze politiche nazionaliste del Tirolo tedesco, ma non mise in discussione l'appartenenza all'Impero Austro-Ungarico.
Nelle elezioni del Parlamento Austro-Ungarico del 13 e 20 giugno 1911 venne eletto tra le file dei Popolari: nel suo collegio elettorale di Fiemme-Fassa-Primiero-Civizzano, su 4275 elettori, ottenne ben 3116 voti. Il 27 aprile 1914 ottenne anche un seggio nella Dieta Tirolese di Innsbruck. Anche il suo impegno di Parlamentare, più che all'irredentismo, fu legato alla difesa dell'italianità e dell'autonomia delle popolazioni trentine. La sua attività propagandistica finì con l'essere tenacemente avversata dagli organi polizieschi in seguito al precipitare degli eventi internazionali: l'attentato di Sarajevo che determinò lo scoppio della prima guerra mondiale e soprattutto l'adesione dell'Italia alla Triplice Intesa. Anche "Il Trentino" fu travolto dalla censura: il numero del 22 maggio 1915 venne provocatoriamente stampato con sole pagine bianche; De Gasperi decise di sospendere le pubblicazioni per prevenire il pubblico sequestro.
Durante il periodo in cui il Parlamento di Vienna rimase inoperoso (dal 25 luglio 1914 al 30 maggio 1917), De Gasperi si dedicò soprattutto ai profughi di guerra. A tal proposito venne nominato delegato per l'Austria Superiore e per la Boemia occidentale del Segretariato per i profughi e rifugiati. Anche dopo la riapertura del Parlamento continuò a occuparsi del tema, tanto che presentò e fece approvare una legge per regolare il trattamento loro riservato. Intanto, con il proseguire della guerra, le sue posizioni politiche cambiarono e si fece fautore del diritto all'autodeterminazione dei popoli: nel maggio 1918 fu tra i promotori di un documento comune sottoscritto dalle rappresentanze dei polacchi, dei cechi, degli slovacchi, dei rumeni, degli sloveni, dei croati e dei serbi. E il successivo 24 ottobre partecipò alla formazione del Fascio nazionale, comprendente popolari liberali trentini e liberali giuliani e adriatici.

Dal primo dopoguerra al fascismo
Nel 1919 aderì al Partito Popolare Italiano promosso da don Luigi Sturzo; solo nel 1921 venne eletto deputato a Roma, in quanto il Trentino fino a quell'epoca era stato sottoposto a regime commissariale.
Nel 1922 si sposa con Francesca Romani nella chiesa arcipretale di Borgo Valsugana. Nasceranno quattro figlie, di cui una entrerà in monastero.
Al tempo delle dimissioni di Don Sturzo da segretario del PPI De Gasperi era capogruppo alla Camera. Nel 1925 assunse la segreteria del partito popolare.
Dopo l'iniziale sostegno del suo partito nella prima parte del governo Mussolini, tanto che nel 1923 i popolari cercarono inizialmente di trovare un compromesso sulla legge Acerbo,[2] De Gasperi tenne un discorso alla Camera dei Deputati il 15 luglio 1923 esplicando il suo atteggiamento verso quella legge.[3][4] Successivamente si oppose all'avvento del fascismo finché, isolato dal regime, fu arrestato alla stazione di Firenze l'11 marzo 1927, insieme alla moglie, mentre si stava recando in treno a Trieste. Al processo che seguì venne condannato a 4 anni di carcere e ad una forte multa.
Dopo la scarcerazione, alla fine del luglio 1928, venne continuamente sorvegliato e dovette trascorrere un periodo di grandi difficoltà economiche e isolamento morale e politico. Senza un impiego stabile, provò a presentare domanda presso la Biblioteca Vaticana nell'autunno 1928, contando sull'interessamento del vescovo di Trento, mons. Celestino Endrici, e di alcuni amici ex popolari. L'assunzione - come impiegato avventizio - venne soltanto dopo la firma dei Patti Lateranensi (1929).
In quella sede passò lunghi anni di studio e di osservazione degli avvenimenti politici italiani e internazionali, nonché di approfondimento della storia del partito cristiano del Centro in Germania e delle teorie economiche e sociali maturate in seno alle varie correnti della cultura cattolica europea.
Nel 1942-43, durante la Seconda guerra mondiale, compose, insieme ad altri, l'opuscolo Le idee ricostruttive della Democrazia Cristiana in cui esprimeva le idee alla base del futuro partito della Democrazia Cristiana di cui sarebbe stato cofondatore.
Una volta liberato il sud Italia ad opera delle forze anglo-americane, entrò a far parte in rappresentanza della Democrazia Cristiana (DC) nel Comitato di Liberazione Nazionale. Durante il governo guidato da Ivanoe Bonomi fu ministro senza portafoglio, mentre dal dicembre del 1944 al dicembre del 1945 venne nominato ministro degli esteri. Nello stesso anno fonda il Centro Nazionale Sportivo Libertas.

La vicenda De Gasperi - Guareschi
Nel 1954 Giovanni Guareschi pubblicò sul giornale umoristico Candido due lettere attribuite a De Gasperi datate 1944.
In questi documenti, De Gasperi avrebbe chiesto agli Angloamericani di bombardare la periferia della città di Roma, al fine di demoralizzare la popolazione ed indurla ad atti ostili contro i Tedeschi.
Guareschi venne condannato per diffamazione e passò un anno e mezzo in carcere. In diverse occasioni è stato affermato che Guareschi dichiarò di essersi sbagliato ma questa dichiarazione, secondo i figli dello stesso Guareschi, non è mai avvenuta.[5].

Nella Repubblica Italiana
De Gasperi con Nilo Piccoli (1951)
Nel 1945 fu nominato presidente del consiglio dei ministri, l'ultimo del Regno d'Italia. Durante tale governo fu proclamata la Repubblica e perciò fu anche il primo governo dell'Italia repubblicana, e guidò un governo di unità nazionale, che durò fino alle elezioni del 1948.
Da ricordare che il 12 giugno del 1946, allorché il consiglio dei ministri da lui presieduto procedette alla proclamazione della repubblica prima che la Corte di cassazione proclamasse i risultati definitivi del referendum del 2 e 3 giugno, egli ricoprì la carica di capo provvisorio dello Stato e dunque a lui furono trasmesse le funzioni fino allora esercitate dal re Umberto II.
De Gasperi cumulò nella sua persona le due cariche di capo del Governo (presidente del Consiglio dei ministri) e di capo dello Stato fino al 1°luglio, quando Enrico de Nicola, eletto Capo provvisorio dello Stato il 28 giugno dall'Assemblea Costituente, prese ufficialmente possesso della carica.
Il 10 agosto 1946 intervenne a Parigi alla Conferenza di pace, dove ebbe modo di contestare, attraverso un elegante e impeccabile discorso, le dure condizioni inflitte all'Italia dalla Conferenza.
« Prendendo la parola in questo consesso mondiale sento che tutto, tranne la vostra personale cortesia, è contro di me [...] »
(Alcide De Gasperi, Parigi 1946)
Nel gennaio 1947 ebbe luogo la celebre missione di De Gasperi negli Stati Uniti, nel corso della quale lo statista conseguì un importante successo politico con l'ottenere dalle autorità americane un prestito Eximbank di 100 milioni di dollari. L'apertura di un dialogo costruttivo tra i due paesi conferì a De Gasperi la motivazione e il sostegno necessari ad attuare l'ambizioso disegno di un nuovo governo senza le sinistre e con l'apporto di un gruppo di "tecnici" guidati da Luigi Einaudi. La formazione del quarto gabinetto De Gasperi contribuirà a ripristinare la credibilità dell'azione di governo, consentendo l'adozione della strategia antinflazionistica nota come "linea Einaudi".[6].
Nell'occasione fu il terzo italiano di sempre ad essere onorato di una ticker-tape parade dalla città di New York, e sarà l'unico a ripeterne l'esperienza, nel 1951.
Le elezioni del 18 aprile del 1948 furono le più accese della storia repubblicana, visto lo scontro tra la DC ed il Fronte Popolare, composto da socialisti e comunisti. De Gasperi riuscì a guidare la DC ad uno storico successo, ottenendo il 48% dei consensi (il risultato più alto che qualsiasi partito abbia mai raggiunto in Italia) e fu nominato Presidente del primo Consiglio dei Ministri dell'Italia repubblicana.
In un'Italia oberata dal ricordo di vent'anni di dittatura fascista e spaventosamente logorata dalla Seconda guerra mondiale, De Gasperi affrontò con dignità politica le trattative di Pace con le potenze vincitrici, riuscendo a confinare le inevitabili sanzioni principalmente all'ambito del disarmo militare, ed evitando la perdita di territori di confine come l'Alto-Adige e la Valle d'Aosta. Cercò inoltre di risolvere a vantaggio dell'Italia la questione della sovranità di Trieste e dell'Istria, ove ebbe meno fortuna. Finanziò una rivista, Terza generazione, il cui scopo era di unire i giovani al di là dei partiti e superare la divisione tra fascisti e antifascisti.
Sempre in politica estera concluse importanti accordi con le potenze occidentali per finanziare la ricostruzione e il riassetto dell'economia italiana.

La tomba di De Gasperi a Roma
La situazione precaria del paese migliorava molto lentamente, provocando il malcontento del movimento operaio e sindacale; ad alimentare la protesta e i disagi fu anche una spaventosa alluvione del Po che fece molte vittime nella zona agricola delle province di Rovigo e Ferrara (1951). Nel 1952, per il timore di una affermazione in Italia delle posizioni marxiste, il Vaticano suggerì, e successivamente cercò di imporre, un'alleanza elettorale ad ampia portata per affrontare le votazioni amministrative del comune di Roma. La Santa Sede non avrebbe accettato che la "Città Eterna", in quanto sede della Cristianità, potesse essere amministrata da un sindaco socialista. De Gasperi si oppose decisamente, attenendosi alla sua moralità e al suo passato di antifascista, ad una coalizione con le destre, e resistette sino a che il Papa si arrese di fronte all'impraticabilità della proposta.L'incidente diplomatico con il Vaticano turbò profondamente l'animo di De Gasperi; ai suoi collaboratori scrisse:
« Proprio a me, un povero cattolico della Valsugana, è toccato dire di no al Papa »
Tuttavia nel 1952 Pio XII non ricevette in Vaticano De Gasperi in occasione del trentennale delle sue nozze con Francesca Romani.
Mantenne la carica di presidente del Consiglio fino all' agosto 1953, dimettendosi a causa del fallimento della legge elettorale, denominata dai suoi avversari legge truffa. Si dice (erroneamente) che tale legge fu voluta da lui stesso, mentre in realtà furono i partiti minori a volerla: infatti questi, grazie alle alleanze che si potevano formare anche dopo le elezioni, potevano recuperare i voti perduti.
Convinto sostenitore della necessità di una integrazione europea, e critico nei confronti dell'ingresso dell'Italia nella NATO, cui avrebbe di gran lunga preferito la creazione di una Comunità Europea di Difesa, Alcide De Gasperi morì il 19 agosto 1954 nella sua casa in Val di Sella (comune di Borgo Valsugana), dove amava trascorrere lunghi periodi assieme alla famiglia.La sua scomparsa improvvisa, lontano dal clamore e dall'attenzione dei palazzi romani, suscitò vasta commozione in tutt'Italia; il lungo tragitto in treno con cui la salma raggiunse Roma per le esequie di Stato, fu rallentato da numerose soste impreviste perché le masse erano accorse da ogni parte per rendere omaggio alla salma. Dentro e fuori alla chiesa dove si celebrò il funerale furono presenti rappresentanze di tutti i partiti, fatta eccezione per i deputati del MSI i quali, visto il passato di antifascista di De Gasperi, si rifiutarono di presenziare al suo funerale. Attualmente si trova sepolto a Roma, nel porticato della Basilica di San Lorenzo fuori le Mura.

Il processo di beatificazione
Poco dopo la sua morte, iniziarono le richieste di avviare per lui il processo di beatificazione.
È in corso a Trento la fase diocesana del processo di canonizzazione, che è stata aperta nel 1993, per cui la Chiesa cattolica ha assegnato ad Alcide De Gasperi il titolo di Servo di Dio.

D'un article en curs d'escriure...

2009-08-13T09:23:00.000+02:00

La nova realitat de la feina de l’historiador:
hemeroteques i arxius digitals a la xarxa

Introducció
Tot a la vida evoluciona, canvia, es transforma, o si més no això tendim a pensar. La veritat és que no sempre l’evolució vol dir avançar en sentit positiu, però aquest també és el comú denominador de la opinió de la societat occidental. En aquest sentit, la professió d’historiador està patint grans transformacions en els darrers anys producte de la irrupció de les ja no tant “noves” tecnologies. En concret des de mitjans d’aquesta dècada estem assistint a l’aparició d’una àmplia llista de recursos digitals que han de transformar de manera radical la manera d’investigar que fins al moment s’havia desenvolupat. S’està acabant, tot i que encara queda un llarg camí per recórrer, la tasca artesanal de repassar centenars de diaris de manera manual o en format microfilm; s’està extingint la impossibilitat de trobar aquest o aquell llibre o d’accedir a fons documentals de qualsevol país llunyà.
Sense cap mena de dubte, estem assistint a una veritable revolució en la feina dels historiadors que caldrà veure com és assimilada per les diferents generacions d’investigadors. I és que, si més no parcialment, el nou context possibilita una amplitud molt més gran per a qualsevol temàtica historiogràfica, sobretot pels especialistes en Història Contemporània. És a dir, que obliga o exigeix o hauria d’obligar i d’exigir un nivell molt més de recerca de les investigacions en curs. En definitiva, que la xarxa, Internet, i els seus recursos digitals cada cop amplien els horitzons dels historiadors que ja no han de recórrer milers de quilometres per accedir a certes dades abans impossibles de localitzar.
Certament, aquesta és una tercera revolució després de la primera que suposà la invenció i implantació de la fotocopiadora o dels microfilms per a la ciència històrica allà pels anys seixanta del segle XX. Mentre abans d’aquestes “màquines miraculoses” la feina de l’historiador esdevenia un desafiament a la persistència, paciència i capacitat de còpia, a partir de l’arribada d’aquells aparells tot canvià. La possibilitat de reproduir premsa, bibliografia o documentació en grans quantitats havia de facilitar l’accés a molta més informació i, sobretot, a l’estalvi de temps. De fet, aquestes han estat les constants de les transformacions: ventall més ampli de materials i possibilitat de treballar en un marge inferior de temps. És a dir, d’utilitzar millor el temps per a publicar unes recerques molt més acurades i documentades.
I és que, qui més qui menys en aquesta professió ha consultat alguna vegada algun fons documental d’un historiador de la primera meitat del segle passat, o encara de la segona, i ha vist llargs documents copiats a mà, milers de fitxes amb dades i, ocasionalment, alguna fotografia d’un diari. Aquesta realitat limitava fins a límits insospitats les possibilitats de les investigacions, tot i què, també cal remarcar l’existència de certes ments privilegiades que, amb aquells mitjans, publicaren notables i nombroses obres. Aquella existència de l’historiador a l’arxiu o biblioteca durant setmanes i mesos copiant aquells fragments que li semblaven útils i pertinents, va morir amb l’aparició de la fotocopiadora i del microfilm. Una tecnologia a la que molts centres arxivístics o hemeroteques públiques o privades van tirar-se de cap amb bon criteri, mentre que d’altres quedaven com mostres del passat. Circumstància que, com en aquella ocasió, també passaria amb algunes institucions que, arribats en els primers moments al microfilm, s’erigirien en reductes de certes instal·lacions més que inservibles o inútils.
Aquesta revolució va ésser igualada en el seu impacte a mitjans dels anys vuitanta per l’arribada dels primers ordinadors personals que permetien aparcar les màquines d’escriure i emmagatzemar obres senceres permetent-ne la modificació sense problemes ni modificacions. Un nou fet revolucionari i transformador de la feina de l’historiador que ja no havia de perdre innumerables hores escrivint a màquina un llibre o article.
Fets que durant la segona meitat del segle XX han anat transformant la professió en quelcom de molt més còmode i menys feixuc. Canvis reals però que queden circumscrits als que generacionalment els han viscut. Vull dir que, per als qui hem arribat a aquesta professió a partir dels primers anys del segle XXI els dos primers passos ja eren axiomàtics, per tant, no eren tals. Però a diferència d’aquests, la tercera revolució, deixant de banda Internet com a concepte general, ja ha format part del nostre, meu, aprenentatge.
La aparició, com si de bolets es tractés, d’una àmplia llista d’hemeroteques, biblioteques i arxius digitals estan trencant amb múltiples limitacions en la investigació històrica. Ràpidament, en pocs anys, tot s’ha capgirat per a obrir noves portes i finestres cap a nous paisatges. Possibilitats de veure més enllà que cal aprofitar per a dotar-nos d’un coneixement molt més ampli dels fets històrics.

Internet com a recurs per a l’historiador
Al marge de l’evident utilitat d’Internet, de comunicar-se instantàniament amb qualsevol universitat, professor, biblioteca o arxiu de gran part del món (sempre amb l’acte de fe que representa esperar una resposta), ens permet descobrir gran quantitat de materials desconeguts. Per una banda, ja fa anys que es pot accedir a grans quantitats de catàlegs on-line de tot tipus de centres, exemple molt proper és del Catàleg del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (www.cbuc.cat) que engloba el gruix dels catàlegs de les universitats del país. Una eina que ens permet descobrir i localitzar obres que mai hauríem conegut si la cerca s’hagués fet de manera presencial i manual a una biblioteca. De la mateixa manera podem accedir a catàlegs de centres universitaris o biblioteques nacionals d’arreu del món.
Alhora, la xarxa ens permet accedir a la compra de milers d’obres a través de pàgines especialitzades com Iberlibro (www.iberlibro.com), Abebooks en les seves diferents seus virtuals (www.abebooks.fr, www.abebooks.co.uk o www.abebooks.it) o Amazon (www.amazon.com/books), per situar alguns exemples. Un recurs gens menyspreable quan el recurs bibliotecari resulta inútil i no tenim manera de localitzar un títol en concret. Alhora que, com és evident, podrem descobrir obres que desconeixíem i de les quals no havíem trobat cap referència bibliogràfica.[1] En aquesta mateixa direcció la xarxa ens possibilita per a l’accés als fons de les principals llibreries, fundacions, centres d’estudis locals i cases editorials d’arreu del món. Possibilitats de molt difícil accés sense Internet i que provocava la desconeixença absoluta de certes publicacions. Avui tots podem accedir al catàleg de les obres referents a Història publicades per la Cambridge University Press (http://www.cambridge.org/uk/browse/default.asp?subjectid=1006342), de l’editorial francesa L’Harmattan (http://harmattan.fr/index.asp?navig=catalogue&sr=3&consult=titre&lettre=H), de la catalana Publicacions de l’Abadia de Montserrat (www.pamsa.com) o de la italiana (http://www.laterza.it/index-storia.asp?caso=1) per situar quatre exemples. Podem accedir a un cos bibliogràfic immens i gegantí. Només les limitacions idiomàtiques poden esdevenir una barrera. Per tant, les possibilitats de coneixement, de contrastar dades i ampliar les pròpies investigacions esdevé infinit.
Per altra banda, el coneixement de les novetats editorials també es facilita amb la possibilitat d’accedir a múltiples suplements dedicats a llibres (per exemple el blog de l’editorial valenciana-catalana Afers ens enllaça amb més de cinquanta publicacions, http://editorialafers.blogspot.com/) a revistes especialitzades o a pàgines com Dialnet (http://dialnet.unirioja.es/) gestionada des la Universitat de La Rioja que ens permet un repàs (tot i que no exhaustiu) d’una àmplia selecció d’articles apareguts en revistes especialitzades. Una fet que bé a relacionar-se indefectiblement amb el fracàs parcial, com a mínim fins al moment, de les revistes d’història digitals tot i algunes excepcions com per exemple la revista de la University of London, 19 Interdisciplinary Studies in the Long Nineteenth Century (http://www.19.bbk.ac.uk/index.htm) o d’altres (per a un llistat de links veure: http://seneca.uab.cat/historia/hn0708.htm).
Encara un altre sentit, la xarxa ens permet solucionar un dels eterns problemes del món acadèmic no ja limitat a la història sinó a totes les disciplines: la “mort” de milers de tesis doctorals en les biblioteques o despatxos de professors. Investigacions, en ocasions molt interessants i innovadores que, per la pròpia naturalesa del món universitari i editorial en moltes ocasions restaran sense editar o s’oferiran al públic de manera reduïda o parcial. Circumstància que provocarà que gran part de l’esforç d’investigació de l’autor es perdi per a quedar sempre més en la foscor. I és que, fins al moment, l’única manera de saber de l’existència d’una tesi era, o formar part del tribunal o veure-la en algun despatx. Quantes vegades haurem volgut consultar aquella tesi que apareixia en un peu de pàgina però que fou llegida en una universitat perduda de ves a saber on l’any 1978 o el 1994. Fet que l’esforç de molts centres universitaris d’arreu dels cinc continents està començant a revertir per a donar publicitat a infinitat de tesis. Així, alguns exemples d’accessos lliures a textos de gran interès són: Biblioteca Digital Brasileira de Teses e Dissertações (http://bdtd2.ibict.br/), Theses Canada Portal (http://amicus.collectionscanada.ca/s4-bin/Main/BasicSearch?coll=18&l=0&v=1), Australasian Digital Theses Program (http://adt.caul.edu.au/), Tesis Complutenses Digitales de la UCM (http://cisne.sim.ucm.es/search*spi) o Tesis Doctorals en Xarxa de les Universitats Catalanes i algunes espanyoles (http://www.tdcat.cesca.es/). Pàgines que ens permetran accedir al text complet d’investigacions realitzades arreu de les universitats brasileres, del canadà, Austràlia, Catalunya o Nova Zelanda i que ens faran accedir en pocs minuts a un text impossible de conèixer o localitzar per cap altre via.

L’accés als llibres, articles, arxius i bases de dades
Hi ha un element clau en la riquesa documental que s’està construint a la xarxa, i no és cap altre que les ànsies de tot autor i investigador de donar a conèixer la seva feina. De manera paral·lela també les institucions de moltes petites localitats o ciutats mitjanes, de països fora dels circuits de la història més coneguda o d’arxius o fundacions poc consultats estan realitzant un esforç considerable per a situar-se en el nou entorn.
En aquest sentit, la simple cerca en qualsevol buscador (www.google.com o www.yahoo.com) del nom d’un historiador, títol de llibre o article ja és una sortida útil per a la investigació, evidentment, sempre amb criteri. I és que de la mateixa manera que la bibliografia s’ha de seleccionar i llegir, Internet ens proporcionarà, en ocasions, una àmplia oferta de textos a escatir sobre qualsevol temàtica. Així, en moltes ocasions podrem accedir a articles de revistes acadèmiques que la mateixa revista, autor o qualsevol internauta ha penjat o digitalitzat. La nostra feina serà discernir entre allò que està escrit amb rigor i allò que respon a la simple possibilitat de publicar on-line a la que tothom ha accedit. Una separació que caldrà fer entre els milions de pàgines dedicades a temàtiques històriques, a vegades amb certa professionalitat i d’altres sense cap mena de rigorositat. Aquí és on caldrà utilitzar correctament la nova eina. Tanmateix, al marge de la cerca més simple i de la qual es podran derivar resultats simples. Caldrà excarvar en els resulats dels buscadors per a poder trobar pàgines d’institucions privades o públiques, de revistes en format paper digitalitzades o de reproducció de llibres per a accedir a la veritable font d’informació que està començant a omplir l’oceà d’Internet.
I és que, fins al moment, no són gaires les pàgines o blogs que ajuden a concentrar links amb tots o gran part dels recursos de la xarxa dedicats a la història. En aquest sentit, per exemple, és molt útil per estar al corrent del que es va afegint a la xarxa, el blog del Repertorio di risorse web a cura della Biblioteca di Filosofia e Storia della Universitá di Pisa (http://filosofiastoria.wordpress.com/category/storia-contemporanea/) o el meu propi blog (www.arnaugonzalezvilalta.blogspot.com).
A partir d’aquests, però també de cerques simples als buscadors podrem localitzar per exemple els centenars de Working Papers de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials adscrit a la UAB (http://www.icps.es/publicacions.asp?tipo=0), l’Opera Omnia On-line del capellà sicilià i iniciador del moviment democratacristià Luigi Sturzo (http://80.241.231.185/RDB/Public/View/ViewIndex.aspx?idView=22), una àmplia selecció de documentació, epistolari, discursos i altres de l’exprimer ministre italià Alcide de Gasperi (http://www.degasperi.net/index.php), d’articles i llibres sobre el Quebec (http://classiques.uqac.ca/contemporains/), tota la col·lecció sencera de números de la revista de la Universidad Complutense de Madrid “Cuadernos de Historia Contemporanea” entre 1988 i 2006 (http://www.ucm.es/BUCM/revistasBUC/portal/modulos.php?name=Revistas2_Historico&id=CHCO&num=CHCO070722), la “Revista de Estudios Políticos” del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales des de 1941 a 2004 (http://dialnet.unirioja.es/servlet/revista?tipo_busqueda=CODIGO&clave_revista=1166) o “Espacio, Tiempo y Forma” de la UNED des de 1988 a l’actualitat (http://62.204.194.45:8080/fedora/get/bibliuned:ETFSerieV/demo:Collection/view).

Les hemeroteques digitals: la gran revolució
[1] En un lloc molt més secundari es pot situar pàgines de l’estil d’e-bay en les seves seccions per països (www.ebay.com) en les quals la compra de material bibliogràfic resulta molt més aleatori però amb grans sorpreses. En moltes ocasions es pot localitzar documents rars i en algunes ocasions de gran valor històric a preus irrisoris. Tot i que pugui succeir el mateix en un sentit inversament proporcional.

Aaaaaaaaa "Estampa" (1928-1936) i altres a la xarxa

2009-08-03T11:15:00.003+02:00

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa aquí podeu consultar "Estampa" des de 1928 a 1936 i moltes altres publicacions "El Liberal", "El Siglo Futuro", etc. Ja tenia aquest link enllaçat fa temps, però ara la Biblioteca Nacional Española (BNE) ha fet molts avenços. Haureu de seleccionar l'any que voleu veure, la ciutat, la publicació i podreu buscar per termes des de l'inici. Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!

"El Socialista" (1886-2006) i altres publicacions del PSOE digitalitzades

2009-08-03T10:56:00.003+02:00

Benvolguts, després de tornar de Serdenya de passar uns dies, la xaraxa no fa res més que donar-me grans sorpreses. En aquest cas us facilito l'enllaç de l'Hemeroteca de la Fundació Pablo Iglesias del PSOE (cal entrar a Archivo y Biblioteca i, després, a Hemeroteca). Hi podreu consultar el seuportaveu històric "El Socialista" des de 1886 al 2006 i d'altres publicacions del partit i de la UGT. Lamentablement no es poden fer cerques per termes en general. Només es pot buscar una data concreta i allà si que podreu buscar un nom o paraula.

ABC (1903-2009), digitalitzat!!!!!

2009-07-26T19:55:00.002+02:00

Joia immensa, acabo de descobrir que el diari madrileny "ABC" acaba d'obrir la seva Hemeroteca Digital i gratuïta a la xarxa on es poden consultar totes les seves edicions des de 1903. En el cas de la Guerra Civil es pot accedir a l'edició de Madrid i també a la de Sevilla. Per a gaudir de les immenses recerques que això possibilita accediu a la següent adreça: http://hemeroteca.abc.es/

Rigurositat, divulgació i "Sàpiens"

2009-07-19T15:36:00.011+02:00

Ahir a la tarda comprava el darrer número de la revista "Sàpiens" (n. 81, 3,50 €) sota el reclam del títular principal de portada "Els papers secrets del Partit Nazi a Catalunya". El preu raonable m'impulsava a veure si hi havia quelcom de novedós en les dades que es presentaven com a "Exclusiva Sàpiens" (pp. 20-27). Però un cop tret el plàstic i llegit l'article signat per Jordi Finestres les sòspites es feien realiat: ni allò era una exclusiva, ni era, com dèien, la descoberta d'una documentació inèdita fins al moment. Alhora que, per altra banda, ens feia evident l'aprofitament de certs materials per part d'alguns periodistes i investigadors.

De fet, l'article parlava de la "troballa" de la documentació del NSDAP de Barcelona confiscada per la CNT-FAI durant les primeres setmanes de la Guerra Civil a la capital catalana. Talment com feren també amb la del Consolat italià durant el mateix període. Aquests documents anaren a parar, després de passar per Londres, a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam on els cedí la central anarcosindicalista després de 1939. Tanmateix, l'article de "Sàpiens" no era la primera vegada que es difonia aquesta documentació, ni la segona, ni la tercera. En primer lloc, el 1937 s'utilitzava aquesta documentació en el llibre editat a Londres, The nazi conspiracy in Spain, (traducció de l'edició original en alemany, Victor Gollanncz Ltd., reeditat el 1973 a Nova York per AMS Press, per comprar-lo veure aquí) on ja s'exposaven múltiples detalls de les estructures nazis a la República Espanyola a partir dels documents confiscats a Barcelona. En segon lloc, el 1938 el Comitè Nacional de la CNT n'editava una versió en castellà a Barcelona amb molta més documentació, El nazismo al desnudo, on s'utilitzava tota aquesta documentació per explicar les estructures nazis existents a la capital catalana, Catalunya sencera i la República Espanyola. Un llibre difícil de trobar i car (veure aquí) però molt interessant, ja que es reproduien fotogràficament molts documents i imatges per altra banda traduïdes al castellà de l'alemany original (veure l'índex del llibre en la imatge superior). De fet, en la seva introducció (p. 14), el llibre ja deia "Durante las jornadas de julio de 1936 en Barcelona, cuando los trabajadores de la capital catalana aplastaban el levantamiento militar-clérical, concibieron los revolucionariso alemanes, en unión de los españoles anarcosindicalistas, el proyecto de deshacer las madrigueras del fascismo alemán en arcelona. Los organizadores y propagandistas responsables, ya habían huído, pero el material cayó en gran parte en nuestras manos." Per exemple, l'edició del 22 de maig de 1938 de "La Vanguardia" en la seva secció "Libros y revistas" deia del llibre:

«EL NAZISMO AL DESNUDO»
"De este libro, ya publicado en alemán, acaba de hacer una edición española el Comité Nacional de la C.N.T. Trátase de una nutrida colección de documentos cuya autenticidad ha sido escrupulosamente comprobada y que revelan los manejos del nazismo alemán en España y sus complicidades con tos rebeldes españoles. Esta publicación encierra un interés histórico y político extraordinario, pues es la primera vez aue cae en manos de los antifascistas toda la voluminosa documentación secreta de una organización nacionalsocialista. Los documentos, son de tal importancia, hablan con tal elocuencia, que los editores apenas han tenido que hacer otra cosa que cuidar de su selección y lógica ordenación. «El nazismo al desnudo» nos explica y aclara muchas cosas. Es un libro imprescindible para quien desee conocer los orígenes oscuros de nuestra gran tragedia nacional."

Per si això no fos suficient per a contradir l'apel.latiu d'exclusiu i de troballa documental inèdita, fa vuit mesos els periodistes Eduardo Martín de Pozuelo i el mateix Jordi Finestres que signa l'article de "Sàpiens", publicaven al dominical de "La Vanguardia" l'article "Los nazis alentaron a Franco" ("Magazin", 21-XII-2008, pp. 39-48). Un article que donava pràcticament la mateixa informació i sense fer esment als tres lllibres editats el 1937 i 1938 amb aquella documentació.

Simplement escric això per a demanar una mica més de rigorositat, per molta revista de divulgació històrica que sigui "Sàpiens". Certament, es donen algun detall nou, però no es pot obviar el que ja ha estat publicat. I més quan l'article té un apartat final en el que s'indiquen diferents referències bibliogràfiques. Referències en les quals hi hauria d'haver, tot i la decepció que provoca el llibre, l'obra de Xavier Deulonder, Els nazis a Catalunya, Barcelona, Llibres de l'Índex, 2008, 25 €, 499 pp.

Al marge queda la felicitació per l'èxit de vendes d'una publicació d'història en català com és "Sàpiens".

"Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943)", darrera novetat

2009-07-12T20:42:00.007+02:00

Benvolguts, en breu estarà a les llibreries el meu darrer llibre publicat "Cataluña bajo vigilancia. El Consulado italiano y el Fascio de Barcelona (1930-1943)", València, Publicacions de la Universitat de València, 2009, 375 p., 23 €

"Politique étrangère, 1936-2005" una interessant revista sobre relacions internacionals

2009-07-05T21:41:00.002+02:00

En aquest enllaç trobareu tots els números de la revista sobre relacions internacional francesa "Politique étrangère" entre 1936 i 2005. I, aquí, una àmplia llista de revistes científiques d'història i ciències polítiques i altres. Apa a llegir!!

Explicar la història com una història

2009-07-01T17:44:00.003+02:00

Fa uns dies a Bologna vaig trobar una edició del 1949 del llibre de Stefan Zweig, Brasil, pel mòdic preu de 4,5 €. Una joia, si més no per a la meva col.lecció d'edicions de l'austríac anteriors al 1950. De fet és tracta d'una reflexió sobre Brasil, la seva història i societat. Una mena de manual d'història, a l'estil dels millors llibres de Zweig (moments estal.lars de la humanitat, biografies de Magalhanes...). La qüestió interessant és que t'explica la història de la creació del Brasil colonial i independent com si es tractés d'una novel.la. Un format molt interessant per a un historiador. La pregunta és fa present: que és millor la història explicada com una història, com una novel.la, o els llibres d'història acadèmica amb peus de pàgina, referències bibliogràfiques, etc...

La reflexió és curta. Hi ha cansament, fa calor, fan falta vacances i vull tancar dos llibres en pocs dies.

Apa.

Del perquè de la dificultat de trobar certs llibres a Itàlia

2009-06-22T17:08:00.002+02:00

Mario Ivani, "Esportare il fascismo. Collaborazione di polizia e diplomazia culturale tra Italia fascista e Portogallo di Salazar (1928-1945)", Clueb, Bologna, 2008, 323 p., 27 €

Després de passar uns dies a Bologna, fantàstics com sempre, torno a preguntar-me del perquè de l'estranya vida dels llibres a Itàlia. I és què, com sabrà tothom que hagi remenat una mica per les seves llibreries, allà sempre costa trobar llibres de més de dos o tres anys d'antiguitat. Certament es venen grans quantitats, però de veritat s'esgoten totes les edicions? Potser si, no cal desestimar un mercat de 60 milions de consumidors potencials, alhora que potser haurem de concloure que aquí som analfabets funcionals que no gastem ni 1 € en paper imprès. Però, és així? La veritat és que resulta un problema, perquè costa déu i ajuda poder comprar llibres de fons, llibres clàssics que per desgràcia no s'han reeditat a diferència de molts altres que si. Aquí, a Catalunya i Espanya, saps que pots localitzar llibres de fa 10, 15 o 20 anys o més en les llibreries sense problemes. Però bé, que hi farem. Per això els autors de llibres d'història en català o castellà no guanyem ni per a pipes amb els drets d'autor.

Això sí, a Bologna, com a Roma o altres parts d'Itàlia hi ha llibreries d'aquestes que aquí anomenariem de restes d'edició que venen bons llibres dels darrers 30 anys a uns preus ridículament fantàstics. Ahir vaig comprar-ne un amb el 70% de descompte. I només era del 1998.

A dalt una de les compres d'aquests dies.

Que em busquin a l'Ada e Alfredo...

2009-06-16T19:18:00.004+02:00

M'han concedit una beca Postdoctoral Beatriu de Pinòs per a realitzar una estada de 2 anys a Roma. Benvolguts, benvolgudes i altres, que em busquin a Roma. Als arxius com l'ASMAE, a l'ACS o als restaurants com l' "Ada e Alfredo" o "Il Grillo". Pels voltants del Vaticà o alla Piazza del Pooooopppppolo.

Prossima fermata....

Ai, dio mio!!!!!!

2009-06-11T18:36:00.004+02:00

Suposada aula del futur.

Dia de correcció massiva de treballs dels alumnes de les dues llicenciatures en les que he impartit docència (ara graus o no sé com..., al cap i a la fi tot és anar canviant els noms per a semblar que es fa alguna cosa). Dia de publicació de l'informe en què s'acredita el nivell d'aprenentatge dels alumnes catalans de primària: 1/4 suspenen. Em sembla poc, per com arriben a la universitat. Dia de certs contrastos. Grans contrastos diria. Potser uns al pic de l'Everest i els altres al centre de la Terra. Ho dic perquè la lectura de les ressenyes és com una muntanya rússa, com el Dragon Kahn diria Maragall (Pasqual, no el poeta Joan, sinó el seu net). El poeta faria una "Oda a l'estudiant" o "Oda a la intel.ligència crítica". I podria escriure: O estudiant, et parla un jove professor en llengua comprensible, intentant no fer faltes d'ortografia i amb un mínim sentit comú i crític. Perquè no ens escoltes? Ets sord, la genètica t'ha extirpat les orelles o tens una freqüència auditiva diferent (com allò dels xiulets dels cans)?

Alguns treballs excel.lents, altres ruïnosos, així com les ruïnes de la cultura clàssica. Ja sé que la bellesa de les ruïnes no té preu, però... Una ressenya o comentari crític, ai Dio mio, no és un resum home, i dona, és clar. No veniu, vinc, anem o vaig, a l'aula a vomitar dues hores de paraules per a què llegiu un llibre i el resumiu. Per això ja tenim la contraportada, els diaris, les ressenyes de les revistes o les cerques al Goooooooogle. Es tracta de llegir i reflexionar. Ai, no ho havia pensat mai això, aquest argument em fa pensar en aquell documental del Mobutu Seseko i les bessones que tenia com a amants, no estic d'acord amb aquesta posició sobre la cultura europea que expressa en Fontana, ai, quantes coses que podem dir i que els dits s'entesten en no escriure colpejant, amb força com jo, el teclat de l'ordinador.

Visió crítica, amics, crítica. Si voleu resumida, però crítica i no només resumida.

Espero tota mena de comentaris. Sobretot dels que sol.licitaven alguna nova entrada al blog.

Som els dignes successors d'una llarga nissaga de malalts bibliòfils

2009-06-07T18:19:00.003+02:00

Falsa postalBarcelona. Sèrie 3, Vida Urbana.

Mercat de llibres de la Ronda de Sant Antoni, agost de 1915

Fotografia de Frederic Ballell

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Arxiu Fotogràfic

Editat en format postal pel Museu d'Història de Barcelona i Edicions La Central, 2009

Som una part més de la llarga cadena de malalts pels llibres que, des de fa segles, van pel món intentant salvar-los d'altres que volen destruir-los.

El valor subjectiu del paper

2009-06-05T18:20:00.008+02:00

Fa uns dies, passejant per Vic em vaig acostar a la Llibreria de vell, Costa Llibreter. Veritable temple del paper imprès antic i vell, de les curiositats i bon recurs per trobar veritables tresors desconeguts. Tanmateix, tot i la clara voluntat de gastar els diners sense miraments, no vaig adquirir res més que dues fantàstiques revistes d'arquitectura per 10 € l'exemplar. La veritat és que no m'agrada pagar molt per un llibre antic, de fa 20, 30, 50, 70 o 110 anys. No puc assumir pagar 35 € per un exemplar que potser trobaré per 3 al Mercat de Sant Antoni, a Talamanca o a qualsevol mercat de vell de ves a saber on. Però, perquè valoro menys econòmicament una obra en si mateixa de valor històric que no pas un llibre mal editat i de preu exorbitat del 2009. La veritat és que sóc injust amb els llibres de vell. De fet haurien d'ésser molt més cars. Són més estranys, n'hi ha menys, i tenen en si mateixos història al marge del seu contingut. I, a més, quants n'he comprat amb sorpreses a dins: bitllets de tramvia, signatures de l'autor, retalls de premsa... i això quin valor té? Un gran dil.lema... I és que després menystinc els venedors de vell a 2 €: "No saben el que tenen". Però si ho saben llavors els maleeixo.

Qui m'entengui que em compri.

Una novetat interessant: "Pretérito imperfecto. Memorias de un utopista"

2009-06-01T17:08:00.009+02:00

Fa uns mesos, mentre començava a treballar el llibre sobre Ramon Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes vaig trobar, per casualitat, la referència d'unes memòries inèdites del que fora ànima dels Comitès per la Pau Civil i religiosa a Espanya durant la Guerra Civil: Alfredo Mendizábal Villalba (1897-1981). Un dels representants de la tercera via. D'una manera d'analitzar i encarar la Guerra Civil espanyola diversa dels dos grans bàndols (dividits en múltiples d'altres). Una via que pretenia aconseguir la pau, des d'una concepció d'un catolicisme democratacristia. Un moviment que s'inseria en els corrents catòlics més moderns liderats per Luigi Sturzo, Jacques Maritain o les revistes "Sept" o "Esprit". Un corrent en el què destacarien alguns catalans com el membre d'UDC, Joan Baptista Roca i Caball, o els dos joves catalanistes R. Sugranyes de Franch i Carles E. Mascarenyes.

Avui per fi podem llegir les memòries de Mendizábal. I ho podem fer en una magnífica edició de B. Rivaya García, E. González López i R. Sempau Díaz del Río, Pretérito imperfecto. Memorias de un utopista. Alfredo Mendizábal Villalba, Oviedo, Real Instituto de Estudios Asturianos, 2009, 335 p., 40 €

Per altra banda, els editors ja ens avançen la propera edició d'un clàssic de Mendizábal de gran influència durant la Guerra Civil en l'opinió pública i catòlica francesa: "Aux origines d'une tragédie". Obra que podeu comprar per internet a preus molt assequibles (mirar l'enllaç de l'obra). Jo, per sort i fetitxisme meu, la vaig comprar en aquesta pàgina i, ves per on, va arribar amb dedicatòria del matekix Mendizábal.